Joan Roma

INDIGNATS, SÍ. INSUBMISOS, NO.

Crec, poder parlar en nom de moltíssima gent, indignada pel comportament del govern central, i en especial del seu president; i alhora, de tanta o més gent, igualment indignada per com actua el govern de la Generalitat, i una part del Parlament de Catalunya.

Hi ha una indignació general, en tot el país, que es tradueix en una crispació a nivell individual i col·lectiu, visible en multitud d’actes de la vida quotidiana. La incertesa respecte del futur, crea sensació d’inseguretat i vulnerabilitat, sobretot en els sectors més febles de la societat. I quan aquesta sensació s’allarga durant anys, el resultat és imprevisible.

Des dels sectors independentistes es destaquen tots els errors, totes les decisions, tots els moviments del govern central, amplificant, fins a la exageració, qualsevol actuació. I el mateix es fa des de l’altra banda, en una dinàmica que s’autoalimenta, sense aparença de final raonable. Uns i altres, només contemplen, la victòria o la derrota del contrari.

Però, la indignació per la indignació, no porta enlloc. I menys si la solució única i unilateral ,alguns creuen que passa per la independència, a les braves, trencant el sagrat principi de l’estat de dret, i el principi de jerarquia legal.

Tots estem indignats, amb motius més o menys fonamentats. També els alcaldes i els ajuntaments, en general, tenim motius més que sobrats per estar indignats, tant amb el govern central com amb el govern de la Generalitat.

Els ajuntaments porten molts anys de menyspreu institucional per part de les administracions , dites superiors: Generalitat i Govern Central. Estan deficientment finançats, se’ls supervisa i controla com nens petits, se’ls retalla l’autonomia econòmica, la urbanística, la de serveis, la de competències en serveis socials, educació, cultura, ...en un clar incompliment de les lleis vigents. I d’aquestes accions, tant culpables son, uns com els altres.

Ara bé, aquest injust tracte, que va en detriment clar de la qualitat de vida dels nostres conciutadans, no ens ha dut a saltar-nos les lleis i trencar l’estat de dret que tants d’anys, esforços i sacrificis va comportar. Es lògic estar indignat, però això no justificar convertir-se en insubmís. En absolut.

Contra la indignació hi ha un únic remei: resoldre les causes del mal govern. I per fer-ho, una gran solució: elegir millor els partits i governants a qui fem confiança per resoldre els conflictes plantejats. Estic pensant tant, en la situació catalana, com en la espanyola. En els dos territoris, cal procedir a canvis substancials per a poder resoldre la situació que patim.

Ara bé, anar par la via de la insubmissió, dona els millors arguments a l’altra part, per actuar com ho està fent. No pot un Parlament autonòmic trencar les pròpies regles que té, per sortir de l’estat dret, i creure que pot saltar-se la jerarquia legal, de les Corts Generals i del Tribunal Constitucional. Si ho fes ara, algú altre ho podria repetir en el futur, creant una inseguretat jurídica, totalment contrària al principi del dret i de la jerarquia legal.

Es per aquest motiu que els constitucionalistes avalem la continuïtat de l’estat de dret. No és més demòcrata qui més vegades vota, sinó qui ho fa amb totes les garanties democràtiques, contemplades, tant en la Constitució com en l’Estatut d’Autonomia. Per tant, indignats, sí, però insubmisos, no.