Tuesday, February 24, 2015
LA VIGÈNCIA DEL PSC
LA VIGÈNCIA DEL PSC.
Tots els partits
passen per èpoques més rellevants que altres, i tots han tingut les seves
crisis, les quals , una vegada superades, han enfortit el conjunt. No dic res
de nou, com res de nou és que quan més vell és el partit, més alts i baixos ha
hagut de superar, com és el cas del PSOE amb més de cent anys d’existència.
La base per la
continuïtat i l’èxit és tenir una ideologia clara i ferma, i uns objectius molt
determinats. El PSC els té, i en els seus quaranta anys d’història deu n’hi do
els resultats obtinguts. Ben diferent seria Catalunya sense les aportacions
fetes pel socialisme català, ple de noms d’aquí amb noms vinguts d’altres
terres, facilitant la plena integració en una única societat civil, rica i
plural.
Voldria, però, fer
esment del delicat moment que viuen tots els partits de casa nostra, fins i tot
d’aquells que semblen recollir els fruits de les crisis dels altres. El mal
anomenat procés ha passat factura a tots, i algun que de moment sembla
aprofitar-se’n , ja li arribaran els problemes d’aquí uns quants mesos. Però
tornant al PSC, molts comentaristes, molts periodistes , i persones, en general
poc coneixedores de l’interior del partit, han determinat que les fugues han
provingut del “sector catalanista”. Es a dir, semblaria com si la majoria dels
que han sortit del partit representessin
l’ala més catalanista, per no dir sobiranista. En absolut, de fet el PSC mai ha
estat independentista, i si algú ho havia cregut, anava molt despistat. Vaja
que estava en el lloc no adequat. Internacionalistes, sempre; europeistes, de
tota la vida i federalistes, des del naixement.
En cap moment de la
meva vida de partit he hagut de renunciar a cap principi del catalanisme més
radical i profund. Mai, ni en el partit ni en les institucions on m’ha tocat treballar
o representar. Es més, des de sempre la batalla pel catalanisme ha estat una de
les prioritats del partit, al costat de l’ADN del partit, com és la justícia
social, defensa dels més desvalguts, la igualtat...
Vistos i estudiats
els casos més cridaners que han marxat del partit, em decanto per la sensació
que ha marxat l’ala més dretana, la procedent de la burgesia catalana, que
durant anys teníem dintre del partit i que han decidit marxar-ne quan han vist
que ja no podien mantenir l’estatus aconseguit. Qui tingui temps, que miri cap
on s’han recol.locat aquests antics dirigents, on fan de tertulians, cap a
quins altres indrets han anat a parar, i arribaran a aquesta conclusió. En el
partit ens coneixem gairebé tots, i a la majoria no ens ha estranyat la sortida
de bona part dels marxats, de manera que tampoc ens ha preocupat especialment.
En aquest sentit el partit és més d’esquerres avui que no ho era abans d’ahir.
Es cert que també
n’han marxat per altres causes, i aquests son els que ens han de preocupar
realment. No varem fer prou atenció a conductes massa relaxades, en matèria de
gestió. O no ens varem adaptar prou ràpidament als canvis de la societat, vàrem
desaprofitar els set anys de govern del tripartit per impulsar canvis en
profunditat,etc, però assumits aquests errors, toca continuar el camí. Es el
que estem fent, i amb prou bons resultats, pel que comprova el país.
Amb tot, toca
esperar un parell d’anys per veure uns resultats més clars i contundents. Hem
de superar les properes conteses electorals per poder demostrar que el guió del
PSC és l’únic viable. Aquí sí que toca esperar perquè la gent ha de veure-ho en
pròpia pell com van les coses d’ara en endavant.
# posted by joanroma @ 7:53 AM 
