Friday, February 27, 2015
QUADRAR NÚMEROS - art. Regió 7
QUADRAR NÚMEROS.
Quan diem que el paper ho aguanta tot, ens referim a que sobre el paper és
fàcil resoldre els problemes, però a la pràctica, a la vida real, les coses son
com son, i no com voldríem que fossin.
Dic això, a la vista de la situació de crisis que travessen molts
equipaments i infraestructures municipals, de la Generalitat o de
l’Estat, fetes en els anys de vaques grasses, sense pensar en el cost del
manteniment, ni amb canvis substancials en el comportament de la gent.
Per raons d’espai em centraré en uns quants exemples del nostre territori.
Durant molts anys, els ajuntaments demanaven ajuts a Diputació, Generalitat i
Estat per construir tota mena d’equipaments: culturals, esportius, d’oci i
lleure, etc, sense parar massa atenció al cost de manteniment i reposició de
materials.
En un moment donat, el Govern va voler posar una mica d’ordre i va decidir
demanar plans nacionals d’equipaments , com a mesura per planificar on havia
d’anar cada cosa. En un país com el nostre, molt desordenat, i molt supeditat
al clientelisme polític, la idea inicial es va transformar en una cursa per
justificar grans obres en els llocs més inversemblants del país. I com que el
paper ho aguanta tot, es presentaven plans de rendibilitat que quadraven pels
quatre costats.
Uns enganyaven, i els altres es deixaven enganyar, fins arribar al punt on
ens trobem en que tenim piscines cobertes que no es poden mantenir. Teatres
buits per falta de públic suficient com per mantenir una programació fixa.
Pavellons impossibles de conservar. Centres culturals, utilitzats només
parcialment. Centres esportius d’ús a temps parcial, etc, etc,
Hem malbaratat un munt de diners en equipaments poc estudiats i meditats,
que ara dormen el somni dels justos. Tenim el país que tenim, amb poca
tendència a compartir espais i serveis, entre municipis. Un dels aspectes
positius de la crisi és la necessitat de millorar la col·laboració i
cooperació, deixant enrere els individualismes per passar a mancomunar serveis
de tota mena.
No té cap lògica el mapa de piscines cobertes de Catalunya, com tampoc el
de pavellons poliesportius, grans teatres, conservatoris, centres esportius,
etc. O unim i compartim esforços o és impossible mantenir aquests equipaments i
serveis.
S’ha acabat fer trampes amb els números, perquè la realitat s’imposa. Era
fàcil justificar una piscina coberta, dient que hi hauria dos o tres mil socis,
fixes, uns quants centenars d’usuaris mensuals, i altres ingressos generosos.
La realitat ha posat les coses al seu lloc i ha demostrat la mala previsió
feta. I el que val per una piscina, val per un teatre, per un pavelló o per
qualsevol altre equipament.
I si això ha passat en el món municipal, és perquè en molts casos
s’incentivava des de la
Generalitat aquesta tendència. Una tendència que el propi
Govern havia fomentat amb Museus, Teatres, Auditoris, Arxius...nacionals, que
ara sobreviuen amb greus dificultats, sotmesos a retallades brutals que no
permeten utilitzar ni la meitat de les seves potencialitats. El resultat és un
clar malbaratament de recursos i un exemple de com no s’ha d’actuar des de les
responsabilitats de govern.