Joan Roma

J.M SERRAT, MODEL DE VIDA, MODEL D’ARTISTA. No és fàcil trobar honestedat, coherència, senzillesa i alhora grandiositat d’obra i música, en una sola persona. En Serrat, ens ha acompanyat gairebé tota la vida, als qui ja tenim el cabell blanc, i, tanmateix el continuem escoltant, amb la mateixa delectació que en els primers temps. Ha aconseguit posar un reguitzell de cançons en la història personal i col•lectiva, ja no de Catalunya sinó de mig món, no en va és un dels artistes més estimats i escoltats de Llatinoamèrica. Sembla impossible mantenir-se al peu del canó, tants i tants anys, sense cremar-se i conservant una naturalitat que sols els més grans han aconseguit preservar. Si mirem o escoltem entrevistes fetes, vint o trenta anys enrere, veurem quina filosofia desprenia i quina senzillesa transmetia. Va bé recordar-ho a les joves generacions, algunes de les quals busquen l’èxit sobtat i d’aquí cap a la glòria, distanciant-se dels pobres mortals. Res d’això hem vist amb en J.M Serrat, i tanmateix era fàcil caure en el parany. Aquesta naturalitat, li ha permès configurar un estol de companys i amistats, d’una gran transversalitat, cosa que l’ha convertit en un dels millors, sinó el millor ambaixador de la llengua i cultura catalanes, en la doble versió: catalana i castellana. Agermanades. Mai enfrontades. I no ha volgut prendre part en un procés que tant de mal ha causat a la convivència i al prestigi de Catalunya. Ha preservat les seves idees i creences, per damunt de tot, mantenint el paper de referent d’una manera de ser i estar en la vida i en la societat. Sempre al costat dels més febles i els més desvalguts, amb una clara imbricació i sintonia amb el partit socialista. Tots els països, totes les cultures, necessiten de referents, i no sempre ha estat degudament entès i comprés a casa nostra. Hi ha qui entén la sintonia, en un “estàs amb mi, o contra mi”, i ell no s’ha casat amb ningú que no volgués. No li han fet falta honors i glòria, per assolir pedestal que podia aconseguir tot sol, sense ajuda de ningú. Així és com ha anat fent camí i història. Costa de creure com una sola persona pot escriure i compondre música per a centenars de composicions, d’una immensa varietat i tanmateix qualitat. Lletres amb contingut, joioses de llegir, i magnífiques d’escoltar. Una esplèndida conjunció de qualitat, harmonia, tendresa o ràbia, segons les circumstàncies. I ara, diu un llarg adéu, arreu del món, i comprova l’estimació que ha repartit pels llocs on ha anat, i per tots aquells en els que l’han escoltat. Segur queden ben pocs racons on no hagi arribat, d’aquí la immensitat de la seva obra. Però, també de la seva vida, perquè va lligada una a l’altra, i és molt important que els grans artistes donin exemple. Un dia, la persona esdevindrà núvol, però la seva obra es mantindrà. Futures generacions llegiran i escoltaran música de qualitat, cantada amb la seva veu inconfusible. Els qui l’hem conegut, escoltat i seguit, n’estem profundament orgullosos.

NOTA PREMSA – EL PSC I EL BERGUEDÀ. En la proposta de pressupostos de la Generalitat per a 2023, el Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar, hi ha inclòs grans temes que des del PSC al Berguedà, havíem proposat. 1.- Desdoblament C-16, Berga – Bagà ( Túnel del Cadí). Una promesa feta 10 anys enrere, incomplerta, any rere any, malgrat els col·lapses setmanals. 2.- Completar el Polígon Comarcal d’Olvan. Tenim empreses interessades en instal·lar-se a la comarca. No té cap lògica no haver acabat el polígon comarcal, començat 12 anys enrere. 3.- Renovació C-26, tram Navès – Avià – Berga- Borredà. El tram Berga – Vilada – Borredà ja disposa de projecte executiu, i un compromís del Govern, assumit 10 anys enrere. 4.- Acabar el tram pendent de la C-154, entre Gironella i Prats de Lluçanès. Va quedar pendent en el seu moment, per discrepàncies de traçat. Ara, toca acabar-la. 5.- Estudiar el possible allargament del tren – tram, a Sallent, fins a Berga. 6.- Garantir i millorar el servei de salut, en el sector més sensible i abandonat pel Govern. El de l’assistència primària. Fonamental per a tots els municipis de la comarca. Berga, 29 de desembre de 2022.

TV3- LA VOSTRA, NO ÉS LA NOSTRA. Durant anys un dels lemes de TV3, era “la teva”, volent dir la de tots. Fa pocs dies, Sigfrid Gras, el nou director general, va comentar, “si molts catalans no consideren TV3 com la seva, és que hem fet algunes coses malament”. Al·leluia !!! Algú de dalt, se n’ha donat compte. Amb 20 o 30 anys de retard, però millor ara que mai. En efecte, TV3 va deixar de ser la nostra, per passar ser la vostra, la del món independentista, fins convertir-se en el seu portaveu. Sense ella, el procés hagués tingut una vida molt més reduïda i efímera. I no solament per ser el lloc des d’on es difonien missatges, consignes, i protestes sinó acollint tertúlies i tertulians molt ben pagats que feien de les seves xerrades un “modus vivendi”. I lògicament, TV3 ha difós una mena de cultura anti Espanya, en tot lloc i moment. Ha estat norma convertir-se en propagandista de tota mena d’atacs a la monarquia, l’exèrcit, el govern central, i de fenòmens , festes i celebracions, venudes com a pròpies d’un altre país, una altra gent, molt allunyada de la realitat catalana. Es evident que quan la gent veu aquests posicionaments, aquests atacs, aquest partidisme i sectarisme contra tot el espanyol, passen a altres canals i mitjans considerats més ponderats, i sobretot més fiables. Per a molts, per a milions de catalans, TV3 és la seva, la d’ells, entenent per ells, als independentistes. Ja s’ho faran. Ara, però, veuen en perill la mateixa cadena. Per què ? Doncs, perquè no és possible mantenir uns mitjans que van perdent publicitat, i sobretot audiència. Una cosa, estretament lligada a l’altra. En conec molts que com jo, fa anys no mirem ni un sol dia TV3, i quan dic TV3, vull ampliar-ho a la resta de mitjans de la CCMA. Els donem per sectaris i impossibles de modificar. Ja entenc el neguit dels nous directors generals, però s’han guanyat a pols aquesta desconfiança i aquesta fugida. Només en faig un seguiment per zàping per confirmar que ben poc han canviat. Encara no mereixen ser vistos ni escoltats per la majoria de catalans. Ha d’haver-hi canvis profunds en un munt de programes, i sobretot en el concepte general que si volen representar el poble català, hem de ser-hi tots presents. I, res de sectarismes ni partidismes. Volem una televisió pública, honesta i objectiva. A què esperen per fer-ho realitat ? Els canvis, d’ençà l’elecció dels nous directors, han estat mínims. Continuen existint tertúlies, en que el vuitanta o noranta per cent, provenen d’un sol pensament polític, sense espai per a la objectivitat i pluralitat. Què esperen que fem els usuaris? Bé, doncs, quan tinguem constància de canvis substancials, provarem uns dies, i sinó els constatem, tornarem a marxar. Tenen poc temps perquè les ofertes son múltiples i perden més ells, que no pas nosaltres. Per arribar a fer possible, TV3- la nostra, queda molt camí per recórrer, i si no surten els més fanàtics, no ho veig possible. Ha d’haver-hi una profunda renovació, per a renovar continguts i assolir la confiança perduda.

EL PELIGRO POPULAR Todo lo sucedido los últimos días puede servir para recomponer acuerdos y pactos, y proceder a cambios profundos en los órganos vitales del Estado. No hay ninguna duda sobre la democracia plena, existente en España, con alguna imperfección como toda obra humana. La principal mancha en el funcionamiento de los órganos e instituciones, es la deriva personal y corporativa del CGPJ, y del TC. Estamos asistiendo a algo insólito como ver a jueces y magistrados incumplir los preceptos legales. Increíble e inimaginable en otros lares. Hay que acabar con esta situación lo antes posible y recuperar el sentido común perdido, además del prestigio institucional. Para llevarlo a cabo hay que estudiar muy bien procedimientos y pautas para no dar ningún argumento al PP, convertido en Peligro Popular. No sabemos muy bien quién maneja los tempos, el guion, las argucias políticas y legales, pero cada día es más evidente que no es Núñez Feijoo. Aparece más como un busto parlante que como un líder, hecho y derecho. De todo lo visto, también se desprende una realidad conocida pero de difícil solución. La existencia de familias de jueces, producto de generaciones de funcionarios que repiten vocación y empleo, por los siglos de los siglos. Es evidente que hay que oxigenar y modificar el sistema de acceso a la carrera. Nadie piense en accesos directos, ni cuotas ni otras invenciones, pero sí todo lo que permita abrir la carrera a nuevas generaciones. Y estas nuevas generaciones, procedentes de todos los territorios de España y de todos los sectores de la sociedad, deberían encontrar facilidades para cursar estudios y llegar a sus objetivos: jueces, letrados, abogados del Estado, notarios, y por qué no, oficiales de los ejércitos. Hay que establecer becas, donaciones a fundaciones para estimular y sufragar estudios a alumnos sin medios, créditos a largo plazo, …para animar a jóvenes con talento a optar a estos puestos. Pluralidad y transversalidad en todos los rangos de los servidores del Estado. Evitaríamos muchos de los problemas con los que nos encontramos, cuando grupos familiares, colectivos de carrera, amistades fraternales…ejerciendo funciones de supervisión, control y arbitraje, interpretan con especial visión conservadora, los grandes temas legales. Sin necesidad de torcer la ley, pueden llegar a conclusiones totalmente dispares respecto de la intención y decisión de los legisladores. Si, a todo ello, se suma la presión del PP, convertido en empresa expropiatoria de todo lo que deciden los partidos progresistas, el resultado supone la clara vulneración de la voluntad popular. Así estamos. Un complot, un atropello a la voluntad legislativa, por medio de la conjunción de uno o dos partidos iliberales, forzados o acompañados por medios mediáticos, fuertes y envalentonados, que creen poder imponer su voluntad a los representantes políticos. Si el PP hubiera permanecido fiel a sus postulados, esto no tendría recorrido, pero la realidad es que el PP, es correa de transmisión de los propios impulsos y decisiones de los jueces y magistrados que componen una parte del CGPJ y una parte del TC. Ya no sabemos quién manda, sobre unos y otros. Es evidente que el daño a la credibilidad y al prestigio son inmensos y perduraran muchos años. Y cuanto más se retrase la solución, peor para el país, en su conjunto. Dejarlo para más adelante no sirve más que para retrasar el problema y complicar la solución. Ya no queda otro camino que ir al grano, con eficacia y rapidez. Rapidez compatible con la calma, serenidad y buen hacer que requieren estos temas.

LA RESPOSTA ADIENT I ESPERADA. Res pitjor en una crisis que veure decisions improvisades, precipitades i sense recorregut. Es el que vam veure i viure a Catalunya, el setembre de 2017, a l’octubre i en altres moments, anteriors i posteriors. L’ anomenat “estat major del procés” estava conformat per persones més il•luminades que preparades per una confrontació que s’havia muntat amb tota mena d’improvisacions, enganys i suposicions que no tenien altre final que el més ostentós ridícul i fracàs. Així va ser. Algú ha volgut comparar aquells fets, amb els actuals, protagonitzats per un Tribunal Constitucional que s’ha fet més mal, en unes hores, que en molts anys d’exercici. No, no, res tenen a veure perquè aquí, a Catalunya es va pretendre passar per damunt del TC, donant lliçons de suposada democràcia, al que era una topinada com un temple. A Madrid, a les Corts Generals, les coses es fan d’una altra manera oimés si qui les presideixen son persones sensates, prudents, degudament assessorades per unes Lletrats que tenen una preparació i fonaments jurídics de similar o fins i tot major alçada que els propis del TC. La presidenta Meritxell Batet ( Congrés) i Ander Gil ( Senat) van actuar de manera adient i com s’espera de la tercera i quarta autoritat d’Espanya. Davant una greu crisis institucional: calma, tranquil•litat i serenitat, proclamant la fortalesa de la democràcia espanyola i exposant les eines disponibles per a fer-hi front. Mai, mai, saltar-se la Constitució. Mai, desobeir una resolució de la màxima autoritat, en matèria d’interpretació encara que sigui discutible, interpretable o com aquest cas, fruit d’unes circumstàncies mai vistes ni imaginades. Primer es compleix la resolució, després s’hi presenten al•legacions i recursos. I pel que fa la solució a la crisis ? Doncs, buscar una altra via, totalment segura, impecable i urgent. Es el que s’ha fet. En una democràcia, mai es pot coartar la independència del poder legislatiu, mai. Espanya està entre els països on impera la democràcia plena, i té els mecanismes per afrontar i resoldre quantes crisis es presentin. També aquesta. I, no hi ha mal que no comporti solucions adients. D’aquesta crisis la democràcia en sortirà més forta que abans. En primer lloc el PP i altres partits propers, comprovaran el gravíssim error comès. En segon lloc s’acabarà la corretja de transmissió entre partit i una part dels components del Consell General del Poder Judicial, i del propi TC. El mal fet, ha estat enorme, en matèria de paralització de designacions i resolucions, però sobretot de prestigi. Costarà anys recuperar la fe i la confiança en aquestes institucions. Però, precisament perquè el prestigi ha de tornar, s’han d’emprendre actuacions i modificacions de lleis que s’havien anat deixant per a més endavant. Ja no. Toca posar-les en marxa de forma immediata, sense excuses. I precisament la resolució del TC ha estat tant personal i tant equivocada que ho facilita. Així, doncs, felicitem-nos per tenir al capdavant del govern un President fort i decidit a modernitzar i a garantir que tots els poders de la democràcia espanyola, tinguin la qualitat, independència i sobirania que els hi atorga la Constitució.

CONSISTORI O GERIÀTRIC??? En política, s’ha de saber-hi entrar amb la mateixa finesa i intel•ligència, que a l’hora de sortir-ne. He vist dotzenes de biografies esplèndides, espatllades, per no saber assumir la darrere etapa. I sóc un gran defensor de mantenir activitat fins que el cos i la ment aguanti, però mai a costa de fer nosa, o impedir el pas a nous valors i noves generacions. Cada cosa al seu lloc, i cada activitat, en el seu moment. Se’ns ha de valorar pel que fem, malgrat l’edat, conscients de ser productius perquè hem sabut adaptar-nos a les noves circumstàncies. Hem de ser honestos amb nosaltres mateixos, i amb els que ens envolten, sobretot si de nosaltres en depenen altres persones, col•lectius o societats. Per experiència pròpia, i, precisament per haver vist decisions inadequades, en altres, vaig decidir continuar actiu, però en segona o tercera línia, compaginant feines de partit, amb altres de voluntarietat social. L’edat ho aconsellava, la realitat ho ha corroborat. Faig aquesta introducció, davant la decisió de Xavier Trias ( Junts) , de repetir de candidat a alcalde de Barcelona, després de la renúncia d’Elsa Artadi. Amb 76 anys, malalt de Parkinson, empren un camí que el portarà amb 77 anys a repetir de Regidor, i segons com siguin els resultats, a optar a l’Alcaldia de la capital. Es raonable, és el millor per a la ciutat ? No parlo d’ell personalment, sinó dels qui d’ell dependran. No és el mateix decidir continuar actiu de professor, de jardiner o de pediatre, que de Regidor, i menys, d’Alcalde. A un polític se li ha de demanar disponibilitat, capacitat i entrega al càrrec. Ho pot fer en les condicions que té ??? Si aquesta candidatura és qüestionable, molt més ho és la d’Ernest Maragall. Un etern candidat a tot, a l’ombra durant anys del seu germà, Pasqual, i que arribada l’hora per part del PSC, de passar a segona fila, se’n va a ERC, partit que el recicla, a falta d’altres ,per anar de candidat a l’ajuntament de Barcelona. Es un dels que no entén el “fer nosa”, o donar pas, i encara menys assumir anys i hora de jubilació. Amb 79 anys, ha decidit optar de nou a l’Alcaldia de la capital. Segurament la seva decisió ha facilitat la de Xavier Trias, puix que es porten 2 anys de diferència. Si un té problemes ,no és menys penós veure la incapacitat de portar una simple safata de menjar i beure de la barra del bar del Parlament, a una taula situada a pocs metres. Es honest presentar-se a les eleccions ? No parlo de legal, que per descomptat, ho és ,però no parlem d’una regidoria o una alcaldia d’un poble de dos o tres-cents habitants, parlem d’una gran ciutat, capital d’un país, aparador mundial, arran els JJOO del 92. Un càrrec que obliga a una dedicació intensa i extensa, dintre i fora de la ciutat. Un càrrec que ha de moure equips i col•lectius, en moments d’especial dificultat i rellevància. Ho sento, però quan algú no té la honestedat política, ni el seny per decidir, haurien de ser els seus partits els qui en fessin ús. No ha estat el cas. Espero i confio en que els barcelonins hi posaran el seu, per evitar que el Consistori es converteixi en un geriàtric.

ESPANYA, CAPDAVANTERA EN ACOLLIMENT DE REFUGIATS. La situació geogràfica d’un país, facilita o entorpeix l’arribada de refugiats. Si més no per via marítima, la més accessible per a la majoria que provenen de països africans. L’ideal seria poder acollir de forma precisa i ordenada, però la fam i les guerres ho impedeixen. Cada any, son desenes de milers els qui proven sort, després de llargs trajectes, des dels seus països d’origen fins a les costes més properes a la península. D’aquí, amb tota mena d’estris intenten arribar a Espanya, a Itàlia o a Grècia, els 3 països més propers. El país més concernit per l’arribada d’emigrants, és el nostre. Segons sigui el temps, desenes de barques, o altres elements flotadors, intenten traslladar als qui han pogut pagar passatge. Un passatge precari, en aigües perilloses, amb màfies que davant qualsevol eventualitat els deixaran a la seva sort...i si finalment arriben, inicien un llarg procés d’identificació, documentació i tramitació de papers. Es en aquest punt quan entren en funcionament un centenar de punts d’acollida, repartits per tota la geografia espanyola. Un d’ells es troba a Berga. Aquí, tenim el Centre de Protecció Internacional de Creu Roja, en conveni amb l’Ajuntament i altres entitats. En aquest Centre, s’acull a 50 refugiats, arribats a qualsevol punt del país. Ha complert ja 6 anys d’existència, i han estat prop de 600 els refugiats que s’hi ha atès. Alguns hi passaran pocs dies, altres unes setmanes, i molts, uns quants mesos. Un equip de professionals en diferents àmbits, s’encarreguen de facilitar l’arribada, programar visites mèdiques, iniciar els processos d’identificació, documentació i tramitació de la petició de refugiats. Uns l’obtindran, altres no, però a tots s’atén en tot el més indispensable. La meva relació amb el Centre, prové de ser soci – voluntari de Creu Roja. Durant uns anys vaig donar classes de català a immigrants d’arreu del món, i quan va obrir el Centre, em van proposar ser el professor de castellà. Es la feina que tinc encomanada a raó de 3 classes, 3 dies a la setmana. L’objectiu és aconseguir que en 5, 6 o 7 mesos siguin capaços d’entendre i parlar en castellà, en temes bàsics. Tots ells poden optar també per estudiar català, si ho desitgen. La composició de les meves classes, dona una imatge clara dels conflictes a nivell mundial. Molts son totalment desconeguts per la gent. No surten en les noticies ni a les primeres pàgines dels mitjans de comunicació. Altres, han deixat de ser noticia. Perquè us en feu una idea, a dia d’avui, tinc alumnes/ refugiats, procedents de Senegal, Burkina Faso, Mali, Síria, Afganistan , Azerbayan, Geòrgia, Somàlia, Rússia, Ucraïna, Congo, ... Es habitual tenir sempre una quinzena de nacionalitats, amb alguns també procedents de països llatinoamericans, que en aquest cas, no necessiten venir a les classes de castellà i es poden decantar pel català. La feina és immensa, plena de dificultats i tramitacions farragoses, però els resultats son encoratjadors. Caldria més recursos tècnics, humans i econòmics, però s’aprofiten al màxim els que es tenen, i poc a poc els contingents van aixecant el vol, quan troben feina i habitatge. Aleshores, ens diuen adéu, agraïts per una acolliment molt més generós i eficient que el d’altres països europeus. Son ells qui ho diuen, mitjançant converses amb amics, familiars i coneguts que han anat a parar en altres indrets. I s’integren aquí. I troben feina en molts d’aquells oficis que no volen els d’aquí, de manera que a banda de ser acollits, col·laboren en el nostre progrés. No ho oblidem.

DESCARADAMENT PARTIDISTA. Si una cosa queda clara dels canvis en el Codi penal, promoguts, impulsats o exigits per ERC, ha estat el total interès personal del partit, en protegir els seus acusats. Estem davant d’un descarat ús del poder polític, en benefici d’uns pocs càrrecs de partit que han exigit se’ls alliberi de les responsabilitats que van contreure en el procés. Produeix vergonya aliena, veure fins a quin punt defensen uns comportaments personals, després d’haver protagonitzat fets clarament delictius. I, ara, anys després, a punt d’anar a retre’n compte davant dels tribunals, utilitzen la força del grup parlamentari, per modificar les sentències que els hi podrien caure. Penós. Penós i vergonyós. Perquè el PSOE i Unides Podem, accepten l’exigència ? Hi ha dos motius al meu parer que justifiquen o expliquen les actuacions dutes a terme. Una, és de modernització i posada al dia d’una legislació que efectivament havia quedat antiquada. Fora de la realitat actual, i de la realitat europea. Parlo del delicte de sedició. Menys explicable és la modificació de la malversació, tot i que el PSOE ha aprofitat per aclarir-la i deixar-la en unes condicions més definides. De fet aquí ERC, no n’ha sortit satisfeta perquè el tret li ha sortit per la culata. Proposava una rebaixa total, com per poder dir que el referèndum del 1-O no havia comportat malversació, i això no ha estat així. A darrere hora el PSOE ha sabut maniobrar en la bona direcció. Amb tot, el que queda de tot plegat, és l’ús i abús d’ERC, del seu grup parlamentari per vendre, ni que sigui a preu de saldo, la seva força per tal de salvar els mobles i aconseguir protegir els seus implicats. Un exemple clar de covardia personal i política, puix que el primer que ha de fer un polític és fer front a les seves responsabilitats, i no esquivar-les , exigint canvis per tal de sortir-ne més ben parat. I aquest és el resum de tot plegat. Em recorden fets que tots els alcaldes hem tingut en els nostres pobles quan alguna persona o família s’ha ficat en un gran embolic, contra l’ajuntament, i al final, hem de ser nosaltres els qui els hi busquem una sortida , per evitar mals majors. Entenc perfectament la resposta del PSOE i la del president Sánchez. Necessiten els vots d’ERC i busquen pacificar Catalunya. Per aconseguir-ho es troben amb unes peticions d’ERC, que poden ser assumides, tot i que complicades d’explicar. Les accepten i aconsegueixen els vots i la pacificació. No és un mal resultat, al contrari. Ara bé, que ERC no vingui a donar lliçons a ningú ni vulgui vendre els acords com un pacte d’Estat, perquè no ho és. Es una vergonyosa manera de tractar temes personals, com si fossin polítics o institucionals. En absolut. Tot plegat ha estat una descarada via per modificar futures sentències que afecten militants seus. No hi ha èpica, ni ètica. Simples interessos personals i de partit. Quedava, però, una nova fugida endavant per acontentar la seva parròquia: un referèndum d’independència. Fallada la via Quebec i la d’Escòcia, busquen la via Montenegro. Un nou engany, una nova proposta, condemnada al fracàs, com aliment pel proper congrés del partit. No volen recordar el 9 N, tiren per terra el suposat mandat del 1-O, i busquen un nou embat amb grandiositat verbal que ja sabem quin recorregut té. Tot molt propi d’una ERC molt donada a construir castells en el aire, mentrestant obliden les obligacions de governar.

CASTILLOS EN EL AIRE. A falta de realidades, hay quien construye “castillos en el aire”. Esta, es la receta de ERC para seguir su camino hacia la independencia virtual, que no real. Para el español, poco conocedor de la realidad catalana, le puede parecer muy sorprendente que a estas alturas de la película independentista, haya quien prepare un supuesto referéndum o consulta, años a venir, de acuerdo o con la bendición del gobierno central. Después de fallarles los modelos Quebec y Escocia, buscan en Montenegro, un precedente para justificar su propuesta de consulta para conseguir la independencia. Es igual que todo sea diferente que nada se parezca ni que hubiera una guerra de por medio. Da igual, su parroquia no necesita detalles. Ya expliqué, en estas mismas páginas, que para los independentistas, dos tercios de catalanes no existen. Ellos gobiernan y piensan en los dos millones que un día, cada vez más lejano, fueron a votar. No piensan en los 7,8 millones de catalanes que vivimos en Cataluña. Es más, cada vez se amplía más y más los dos tercios, en detrimento del tercio restante. Así pues, ninguna de las propuestas de ERC, puede considerarse seria ni representativa del conjunto del país. Es una simple propuesta “de parte”. Y de una parte muy poco representativa, si nos fijamos en su plasmación parlamentaria. De 135 diputados, ERC solo tiene 33, los mismos que el PSC pero éstos con 50.000 votos más. ¿Por qué propone otra consulta? Simplemente para aparecer como persistente, constante en la petición, aunque sepan que nunca se producirá. En el mes de mayo, tendrán lugar las próximas elecciones municipales y ERC lo tiene complicado para repetir resultados. Ya no digo mejorarlos sino repetirlos. Son muchos los alcaldes y concejales descontentos con el partido y con el gobierno de la Generalitat. Así que el número de abandonos va creciendo con el paso de los meses, y algo hay que hacer para animar la parroquia. De aquí insistir en el tema independentista. Es cierto que ahora son muy pocos los crédulos, pero quieren aparecer como los únicos que persisten en el intento. Y después del fracaso de los modelos Quebec y Escocia, buscan en Montenegro, la solución. Proponer una consulta para un censo, compuesto por todos los mayores de 16 años, a los cuales se añadirían todos los ciudadanos de la UE, empadronados aquí y no se descarta dar voto a otras nacionalidades de fuera de la UE. El principio de “huida hacia delante” permite todas las elucubraciones posibles. Las condiciones para superar los trámites serían: que la participación superase el 50% del censo electoral y que el sí, obtuviera un mínimo del 55%. Bueno, ya han lanzado otra propuesta al viento, y se presentarán ante sus militantes, en el próximo Congreso, diciendo que son los primeros o los únicos en poner, negro sobre blanco, las condiciones para la celebración de la tercera consulta. ¿A celebrar? Nadie sabe, nadie contesta. Los pequeños detalles de concertar, acordar, recibir autorización del gobierno central, no se explican ni se detallan. Tampoco los de animar y conseguir la participación del pueblo catalán en su conjunto (nada baladí, si tenemos en cuenta que en el 9 N y en el 1-O, sólo participó un tercio del cuerpo electoral). Ni adónde ir con la independencia a cuestas. En fin, todo es tan penoso, tan irreal, tan esperpéntico que produce vergüenza ajena. Ahora, solo piensan en cómo continuar en el gobierno más débil de nuestra historia y cómo llegar a las municipales sin disolver el Parlamento. Todo vale, aunque sea tan irreal. De hecho, calcan algunas de las propuestas de 2017, sin dar ningún paso que ponga en peligro sus cargos y haciendas. Muy propio de ERC.

DESPRÉS DE QUÈBEC, I ESCÒCIA ... ARA, MONTENEGRO. Deia, fa pocs dies, que res pitjor per estavellar-te que seguir camins equivocats, inexistents, o directament inventats. Ja hem vist com han acabat les consultes/referèndums de Quebec ( Canadà) i Escòcia ( Regne Unit). Doncs bé, ara, ERC es treu un altre model per a impulsar un nou referèndum / consulta / enquesta per a la independència: Montenegro. Fantàstic, un altre model que res té a veure amb la nostra realitat, però , endavant que fa baixada !!! Per justificar que van fent coses en la “bona direcció”, consideren han de portar alguna cosa grossa al Congrés del partit, abans de les eleccions municipals, no sigui els tractin d’inútils. I què més han de poder treure després dels canvis en el codi penal sinó la independència ??? Anem-hi, ni que sigui pel broc gros. Proposen per d’aquí XXX temps, un acord amb el govern central, per a convocar un referèndum/consulta/enquesta a tots els majors de 16 anys, inclosos ciutadans d’altres països, per decidir sobre la independència de Catalunya, respecte d’Espanya. Si en aquesta votació hi participa un mínim del 50%, i els favorables al sí, obtenen un 55% dels vots, la independència es faria realitat. I ja està. Mireu si és senzilla la cosa !!! I res millor per fer-la viable que tenir-la a punt el més aviat millor, no sigui que arribi el “momentum” i algú s’hagi adormit. Heus aquí una altra mostra de gent que viu en un altre món. En un reducte, lluny dels dos terços de catalans, que han girat pàgina i no volen sentir parlar més de la independència, ni de nous embats ni conflictes que han deixat multitud de destrosses i cap bon resultat. Però, ERC ha de cuidar la parròquia, i tenen un sector molt hiperventilat que s’arriba a creure aquests castells en el aire. No volen veure la realitat catalana, espanyola, europea, i fins i tot mundial. Precisament és ara quan més unió i coordinació es requereix per afrontar els grans problemes i crisis existents. Algú creu que hi ha un mínim de consens intern, per a invocar propostes com aquesta ??? Es que viure d’espatlles a la realitat, porta a iniciatives com aquesta. D’aquí la importància d’exigir taula de diàleg entre els partits catalans, abans de pretendre moviments , cap una banda o altra, i molt menys de disgregació. Ben aviat ERC, es donarà compte de les forces que el segueixen. Quan vegi els resultats de les municipals, i hagi de preparar les del Parlament, serà un bon moment per a revisar objectius i proposar projectes. Ara , tot el que es proposa és fum. Simples propostes de cara a la galeria, per a justificar els moviments duts a terme per a salvar els implicats en el procés, i recuperar els privilegis perduts. Per cert, tot plegat, molt poc edificant. Es lògic vulguin fer-se perdonar, amb una nova fugida endavant, cap enlloc.

NEU I JJOO D’HIVERN. Ningú pot negar els efectes del canvi climàtic, però alguns el justifiquen al seu gust i conveniència. Es el que hem vist en les campanyes contra els JJOO d’Hivern 2030, els quals encara ara critiquen ajuts de la Generalitat per a fabricar neu, de cara a la immediata campanya de Nadal i Cap d’Any, sense parlar dels immensos recursos que el mateix Govern posa per a recuperar les platges catalanes. Perquè no es pot fabricar neu, però sí recuperar la sorra perduda a les platges ??? La neu porta riquesa a un territori molt ampli de Catalunya, com també les platges aporten riquesa a una altra part. Son incompatibles ??? En absolut. Queda clar que tot s’ha de fer amb l’aprofitament màxim de recursos i la minimització de danys a la natura, però la gent ha de poder viure del que té a la seva disposició. Sempre amb seny i respecte. Per edat i càrrecs, vaig ser observador privilegiat dels preparatius, primer, i l’execució després de tot el lligat als JJOO del 92. Ara, ningú vol recordar les àmplies i dures campanyes dutes a terme, per col•lectius que acusaven els impulsors i promotors de gairebé destructors del paisatge i la natura. Arreu del país. També a La Seu d’Urgell, on es construí el Parc Olímpic, amb el canal d’aigües tranquil•les i el d’aigües braves. Agafo l’exemple de La Seu, per exposar que si s’hagués fet cas, als contraris habituals, aquesta ciutat, no tindria un dels majors atractius de tot el Pirineus. I no solament un atractiu, és un espai d’enorme rellevància a nivell de llocs de treball, i espai d’esportistes, a nivell mundial. Qui hi vagi tot sovint, com és el meu cas, es donarà compte de l’immens efecte multiplicador que ha tingut aquesta inversió. Hi ha hagut un abans i un després, dels JJOO del 92. Els crítics amb els JJOO d’Hivern, donen com a solució, dedicar esforços cap altres projectes i camins. Molt fàcil, en quatre ratlles pretenen resoldre la problemàtica del despoblament i manca de llocs de treball, fent volar coloms, parlant de noves tecnologies i treball telemàtic. La neu té un immens poder d’atracció i transforma centenars de pobles, durant els mesos que dura. Si a la neu s’hi afegeix l’explotació adequada de tot el paisatge, es pot aconseguir activitat tot l’any. Per això es batallava i es continuarà batallant per poder-los fer. Ja no en el 2030, però sí en alguna data propera. Els JJOO, preveien la construcció de centenars de pisos i apartaments, per acollir els esportistes, primer, i després per a poder resoldre les greus carències de lloguer assequible. Centenars de famílies que treballen en l’àmbit turístic tenen greus problemes per trobar habitatge. Pertoca als ajuntaments, resoldre aquesta carència i els JJOO ho resolien. A cada ciutat es preveia tirar a terra vells edificis per construir-ne de nous,i una vegada fets servir, quedaven de propietat municipal. Qui i com es resoldrà aquest dèficit ??? El Govern ha impulsat una enquesta sobre necessitats de les zones de muntanya, amb la promesa que del que aquí surti, se’n derivaran inversions importants. Ben aviat veurem els resultats i sobretot les reaccions. Amb tots els que he parlat ho veuen amb un profund escepticisme.

EL DEPARTAMENT DE SALUT INCOMPLEIX UNA RESOLUCIÓ DEL PARLAMENT I FALSEJA LES DADES. La Comissió de Salut del Parlament, en data 2 de juny d’enguany ( 2022), va aprovar una Proposta de Resolució del Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar ( RE 380/XIV) , mitjançant la qual s’instava el Govern a mantenir el servei d’atenció primària als consultoris de l’Alt Berguedà, durant els mesos d’estiu. En resposta del Conseller de Salut , Manel Balcells, a la Mesa del Parlament de data 7/XII/22, RE 78829, es donen unes dades de servei COMPLETAMENT IRREALS, INEXISTENTS, I PER TANT FALSEJADES. D’entrada només parla del servei a una part dels municipis de l’Alt Berguedà, no de la totalitat, puix que deixa els municipis de Vilada- Borredà- Castell de l’Areny i Sant Jaume de Frontanyà, fora . Però, si ens atenem a les dades d’horaris, poble per poble, i professionals mèdics, infermeres, administratius i especialistes, DETALLEN ELS QUE HAURIEN DE TENIR, PERÒ EN CAP CAS, ELS QUE HAN TINGUT. Animem, els mitjans de comunicació a contrastar les dades de la resposta del Conseller, amb els alcaldes de l’Alt Berguedà. Podran comprovar que res del que s’hi afirma ha estat funcionant, aquest estiu passat. Es més, en molts casos, alguns dels consultoris han estat tancats durant setmanes, sense disposar de servei mèdic, i en alguns casos ni tant sols d’infermeria. Considerem molt greu que la resposta de compliment a una Resolució del Parlament, vingui signada pel Conseller de Salut, sense haver contrastat les dades amb els responsables territorials de l’ICS. Només consultant els retalls de premsa, es pot comprovar el no compliment de la Resolució 380/XIV del Parlament de Catalunya. Una prova més del menyspreu d’alguna Conselleria, envers la màxima institució del país. Manresa, 15 de desembre de 2022. OFICINA DE COMUNICACIÓ – FEDERACIÓ XI DEL PSC.

ELS AJUNTAMENTS I LES NOVES REALITATS. A punt d’arribar als 44 anys de democràcia municipal, els ajuntaments , sobretot dels pobles petits ( 600 sobre un total de 947) es troben amb realitats no imaginades ni previstes anys enrere. I si una cosa ha de fer un ajuntament, és adaptar-se a les noves realitats, i actuar en conseqüència. Quan vam entrar a l’abril del 79, en els ajuntaments, la majoria queien a trossos, amb infraestructures, equipaments i serveis, inexistents o tant atrotinats que no eren suficients ni fiables. Es va haver de posar en marxa, un munt d’actuacions, per disposar del més necessari. Però, amb els anys, el més necessari va anar variant , de manera que les competències municipals es van ampliar i adaptar a la realitat. Lògic. I malament el que no ho hagi fet. Be, doncs, ara la realitat ens posa davant problemes molt diferents ,difícils d’entomar, i encara més de resoldre. Veiem-ne alguns. La progressiva pèrdua d’habitants, fa que molts serveis bàsics corrin el perill de perdre’s. Prou que ho hem vist, amb la desaparició de totes les oficines bancàries, caixers automàtics inclosos. Però, ara ens perillen les escoles, els consultoris mèdics, els comerços, bars i restaurants. Fins i tot els serveis religiosos. Tot el que manté que un poble, sigui poble. Ja fa temps que a nivell d’escoles, alguns ajuntaments van optar per crear cicles infantils ( 0 a 3 anys) com a via per evitar que els pares portessin els nens a un altre poble més gran, on oferien aquest servei, i així evitar perdre’ls a l’escola. Els costos han estat elevats, perquè bona part han anat a càrrec dels ajuntaments, amb ajuts de Diputació Barcelona, i ara sembla que la Generalitat se’n farà càrrec, en bona part. Aquesta iniciativa demostra el que deia a principi. Els ajuntaments han de fer tot allò que eviti perdre habitants i serveis. Doncs bé, el proper mandat que començarà el juny de l’any vinent, obligarà a emprendre iniciatives de caire empresarial. Estem en un moment molt delicat perquè els botiguers i comerciants de tota la vida, arriben a la jubilació i molts d’ells no tenen relleu. Sigui per falta de descendència, sigui perquè els fills no han volgut continuar la tradició. Es van tancant les poques botigues, i amb elles, els bars i restaurants, posant en perill, la vida de sempre. Quan en un poble no queda cap botiga, cap bar ni restaurant, es tanca una part de la història, i en comença una altra de molt, molt diferent, amb el perill d’acabar sense activitat i sense vida. Què fer, per aturar aquesta dinàmica ? Al meu entendre s’han de modificar algunes lleis i resoldre alguns inconvenients, per facilitar als ajuntaments actuacions en el mercat immobiliari i en el comercial. Els ajuntaments han d’obtenir ajuts, de les institucions superiors, per a poder comprar cases velles i rehabilitar-les , per així disposar d’habitatges de lloguer, en aquells pobles on en falti. Han de poder comprar i rehabilitar velles botigues , comerços, bars i restaurants, per a posar-los al dia, i oferir-los en règim de lloguer, a persones adients. No serà fàcil trobar, “les persones adients”, però si no es fan operacions d’aquests tipus, la majoria de pobles petits, passaran a la història. S’aniran ensopint i deshabitant fins quedar en els óssos. De fet, ho podem constatar ja en més d’un centenar, dels sis-cents existents. No ens podem conformar amb les dinàmiques actuals, ni pensar en la incapacitat per a fer-hi front. Pot retornar la vida en molts pobles si la gent hi troba uns al·licients que han perdut. Hi ha paisatge, hi ha pau i tranquil·litat, monuments visitables, caminades a fer, noves tecnologies,....toca completar serveis bàsics per fer-hi estada. En els anys del Tripartit es va tirar endavant un Pla de Barris, que va tenir un ampli i important recorregut a l’hora de rehabilitar i posar al dia, multitud de barris degradats, de les ciutats de Catalunya. Doncs, bé, ara toca un Pla de Recuperació de Pobles Petits, amb ajuts que permetin als ajuntaments entrar en el mercat immobiliari i comercial. Aquest Pla pot permetre evitar la caiguda de velles edificacions, rehabilitar-les per destinar-les a habitatge de lloguer, i en els baixos, facilitar el retorn d’alguna botiga, comerç, bar o restaurant. Segur que joves cansats de la vida urbana, poden trobar atractives aquestes feines en el medi rural. O passivitat i resignació, o revolta contra aquesta dinàmica per superar-la. Aquest és un dels grans reptes del proper mandat, en la majoria dels pobles petits de Catalunya. Dels nous alcaldes i equips de govern, en dependrà la solució.

SIS ANYS I 600 REFUGIATS DESPRÉS. El contacte constant i permanent amb la realitat dels refugiats comporta sortir al pas d’informacions , crítiques i reaccions molt allunyades de la realitat. Una d’elles és la de que treuen feina als nacionals. En absolut, ho he pogut comprovar al llarg dels prop de vint-i-cinc anys que col•laboro com voluntari de Creu Roja. M’explico. Quan vaig entrar de voluntari a la Creu Roja del Berguedà em van proposar donar classes de català a grups d’immigrants, en general. Tenia classes amb un munt de persones, procedents de quinze o vint països diferents. Aquesta va ser la meva ocupació durant una dotzena d’anys. Fa sis anys, es va crear el Centre de Protecció Internacional per a Refugiats a Berga, i aleshores em van proposar ser el professor de castellà, per a tots els procedents de països amb altres llengües. A tots ells se’ls facilita l’aprenentatge també del català si així ho decideixen, i lògicament a tots els procedents de Llatinoamèrica. Ara, sis anys després d’haver acollit a més de sis-cents refugiats, dels quals més o menys la meitat han passat per les meves classes, puc assegurar que s’ha fet una magnífica feina d’equip, amb uns resultats notables, tot i les dificultats en temes com recerca d’habitatge de lloguer i recerca de treball. Més difícil el primer que el segon. D’entrada , tirar per terra tota ombra d’inseguretat o de persones conflictives. Al contrari, han tingut experiències prou difícils i traumàtiques com per buscar pau i tranquil•litat, tenir un habitatge digne i un treball estable. En resum, començar una vida, sabedors que el més probable és no tornar mai més al seu país d’origen. No volen res que destorbi aquest objectiu i mai es ficaran en problemes ni conflictes que posin en perill documents i estabilitat. Arribats aquí, durant els primers mesos tenen un acolliment, en forma d’estada, alimentació, ajuda mèdica, psicològica, formació i integració. El coneixement d’una de les llengües oficials es fonamental, així com nocions bàsiques de cultura, tradicions, història. L’afany per saber i aprendre és general i integral. I per la integració res més vital que trobar feina i habitatge. En qüestió de feina, queda clara l’existència de milers de llocs de treball que no volen ocupar els nacionals. Sense aquests immigrants, provinguin d’espais de refugiats o no, el país no podria funcionar. D’entrada dir, que molts pocs nacionals accepten treballar dissabtes i diumenges. Molts altres tampoc ho volen fer en jornada nocturna, i moltíssims altres no volen ni sentir parlar de treballar en oficis com els d’ajudant de cuina, empreses de neteja, cuidadors de gent gran, treball domiciliari, soldadors, repartidors amb furgoneta o camió, peons de la construcció, pintors , fusters, lampistes, i un llarg etcètera que allargaria la descripció mitja pàgina més. Aleshores queda clar que l’acolliment i les facilitats per obtenir papers i aconseguir un treball permet complir un doble objectiu: protegir persones perseguides en els seus països, i alhora contribuir a resoldre deficiències del mercat de treball interior. Les dues parts en surten beneficiades. I puc assegurar que no es fan diferències a l’hora d’acollir refugiats. Poden arribar per terra, mar i aire, que tots al final passen per tràmits i filtres similars. S’estudien tots els casos, i es van proporcionant papers en funció de la documentació aportada o de la que es pugui aconseguir, ni que sigui a milers de quilòmetres d’aquí. El Centre és una mena de Torre de Babel, amb una quinzena o vintena de nacionalitats amb els seus corresponents idiomes. Així, doncs, és hora de tirar per terra simplificacions, acusacions i crítiques que res tenen a veure amb la realitat. Hem tingut o tenim persones procedents de Geòrgia, Azerbayan, Afganistan , Ucraïna, Rússia, Senegal, Burkina Faso, Congo, Mali, Gàmbia, Somàlia, Ghana, Guinea, a més a més d’uns quants països d’Amèrica Llatina.

GRITOS E INSULTOS COMO ARGUMENTOS. Pocas semanas atrás, tuve ocasión de escuchar, en vivo y en directo, a la presidenta del Congreso, Meritxell Batet, lamentar el duro papel que le toca asumir, en la mayoría de plenos. A la vista de los dos o tres últimos, el clima irá en aumento. No hay ninguna voluntad de rebajar tensión ni sustituir argumentos, por gritos e insultos. Al contrario. Tanto dentro del PP como de Ciudadanos, han debido valorar que la estrategia de VOX, le permite estar en las primeras páginas, y deben creer mejor salir en primera que en tercera o cuarta, aunque sea a base de mamporros y barbaridades. En mi paso por un Parlamento, en este caso el de Cataluña, los diputados tienden a contaminarse o a copiar lo que hacen otros, si les da buen resultado. Lo lógico y adecuado sería copiar lo positivo, pero los tiempos han cambiado mucho y ahora hay una carrera para situarse en primera línea, para así contar con las simpatías de la Dirección. Esto supone, buenas perspectivas de repetir en el cargo, y cuando un diputado solo aspira a repetir, es capaz de hacer lo inimaginable. Así pues, no sorprende que cualquier miembro de VOX salga a lanzar improperios. Cuantos más mejor, y cuanto más los grite, más méritos obtendrá. El día que alguien estudie y valore las barbaridades que se dicen, se dará cuenta que para ello ni tan solo hace falta tiempo ni preparación. Se llenan dos o tres folios con las horteradas y las falsedades habituales, y ya está. Todo lo contrario a lo que debería ser una intervención parlamentaria. Esto no sería lo grave si no hubiera contaminado a otros grupos, especialmente al PP i Ciudadanos. Lo que queda, es algún pequeñísimo grupo que debe hacer méritos para ser absorbido por uno mayor. La llegada de Núñez Feijoo, parecía aportaría seriedad y serenidad, para ser visto como “hombre de Estado”. En absoluto, si ésta era su intención, la perdió en cuatro semanas. A día de hoy su partido se va pareciendo más y más a VOX. Es más, y es lógico, si no quieren ser tapados por sus exabruptos, tienen que ser capaces de aumentarlos y como tienen mayor representación tienen más ocasiones para hacerlo. Y no pierden ni una. Sea quien sea el interviniente, el manual del nuevo / viejo PP, consiste en propinar el primer golpe. Cuanto más fuerte, más exagerado, más contundente, mejor que mejor, de inmediato verá como toda la claca popular se pone a aplaudir y si hace falta, incluso se levanta para mostrar el entusiasmo. No importa lo que se diga, lo vital es cómo se dice, y cómo se grita. El resto da igual. Estamos pues, ante un final de legislatura largo y complicado porque requiere nervios de acero por parte de todos los miembros del gobierno y evitar caer en la tentación de respuestas similares. En absoluto. Sí, ya sé que es fácil decirlo y complicado cumplirlo, pero nada hay tan eficaz como la tranquilidad, la ironía y la respuesta serena, mirando de frente a toda la bancada de la derecha y ultraderecha. Seguramente todos los portavoces socialistas y de los grupos que lo apoyan, deberán seguir cursos de yoga, meditación, talleres de paz interior y serenidad a toda costa. Es la mejor estrategia. Diría la única o la más eficiente, porque de cara al ciudadano medio, ver serenidad y contención en todas las intervenciones del gobierno y los partidos que lo sustentan, desarma todos los ataques. Lo he probado en carne propia, y lo he visto practicar a compañeros, a lo largo de cuatro legislaturas en el Parlamento de Cataluña, y los resultados fueron espléndidos. Cierto es que la distancia es abismal con lo que vemos, día tras día, a nivel nacional, pero hay que poner ganas y una inmensa paciencia para desarmar a estos contrincantes. También todo lo visto y escuchado demuestra el muy bajo nivel de preparación, oratoria y trabajo de unos diputados más dispuestos a lanzar barbaridades que no a buscar argumentos sólidos en contra. Estoy seguro que esto pasará factura, a nivel electoral. Tener energúmenos en algunos gobiernos o en los parlamentos, nunca puede acabar bien.

QUAN LA PLANIFICACIÓ FALLA. La lectura de l’article, en aquestes pàgines de R7, sobre l’ampliació de l’Eix Diagonal, entre Igualada i Vilafranca, em transportà als debats en Comissió i Ple en el Parlament de Catalunya, d’aquesta i altres vies importants de comunicació. Totes naixien petites, esquifides, amb poca visió de futur. Pocs anys després d’acabades, tocava ampliar-les per evitar els col•lapses i sobretot trams d’extrema perillositat. Com aquesta, molts anys abans vam tenir el debat, intens i extens de l’Eix del Llobregat. Era més que evident que si es volia fer una carretera amb visió de futur i vocació europea, tocava fer una autovia, amb dos carrils per banda. Tots els tècnics consultats, tots els coneixedors dels plans de mobilitat, preveien un creixement immediat del flux de vehicles de l’àrea metropolitana cap al Túnel del Cadí. Similar debat vam tenir, amb la planificació de l’Eix Transversal, oimés quan el Govern Central estava disposat a finançar-lo. Doncs, tampoc. No es va voler que fos el Govern Central qui el planifiqués i l’executés, per evitar quedés a les seves mans, com si se’l podessin emportar a Madrid. Algun dia, algú hauria de recollir les enormes bestieses fetes, amb excuses o arguments que posen els pèls de punta. Però bé, tornem al tema. En els debats en Comissió, fèiem venir enginyers, especialistes en mobilitat, geògrafs i tècnics en vies interurbanes, tots ells ens explicaven la importància del bon disseny, de la planificació, de l’estudi de mobilitat, i dels enormes costos de quedar curts, si les grans obres s’havien de modificar al cap de poc temps. Tampoc s’ha de ser un gran savi, per entendre aquests arguments. Doncs, és igual. Els genis planificadors tenien pressa, impulsats per les principals famílies burgeses catalanes, i primer vam fer el Túnel del Cadí, i després es va començar a renovar l’antiga C-1411, per esdevenir l’Eix del Llobregat, que malgrat portar el pompós nom d’Eix, de fet era una carretera normal i corrent amb un carril per banda. Es van fer les variants, i quan es van haver acabat, ja teníem l’Eix, col•lapsat, de manera que tocava exigir, la transformació en Autovia. Tornem-hi. Nous debats, nous projectes, molts més diners, i deu anys més d’obres, fins arribar al punt on estem vint anys després. Queda per fer el tram Berga – Bagà ( Túnel) col•lapsat tots els caps de setmana i festes de l’any. Felicitats per la gran visió de futur !!! No contents amb aquest experiment, també l’Eix Transversal va nàixer esquifit, i una vegada acabat i fetes 13 inauguracions de trams, va col•lapsar i, de nou, altres debats, crítiques i projectes amb molts més diners per a fer-lo Autovia. No hi havia manera de que el Govern canviés de tàctica i assumís un principi elemental com el de fer menys obres, però més ben fetes i planificades. Impossible. Arribem a l’Eix Diagonal, i topem amb la mateixa pedra. Li posem el pompós nom, i de fet construïm una carretera que una vegada acabada, l’hem fer refer per convertir-la en Autovia. Tots sabem que modificar grans obres, suposa grans despeses. També tots sabem que les grans infraestructures i equipaments, s’han de planificar amb unes previsions mínims de 25 anys. Els bons governants, així ho fan, quan al davant hi tenim petits governants, és lògic pensin també en petit. Així anem.

ANIMATS I PREPARATS. Ahir, diumenge 11 de desembre, tingué lloc en el Palau de Congressos de Barcelona, un d’aquells actes que em va recordar altres de molts anys enrere. Per la quantitat de gent, fins el punt d’haver d’habilitar una gran sala annexa, a la sala principal, però sobretot pels ànims i entusiasme de tots els assistents. Després dels complicats anys del procés, ahir hi havia ganes de trencar cadenes, trencar silencis i mals rotllos i mostrar la satisfacció i alegria per la feina ben feta en el Govern Central, en governs autonòmics socialistes, i en centenars d’ajuntaments, des del govern o des de l’oposició. L’esclat va ser unànime i sostingut al llarg de tot l’acte. I va començar amb una alcaldessa – mitinera, com és la Lluïsa Moret, de Sant Boi de Llobregat, va continuar amb Jaume Collboni, cada vegada més a prop d’assolir l’alcaldia de Barcelona, va rematar la feina Salvador Illa, amb un encès discurs a favor de la força tranquil·la del PSC, i va donar pas a Pedro Sánchez. Tots quatre van saber donar el punt just d’obra de govern, d’entusiasme i preparació, per assolir els reptes que tenim al davant. Al maig de l’any vinent, les municipals, i amb elles, els consells comarcals i les diputacions. A continuació, molt probablement tindrem les eleccions al Parlament de Catalunya, amb un Salvador Illa, cada vegada més afermat com a proper President, i finalment les eleccions generals, amb un Pedro Sánchez que ha demostrat dintre i fora del país, tenir la preparació, l’empenta i l’ambició per a esdevenir figura referent de tots els presidents de la UE. Es en actes com el d’ahir, quan el partit pren el pols i es mira cap endintre per veure si estem a punt pels reptes que tenim al davant. Ahir, hi havia entusiasme, tant com havia vist anys enrere, en situacions radicalment diferents. Es notaven les ganes de mantenir els ajuntaments que tenim, i guanyar-ne un munt d’altres, començant per la capital. I , hi havia entusiasme per la figura de Salvador Illa al capdavant del Grup Parlamentari en el Parlament de Catalunya, posant les condicions per a aprovar pressupostos i fer possible algunes de les grans obres de país. I, hi hagué un esclat de satisfacció i orgull per la gestió política de Pedro Sánchez. Qui podia pensar en els moments àlgids del procés, l’any 2017, que anys més tard un president socialista seria capaç d’apagar tots els focs i anar recuperant el seny perdut. Tothom és conscient de les dificultats i del temps que es necessita per arribar a bon port, però ningú dubta del camí emprès. Així, doncs, a la sortida tot eren cares satisfetes, per haver assistit a un altre acte històric. De tant en tant convé ajuntar la gent, per donar explicacions, sí, però també per retrobar-se uns i altres i comprovar que anem pel bon camí. Ahir va ser un d’aquests dies, i de ben segur, haurem aconseguit carregar piles per una banda i emprendre l’impuls definitiu fins a les eleccions municipals, moment àlgid per a posar les bases per les dues eleccions vitals, següents: les del Parlament i les Generals. Ahir va quedar clar que hi ha entusiasme i preparació, dos elements vitals, per a assolir l’èxit dels reptes.

MIRALLS TRENCATS. El problema de voler imitar a d’altres, és el desconeixement de la seva realitat. Les entitats i partits independentistes necessitaven justificar la deriva antidemocràtica de les seves accions i actuacions, posant altres regions o nacions com exemple. D’aquí anar a Quebec, primer, i després a Escòcia. Ara, resulta que en un lloc i altre, s’ha acabat buscar dreceres, inventar jurisprudències, i encara menys, trencar la legalitat. Al Canadà, van formular la “llei de la claredat” per deixar clares les competències de l’Estat i la de les províncies/regions/ nacions que el composen. Des d’aleshores no hi ha hagut cap nova convocatòria de consulta, ni és previsible, en els propers anys. Cal dir, però que el seu procés, també va produir danys immensos, encara visibles a l’actualitat. Deixat de banda aquell procés, va agafar el relleu Escòcia, pensant en un pronunciament del Tribunal Suprem del Regne Unit, a favor d’un referèndum d’independència unilateral. Res de res, només el Govern Central i el Parlament tenen capacitat per convocar o autoritzar un nou referèndum. I com que allà no se’ls ha acudit mai, tirar pel dret, ja han deixat clar que acaten la resolució i procuraran convertir unes eleccions generals en plebiscitàries. Molt bé, tothom pot posar adjectius allà on li sembli, però la llei és la llei, i és impensable incomplir-la. Heus aquí que els dos models, han quedat arraconats. Ja no ens els trauran cada dos per tres, com passava fins ara. Amb els miralls trencats, els partits independentistes hauran de buscar altres vies. Tampoc serveix el suposat dret d’autodeterminació de tots els pobles del món, perquè el Tribunal del Regne Unit, deixa molt clar en quins casos es podria aplicar. Res a veure amb el cas d’Escòcia ni en el de Catalunya. Què fer ara ??? Dues sortides: acceptar les regles del joc democràtic i avançar en l’autogovern exprimint al màxim totes els potencialitats que té l’Estat d’Autonomia vigent, i fins i tot pensar en alguna modificació que permeti reforçar-lo i votar-lo; o, persistir en reclamar uns drets inexistents, en una nació complexa, multicultural i transversal, que res té a veure amb el reduït cercle en el qual es mou l’independentisme. Si optem pel primer, tornarem a votar, en una consulta legal i acordada, en canvi, si optem per la segona, una part del país anirà per una banda, i la resta per una altra. Tenint clar que en la part fidel a la legalitat, hi ha dos terços de la població catalana. A la vista de com van les coses, no sembla plausible la continuïtat de la segona opció pel que té de desgast i inutilitat pràctica. Mostra molta bel•ligerància verbal però nul.la efectivitat real, de manera que es pot convertir en el “pepito grillo” permanent, fins arribar a l’extinció física o ideològica. A efectes de país i progrés, és evident que la millor via, és la primera opció, i tot indica que és cap on anem. Només veure les enquestes i els moviments socials, queda clar el desig de recuperar el seny perdut, i amb ell el progrés i la prosperitat. Ja no queden models per seguir, perquè tampoc tenien res a veure amb la nostra realitat.

SIN MODELOS A SEGUIR. La reciente sentencia del Tribunal Supremo del Reino Unido, sobre si Escocia podía convocar un nuevo referéndum de independencia, ha dejado claro que solo el Gobierno británico y su Parlamento tienen esta facultad. Ningún territorio puede ejercerla sino dispone de la autorización pertinente. En la sentencia hay otra aclaración de gran interés para los que vivimos en Cataluña, y es que no existe el derecho de autodeterminación en ningún país de la UE. Es decir, este derecho se entiende solo para aquellos países que han sido o todavía son colonias, pero no para territorios internos de países democráticos. Si alguien tenía alguna duda, ya no la puede tener, aunque nada es definitivo en el mundo independentista. Han dicho y repetido centenares de veces el derecho a la autodeterminación, entendiéndolo como permanente y universal. En fin, no hay más ciego que el que no quiere ver ni más sordo que el que no quiere oír, pero lo cierto es que esta sentencia supone un mazazo para los independentistas catalanes. Y llega en el momento justo para dejar de ser modelo a seguir. Años atrás el modelo era Quebec, y muchos lo ponían como ejemplo de cómo conseguir la independencia. Después de los referéndums i de la “ley de claridad” se ha visto que aquel modelo nada tiene que ver con la realidad catalana y española. Punto final. Quedaba la esperanza escocesa, imaginando dos vías. Una, en que el Tribunal Supremo daba la razón a Escocia, y otra, la de desobedecer la sentencia y convocar referéndum. Esto en Escocia es impensable. Son demócratas de hechos y derechos. Nunca darán un paso en esa dirección como ya ha dejado claro su presidenta. La salida que le ha dado, es una tímida protesta y proponer que las próximas elecciones generales sean plebiscitarias, en el sentido que la gente vote a favor del partido que busca la independencia. En fin, algo tenía que decir, pero poner adjetivo a unas elecciones, queda bien para la parroquia propia, pero no deja de ser un brindis al sol. Así pues, volviendo a casa, los dos modelos a seguir han fracasado. Ni Cataluña es Quebec, ni Escocia. Ni podemos imaginar un nuevo embate similar al de 2017, porque duraría 24 horas escasas. Activar el artículo 155 es cuestión de horas, y ya se vio que, de resistencia, muy poca, por decir, ninguna. Visto lo visto, hay que esperar la digestión de esta realidad por parte de las entidades y partidos independentistas, pero no es imaginable volver a las andadas, porque saben no les seguirá nadie, o simplemente unos pocos hiperventilados. Con más o menos convicción tienen que aceptar la realidad y adaptarse a ella. De hecho, ERC, está en lo que tanto criticó de CiU: la política del “peix en el cove”. La política de conseguir los mejores dividendos del Gobierno central, para venderlo como grandes éxitos en Cataluña. Muchos creen que es una táctica a corto plazo y lo que realmente buscan es preparar un nuevo embate cuando sean más fuertes. Tengan o no esto en mente, lo cierto es que están inmersos en el cumplimiento de la ley y en ejercer las competencias del Estatuto de Autonomía vigente. Ni más ni menos. De hecho, hay mucho camino por recorrer y mientras se ocupan de la gobernanza olvidan movilizaciones y embates que nada consiguen, pero alteran la vida cotidiana. Hay que remarcar las inteligentes decisiones del Gobierno central, a nivel de pactos presupuestarios y modificación del código penal, que ha permitido rebajar tensiones y desmontar creencias sobre la imposibilidad de un franco diálogo entre los dos gobiernos. La pelota, ahora está en el campo de ERC, en Cataluña. Ya no tiene ninguna excusa para no mover ficha. Debe pactar los presupuestos y acordar la ruta del Parlamento. Vistas las posiciones de Junts, no le queda otro remedio que pensar en el PSC como partido fiable. Veremos si se atreven o no, pero de ello depende continuar la legislatura o convocar elecciones.

IDIOMES, BÁSICS ,PER ANAR PEL MÓN Portem unes quantes setmanes de grans reunions a nivell mundial, amb imatges de dirigents, parlant, en cercles reduïts o en grans fòrums. Semblaria com si tots tinguessin un idioma comú que faci innecessària, la feina dels traductors i intèrprets. I no és així. No encara. S’ha destacat la desimboltura del president Sánchez, en aquests fòrums, a la vista de múltiples reunions tingudes amb els principals líders, entre els quals, els dos més importants: el president dels EUA, i el de Xina. Però, ha continuat amb un munt d’altres converses i reunions, com per deixar clar que els temps de la soledat de José Ma. Aznar i Mariano Rajoy, han passat a millor vida. I, això, gràcies al domini de l’idioma polític per excel·lència: l’anglès. Confio en que imatges i articles sobre el tema, farà veure als pares, i als estudiants, com d’important és l’estudi dels idiomes. Sí, sí, en plural. Ningú pensi que només amb l’anglès ja podem anar per tot arreu, perquè no és cert. Si es volen fer negocis, es vol recórrer món o es volen fer propostes amb altres països, res tant fonamental com parlar el seu propi idioma. D’aquí la defensa del plurilingüisme. Tenim la sort de parlar-ne dos: català i castellà, un dels quals entre els més parlats del món, amb més de cinc-cents milions. Si als dos hi afegim l’anglès, suposa poder-nos entendre amb uns quants centenars de milions més de persones, i encara ens queda temps i forces, per afegir-hi un quart entre els molts existents. Aquest hauria ser l’objectiu, al final dels estudis secundaris: quatre idiomes, parlats i escrits. Des de fa anys, estic immers en l’ensenyament del castellà, i del català. Ara, he retornat al castellà, per a facilitar la integració dels refugiats, acollits en el Centre de Protecció Internacional de Berga. Es habitual sentir parlar una dotzena d’idiomes diversos, per part dels acollits en el Centre. A tots ells els remarco la importància de transmetre el seu idioma als fills, no solament per a reforçar el concepte de llengua materna, sinó també de cara el futur. Que tots ells dominin el català i el castellà, els és fonamental per a viure i treballar aquí, però que als dos que tenen o tindran hi puguin afegir el georgià, l’ucraïnès, el rus, l’àrab, el bambara, el somali, el ioruba.... Quines grans oportunitats poden tenir quan empreses d’aquí busquin traductors o intèrprets per a poder treballar directament amb tots aquests països. Conec un bon nombre de situacions en que el simple ús de la llengua materna, els ha obert portes, mai somiades. D’aquí que es valori l’estudi i coneixement, i s’actuï en conseqüència. Tornant al principi, imaginem-nos la soledat d’aquests caps de govern que només hi van amb el seu idioma. Han d’anar per tot arreu amb un intèrpret al costat, cosa que impedeix el contacte personal, immediat , obert i directe. Quedi clar també que per molt bo i veterà que sigui l’intèrpret mai podrà establir el mateix grau de confiança i proximitat entre dirigents que han d’anar parlant amb frases curtes, a l’espera siguin traduïdes, per a poder continuar amb la conversa. He tingut algunes experiències en el passat, i puc afirmar que res millor com poder fer us dels idiomes, de forma directa sense intermediaris. D’aquí el meu fervor personal pel plurilingüisme.

DEL BREXIT AL CEL. Seguir, en viu i en directe, pels canals anglesos tot el procés del Brexit, porta a fer les degudes comparacions amb els impulsors del nostre procés. A un i altre lloc, es venien els beneficis del referèndum de sortida, com l’entrada segura al cel, és a dir, al paradís. Allà ,es volien alliberar de la bruixa UE, aquí de la ventafocs, Espanya. Després d’anys de dependència, sotmetiment a unes regles estranyes, i massa controls, tocava sortir d’aquest infern, per iniciar una nova vida, lluny de tantes penalitats. El trencament seria ràpid i indolor. En unes setmanes, quedaria clar què era d’uns i dels altres, i adéu siau, cadascú a casa seva i Déu, en la de tots. Allà van necessitar tres llargs anys per negociar el divorci, i encara han quedat detalls importants, mal tancats; aquí els més espavilats independentistes preveien resoldre el repartiment de patrimoni i existències en tres o quatre setmanes. Les campanyes d’uns i altres podien haver sortit de la mateixa empresa de comunicació, perquè eren una llista de maldats històriques, topades, dependències, decisions perjudicials, exportació de riqueses cap altres indrets, ofegament de les potencialitats pròpies, menysteniment de les iniciatives innovadores, etc. En definitiva, continuar sota el mateix paraigües portava molts més inconvenients que avantatges. La solució: la independència. I heus aquí que podem avaluar i sospesar si la Gran Bretanya ha entrat en el cel promès o pel contrari s’ha ficat en un infern de mil dimonis. També en això va bé seguir l’evolució, en viu i en directe, pels mitjans de comunicació britànics. Pel que veig i constatem a nivell general, l’engany va ser monumental. De fet, els principals promotors del Brèxit estan tots desapareguts. No n’hi ha cap que hagi comparegut per demanar perdó per les mentides, falsedats i tripijocs fets servir per enganyar a la gent. Aconseguit l’objectiu, que cadascú s’espavili com pugui. I podem veure com un gran país, tercera potència de la UE, cedeix el pas a Espanya, i es fica en un llarg túnel de foscor, inseguretat i inestabilitat política, econòmica i de lideratge mundial. Tampoc aquí s’han reconegut errors, ni s’ha demanat perdó per tantes mentides i falsedats, per un procés mal organitzat, mal liderat, farcit d’improvisacions i enganys que va acabar amb la fugida a la desbandada dels principals actors. Allà, estan patint una davallada brutal en qualitat de vida i oportunitats, amb una enorme incertesa sobre el present i futur immediat. Aquí, van trencar la dinàmica de progrés i lideratge territorial, per entrar en una crisis social, acompanyada d’un brutal descens de l’activitat econòmica i financera, que encara no ha tocat fons.Els britànics tardaran a reconèixer tants errors i atrapar el temps perdut, nosaltres vam aturar el camí del procés, si bé encara en patim les conseqüències. Toca, ara, reparar danys, recuperar el seny perdut, i refer els ponts trencats, dintre i fora del país. Necessitarem molts anys per tornar al punt de partida, i recuperar el lideratge perdut. Els danys han estat immensos, en un lloc i altre, però de res serveix plorar si no comporta canvi de rumb. Allà tardaran, però ho faran. Aquí, ho tenim a punt per fer-ho. Salvador Illa està a punt per liderar-ho.

VOSALTRES FOREU ELS OPRESSORS ¡!! Transcorreguts 5 anys dels dies més nefastos del Parlament de Catalunya (6 i 7 de setembre de 2017) es van coneixent interioritats del procés independentista que fins ara havien quedat tapats per la “èpica del procés”. A cap entitat ni partit independentista li interessa reconèixer els greus errors comesos, ja no solament en aquelles dues dates parlamentàries, sinó en moltes altres , fonamentades en enganys i falsedats. De fet no foren errors, sinó actes degudament calculats per desgastar i fer mal a l’enemic. Qui era l’enemic ??? Doncs, l’Estat espanyol, en primer lloc, i amb ell , tots i totes les que defensàvem la legalitat. Per entendre el moviment i l’estratègia, cal partir de la base que les entitats i partits independentistes, deixen fora a 5 milions de catalans. Ells fonamenten les accions i actuacions en uns 2 milions de persones que combreguen de forma més o menys directa amb l’independentisme. La resta, no compta. Son els “altres, altres catalans” o simplement els “de fora”. Si no els agraden els objectius del procés, que agafin la porta i marxin. Aquí pau, i allà glòria. Amb aquesta base, van decidir emprendre un pols a l’Estat, i no solament a Espanya, sinó a l’estat de dret que és la legalitat, pura i dura. Per assolir un objectiu “tan noble i essencial” com la independència, tot val. Quan dic, tot, vull dir tot. I el primer, és reduir adversaris, perdó, enemics. Tots els qui vam mantenir-nos fidels al jurament fet, com alcaldes, regidors o diputats, érem persones traïdores a la causa. I als traïdors se’ls aïlla , primer, i després se’ls combat. Com ??? Tot s’hi val . En aquest tot, hi havia el trencament de relacions, d’amistat i institucionals. Alcaldes i regidors amb els quals col•laboràvem ,van deixar de fer-ho. Nosaltres, els fidels al jurament, que vol dir a la Constitució i a l’Estatut, havíem de ser castigats, i a ser possible, forçats a la dimissió i expulsió de les institucions. Van intentar amargar-nos l’existència, tant com van poder. Pressions, tensions, amenaces, anònims, guixades, penjades de pancartes, interferències en celebracions, festes populars, inauguracions, robatori de bandera espanyola, ...tot servia per castigar els “traïdors a la causa”. Hem passat 10 anys de procés, progressiu, en el fons i les formes, fins culminar l’any 2017, amb els fets del Parlament i de la DUI de 8 segons. Després, l’aplicació del 155, i les immediates eleccions al Parlament, va suposar el fracàs de tot el patit i viscut, i poc a poc, recuperar una certa normalitat. Una normalitat, molt anormal, perquè fins avui mateix, queden actituds i comportaments que encara denoten una ràbia continguda i el refús a reconèixer els errors comesos i a demanar perdó per tanta violència comesa. Sí, sí, parlo de violència verbal i violència conductual, feta servir contra tots els qui ens vam mantenir fidels a la legalitat. Es va donar la paradoxa, de viure en un Estat democràtic, en un país democràtic, que va deixar a la intempèrie a milions de ciutadans, entre els quals centenars d’alcaldes i regidors, perseguits per enarborar la bandera de la legalitat. Increïble situació que esperem mai més es repeteixi, però que s’ha de recordar per evitar la seva repetició. I els que fórem les víctimes, ni oblidem ni perdonem, perquè vam ser elegits per exercir d’alcaldes i regidors, no per convertir-nos en màrtirs de la democràcia. El món al revés, durant 10 llargs anys. Que ningú ho oblidi !!!