Joan Roma

SIS ANYS I 600 REFUGIATS DESPRÉS. El contacte constant i permanent amb la realitat dels refugiats comporta sortir al pas d’informacions , crítiques i reaccions molt allunyades de la realitat. Una d’elles és la de que treuen feina als nacionals. En absolut, ho he pogut comprovar al llarg dels prop de vint-i-cinc anys que col•laboro com voluntari de Creu Roja. M’explico. Quan vaig entrar de voluntari a la Creu Roja del Berguedà em van proposar donar classes de català a grups d’immigrants, en general. Tenia classes amb un munt de persones, procedents de quinze o vint països diferents. Aquesta va ser la meva ocupació durant una dotzena d’anys. Fa sis anys, es va crear el Centre de Protecció Internacional per a Refugiats a Berga, i aleshores em van proposar ser el professor de castellà, per a tots els procedents de països amb altres llengües. A tots ells se’ls facilita l’aprenentatge també del català si així ho decideixen, i lògicament a tots els procedents de Llatinoamèrica. Ara, sis anys després d’haver acollit a més de sis-cents refugiats, dels quals més o menys la meitat han passat per les meves classes, puc assegurar que s’ha fet una magnífica feina d’equip, amb uns resultats notables, tot i les dificultats en temes com recerca d’habitatge de lloguer i recerca de treball. Més difícil el primer que el segon. D’entrada , tirar per terra tota ombra d’inseguretat o de persones conflictives. Al contrari, han tingut experiències prou difícils i traumàtiques com per buscar pau i tranquil•litat, tenir un habitatge digne i un treball estable. En resum, començar una vida, sabedors que el més probable és no tornar mai més al seu país d’origen. No volen res que destorbi aquest objectiu i mai es ficaran en problemes ni conflictes que posin en perill documents i estabilitat. Arribats aquí, durant els primers mesos tenen un acolliment, en forma d’estada, alimentació, ajuda mèdica, psicològica, formació i integració. El coneixement d’una de les llengües oficials es fonamental, així com nocions bàsiques de cultura, tradicions, història. L’afany per saber i aprendre és general i integral. I per la integració res més vital que trobar feina i habitatge. En qüestió de feina, queda clara l’existència de milers de llocs de treball que no volen ocupar els nacionals. Sense aquests immigrants, provinguin d’espais de refugiats o no, el país no podria funcionar. D’entrada dir, que molts pocs nacionals accepten treballar dissabtes i diumenges. Molts altres tampoc ho volen fer en jornada nocturna, i moltíssims altres no volen ni sentir parlar de treballar en oficis com els d’ajudant de cuina, empreses de neteja, cuidadors de gent gran, treball domiciliari, soldadors, repartidors amb furgoneta o camió, peons de la construcció, pintors , fusters, lampistes, i un llarg etcètera que allargaria la descripció mitja pàgina més. Aleshores queda clar que l’acolliment i les facilitats per obtenir papers i aconseguir un treball permet complir un doble objectiu: protegir persones perseguides en els seus països, i alhora contribuir a resoldre deficiències del mercat de treball interior. Les dues parts en surten beneficiades. I puc assegurar que no es fan diferències a l’hora d’acollir refugiats. Poden arribar per terra, mar i aire, que tots al final passen per tràmits i filtres similars. S’estudien tots els casos, i es van proporcionant papers en funció de la documentació aportada o de la que es pugui aconseguir, ni que sigui a milers de quilòmetres d’aquí. El Centre és una mena de Torre de Babel, amb una quinzena o vintena de nacionalitats amb els seus corresponents idiomes. Així, doncs, és hora de tirar per terra simplificacions, acusacions i crítiques que res tenen a veure amb la realitat. Hem tingut o tenim persones procedents de Geòrgia, Azerbayan, Afganistan , Ucraïna, Rússia, Senegal, Burkina Faso, Congo, Mali, Gàmbia, Somàlia, Ghana, Guinea, a més a més d’uns quants països d’Amèrica Llatina.