Friday, September 28, 2018
ALCALDES IMPUTATS - art Regió 7
ALCALDES IMPUTATS.
Dintre de pocs dies, apareixerà ,una primera llista d’unes
quantes dotzenes d’alcaldes imputats, per fets ocorreguts l’any passat, en
motiu del procés independentista. La
Justícia és lenta, però poc a poc, va fent els passos previstos per
l’ordenament jurídic vigent. Es tracta
d’avaluar, si els actes duts a terme, per alguns alcaldes, s’ajustaven a dret,
o trencaven l’estat de dret, i han de ser motiu d’enjudiciament, i resolts, a
nivell penal.
Els partits independentistes, van construint un determinat
relat, que té dues vessants complementàries. Per una banda, pretenen fer creure
que ni els dies 6 i 7 de setembre de l’any passat, es va trencar la legalitat vigent, en el
Parlament de Catalunya, ni hi va haver cap trencament de l’estat de dret , en
els dies i setmanes posteriors. Una segona vessant, és titllar la justícia
espanyola, com injusta, sotmesa al poder polític del moment, i incapaç d’emetre
sentències “justes”.
En resum, mantenen i sostenen que res del que va succeir,
tenia cap intenció de vulnerar l’ordre constitucional i estatutari, i per tant,
res dels que se’ls acusa té cap fonament legal.
Vull recordar que tots els alcaldes, jurem complir i fer complir els
preceptes continguts en la constitució espanyola i en l’estatut d’autonomia de
Catalunya, de manera que som responsables del que fem o deixem fer, en
compliment del càrrec que ostentem. Qui no hi estigui d’acord, ho té fàcil:
renunciar al càrrec i dedicar-se a una altra cosa.
Portem uns quants anys, en que un bon nombre de càrrecs
públics, han cregut irrellevant cometre perjuri. Es a dir, no donar compliment
al jurament fet, en el moment de prendre possessió del càrrec. Alguns creuen
que es poden saltar les normes vigents, si és per una causa, considerada
“superior”. Altres, van molt més lluny,
i emportats per l’eufòria del moment o simplement, per quedar bé, davant els
seus o una part dels seus, varen decidir trencar amb l’estat de dret,
saltant-se les lleis i prenent decisions que no encaixaven ni amb el càrrec ni
amb la legalitat vigent. La llista pot ser llarga.
Des de convocatòries de plens, per a tractar temes que res
tenen a veure amb les competències municipals, a aprovar mocions, contràries
als preceptes constitucionals i estatutaris, pagar despeses per moviments
independentistes, amb diner públic, promoure accions i actuacions, contràries a
decisions judicials, pagar amb diner púbic, la defensa d’accions personals,
etc. Tot plegat, ha produït un gran nombre d’accions judicials, que aquests
dies veuran la llum, i seran objecte d’estudi i informació, en tots els mitjans
de comunicació.
Es evident que en molts casos es varen superar i promoure
accions, totalment contràries a dret, i resulta sorprenent que ara alguns ho
vulguin negar, quan en varen fer clara ostentació en el moment d’incomplir la
legalitat. Qui no recorda signatures públiques de decrets d’alcaldia,
infringint la normativa legal ? qui no recorda el pagament de despeses en forma
de quotes o aportacions públiques, a entitats independentistes ? qui no recorda
mocions totalment contràries a la legalitat vigent ? Tots hem de ser
conseqüents amb les accions dutes a terme, i no mirar cap un altre cantó, quan
es demanen responsabilitats.
I si dels actes comesos, se’n deriven sentències, toca
assumir-les, malgrat s’hi pugui estar en desacord o en contra. Així és l’estat
de dret, en tots els països democràtics, i recordem que Espanya figura en el
lloc dinovè, a nivell mundial, malgrat totes les crítiques que se li fan. Ah, i
si passa com a Berga, les entitats i associacions poden fer el que vulguin ,
però els qui marquen la diferència entre exercir d’alcaldessa o figurar
d’alcaldessa, son el secretari i el interventor. I estic segur que aquestes
dues peces clau de tot ajuntament, compliran la llei.
Thursday, September 27, 2018
D'AQUÍ 20 O 30 ANYS, art. Blogesfera socialista
D’AQUÍ A 20 O 30
ANYS.
Costa de seguir el guió bipolar de l’ex president Puigdemont, a l’igual que
la transmissió que en fa el seu president – adjunt a Catalunya, Quim Torra. Ens llevem cada dia amb noves
declaracions, més fetes per seguir apareixent en les pàgines de diaris, que no
pas perquè aportin novetats.
Entre tots, han aconseguit crear una república imaginària, amb actes i
accions imaginàries, que només alimenten els més fervorosos seguidors, imbuïts
d’una fe cega, vers uns personatges que no tenen cap contacte amb la realitat
del país ni en la internacional.
Fa pocs dies, a preguntes d’un periodista, el fugitiu Puigdemont
manifestava que Catalunya podia ser independent d’aquí a 20 o 30 anys, i per
tant, no creia hagués de passar-se tota la vida , fora del país ¡¡¡¡
Sorprenent, en boca de qui havia promès la independència en 18 mesos, però
encara més sorprenent el silenci dels partits independentistes, davant aquestes
declaracions. Ja no sé si és que no l’escolten o li fan un buit, sabedors que
viu en un altre món, en una altra realitat, tot i no gosar dir-ho obertament.
Ara, acaba de sortir un llibre, de la seva mà, fruit de les converses amb
un periodista belga, que porta per títol: La Crisi Catalana – Una oportunitat
per a Europa. Vaja, torna a creure que tothom està pendent del que fem per
aquí, i a la més mínima oportunitat creu que intervindran per resoldre el
conflicte i fer la feina que ell no ha sabut resoldre. Aquí tenim una altra
prova de l’allunyament físic i mental, de la realitat.
Però bé, on estem ara ? Es fa difícil explicar la situació real del país,
perquè la del govern és molt intricada i impossible de descriure en poques
ratlles. No tenim un govern, pròpiament dit. Tenim una colla de consellers i
conselleres, que actuen de forma autònoma en les seves seus institucionals,
sense un lligam entre elles, sense un pla de govern conjunt, ni uns objectius
clars de cap on anar.
Es com una mena de pollastre sense cap que corre , sense saber cap on anar.
La increïble incapacitat del president Torra per coordinar i encapçalar el
govern, produeix la sensació d’un òrgan decapitat , improvisant accions i
mesures , a cada moment, però sense tenir resposta ni previsions de cara el
futur immediat. Sobreviuen , vegeten, a l’espera que alguna cosa passi que posi
ordre a la situació.
Les distàncies entre Junts x Cat i ERC es van ampliant, fins el punt de que
no es parlen entre ells, o directament entren en confrontació, en organismes,
institucions i en el mateix Parlament de Catalunya, o en el Congrés de
Diputats.
Sembla que finalment el Parlament tornarà a obrir la setmana vinent, posant
sobre la taula el conflicte dels 6 diputats empresonats o fugitius, amb una
proposta poc clara, després de dos mesos de discussions entre els dos partits
de govern. Veurem com acaba la cosa. O pleguen tots, o continuen , delegant el
vot en un altre diputat. Ni en això han estat capaços de posar-se d’acord. El
preocupant de tot plegat és que no tenim govern efectiu, en un moment de gran
necessitat de política, en majúscules.
Wednesday, September 26, 2018
CONVOCATÒRIES BUIDES - art. Diari de Terrassa
CONVOCATÒRIES BUIDES.
Els ajuntaments petits, viuen, sobretot, de les subvencions
que obtenen d’altres administracions, dites “superiors”. De fet, en un país com
cal, totes haurien de ser administracions, en peu d’igualtat, però aquí, ens
omplim la boca de voler ser estat, però d’ un sistema centralista i
centralitzat, de manera que els ajuntaments estiguin supeditats a l’autèntic
govern, que és la
Generalitat.
D’aquí, la forta dependència dels ajuntaments, respecte del
govern, en múltiples matèries, a nivell de competències, però molt especialment
a nivell econòmic – financer. Per sort, les diputacions fan una mica de coixí,
i encara tenen una certa autonomia, però amb uns quants anys més d’aquest
govern, acabaran sent “manades”,des de Barcelona.
Dit això, anys enrere, tots els ajuntaments esperaven les
convocatòries de subvencions de la Generalitat , com aigua de maig, per a poder
finançar infraestructures, obres i serveis dels seus pobles i ciutats.
Ara, es fan convocatòries que passen desapercebudes, o
ignorades, perquè sabem que darrera , només hi ha propaganda o ganes de fer
veure que tot segueix , igual. M’explico. Abans, darrera cada convocatòria hi
havia un determinat volum de diner, prou atractiu, com per pensar que et podia
tocar algun ajut important. D’aquí que hi presentessin peticions, ben
formulades, acompanyades de memòries – valorades, avantprojectes o projectes.
Fins i tot, es feien trucades o visites als tècnics o als polítics per tal
d’ampliar detalls.
Ara, és millor no treballar en va. Si abans al darrera d’una
convocatòria hi havia una dotació d’uns quants milions d’euros, ara hi ha uns
quants centenars de milers, en els millors dels casos. A vegades, es limiten a
unes quantes desenes de milers, i prou. Vol dir que si a Catalunya hi ha 947
municipis, tenen opció a ajut, una vintena o una cinquentena. Una autèntica
loteria, molt poc adient, per un sistema d’administracions col·laboradores.
Perquè passa això ? Doncs, per la situació desastrosa de les
finances catalanes. I atenció, un altre dia, en parlaré, però la sempiterna
excusa de que la culpa és de Madrid per un mal finançament, per retallades
injustificades o perquè ens tenen mania, té molt poc de cert. El principal
motiu per haver arribat al grau de deute i endeutament, és la mala gestió. La
mala administració dels recursos propis i dels procedents del sistema de
finançament, han estat, tradicionalment mal administrats, fins arribar als
setanta-cinc mil milions de deute, que suposa un increment diari de tres
milions, en interessos.
En comptes d’afrontar la realitat, explicar-la i rectificar,
es prefereix maquillar-la fent veure que la vida segueix, si fa no fa, com
abans. D’aquí, treure convocatòries anuals, per a multitud d’activitats,
culturals, industrials, energètiques, esportives, etc, si bé amb unes dotacions
que son de joguina.
Posar cinc-cents mil euros, set o vuit-cents mil, darrere de
convocatòries per projectes d’estalvi energètic, impuls a la innovació,
promoció de polítiques d’igualtat, foment de l’ocupació juvenil, impuls als
esports, a la dependència o a polítiques d’habitatge, és fer volar coloms, i
voler fer creure en una acció de govern que falla en el més essencial, com és
disposar d’un pressupost adequat, fruit d’un pla de govern, i d’unes prioritats
clares , per afrontar els problemes del país. De moment, per no tenir, encara
no tenim ni pla de govern. El deuen estar fent fora del país, en alguna
comissió, presidida per un president que prefereix tenir el Parlament tancat
que no pas en actiu. Així anem.
Monday, September 24, 2018
CATALEXIT - art. Nació Digital Solsona
CATALEXIT .
Vivim en un país, amb memòria selectiva, molt curta per segons què, i en
canvi molt llarga per alguns temes, degudament maquillats i modificats a gust
dels independentistes, els quals no tenen cap mania, a l’hora de parlar del
1714, o de qualsevol altra data històrica, amb versions que ben poc tenen a
veure amb la realitat.
Perquè dic això ? Suposo que els estimats lectors segueixen ,tant la
política nacional com la internacional, i en la internacional, hi ha un tema
que acapara múltiples portades de grans mitjans de comunicació, pels constants
daltabaixos que pateix: parlo del Brexit.
En alguns moments del procés independentista, es posaven de costat, un i
altre, explicant com de fàcil és el divorci, entre dos països o dues comunitats
de nacions. El Catalexit, es venia com molt fàcil de resoldre, perquè en pocs
dies es podia imposar un acord per part de Catalunya a Espanya, i ja està....
Qui no recorda abrandades taules de debat, xerrades, mítings, programes de
radio i televisió, en que els profetes del procés: Lluís Llach, Germà Bel, Sala
Martín, Santi Vidal, i mig centenar de diputats i diputades, al costat dels
principals noms de l’ANC i Omnium, exposaven les línies mestres de l’adéu a
Espanya.
Per a tots ells, la separació, el trencament, l’adéu, es reduïa a unes
poques reunions en que Catalunya diria a Espanya, les condicions , les quals
serien inevitablement acceptades, per inqüestionables i contundents. La
simplicitat, era d’aquelles de nens de pàrvuls. Pensions ? cap problema, les
continuarà pagant Espanya perquè per això, s’han pagat les cotitzacions. El
patrimoni comú ?, nosaltres ens quedem
això, i a vosaltres us indemnitzem amb el que considerem convenient.
Funcionaris estatals ? cap a casa tots, i els que es vulguin quedar, ja en parlarem....
i així, en tots i cadascun dels àmbits.
Ara, alguns ,comencen a donar voltes, i comencen a dubtar de les
estratègies i les explicacions donades, pels capdavanters del procés. No es
gosa posar potes enlaire, tot el procés, però es van obrint fronts de reflexió,
dubtes i crítiques soterrades, a la vista de la immensa improvisació i engany,
plantejats.
Però, és que pels més polititzats i més interessats en la política, en
general, veuen el procés que segueix Gran Bretanya, respecte de la
UE. Es a dir, allà fan un referèndum, ple
d’enganys, falsedats i suposicions. Guanyen els partidaris de la separació (
Brexit) i els principals defensors pleguen, dient que no el pensaven guanyar, i
que havien explicat un grapat de mentides. Bé, porten 2 anys ( dos anys)
estudiant i fent propostes de com executar el divorci. Un divorci per mutu
acord, i no se’n surten. Es més, molts, però molts dels que varen votar a
favor, demanen un nou referèndum, per poder-hi votar en contra, a la vista de
les bestieses explicades i de la realitat real.
Els danys, ja son molt quantiosos però es poden multiplicar per dos o per
tres, de manera que no està clar si finalment no hauran de permetre un nou
referèndum per esmenar l’anterior, tant complicada i greu és la situació
actual.
Què vull dir amb això ? Doncs, que en un mon interdependent i global com en
el que vivim, trencar vincles , reduir espais i territoris, és anar contra
corrent i perdre potencialitats. Si el Brexit, està sent un drama, el
Catalexit, hagués estat impossible. De fet, ningú l’avalava, ni ningú havia
estudiat i avaluat la viabilitat. Busquem doncs, un nou encaix, mantenint-nos
dintre de la UE.
Friday, September 21, 2018
S'HA DE TRIAR - art. Regió 7
S’HA DE TRIAR .
Ben poques vegades, tenim una sola opció, tant en la vida
privada, com en la professional. Saber triar, comporta anar pel camí de l’èxit
o del fracàs, assumint la decisió presa, amb total normalitat. Ens podem
equivocar, però si s’han estudiat i avaluat degudament, les opcions
disponibles, la decisió ha de ser conseqüent.
Dic això, a la vista de la dinàmica de la política
espanyola, convertida en un frenètic camí de canvis , a tots els nivells. No fa
pas gaires mesos, molts independentistes s’havien entossudit a afirmar que tant
feia tenir el PP com el PSOE, al front del govern central. Ara, just quatre
mesos després, es pot comprovar com de diferent és un i altre partit.
No és cap novetat, pels qui formem part de la política , des
de fa anys. Per molt que alguns vulguin equiparar uns i altres, la diferència
és abismal, tant a nivell de comportament personal com polític. Els ideals
d’uns, tenen ben poc a veure amb els interessos dels altres, i si algú en tenia
algun dubte, ara ho pot comprovar , cada dia que passa.
Què toca fer ? Doncs, aprofitar la presència del partit
socialista en el govern central, per formalitzar canvis que s’haurien d’haver
produït molts anys enrere. De fet, toca triar. Toca decidir si es vol reforçar
la feblesa socialista, mitjançant acords, a curt, mitjà i llarg termini, que
resolguin conflictes o anhels permanents.
Va ser un gran encert, recolzar la moció de censura, per
portar Pedro Sánchez, a la presidència del govern. Ara, toca continuar pel
mateix camí i donar suport a les ànsies de recuperació de drets perduts,
ampliar serveis, invertir en polítiques creadores de llocs de treball, i
impulsar infraestructures que modifiquin decisions injustes, preses en el
passat, començant pel corredor mediterrani, continuant per la potenciació dels
ports del Mediterrani, o per la resolució de l’etern problema de rodalies,
entre altres.
En els darrers dies , hem vist contradiccions i pugnes entre
membres del PDECAT, i ERC, entorn possibles acords i pactes amb el govern
socialista. Dona més la imatge de petites enveges, ganes de protagonisme o
baralles de pati de col·legi que no pas de polítiques ambicioses. De fet,
aquestes baralles, i aquestes indefinicions van causant baixes, entre aquells
càrrecs més preparats, que decideixen tirar la tovallola, i marxar cap a la
vida privada, a la vista de la impossibilitat de dur a terme, polítiques
serioses, en els llocs on estan.
Es greu perdre aquests polítics, perquè empobreixen els seus
grups parlamentaris, els quals es van mediocratitzant , fins extrems realment
preocupants. S’han vist imatges i decisions, més pròpies de nens petits, que no
pas de polítics experimentats. Creure que no assistint a actes, que comptin amb
la presència del Rei, es un acte de valentia, és viure en la inòpia, fent un
ridícul espantós i enviant missatges de país poc seriós, cap enfora. Continuar
per aquest camí, és garantia d’acabar en la més absoluta de les irrellevàncies.
Però, torno al principi. Ara i aquí, el president del
govern, està decidit a actuar amb valentia davant múltiples reptes que ningú
s’havia atrevit a enfrontar. Si els partits independentistes, es posen al seu
costat, aconseguiran dos resultats, especialment importants. Un anirà lligat a
la modernització i actualització de les polítiques d’igualtat, eficiència,
transparència ...i l’altre, en benefici propi de les institucions catalanes,
les quals en poden sortir clarament beneficiades, en tot allò que estigui
dintre dels termes constitucionals i estatutaris. Hi ha un bon nombre de
propostes sobre la taula, com per saber que si es tria anar de costat del
govern, es resoldran conflictes de molts anys enrere. Toca triar, i deixar de
banda enveges i batalles entre partits, que res resolen.
Thursday, September 20, 2018
INVASIÓ BOLETAIRES - art. Diari de Terrassa
INVASIÓ
BOLETAIRES.
La natura és sàvia i no sempre es comporta com alguns entesos voldrien.
Aquest any, hem tingut pluges per donar i per vendre, i molts predeien una
tardor de bolets a dojo...bé de moment, el que veiem son molts, molts i molts
boletaires, i no tants bolets.
Cada any per aquesta època, el món rural pateix una transformació enorme,
degut a una autèntica invasió de boletaires, amb comportaments , no sempre
adients al lloc on es troben. Com sempre, la generalització no és justa, però
que un petit percentatge, cregui que el món és seu, i el territori, encara més,
n’hi ha prou per amargar l’existència de pagesos i ramaders.
Aquest allau de boletaires, es limitava, anys enrere als caps de setmana.
Ara ,no. Ara podem veure centenars de vehicles pujant i baixant, qualsevol dia
de la setmana, a qualsevol hora de la matinada, mati o tarda. Es a dir, la
massificació es produeix al llarg de tota la temporada, de manera que la natura
no es pot recuperar, i zones riques, es van empobrint, fins a límits
insostenibles.
Tenim, doncs, un problema de sostenibilitat. En tenim altres, com de
seguretat viària, amb milers de vehicles, pujant i baixant, per carreteres
secundàries, aparcant en qualsevol lloc i de qualsevol manera, entorpint passos
de bestiar, o entrades i sortides a camins rurals o forestals...Als dos
esmentats, hi hem d’afegir el de les deixalles escampades per la muntanya,
algunes d’elles , molt perilloses per vaques i vedells que se les poden
empassar, amb resultat de mort.
Derivat d’aquest allau, hi ha el desconeixement d’alguns comportaments
realment costosos per pagesos i ramaders, com és el trencament de vailets (
fils que tanquen finques) , la qual cosa provoca sortides de bestiar de la
finca pròpia per anar cap a d’altres de veïnes, o més perillós encara, anar cap
a la carretera amb el greu perill de provocar accidents. Que cada dia, el pagès
– ramader, hagi de repassar els vailets, per veure si els han trencat, o passar
hores i hores, perseguint bestiar per la muntanya, suposa una pèrdua de temps i
d’energia, inimaginable.
Així, doncs, benvinguts siguin els bolets, però ha de canviar enormement la
cultura de molts boletaires. En el món rural, hi ha persones que es treuen un
sobre sou, cada temporada , que els permet tancar l’any de manera molt més
positiva. S’entén també la necessitat de la gent de ciutat de sortir i
esbargir-se, amb una activitat tant natural, com la de buscar bolets. Ara bé,
tothom ha de ficar-se al cap, que la natura no es menja les deixalles, no es
recupera d’un dia per l’altre, que els vailets, hi son per delimitar les
finques de pastures, i que tot el que hi ha a l’aire lliure, s’ha de procurar
deixar-lo com s’ha trobat.
Si els canvis no es produeixen ràpidament, en el bon sentit, anirà avançant
la idea del carnet del boletaire, i la limitació de l’accés als boscos. Per
desgràcia, la massificació va creixent, i s’hi ha de posar límits, si volem
preservar el medi natural. Estem en plena època boletaire, és un bon moment per
reflexionar sobre el comportament de cadascú, i sobre com es comporten els
altres. Ningú s’estranyi si les limitacions van prenent cos, perquè la
sostenibilitat està en perill.
Wednesday, September 19, 2018
EL PARLAMENT, EMPANTANAT, DESACREDITAT I PARALITZAT- art. Blogesfera socialista
EL PARLAMENT,
EMPANTANAT , DESACREDITAT I PARALITZAT.
A la vista de la
situació del Parlament, el prestigi que
li havia donat els anys de la República ( de la autèntica, no la inventada),
dels anys d’exili ( autèntic, no inventat), i dels seriosos i eficients anys de
treball de les vuit primeres legislatures, ha donat pas, a un autèntic
desgavell i caos, portant-lo a les cotes més baixes de descrèdit i ridícul.
Els qui vàrem
ostentar l’honorable càrrec de diputat, haurem de precisar els anys en que vàrem
exercir, per distingir-los dels qui en son ara, per evitar comparacions. Ens
han desfet el Parlament, ens l’han empantanat, desacreditat i paralitzat, fins
el punt que no hi ha cap seguretat que pugui tornar a obrir el proper dilluns
dia 2 d’octubre, tal com s’havia promès, setmanes enrere, en plena batalla
entre Junts x Cat, i ERC, respecte com donar compliment a la suspensió de 6
dels diputats.
La situació és
kafkiana, i demostra el grau d’enfrontament entre Junts x Cat i ERC, de manera
que la paràlisis de la Mesa del Parlament és total, i d’ella se’n deriva la del
govern de la Generalitat, amb absoluta inoperància d’un president Torra, que
depèn més del fugitiu Puigdemont, que de cap altre . El resultat: tot parat,
tot congelat, tot a l’espera de que algú mogui fitxa, i es pugui reprendre
l’activitat. Increïblement cert.
Què passa en el
Parlament ? Doncs, que la suspensió de càrrec de 6 dels diputats , imputats per
delictes de rebel·lió, ha comportat que no se’ls pagui el sou, i no puguin
votar. Per tant, la lògica portaria a que fossin substituïts pels següents de
la llista, com es fa en casos com aquest. Ah no, en aquest cas, Junts x Cat,
diu que 5 pleguin però Puigdemont ha de continuar. Es un cas excepcional, i se
li han de concedir condicions especials...encara que vulnerin la llei. Així,
estem.
A cada reunió de
la Mesa, batalla campal entre uns i altres, amb els representants de la
oposició : Cs i PSC, avisant que no permetran cap vulneració del reglament ni
de les lleis, per enèsima vegada. Així , doncs, res més insegur que obrir el
Parlament el dia 2, per a poder fer el Debat de Política general el dia 3. No
es pot dur a terme, a no ser que el govern accepti perdre totes les votacions
posteriors, per no disposar del vot de 6 dels diputats suspesos.
La situació és
greu perquè de la decisió que prenguin els membres de la Mesa, se’n poden
derivar actuacions davant del Tribunal Constitucional, sí, però també a nivell
penal, amb noves imputacions greus per vulneració de la legalitat, i actuacions
de desobediència davant resolucions judicials. El president ha de tenir clar el
que s’hi juga ell, però sobretot el que s’hi juga la principal institució del
país.
Es increïble, en
un país democràtic, tenir el Parlament tancat, durant mesos i mesos, i a l’hora
de tornar obrir, no haver resolt cap dels motius pel qual es va tancar.
Francament, fa vergonya comparar aquest Parlament, amb el que havíem vist, anys
enrere. Si els independentistes creuen que aquesta és la millor via per actuar,
demostren clarament la necessitat de portar-los a la oposició i deixar viu
lliure als qui volem que funcioni, respectant sempre i en tot moment la
legalitat vigent. Tot està empantanat, cap pronòstic es pot donar , de cara els
propers dies.
Monday, September 17, 2018
DESACREDITAR-HO TOT.- art. Nació Digital Solsona
DESACREDITAR- HO
TOT.
Compte amb les
perdigonades , a tort i a dret, perquè el missatge que s’envia a la societat,
és de que la llei, les normes, els reglaments, i fins i tot els títols, es
concedeixen, no en funció dels mèrits, sinó del nom, o del càrrec. Fatal,
continuar per aquest camí, però alguns , a falta d’idees pròpies, o per ànsies
d’atropellar qui tenen al davant, no paren en les armes a utilitzar.
Es vergonyós,
convertir una cambra parlamentària, en una mena de pati de col·legi, amb acusacions
sense fonament, amb crits i gestos, impropis de diputats, i amb exigència
d’explicacions sobre temes que res tenen a veure amb la vida parlamentària. Més
ben dit, en la feina parlamentària.
Embrutar-ho tot,
sospitar de tot i tothom, comporta una paràlisis de la tasca quotidiana i envia
cap a l’exterior la imatge d’un país, molt poc seriós. Si la política
espanyola, ja tenia un greu problema, ara hi fiquem la serietat de les
universitats, precisament en un país elegit molt majoritàriament pels estudiants
amb beques Erasmus, o d’altres de similars.
La falta de
responsabilitat d’alguns dels líders, és clamorosa i no seria permesa en les
democràcies més consolidades. Si algú té proves sobre irregularitats en els
títols acadèmics que porti el tema davant dels tribunals i que siguin ells els
qui dictaminin, de manera ràpida i contundent. Sóc partidari de crear una línia
d’actuació urgent, per casos com aquests, per evitar allargar durant anys, les
sospites o incògnites.
Jo mateix vaig
ser objecte d’investigacions sobre la meva titulació acadèmica, o sobre
l’autoria de tres llibres d’ensenyament de l’espanyol a estrangers, o de parlar
diversos idiomes. Alguns creien haver trobat el punt feble per guanyar al
carrer, el que havien perdut a les urnes. El problema el varen tenir quan els
hi mostres tot, de manera ràpida i contundent, i queden totalment desarmats, i
en el més gran dels ridículs.
Però, no sempre
funciona així. Ara mateix ho veiem amb el president del govern, el qual tot i
haver publicat la tesis doctoral, alguns pretenen avaluar-la de nou, convertits
en una mena de tribunal, de segon o tercer grau....la irresponsabilitat és absoluta,
perquè fan planar el dubte sobre tot el món universitari, al qual li costarà
molt de recuperar el prestigi, i la credibilitat. Estan obligats a ser més
transparents, contundents i vigilants que mai.
Dit això, algunes
coses greus han fallat a nivell d’inspecció i supervisió de titulacions.
Xiringuitos com els de l’ Institut , lligat a la Rei Joan Carles, haurien
d’haver estat descoberts, castigats i tancats. I ara, toca fer una revisió
complerta de tot els itineraris, com per enviar de cara a fora, que el rigor i
la serietat, son marques de la casa. De totes les cases universitàries.
FONS PER A REFUGIATS - art. El SEtmanari Berguedà
FONS PER A
REFUGIATS.
Dos anys enrere, Creu Roja i l’ajuntament de Berga, varen acordar,
presentar candidatura per acollir refugiats, a la vista de les conseqüències de
la guerra de Síria, per una banda i d’altres conflictes, en molts altres
indrets del món. Estàvem en plena campanya de “Volem acollir”, i si es vol
passar de la teoria a la pràctica, res millor que donar el pas.
El pas, consistia en presentar candidatura, davant el govern central, per
tal de ser avaluats i considerats, punt d’acollida. La proposta, ben pensada i
estructurada, va ser acceptada i al cap de poc temps començaven a arribar els
primers refugiats, del contingent establert per la UE. Cal saber que de
refugiats n’arriben per múltiples indrets, la majoria dels quals, de forma
desordenada. En el cas, dels de la UE, es pretén acollir-los, de forma ordenada
i coordinada, entre estats membres, autonomies, ajuntaments i entitats
col·laboradores.
De fet, en el repartiment fet per la UE, li tocava a Espanya un contingent
proper a les 18.000 persones. Contingent que va arribant poc a poc, a raó
d’unes mil persones per tanda. A Berga, han arribat ja tres contingents d’unes
cinquanta-cinc persones, cadascú, i dintre de poc arribarà el quart. La idea és
donar-los-hi sis mesos per preparar la integració, aprenent l’idioma o idiomes.
Aquí troben la oportunitat d’aprendre castellà i català, conèixer costums i
tradicions, arreglar documentació i preparar-se per a volar sols.
Això que s’escriu en quatre ratlles, suposa un immens esforç en tots els
àmbits, amb unes necessitats grans, de treballadors, voluntaris i societat, en
general. Un dels problemes afegits, és que alguns dels que han arribat, no
reben la condició de refugiat per part del govern central, per diversos motius,
i queden exclosos de les ajudes i proteccions que tenen els altres.
Així, és com als problemes d’uns, se n’hi afegeixen altres, que precisen
disposar de mitjans humans, tècnics i econòmics per poder-los encarrilar. Un
dels més grans problemes, és el de trobar vivenda. Hi ha un cercle viciós, molt
complicat de trencar, en el sentit que molts propietaris i immobiliàries,
exigeixen contracte de treball per llogar un pis, i sino en tenen es troben
sense poder-accedir-hi, complicant , encara més el poder buscar treball, en
unes condiciones mínimament adequades.
Si la Generalitat o els ajuntaments, tinguessin molts pisos socials, el
problema tindria més fàcil solució, però això no és així. Es per aquest motiu
que el conjunt d’alcaldes de la comarca, vàrem obrir un debat sobre com podíem
col·laborar a facilitar l’acollida i arrelament d’aquestes persones a la
comarca, participant-hi tots, de manera solidària. Es el que es va aprovar deu
dies enrere, en reunió tinguda a Vallcebre, en la qual es va acordar unes
aportacions, proporcionals al nombre d’habitants, amb l’objectiu de crear un
fons de cinquanta mil euros anuals.
Aquest fons permetrà resoldre una part de les dificultats per encaixar i
integrar les persones vingudes i farem realitat la voluntat de “volem acollir”.
Es una bona mostra de coordinació i solidaritat, dels trenta-un municipis que
conformen la comarca del Berguedà.
Friday, September 14, 2018
BANY DE REALISME - art. Regió 7
BANY DE REALISME.
Poc a poc, molt lentament, es van produint moviments, aquí i
a Madrid, com per entreveure que les coses es mouen. Costarà molt retrobar la
normalitat, però, l’important és no empitjorar-la, i amb el PP, cada dia, cada
setmana , suposava un pas enrere, en comptes d’un pas endavant.
Les coses, son molt diferents, a dia d’avui, perquè hi ha
ganes de resoldre conflictes, començant pel nostre, però no solament pel de
Catalunya, sinó per a molts d’altres que signifiquen avenços importants, a nivell
de llibertats, qualitat dels serveis, protecció dels més febles, etc.
Pel que afecta el tema català, el que no es poden demanar
son impossibles. Tothom ha de tenir clar que en un estat de dret, en un estat
clarament democràtic, situat en la dinovena posició, a nivell mundial, no se li
pot demanar carregar-se la independència judicial.
Els qui demanen, exigeixen la intervenció del president del
govern central per posar els polítics presos, en llibertat, han de saber que
això és impensable, per impossible. Si un tema és clau per avaluar una
democràcia, és la separació de poders, i mai, mai un president de govern, ni el
govern sencer, ni les cambres parlamentàries ,poden intervenir en els afers
judicials.
Tampoc se li pot demanar a un govern, que trenqui amb els
principis constitucionals, i permeti referèndums, accions o actuacions,
prohibides per la Carta Magna.
Mentrestant no es modifiqui, tot el seu contingut, és d’obligat compliment. Un
altre tema, que no cal discutir, perquè és així, i cap país democràtic del món,
pot permetre incomplir la llei. Sinó agrada, toca canviar-la, però mentrestant,
s’ha de complir i fer complir.
Dit això, si s’accepten aquestes obvietats, hi ha molt camp
per córrer, en matèria d’aplicació de les lleis, i de repartiment de
competències i recursos. No és teoria. Recordem com es varen transferir les
competències en seguretat, amb la creació del cos dels Mossos d’Esquadra, o el
traspàs dels centres penitenciaris, per posar dos exemples ben coneguts i no
massa llunyans, com per no recordar-los.
Aquesta és la via, per transformar les relacions Espanya –
Catalunya, dintre de la llei. Precisament aquesta mateixa setmana hi ha hagut
un pacte entre PSOE i PDECAT, en aquest sentit. El d’obrir el diàleg, franc,
ampli i ple, entre els dos governs, per aconseguir un adequat encaix, trencant amb
les realitats del passat. De fet, no sempre s’ha pogut criticar el comportament
del govern central, però és cert que hi ha hagut incompliments, sortides de to,
i falta de diàleg i sensibilitat, en molts moments, en aquests darrers quaranta
anys.
Som a temps, d’atrapar el temps perdut, i amb un bon bany de
realisme per les dues parts, es pot encarrilar la recerca de l’adequat encaix.
Fa pocs dies varem poder veure una nova gran manifestació, és lògic que els
assistents, puguin veure, ara ,un gran avenç en el diàleg, emprès pel nou
govern central. Apostar per la realitat, és essencial, per a trobar la sortida
adient. S’han dut a terme, vuit reunions ministerials amb els corresponents
consellers/es, arran la constitució del nou govern central. Feia anys no passava.
Aquest és el camí a seguir.
Wednesday, September 12, 2018
INVERTIR EN PROPAGANDA - art. Blogesfera socialista
INVERTIR EN
PROPAGANDA.
Una de les grans obsessions de Jordi Pujol, era dominar els mitjans de
comunicació, com a via per evitar la crítica, i enviar els missatges desitjats,
cap a la població, en general. D’aquí, el domini total i absolut sobre els
mitjans públics : TV3, Catalunya Radio, amb directors de pedra picada, i
invasió d’amics i parents, en tots els llocs de responsabilitat.
Respecte els mitjans privats, generositat extrema, regats amb diner públic,
pagat entre tots, però que ell sabia com treure’n el profit adequat. I , pobre
del que no li feia cas, perquè el càstig era dur. Ben pocs, es podien permetre
no caure en aquesta dinàmica diabòlicament estudiada i finançada.
Perquè trec ara, aquesta qüestió ? Per tres motius concrets. El primer, és
que no s’entendria la força del procés, sense prop de quaranta anys, de
preparació, amb uns bons professionals de la comunicació i la propaganda, al
servei dels capdavanters del sobiranisme. I lògicament, amb centenars de
milions d’euros, en joc, estratègicament repartits.
El segon, és per explicar, ni que sigui a grans trets, el perquè de la
ruïna econòmica de Catalunya. El diner, quan prové “de fora”, i no fruit de
l’esforç intern, té poc valor. Si a més s’és poc escrupolós, es pot fer servir
pel que convingui. I pel que convingui, comporta accions, en totes direccions. La CCMA ( corporació catalana de
mitjans audiovisuals) ha gestionat milers de milions en aquests 40 anys, des de
la seva creació. Encara ara, en plena crisis financera, és la més potent a
nivell de tot Espanya.
Per a conrear amistats, i garantir la bondat dels mitjans de comunicació,
res millor que cada any, premiar-los amb tota mena de regals. El principal era en
forma de campanyes dites “institucionals”. Cada una podia pujar 300, 400, 500
milions de ptes. I se’n podien fer 2, 3 , 4... cada any, de manera que a
diaris, revistes, televisions, mitjans digitals...li queien uns milers d’euros,
que anaven molt bé per tapar forats, o ras i curt, viure de subvencions.
Qui no recorda campanyes tant estúpides, com SOM 6 MILIONS, CATALUNYA
AIGÜES NETES, LA BONA FEINA
NO TÉ FRONTERES, SOM EUROPEUS, CATALUNYA MIL ANYS D’HISTÒRIA, .... ( poseu-hi a
cadascuna, 3 o 4 milions d’euros, de 30 anys enrere) i veureu l’impacta que
tenien sobre els mitjans de comunicació “beneficiats” per aquesta pluja de milions.
Enteneu ara, les batalles per dominar la CCMA ? Compreneu el perquè de tensions i
pressions per aconseguir posar-hi directors, personal,...????
El tercer motiu. Aquí, és on volia arribar, per justificar aquesta
introducció. No es diu, ni segurament es dirà, el greu perjudici que va causar
l’aplicació de l’art. 155 sobre algunes maneres d’actuar de la Generalitat , en
relació als mitjans de comunicació públics i privats.
El 155, va tallar d’arrel aquestes pràctiques de repartiment de
subvencions, fins el punt que alguns dels mitjans digitals “inventats” per a
sostenir el procés o simplement com a mitjà de vida, d’alguns prohoms del país,
es varen veure avocats a tancar. Altres varen patir greus restriccions, posant
en risc la seva supervivència. Era lògic parlessin mil pestes del 155.
Però, ai las, hi havia pressa per retornar a la normalitat, almenys en
aquest camp. I pels qui no teniu engegada la bombeta de la publicitat
institucional, no us haureu donat compte de curiositats, en la majoria de
diaris, petits diaris, mitjans digitals, i altres publicacions en general, fins
arribar a revistes i publicacions locals. Tot és important per garantir la
continuïtat de la propaganda, ben entesa.
Fixeu-vos-hi a partir d’ara, com de tant en tant, apareixen pàgines
subvencionades, sota el títol de “pàgines especials”. No de publicitat, sinó
“especials”, amb una lletra no gaire diferent de l’habitual del mitjà de
comunicació, de manera que si no us hi fixeu, penseu que esteu llegint
“informació” i no “propaganda”. En aquests casos, la Generalitat , ven
productes com que les escoles ja han obert, parla de la Carmanyola , o que la
sanitat torna anar bé, o que l’agricultura i la ramaderia tenen un futur
prometedor...
I bé, així l’aixeta torna a rajar i moltes publicacions, agraïdes, obliden
el mal funcionament de la
Generalitat , i es dediquen a parlar d’altres temes, més ben
pagats.
No estranyi, doncs, que vist el poder que dona el repartiment de diner, els
dos partits en el govern, tinguin batusses per veure qui se n’apodera. No es
busca donar informació. Es busca enviar missatges i propaganda. Si de 40 anys,
en 34, la cosa ha funcionat així, que ningú s’estranyi dels resultats
obtinguts, en determinats temes i àmbits. Ja ens entenem, oi que sí ?.
RODA DE VISITES - art. Diari de Terrassa
RODA DE VISITES.
Estimats lectors, pels qui no esteu en cap ajuntament, us imagineu que els
canvis de govern no suposen cap especial maldecap, pels administrats, ni per
les administracions...Ho sento, però això no és així. Cada canvi, és un
maldecap afegit als anteriors, en una roda d’imprevisible final. M’explico.
Ara mateix, tenim un nou govern que està aterrant, enmig de greus
conflictes interns, desavinences, manca d’objectius, i manca de lideratge, per
part d’un president que ni ell es creu que ho sigui, perquè diu dependre d’un
altre... que no ho és. Té bemolls, la cosa, però anem al gra.
Cada nou conseller/a , considera indispensable fer una roda de visites al
territori. Es a dir, a tot el país, per donar la imatge de proximitat i per
sortir en els mitjans de comunicació, a falta d’altres motius, més pràctics o
tangibles. Això vol dir que, arribats a setembre tocarà planificar una visita a
cada consell comarcal, per “escoltar el territori”. Bé, els qui som territori,
anem a la reunió, expliquem les nostres coses, ell en pren nota, i apa, tots
cap a casa. Ja s’ha escoltat el territori.
I això, ho solen fer tots els consellers/es, de manera que tenim un grapat
de reunions programades, que a l’hora de la veritat no serveixen per a res. Per
a res pràctic, em refereixo. Mirem-ho amb un exemple pràctic. Per al territori,
un dels departaments més vitals, és el de Política Territorial i Obres
Públiques, ara anomenat Departament de Territori i Sostenibilitat. En aquests
moments , en mans de Damià Calvet ( PDeCAT).
Hem tingut 13 consellers, al front d’aquest Departament, en els 38 anys de
govern autonòmic, de manera que el grau de resistència i persistència, és molt
baix. A cada nou Conseller li expliquem les contradiccions, disfuncions,
absurditats de les lleis més importants del seu departament com és la
d’urbanisme, habitatge, activitats, etc, amb exemples clars dels prejudicis que
causen sobre el món rural, a nivell de restriccions en millores d’habitatges
rurals, camins, activitats, infraestructures, equipaments i serveis. Aquestes disfuncions i problemes, solen venir
de lleis fetes en despatxos, per intel·lectuals o tècnics, desconeixedors del
món rural, que actuen sobre un món imaginari.
Els qui vivim, treballem i lluitem per la supervivència del món rural,
topem constantment amb una legalitat adversa, lenta, burocratitzada, i sovint,
interpretada diferentment segons la demarcació territorial. Exposats alguns
exemples, amb un conseller que es posa les mans al cap, i promet modificacions,
retornem als nostres pobles, convençuts que res canviarà. No ens equivoquem,
perquè arriba un nou conseller, i la roda de visites reprèn la mateixa
rutina...
Si això passa amb els membres del govern, el mateix succeeix amb altres
càrrecs subalterns, com son els delegats del govern, o els delegats
territorials de les conselleries. A falta de competències i finançament, s’han
de posar a fer visites turístiques a cada ajuntament, i el que vivim en els
consells comarcals, amb el conseller de torn, es viu a cada ajuntament amb el
delegat /da de visita institucional, per explicar coses, dites i repetides
durant anys...
Aquest és el model territorial que tenim, ple de contradiccions i
disfuncions, sense cap voluntat de canvi. I no deixa de ser contradictori tenir
un govern amb grans ànsies independentistes front a Madrid, i en canvi ser un
govern totalment centralista, controlador i intervencionista, fins extrems
increïbles, a nivell intern de país. Per aquest govern, com pels anteriors que
hem tingut, ells son els que manen, i els ajuntaments son els que estan a les
seves ordres.
Monday, September 10, 2018
QUEDEN POQUES FESTES MAJORS COM LA DE SOLSONA - art. Nació Digital Solsona
QUEDEN POQUES
FESTES MAJORS COM LA DE SOLSONA.
Sóc un visitant habitual de Solsona, com també de Vic, La Seu , Puigcerdà, i alguna altra
capital de comarca, on m’agrada passejar, viure alguna de les seves festes, i
menjar en algun dels seus restaurants més tradicionals, o més innovadors,
perquè de tot hi ha a cadascuna d’aquestes capitals. I ningú diria, que es
podés trobar un bon restaurant japonès, a Solsona. Sí, sí a Solsona ¡¡¡
Bé, doncs, ahir vaig poder complir un vell desig, molt vell, de tornar a viure
el diumenge de Festa Major, amb tot el protocol que això suposa. Feia molts
anys que , per causes diverses, no havia pogut anar-hi, i ahir, al final m’ho
havia posat entre cella i cella, i vaig poder complir el desig.
A qui no hi hagi estat, el recomano perquè et transporta a les més antigues
festes majors dels pobles, en els quals la festa major, era això, una festa amb
tots els ets i uts. Un dia per estrenar roba, un dia per veure les autoritats,
les pubilles i hereus, les comparses, al complert, amb l’acompanyament dels trabucaires,
i com no, d’una orquestra àmplia i variada, amb una cobla , per agafar el
relleu a l’hora dels ballets.
Tot això, amb la solemnitat que suposa la baixada d’autoritats de
l’Ajuntament, cap a la catedral, on s’oficia Missa major. A la sortida, nova
comitiva cap a la Plaça Major
per veure i repetir el cerimonial que passa de pares a fills, amb la
naturalitat de que una tradició com aquesta no es pot deixar perdre, de cap
manera.
I així, es van succeint les comparses, ben ajustades, ben compaginades, ben
recolzades per un públic coneixedor dels ritmes, dels acompanyaments amb les
mans, preparats per obrir i tancar pas, en el moment oportú. Si, a més, com
ahir feia un sol esplèndid, la festa tenia tots els ingredients per ser un
èxit.
Molts pobles i ciutats, han deixat perdre algunes de les seves festes
tradicionals, per falta d’interès, per falta de substitució dels
capdavanters... per esgotament o simple desídia, en considerar que no mereixia
la pena tant d’esforç, per una estona o unes poques hores d’intervenció. Mala
decisió, perquè tot el que es deixa perdre, costa molt de recuperar, o
simplement es perd per sempre més.
Aquí rau, el mèrit i l’interès de Solsona, en mantenir les seves
tradicions, no en va un munt de persones s’hi impliquen, en allò que es veu, i
en allò que no es veu, com és la conservació i preservació de figures, vestits,
materials complementaris, etc. Els qui hem tingut càrrecs, en entitats, sabem
de la importància de persones mig anònimes que sempre tenen una estona per
repassar vestits, comprovar materials, preparar estris, per tenir-los a punt
quan es necessiten.
I en les festes, de seguida es veu si es fan per compromís, per rutina, o
per convicció i divertiment. Quan es demanen voluntaris per alguna de les
comparses i surten el doble dels que es necessiten, es veu com la festa és
viva, i no cal posar-hi intermediaris, per cobrir les baixes. Es el que es viu
a Solsona.
Per això, tenen una Festa Major, de les d’abans, i de les de sempre, amb
tots els ingredients tradicionals, als qual s’hi afegeixen els propis dels
temps en que vivim, a nivell d’activitat de nit, o en hores intermèdies . En
resum, una Festa Major complerta, a la qual se li ha de desitjar molt i molt de
futur. Per cert, encara no ha acabat. Bona Festa Major.
Friday, September 07, 2018
CRÒNICA D'UN FRACÀS - art. Regió 7
CRÒNICA D’UN FRACÀS.
Ningú, del món independentista vol parlar, reflexionar, i
menys mostrar imatges de tot el succeït els dies 6 i 7 de setembre de l’any
passat, en el Parlament de Catalunya. Precisament, avui, toca recordar , uns
dels fets més greus, més vergonyants i més anti democràtics, de la història del
nostre país.
Els independentistes, només volen parlar de l’ 1-O, un dia
sí, greu i vergonyant, demostració de la immensa estupidesa d’un govern central
que no solament va ser incapaç d’aturar un referèndum, sinó que va actuar de
manera inacceptable, donant un dels grans arguments , als indepes. Tenien raó
els qui havien recomanat donar festa als policies i guàrdies civils, o
organitzar un campionat de mus i dòmino, en els vaixells deixant que l’1-O, es convertís en un segon 9 N. Però no, sempre
ha d’haver-hi l’insensat de torn que vol fer mèrits, sense fer ús de la prudència
ni de la intel·ligència. I si havien de sortir, la millor mesura hagués estat
posar uns quants policies o guàrdies civils, davant de cada local electoral, no
deixant entrar als qui volien votar, en comptes de voler fer sortir als qui
estaven dintre...en fi, d’on no n’hi ha , no en raja.
Ara bé, que ningú s’enganyi ni vulgui desviar la mirada cap
altres moments del procés. Els fets més greus, varen passar a la seu del
Parlament, els dies 6 i 7 de setembre. Allà, de forma conscient, llargament
preparada, i contundentment portada a terme, es va acordar subvertir l’ordre
constitucional i estatutari, per part de setanta-dos diputats i diputades, que
de forma, igualment conscient , varen vulnerar el Reglament del Parlament.
Aquí no hi ha discussió ni matisos a introduir. Es pot ser
independentista o constitucionalista, sense necessitat de falsejar la realitat.
I el que sobta, és que ara es vulgui vendre aquells fets, com si no haguessin
passat, o simplement s’hagués tractat d’un simulacre i no d’una realitat.
Recordem els antecedents.
Els profetes del procés, Lluís Llach, Santi Vidal, Germà
Bel, Sala Martín, i molts altres, entre ells, la majoria de diputats
independentistes, havien recorregut pobles i ciutats, anunciant les vies,
legals o no, per crear un nou país, en forma de república. A què ve ara,
negar-ho ? A què ve ara dir que no hi havia intenció de vulnerar l’estat de
dret o cometre cap delicte ?
Vull recordar que el Reglament del Parlament vigent, va ser
aprovat per unanimitat de tots els grups, després de llargs debats i
discussions. Els diputats d’aleshores varem establir en noranta diputats ( dos
terços), el mínim necessari per modificar lleis importants. Doncs, bé, amb
setanta-dos, Junts x Sí i la CUP ,
varen imposar el trencament del Reglament, en connivència d’una part de la Mesa , presidida per Carme
Forcadell. Tot seguit, negant la paraula als grups constitucionalistes, vulnerant
els drets dels diputats, desobeint els informes dels lletrats del Parlament i
del Consell Jurídic Assessor, es varen aprovar les anomenades Lleis de
desconnexió. Unes lleis que cas d’haver estat portades a la pràctica, haguessin
suposat que Catalunya ( dintre d’Espanya) passés del lloc dinovè del món, en
qualitat democràtica, al cent vint o cent trenta. Tant greus i mancades de
rigor i respecte democràtic, eren.
Estem, estàvem, en la crònica d’un fracàs anunciat. Res
s’havia preparat, res s’havia negociat, res s’havia internacionalitzat ,com per
assolir la promesa de convertir el país en república. No es pot trencar l’estat
de dret, i pretendre subvertir l’ordre constitucional i estatutari, com si res
passés. Son fets extraordinàriament greus que tenen cabuda en el codi penal, en
diversos dels seus articles. Pretendre deslegitimar la justícia, i fins i tot
la democràcia espanyola, no és la millor via de defensa. No comparteixo algunes
decisions preses, pel jutge instructor, però d’aquí a desautoritzar la justícia
en el seu conjunt , hi ha una distància sideral. I la prova és que Espanya
continua situada en el dinovè lloc mundial, en qualitat democràtica. Això son
realitats, la resta, son estratègies, de persones que han demostrat tenir un
sentit molt poc professional d’aquesta qualitat. I d’entre tot el publicat, que
no sigui propagandístic, tinc especial interès en llegir un llibre de Lola
García, subdirectora de La
Vanguardia , sota el títol de El Naufragio, la deconstrucción
del sueño independentista. N’he llegit algun fragment i francament es demostra
en quines mans teníem i tenim el procés. No és estrany estar on estem. Per
cert, hem vist centenars de vegades imatges de l’1-O, però no en veureu cap
dels dies 6 i 7. Toca amagar-les.
Thursday, September 06, 2018
JOAN REVENTÓS, NO L'HAGUÉS SUBSCRIT - art. Blogesfera socialista.
JOAN REVENTÓS, NO L’HAGUÉS SUBSCRIT.
Avui, dijous dia 6 de setembre, surt publicat a La
Vanguardia, una mena d’article o carta de suport, a l’ex presidenta del Parlament , Carme
Forcadell, signada pels ex presidents, Joan Rigol ( UDC), Ernest Benach ( ERC),
Núria de Gispert ( UDC) i l’actual president, Roger Torrent ( ERC).
Sota el títol , “La dignidad entre rejas”, venen a dir que
ells, en similars circumstàncies haguessin fet el mateix que Carme Forcadell, i
que no veuen per enlloc cap mena de responsabilitat en limitar-se a permetre un
debat i unes votacions que havien demanat dos grups de la Cambra. Consideren
que simplement va aplicar el Reglament, i per tant, res a dir. Ho va fer tot
bé, i troben totalment injusta la seva situació, i amb ella , la de tots els
altres, perquè afirmen no hi ha motius per una actuació judicial com la que
està en curs.
Acabada de llegir aquesta nota, escrit, article o carta,
m’ha vingut al cap la figura de Joan Reventós, exercint el càrrec de President
del Parlament. Puc assegurar que ell mai, hagués permès, la vulneració del
Reglament, i encara menys, la de l’Estatut i la Constitució. I amb ell, estic
convençut que tampoc ho haguessin permès el president Xicoy ni Coll i Alentorn.
Tres presidents, d’altres temps, d’altres procedències, i amb un sentit de la
rectitud molt diferents dels actuals signants.
He rellegit la carta, perquè se’m fa increïble, bona part
del seu contingut. Hem arribat a uns graus de voler quedar bé, i de retorçar la
realitat, que al final s’inventen arguments que topen amb la crua realitat.
Ningú ha dit que en el Parlament no es pugui parlar de tot, i més, i que un
president /a, ha de facilitar els debats, però el que no es pot permetre és
vulnerar el Reglament que la presidenta ha de garantir en tot moment. Si el
Reglament diu que només amb 90 diputats, es pot modificar, no pot ser permetre
fer-ho amb només 72. O és que no sabem comptar, ara ?
Fan trampa, quan diuen que el TC va admetre poder discutir
lleis en lectura única, però menteixen quan no expliquen que s’ha de permetre
poder-hi presentar esmenes, i demanar dictàmens. Però, és que a més, no diuen
que la il·legalitat del procediment i del contingut de les lleis de
desconnexió, havia esta avalada pels Lletrats del Parlament, pel Consell
Jurídic Assessor, i més rellevant, encara pel propi Tribunal Constitucional que
havia advertit en 7 ocasions a la presidenta Forcadell que no podia posar a
votació propostes que subvertien l’ordre constitucional.
A més, és que aquests presidents no han vist les imatges del
6 i 7 de setembre, en les quals una presidenta fora de tota lògica i legalitat,
no permetia intervencions a grups de la oposició, trencava la norma de no
intervenir, forçant la legalitat fins a trinxar-la reiteradament,
protagonitzant, amb els membres del govern, un dels pitjors moments de la
nostra història col·lectiva ?
Curiosa la publicació d’aquesta nota, en un dia com avui.
Indica el grau de mala consciència existent, en una part del camp sobiranista,
per uns fets tant greus com els viscuts, ara fa un any. Que surtin, volent
obviar el que realment va passar i s’inventin un relat fictici, indica el món
en que viuen. La realitat és la que és i al final sempre acaba sortint. Joan
Reventós, mai hagués permès el que va passar l’any passat, per aquests dies.
Wednesday, September 05, 2018
LA DIADA, SEGRESTADA - art. Blogesfera socialista
LA DIADA, SEGRESTADA.
Recordo els grans equilibris fets, durant anys i anys, entre tots els
partits, per tal de poder celebrar la Diada, tots plegats. Es consensuava el
discurs davant el monument a Rafel Casanova, en tots els municipis, pactant
torn rotatori d’intervencions, convidant a entitats, clubs, associacions, i
particulars a dipositar un ram de flors, i cantar al final de tot, l’himne
nacional, envoltats de senyeres...
Aquestes son imatges del passat, que no sé si tornaran, de tantes
destrosses com s’han produït en el imaginari col·lectiu. Els partits
independentistes s’apropien de les festes, celebracions, commemoracions, símbols
i banderes, al seu gust i interès, deixant clar que qui mana, en aquests temes
i circumstàncies, son ells, i la resta que es busquin la vida allà on vulguin.
Ni son convidats i se’ls espera.
El tant reclamat i aclamat eslògan d’UN SOL POBLE, ha donat pas a la
separació entre independentistes i constitucionalistes, amb greus acusacions
als darrers , respecte de la seva catalanitat. La separació, contra la qual es
va batallar durant el franquisme i la transició, resulta que es va fent visible
i real, durant el processisme. Una
autèntica contradicció, perquè afebleix clarament el potencial de tot el nostre
país.
La propera Diada, confirma els pronòstics de divisió i separació, trencant
totalment amb la dinàmica d’anys enrere. Els independentistes volen estar sols
en la celebració, sigui a l’hora de fer ofrena davant el monument a Rafel
Casanova, o en el lloc habitual, en municipis que no en tenen, sigui, organitzant una nova manifestació a
Barcelona, repetint eslògans i crits, que de tant repetir, han quedat totalment
obsolets.
La gent està cansada , esgotada de tantes crides a participar en actes que
no tenen cap sentit ni busquen cap sortida a la situació que vivim. No es pot
repetir el que ja ha fracassat, ni es poden improvisar proclames , buides de
contingut. Les entitats i partits independentistes tenen grans problemes per
mobilitzar la gent, perquè la seva credibilitat va de baixa. Només falta llegir
articles, i llibres que acaben de sortir, per comprovar la improvisació, les
falsedats i mentides dites en els temps passats, respecte de les possibilitats
de tirar endavant el procés cap a la independència.
A més, el canvi de govern a Madrid, els ha deixat amb un competidor molt
més complicat que el PP. Ja no poden al·legar mals tractes, faltes de respecte,
falta de diàleg, ni ganes de resoldre el conflicte. Pedro Sánchez té clar com
han de ser les relacions Madrid – Catalunya, i com d’important és mantenir
sempre vies de diàleg, encara que aquí no les vulguin.
La llàstima és tenir un president, incapaç de presidir, mancat d’autoritat
i experiència com per saber portar la nau a port, i un conjunt d’acompanyants
que no s’atreveixen a plantar cara a la situació, trencant amb el passat. Anem,
doncs, cap una nova Diada, amb les dues parts del país d’esquena, per no dir
enfrontades. Si algú creu que és millor així, que com les celebràvem , anys
enrere, no és conscient del mal que produeix.
Monday, September 03, 2018
LLAÇOS GROCS I ESTELADES - ESTRATÈGIES EQUIVOCADES - art. Nació Digital Solsona
LLAÇOS GROCS I
ESTELADES, ESTRATÈGIA EQUIVOCADA.
Ho he manifestat
mantes vegades, el desacord en la ocupació d’edificis i espais públics, per
part dels impulsors de determinats símbols, com a protesta, o reivindicació de
les seves aspiracions. Ara bé, una cosa és estar-hi en desacord, i una altra,
és actuar físicament en contra.
Em sembla una
greu equivocació l’estratègia de l’acció – reacció que alguns partits i
moviments, d’una i altra banda, estan duent a terme, perquè suposen una
escalada de tensió que tard o d’hora acabarà en tragèdia. Espera algú la
primera víctima per reclamar una treva o un canvi d’acció ? Tot indica que es
vol un esclat greu, per justificar, una reacció igual de contundent.
Només els
irresponsables i els inconscients, poden animar a continuar per aquest camí. Les
idees s’han de defensar amb la paraula, amb escrits, amb manifestacions i
concentracions, i lògicament amb els símbols que es creguin convenients, sempre
i quan, no suposin infringir les normes ni la legalitat.
Sobre el cos,
sobre les propietats privades, existeix plena autonomia, però no quan la
llibertat pròpia, topa amb la del veí, aleshores és quan entren en funció les
ordenances municipals, o la legalitat vivent, en matèria de símbols i banderes,
en edificis públics.
La manca
d’autoritat per part del govern de la Generalitat, el doble joc que alguns alts
càrrecs estan duent a terme, l’ús i abús, de les entitats sobiranistes sobre
tot el que és públic, considerant-se legitimades per utilitzar-lo al seu gust i
mesura, està produint danys difícilment reparables, si la deriva continua gaire
temps més.
Dit això, res
pitjor que actuar de manera similar a com fan ells, sense respectar normatives
ni legalitats. Respondre amb la mateixa moneda, és incentivar a que ells
continuïn aquesta campanya, com si els hi anés el futur. Han de demostrar que
tot el que es treu, es torna a posar, i si pot ser multiplicat per dos o per
tres. Es una mena de joc d’infants, que no té res d’infantilesa perquè pot
acabar molt malament.
L’estratègia
adequada, és la indiferència. Toca agafar aquesta campanya com una flamerada
passatgera o un cop de febre, que ja baixarà en un determinat moment.
L’embafament de símbols no deixa de ser una mostra d’impotència davant fets i
situacions que els han sobrepassat i no troben cap altra resposta, que els llaços
i les estelades. Aquesta és la situació. Ja veuen que la unilateralitat no té
sortida, i que repetir accions passades, porta a un estrepitós fracàs, però
alguna cosa s’ha de fer, quan no se sap què fer. I ara toca, posar llaços i
estelades perquè és el que indigna els adversaris o directament als enemics.
Per això s’ha de
rebutjar la crida a treure símbols. Ara no toca. Hem de demanar respecte per a
tots els espais públics que son de tots, però no entrar en conflictes ni
baralles per treure’ls. Qui té la obligació de complir i fer complir les
ordenances i la legalitat que ho faci, no vulguem convertir-nos en agents de
l’ordre, per suplir les carències que veiem. En algun moment, sortirà el
cansament per accions inútils, quan es comprovi precisament la seva inutilitat.
Voler-ho fer abans és una estratègia totalment equivocada, condemnada al
fracàs.