Joan Roma

BADALONA, COM MAL EXEMPLE. A tots els alcaldes ens ha tocat dur a terme accions i actuacions, obligats per llei, que ens ha costat pair. La llei no sempre té ànima i cor, però quan no queda altre remei, es poden buscar mesures per reduir els efectes, sobretot quan es tracta d’afectacions a persones vulnerables. Haver de contemplar desnonaments, declarar en ruïna algun edifici habitat, o desplaçar persones per raons d’obres, ets, es pot fer amb el cor fred i l’ànima absent, o buscant sortides ni que siguin provisionals, a l’espera d’altres de més definitives. Badalona, és el pitjor exemple que podem posar, quan escoltem dies abans, proclames per desallotjar un antic institut, refugi de centenars de persones. Un petit poble sencer, ficat en un edifici vell, abandonat a la seva sort, des de feia anys, en condicions realment inadequades per allotjar persones. No entro en si tocava, per raons de seguretat, parlo de l’edifici, procedir al seu enderroc. Tampoc, del compliment de la legalitat urbanística. Encara que tot justifiqués l’ordre d’enderroc, un alcalde amb un mínim de sensibilitat i respecte per les persones, vinguin d’on vinguin, tocava actuar d’una manera radicalment diferent. Mostrar satisfacció per foragitar tots els habitants, reduir-los tots a delinqüents, traficants i perillosos per al barri i la ciutat, és d’una misèria infinita. Només una mala persona pot actuar amb aquests fonaments i criteris. Aparèixer com el salvador de la llei i ordre, amb ànims de ser “el més dur de tots els alcaldes” i exemple a seguir, produeix vergonya aliena i convé, guardar declaracions i imatges, com exemple d’indignitat i populisme de la pitjor espècie. I encara més greu, animar a veïns propers o llunyans a convertir-se en flagell dels abandonats a la seva sort perquè ni tant sols podessin rebre ajuda d’entitats religioses i/o privades, mobilitzades davant aquesta actuació. Al costat d’una actuació tant inhumana, per sort apareixen les bones persones, les que tenen cor i ànima, i s’apiaden de tanta injustícia, aportant aliments i abric, per passar les pitjors nits i dies de l’any. I orgull de veure com el nostre Govern es mobilitza, al costat de diverses ONG’s per buscar refugi i protecció, als més desvalguts, entre els desvalguts. Espero i desitjo que aquesta exhibició de força de l’alcalde Garcia Albiol, contra els més febles del seu municipi, tingui l’efecte contrari al que buscava. Ell pensava en vots, en l´ús i abús de l’autoritat, per vendre populisme de la pitjor espècie, però ha tingut pocs seguidors. Hem estat molts més els qui l’hem posat com exemple del que no ha de ser un alcalde. Els alcaldes, hem de tenir cor i ànima, sobretot vers els més febles. Hem de complir i fer complir les lleis, però mitigant els seus efectes quan afecten persones en dificultats. I sempre hi ha sortides diverses, dintre i fora del municipi, com per ajudar a pal·liar efectes no desitjats. En ple hivern, enderrocar el refugi de centenars de persones desvalgudes, i alhora voler-les convertir en indesitjables, no té nom. Ho sento, un bon alcalde, no ha d’actuar mai com s’ha fet a Badalona.

DEIXAR EL PARTIT EN BONES MANS. Quan es guanyen unes eleccions, s’ha de fer molta atenció al trasllat de persones del partit cap al govern, per evitar que aquest quedi desmantellat o en mans poc adequades. Sigui per incapacitat, sigui per poca honestedat. Els errors es paguen, i si es tracta del partit socialista encara més. Molts poden pensar que parlo del govern central, però aquest principi val per a qualsevol nivell, sigui municipal, autonòmic o general. Es lògic que molts vulguin ocupar càrrecs i demostrar amb fets, el que han predicat de paraula durant mesos o anys, però algú ha de quedar al timó i es sacrifiqui, pel bé del partit i els seus votants. Entenc la duresa d’haver de triar, però toca fer-ho si no volem caure en situacions com les que hem viscut a nivell del PSOE, aquests darrers anys. El mal que uns pocs han infligit al partit, és immens i costarà reparar-lo. Ja no parlo només dels grans noms, amb càrrec orgànic que estan en els tribunals, també em refereixo a d’altres que vulneren l’ADN feminista que portem en el frontispici dels nostres ideals. Al capdavant de totes les executives ha d’haver-hi persones amb autoritat, amb molt rigor com per poder supervisar, controlar i, si s’escau, resoldre situacions no acceptables. Tots sabem que no existeix la corrupció zero, però si tothom està atent, pot evitar conductes inadequades i actuar, abans no sigui massa tard. En quan a conductes masclistes, toca ser radical, des del principi fins el final. Res de bromes ni conductes, suposadament lleugeres. No. Ara, ni això, perquè poden donar peu a anar més lluny i a minimitzar situacions que no son tolerables. I ja està. Es un canvi de xip, per a tots aquells que encara no han entès de què va el partit socialista. S’ha de ser honest, en tot i tot moment, i respectuós, en tot lloc i moment. Torno al principi. El mal causat per uns pocs, ha de servir per prendre mesures molt radicals i tenir clar que al timó de la nau, ha d’haver-hi una persona de primer nivell. Puc entendre el que va passar en els anys convulsos de les primàries, de la moció de censura i l’accés al govern central. Moltes turbulències i molta feina, amb controvèrsies i batalles territorials que al final reduïen el personal format i preparat disponible, i al final, es deixen les regnes del partit, en les persones més interessades en estar-hi i no, en les més adequades. D’aquí, tots sabem de l’estructura piramidal, en la qual els de dalt manen als de baix, i si en molts llocs hi ha càrrecs de similars condicions, el resultat és un desastre. Doncs bé, queda clara la necessitat de prendre’n nota, i evitar repeticions de coses mai imaginades. El càstig que estem patint, dona compte dels errors comesos. Que tothom faci els deures i mai més es repeteixin, en matèria d’honestedat, sí, però també de masclisme, per descomptat.

OTRA LECTURA DE RESULTADOS, EN EXTREMADURA. Todos, demasiado contentos, con unos resultados muy preocupantes para casi todos. Convocar elecciones para quedar prácticamente igual, y ver crecer a los adversarios, no parece un buen resultado. Si a todo ello se añaden mayores dificultades para ser investida presidenta, formar gobierno, y sobre todo poder gobernar, con un mínimo de coherencia y tranquilidad, las cosas no parecen ir por buen camino. En principio, mal resultado para el PP, muy mal resultado para el PSOE, y escaso resultado para Unidas por Extremadura que sube, sí, pero conseguir 7 de 65, no es para echar las campanas al vuelo. Para Vox, visto que quiere seguir mirando las cosas des de la barrera, le ha ido bien. Busca candidatos, realmente grises, para garantizar que quien manda, manda, aunque sea desde centenares de quilómetros de distancia. Vuelvo al titular. Escuchadas declaraciones, ruedas de prensa, tertulias y leído todo tipo de informes sobre resultados, me quedo con que el supuesto camino triunfal del PP hacia La Moncloa, ha vuelto a tropezar de forma flagrante. Que después de gobernar dos años, la presidenta obtenga un solo diputado más, me parece digno de ser estudiado. Pero que dependa, mucho más de Vox, ahora que antes, todavía hace más complicado su futuro. Y si el PP quería demostrar en Extremadura fortaleza y paseo militar, en su juego particular de la oca, pasando por Aragón, Andalucía…y finalmente en las generales, el tiro le puede salir por la culata. ¿Por qué? Porque ahora veremos una negociación a cara de perro entre PP y Vox, con sometimiento total de los unos a los otros. Lo vimos en la Comunidad Valenciana, y lo volveremos a ver, acrecentado en Extremadura. Las condiciones para cargos institucionales, empezando por la presidencia de la Junta, continuando con presidencias de comisiones y otros cargos estratégicos, terminando por imponer ideales y relatos claramente contrarios a directrices europeas, por un lado, y a acuerdos estatales, por otro, de forma que el PP quedará enclavado en todo lo que define la extrema derecha. Con estas negociaciones en curso, con todo tipo de filtraciones y exigencias, se desarrollará la campaña electoral en Aragón, donde el PP encontrará a una candidata del PSOE, muy formada y preparada para combatir en todos los frentes, y uno de muy relevante será comparecer en todos los mítines con acuerdos y propuestas, procedentes del gobierno valenciano, por un lado, y los avances en las negociaciones, en Extremadura. Con estos mimbres, se pueden construir relatos realmente muy potentes, hacia los votantes socialistas. Si en Extremadura, la mayoría se quedaron en casa, se puede conseguir en Aragón que vayan a votar. Y si van a votar, el resultado puede ser radicalmente diferente al previsto por el presidente Azcón. No podrá alegar lejanía o desconocimiento de lo que se ha pactado en Valencia ni saber nada de lo que se va cocinando en Extremadura. No son teorías ni invenciones, sino la pura y dura realidad. Y claro, para desligarse de este posible futuro, tendría que batallar contra Vox, de forma clara y contundente, con el peligro de alejarlo de posibles pactos futuros. No vale repicar y estar en misa. Tendrá que definirse y aquí la candidata del PSOE puede conseguir grandes réditos porque quizás Vox no haga miedo, pero las políticas que impone, son claramente contrarias a las de los socialistas, y dudo que la gente quiera perder las garantías sociales, ganadas a lo largo de todos estos años. Así que esperemos unas semanas para ver como el resultado de Extremadura complicada el camino al PP, y favorece la campaña del PSOE. Tiempo al tiempo

BORREDÀ, UN MAJOR ESFORÇ PER RECICLAR BÉ. Des de l’1 de novembre, una quinzena de municipis de la comarca del Berguedà, han iniciat una nova etapa en la qual disposen de nous contenidors per a cada cosa. Les primeres impressions son contradictòries: uns ho fan molt bé, altres regular i alguns no participen adequadament, en una recollida selectiva que ens afecta a tots. Per motius evidents, algun dia s’havia d’acabar amb la recollida indiscriminada, per abocar-la en un gran espai a l’aire lliure, tapar-lo amb terra i imaginar que desapareixeria com per art de màgia. No, no, aquell vell sistema, ha donat pas a noves obligacions, lligades a la conscienciació medi ambiental. Tots som responsables del nostre entorn, i hem de col•laborar el millor possible a que el reciclatge tingui èxit. I l’èxit depèn de tots nosaltres. Toca reciclar i fer-ho bé, i és molt important posar cada cosa en el lloc que li pertoca. En aquestes setmanes de funcionament del nou sistema, he vist i comprovat com un bon nombre de persones del poble i dels que en formen part, en tant que segon residents, fan un bon ús dels contenidors, però com sempre, n’hi ha que creuen poder llençar coses, allà on no toca. I això hem d’aconseguir que no es faci. Ja no és només perquè com pitjor ho fem, més pagarem pel rebut d’escombraries, sinó que complicarem el procés de selecció i reciclatge. Que cada cosa vagi al seu lloc, suposa facilitar la feina, a l’empresa que ha de portar els materials per ser reciclats. Si arribats allà, han de fer una nova tria, el procés es complica i s’encareix enormement. D’aquí que a títol personal, però també en nom de moltes persones amb les que he parlat, faci una crida a triar bé, i llençar-ho bé, a cada contenidor. Podem també col•laborar-hi amb alguns petits esforços com portar guants a l’hora de llençar i si veiem un contenidor una mica ple, aconseguir més espai, posant millor el paper i cartró, o els envasos, que son els contenidors on sol haver-hi més necessitat d’espai. I si llencem cendres, assegurar-nos de que no queda cap element que encara cremi. I no costa gaire, en el cas de tenir algun contenidor totalment ple, d’emportar-nos a casa la bossa, i tornar l’endemà. No deixar-la al terra perquè segons quin sigui el material que contingui pot motivar que gats, gossos o algun altre animal hi busqui menjar, i escampi el contingut per tot l’espai proper. Quan tot es fa bé, el resultat és molt favorable per a tothom, i especialment per al poble. Tenir un poble net i polit, és essencial perquè fa més atractiu el viure-hi . A més, suposa contenir els augments de cost de la recollida perquè si cada dos per tres, l’empresa de recollida ha de destinar algun treballador a netejar, això incrementa el cost, que trobarem al cap de pocs mesos, en el nostre rebut. En fi, aquest nou sistema ha arribat per quedar-se. Fem que tingui els resultats esperats. De nosaltres en depèn totalment.

TOT UN POBLE GRAN, VIU AL CARRER. En el darrer recompte, fet fa un parell de setmanes, per diverses entitats i ajuntaments, tenim a Catalunya un total de 6.700 persones sense llar que viuen en carrers, places, caixers automàtics, parades de bus, estacions , parcs, jardins,.... L’equivalent a un poble gran, està en unes condicions inacceptables per a una persona, d’aquí o de fora, ni l’origen ni la nacionalitat, té cap rellevància. Simplement, no pot ser i no podem mirar cap un altre lloc, ni esperar que per art de màgia, el problema desaparegui. I si en un moment és especialment dolorós, és en ple hivern, quan les condicions climàtiques, encara fan més dura aquesta vida, en indignes condicions. Què fer ? Per tractar el tema i estudiar solucions ràpides i eficients, la Síndica de Greuges, Esther Giménez – Salinas , va convocar la setmana passada una reunió amb la Consellera de Drets Socials de la Generalitat, l’Alcalde de Barcelona, la presidenta de la Diputació de Barcelona i un bon nombre d’altres alcaldies on el problema és més present. En primer lloc, queda clara la constatació de que el problema, lluny de rebaixar xifres, les incrementa, cada any que passa. Toca, doncs, buscar sortides de manera conjunta, encara que algunes solucions siguin locals. Alguns diran que s’ha d’atacar el problema des de l’origen, però mentrestant, ha d’haver-hi solucions, ni que siguin molt provisionals per treure del carrer aquests milers de persones. El fet d’haver aconseguit reunir totes les parts implicades, és un primer èxit que ha d’anar acompanyat de mesures conjuntes, buscant aixopluc en tota mena d’instal•lacions. Fàcil de dir, complicat d’aconseguir, en sóc ben conscient. En ciutats, atapeïdes de veïns, trobar espais adequats i mínimament equipats, és difícil. El compromís assumit és de trobar solucions, entre tots, posant recursos de totes les administracions afectades, ajudades per les ONG que millor coneixen l’entorn i treballen per als més desfavorits. Elles mateixes disposen d’alguns espais, però clarament insuficients, i trobar-ne i adaptar-ne de nous, requereix d’ajudes i col•laboracions indispensables per fer-ho possible. Queda clar també que tots els ajuntaments i amb ells les entitats col•laboradores, han de disposar d’un bon nombre d’habitatges, adequats per acollir persones sense llar. I aconseguir el recolzament i comprensió de la població en general, com per facilitar aquests equipaments. No pot ser que alguns posin traves a habitatges d’acollida, indispensables per resoldre aquestes situacions. Parlem de 6.700 persones, en aquest 2025, que poden ser més, en els propers dies i mesos. En algun moment s’ha de parar aquest increment i procedir a frenar-lo, per a tot seguit, reduir-lo a la mínima expressió. Aquest és el repte que va sortir de la reunió tinguda. Suposo que tots estarem d’acord en que ja era hora d’una iniciativa i un propòsit lloable, i alhora exigible per totes les parts.

MOBILITZACIÓ POC JUSTIFICADA. Unió de Pagesos ( UP ), ha anunciat una mena de concentració de tractors, al llarg de la C-25 ( Eix Transversal) pel dilluns 29 de desembre. L’excusa, que no justificació, és contra la política cinegètica de l’actual Govern. Ara resulta que després d’anys d’inacció, s’ha de protestar perquè el Govern Illa, posa en marxa un bon nombre d’iniciatives per reduir la població de porcs senglars, i a continuació per actuar sobre altres poblacions. Dona la sensació que UP vulgui aparèixer com el gran defensor del món pagès, per evitar que altres moviments i sindicats, li robin el protagonisme, i ha decidit en plenes festes nadalenques i d’any nou, fer aquesta mobilització. Sortiran de quatre punts principals, amb la idea de fer marxa lenta, i així entorpir el trànsit de la resta de vehicles. Entremig, suposo tindran temps per organitzar alguna paella o fideuada col•lectiva, com hem vist en altres mobilitzacions. En fi, cada organització és lliure de mobilitzar els seus afiliats, però en aquesta del dia 29 se’ls veu el llautó. Si realment estaven en contra de la política cinegètica dels governs anteriors, tocava fer les manifestacions i queixes en aquell moment, no ara, que finalment se n’ha pres nota i s’han iniciat les actuacions per a regular-la degudament. N’he sigut testimoni en el passat, i ho sóc ara en el present que aquest tema s’ha pres molt seriosament. Però bé, ja m’imagino que res farà canviar els promotors, perquè s’han guardat aquesta data del calendari per anar d’excursió per les carreteres del país, sense valorar gaire, o ben poc l’acollida que els afectats tindran, respecte els arguments de la mobilització. No veig la ciutadania, en general, queixosa per la decisió del Govern de reduir a la meitat la població de porcs senglars. Ben explicat, crec que s’ha entès. I el mateix passa i passarà quan s’hagi informat de similars actuacions per reduir les poblacions de cabirols, cérvols o conills, per posar les principals poblacions que han superat els límits de caps que pot tenir un territori determinat. Tots els que vivim a pagès, hem comprovat els danys que causen i els perills que suposen, per altres animals, però també per a ells mateixos. Així, doncs, seria aconsellable buscar altres excuses per mobilitzar-se. Crec que hi ha un munt de causes per reclamar atenció al món pagès i no fa falta fer-ho complicant la vida a la mobilitat. Es pot fer, per múltiples vies, i al llarg de tot l’any. I no diguin no tenir interlocutors perquè conec bé l’actual estructura del govern i els seus principals càrrecs institucionals, de manera que mai havien tingut tant fàcil l’accés per ser escoltats i recolzats. S’ha de fer molta atenció a les mobilitzacions, poc o gens justificades, perquè aparta la ciutadania dels manifestants, i els allunya de futures reivindicacions que sí seran justificades. En fi, allà UP amb la seva política. No crec sigui ben plantejada ni estudiada. El futur ens ho dirà.

BORREDÀ, APROVA PRESSUPOST 2026. El passat dia 17, l’ajuntament de Borredà va aprovar el pressupost municipal, per a 2026. Un pressupost equilibrat, amb un total de: 1.223.147,73 euros. El capítol d’inversions contempla, en primer lloc, donar continuïtat al PROJECTE DE MILLORA DEL NUCLI ANTIC, iniciat 10 anys enrere, i que consta de 6 fases en total. Per a 2026, es durà a terme la QUARTA FASE: Finalització tram CARRER MANRESA. Carrer que fa les funcions de Carrer Major. El pressupost d’aquesta obra puja 402.441,19 euros, finançada de manera conjunta per Diputació de Barcelona amb 238.520,90 euros i Generalitat (PUOSC) amb 114.223,22. Aquesta obra consisteix en: renovació de serveis ( xarxa d’aigua, xarxa clavegueram, xarxa pluvials) i pavimentació en plataforma única, seguint el model de l’anterior fase ( Plaça Major), fins enllaçar en el tram executat en la primera fase. L’estretor en algun dels trams, motiva aquesta plataforma única que dona continuïtat a la formalització de la “illa de vianants” que té tot el nucli antic. A la cruïlla del Carrer Manresa, amb el Carrer Queralt, s’avisa a tots els conductors de fer servir l’aparcament municipal que disposa de 160 places, gratuïtes. Executada aquesta 4a fase, es preveu per a 2027, la 5a destinada a La Placeta, Carrer de Dalt i Tram pendent del Camí de Frontanyà. I finalment, ja per 2028/9, la finalització del que restarà del nucli antic. Serà la fase de menor superfície i quantia econòmica. Aquest gran projecte, que contemplava tot el nucli antic, s’havia de repartir en diverses fases, per fer possible el seu finançament i no entorpir la vida quotidiana dels ciutadans afectats. La justificació principal, era la renovació dels serveis bàsics, antics i insuficients, i alhora adaptar el paviment, a les normes actuals de mobilitat. Pla de Camins 2026. Aquesta inversió per un import de: 57.392,00 euros, procedents de Diputació de Barcelona, va destinada al Condicionament de diversos camins, seguint el projecte d’arranjament de camins, aprovat anys enrere, consistent en cada any, fer ús dels ajuts de Diputació i Generalitat, per deixar en bones condicions de mobilitat, tots els camins que porten a cases habitades. La llista era llarga i en queden encara uns quants de pendents, de cara els propers anys. Nou vehicle per a la brigada de manteniment. La brigada disposa de dos vehicles tot terreny, un dels quals ja força envellit, i que necessita ser canviat per un de nou. D’aquí els 33.000,00 euros aprovats. Pla de xoc Generalitat, en instal•lacions esportives. Els 20.324,00 euros obtinguts de l’ajut de la Generalitat, aniran destinats a la renovació de les instal•lacions elèctriques i d’enllumenat de la zona esportiva per fer-la més eficient i reduir despesa. Ajut Diputació per esports. Aquest ajut de 11.190,35 euros anirà destinat a la renovació del terra de la pista de tennis que ha superat ja la seva vida útil. Es dona la circumstància de la nova etapa en la pràctica d’aquest esport que alterna amb la que té, des de la seva inauguració, la pista de pàdel. D’aquesta manera amb les dues subvencions, la zona esportiva estarà en plenes condicions d’operativitat. Borredà, 22 de desembre de 2025

LES EMPRESES BUSQUEN BENEFICIS, O NO ? Es curiosa, la forçada sorpresa d’alguns, a la vista de les informacions sobre els escàndols sanitaris, a la Comunitat de Madrid i a la Junta d’Andalusia. Mirem les dades que hem conegut, abans però, informem-nos del perquè de la situació. I la situació prové d’una dinàmica típica i tòpica del PP, i de tots els partits de dreta, de privatitzar serveis públics. Es evident que si estàs en política per fer negoci i no tenir grans ocupacions ni preocupacions, el més pràctic és traspassar serveis a empreses privades, i així aconseguir un doble objectiu: tenir menys maldecaps directes i donar benefici a empreses privades, moltes de les quals han finançat el partit, i col•locat amics i parents, en els seus òrgans de direcció. Què ens pensàvem que faria aquesta gent ? Doncs sí, pel que coneixem de les pràctiques sanitàries a l’Hospital de Torrejón, son calcades a les que es van iniciar molts anys enrere, a l’hospital d’Alzira ( València). Concessió a empreses privades de la gestió pública d’un hospital o de molts hospitals. Així s’ha fet a la Comunitat de Madrid, a l’empresa Rivera i alhora es deriven multitud de pacients cap a les instal•lacions de Quirón – salut. A la resta de CCAA ,governades pel PP, es copia la formula i tots contents. Tots, fins que esclaten els escàndols. En un lloc per filtracions de les directius del CEO de l’hospital, en altres llocs per desgavell en els cribats per detectar càncer ( Andalusia). Sortiran més casos perquè un conjunt de periodistes d’investigació estan fent la seva feina i ben aviat veurem que aquestes pràctiques son generalitzades, a nivell de país. I em pregunto jo, què esperaven que fessin aquestes empreses ? Es evident que si una empresa privada assumeix la gestió de qualsevol servei, per bàsic que sigui, pretén fer negoci. I fer negoci vol dir repartir dividends. I per repartir-ne cal tenir beneficis, i quants més, millor per als socis, en conjunt. Es que creure que aquestes empreses, pel fet d’ocupar-se de la sanitat, esdevenen sucursals de les Germanetes de la Caritat, és viure en un altre món. Aleshores, què falla? Doncs, l’essencial. No es pot posar en mans privades el que ha d’estar en mans públiques. Una cosa i altra son incompatibles. I ho son en la gestió de centres sanitaris com ho son en altres sectors i àmbits. Les empreses han de generar beneficis i per fer-ho han de retallar despeses al màxim, de manera que els sentimentalismes i l’estimació pels pacients, passen a segon o tercer terme. No hi ha pacients, no hi ha usuaris, son simples clients. Així que, aconseguida la concessió, s’han de fer comptes i veure on es pot retallar i rebaixar serveis com per garantir que a finals d’any , els beneficis siguin els previstos. Es a dir, la gestió es compta al revés. Primer mirem beneficis a tenir, i després gastem la resta, en proporcionar serveis limitats. Molt limitats com per no fer variar el compte de resultats. Res de nou a l’horitzó. Res de nou que no fos previsible i esperat. Així que des del PP no es vulgui tornar enganyar a la gent, fent creure que no preveien el que ha passat. I és aquí on des de les esquerres s’ha d’obrir batalla fins les darreres conseqüències. S’ha de ser dur i implacable en saber les males pràctiques, demanar responsabilitats, condemnar els inductors i dirigents, i exigir canvi de sistema. En Sanitat, no es pot jugar, perquè ens hi juguem la salut i la vida. Queda clar, doncs, que aquest ha de ser un dels grans objectius electorals i programàtics.

Port AVENTURA: BATALLES MAI RECONEGUDES. Allargaria el títol amb “batalles mai reconegudes i per les quals mai s’ha demanat perdó”. Ho dic en el moment en que aquest gran parc, compleix 30 anys de vida, amb unes xifres que milloren fins i tot les que se’ns van donar en el moment de la presentació, debat i votació del projecte, en el Parlament de Catalunya. Segons informacions de l’estudi fet sobre els efectes de la seva implantació, la inversió i els beneficis, en el conjunt del país, han suposat 18.000 M, resultat d’haver tingut un global de 109 milions de visitants, i la creació de 10.500 llocs de treball. Dono aquestes xifres i me’n faig ressò, tot recordant les dures batalles tingudes en el territori on es va implantar, i similars batalles en comissió i ple del Parlament, en tant que diputat del grup socialista. La demagògia més barroera, formava part de tots els atacs al projecte, seguits de les conseqüents acusacions d’amiguisme i connivència amb els inversors. No es volia admetre de cap manera que el principi que ens guia a la majoria de polítics, i encara més del món progressista, és la millora de les condicions de vida dels nostres conciutadans. Els que crèiem en el projecte, el vam defensar, perquè hi vèiem sortida a l’ensopiment de l’economia de la província de Tarragona, i més enllà. D’aquell projecte de parc, amb la proposta de centrar-lo en els mesos de primavera i estiu, s’ha passat a tenir-lo obert tot l’any. Ja no depèn de la temporada d’estiu, sinó s’ha fet un lloc tot l’any, ajudant a desestacionalitzar el sector turístic. Ha quedat clar, doncs, que l’aposta feta va ser encertada. Però, arribats aquí, en aquest tema, en veurem d’altres en els quals cap dels furibunds adversaris, fins i tot convertits en enemics, han reconegut els seus errors, ni han demanat perdó. En absolut. Reconèixer errors i demanar disculpes, no forma part del lèxic d’aquests lluitadors, contra tot i contra tots, pel simple fet de que altres vulguin trencar dinàmiques i millorar condicions de vida. Per a ells, el millor és no tocar res, i deixar que les coses vagin pel seu cantó encara que produeixin efectes clarament negatius. I si aquest projecte va portar batalles, aprofito per a recordar les que vam haver d’aguantar i superar, en el cas dels JJOO de Barcelona 92. Tampoc cap dels grans opositors ha reconegut mai l’encert i l’èxit que van suposar. Ja no dic només esportiu sinó com excusa per millorar Barcelona i amb ella molts altres territoris de Catalunya. Qui vagi a La Seu d’Urgell, veurà l’enorme èxit del seu Parc Olímpic, amb activitat permanent al llarg de tot l’any. Ha aportat riquesa i activitat, fins extrems que han superat les expectatives inicials. Acabo, amb nous projectes de país, que també troben adversaris furibunds, sigui per l’ampliació de l’aeroport d’El Prat, sigui pel projecte de Hard Rock, a la província de Tarragona, per a molts compatible amb Port Aventura. Molts dels contraris, se’ls miren i els ataquen des de posicions còmodes de funcionaris o amb llocs de treball ben remunerats, que no necessiten de llocs de treball, com sí els fan falta a milers de joves que no en troben. Privilegiats contra necessitats. Res de nou, com hem comprovat al llarg de la història.

BUITRES AL ACECHO, EN TODAS LAS INSTITUCIONES. No conozco personalmente a Leire Díez, ni al pequeño Nicolás, ni a cientos otros que como ellos han pululado por todas las instituciones del país, a lo largo y ancho de la geografía española, durante años, incluso siglos. Todos los que hemos ostentado cargos públicos, hemos conocido a multitud de personas de las más variadas características, que se nos acercaban para ofrecer sus servicios. Remunerados, por supuesto, incluso con descuentos y ofertas, imposibles de rechazar. Me asombra que muchos se asombren, de la existencia de personajes que acechan como buitres, a todo lo que huele a ganancias fáciles. Que las consigan o no, ya es otra historia, pero puedo relatar centenares de casos entorno a proyectos municipales, autonómicos o estatales. El objetivo y la técnica, es siempre la misma. Vivir del cuento, de la ganancia fácil. Y es que tenemos en España, multitud de holgazanes, aprovechados, caraduras, vagos y maleantes que pueden presentarse en cualquier institución, a ofrecer sus servicios. Si se tiene un poco de información, algunos contactos y suficiente verborrea, se pueden conseguir ganancias increíbles, en poco tiempo. He tenido encuentros , mantenido entrevistas, recibido correos, llamadas telefónicas y visitas inesperadas para ofrecer todo tipo de atractivos proyectos que supondrían creación de puestos de trabajo, impulso turístico, ganancias inmediatas, etc., para el pueblo, la comarca o la región. Una simple y pequeña comisión abriría las puertas del paraíso. Si esto pasa a un alcalde, ¿qué no pasará a un presidente autonómico, a un ministro o al presidente del gobierno? Entorno a las administraciones siempre hay quien piensa en cómo “vender su producto”, tanto si es inventado como real. Incluso hay quien quiere hacer negocio, presentándose como comisionista de alguien a quien no conoce. De todo hay en la viña del Señor. De aquí que me parezca increíble como algunos periodistas y medios de comunicación aceptan como verdaderos todo tipo de infundios que no tienen ningún fundamento real. Si quien es el objetivo no toma muchas precauciones puede caer en la trampa y creerse las mentiras de estos buscadores de negocio fácil. Todos los alcaldes recibimos ofertas de mascarillas y otros materiales sanitarios durante la pandemia, que tuvimos que investigar, para estar seguros de no caer en manos de desaprensivos. No fue fácil, porque cuando hay urgencia, hay trámites que se acortan y no hacen saltar las alarmas. De aquí la necesidad de colaborar con otras administraciones para evitar ser engañados. Pero, vuelvo al principio. Dar credibilidad a una persona como Leire Díez, interesa a todo aquel que pretende dañar al gobierno, y con él al partido. ¿Hasta dónde llegó en sus tejemanejes? Esto lo debe investigar y aclarar la Justicia, sin más demoras ni filtraciones interesadas venga de la UCO o de medios de comunicación poco fiables. Todo lo demás hay que ponerlo en cuestión. Y lo mismo con otras informaciones del trio “calavera”, bajo el expediente de Koldo García. Llevamos meses, muchos meses en que suben y bajan los supuestos cobros corruptos, pero todavía no tenemos la lista de patrimonio, cuentas bancarias, y detalles concretos de todo lo que se investiga. ¿Por qué esta lentitud? ¿Por qué no tenemos acciones y actuaciones más concretas? ¿Tiene alguien interés en alargar, por alargar, las investigaciones? A todos los ciudadanos nos interesa aclararlo todo y llegar lo antes posible a juicio para saber las fechorías cometidas y recibir el justo castigo. Termino. Comprendo el interés de PP, VOX y otros, en aceptar todas las invenciones y conexiones con el gobierno y el partido socialista. Es el momento en que todo vale, pero es infantil y desconocedor de la realidad, la existencia de un mundo paralelo a todos los gobiernos, en el que se inventan, se crean y se gestionan multitud de historias, sin ninguna participación real de cargos institucionales ni del partido. Y nada mejor para demostrarlo que esperar que la Justicia justa, haga su trabajo con la celeridad debida. Entonces veremos qué hay de cierto y qué de inventado.

QUAN LA FAUNA NO ES GESTIONA BÉ. Sol passar que quan arriba un Govern amb ganes d’actuar sobre tots els àmbits i sectors, li cauen responsabilitats i peticions que portaven anys, en el bagul dels records. Estem en plena operació contra la PPA (pesta porcina africana), després d’haver-la trobat en uns quants exemplars de porcs senglars, dintre la zona del Parc de Collserola. La resposta ha estat immediata amb mobilització de tots els mitjans disponibles, d’aquí i de fora. Si disposem d’una UME ( Unitat Militar d’Emergències) s’ha de fer servir i mostrar que no només està per apagar incendis o lluitar contra danys climàtics, sinó també disposa de serveis contra epidèmies i altres desastres biològics o químics. Es una unitat multi funcions que alguns van criticar quan el president Zapatero la va crear, i ara és copiada per múltiples països, arreu del món. Tornant al tema, dono algunes dades extretes d’informes que m’arriben, en funció de càrrecs que he ostentat. Es calcula que a nivell d’Espanya, hi havia l’any 1990, una població d’uns 200.000 porcs senglars. Doncs bé, l’any passat (2024) la xifra havia augmentat fins 1,3 milions. Sí, sí, heu llegit bé, un milió tres-cents mil exemplars. Pel que fa Catalunya, el càlcul se situa entre els 200 i els 250.000, sent la província de Girona on hi ha més abundància. De totes maneres, en les zones properes a les grans ciutats, hi ha 15 exemplars per quilòmetre quadrat, quan la UE recomana entre 2 i 4. Aquestes xifres, ja mostren les desproporcions, i també la manca de gestió adequada, des de fa molts anys. Com en tot, el que no s’ha fet en el passat, toca fer-ho en el present. Afegeixo una darrera xifra, procedent de la meva experiència diària, en tant que habitant en una zona rural, responsable d’un ajuntament, durant uns quants decennis. El poble ,com tants altres del voltant, han tingut la caça del porc senglar, com una de les activitats habituals, al llarg de la vida, passant de pares a fills, coneixements, tradicions i usos; a més d’escopetes i gossos ensinistrats. Doncs bé, si anys enrere, en una setmana es podien caçar una dotzena de peces, ara poden arribar a les quaranta o cinquanta. Precisament, un dels grans reptes de totes les societats de caçadors, i amb elles del propi Govern és com donar sortida adequada als milers de tones de carn que suposen aquestes caceres. Aquí encara es consumeix poca carn de caça, de manera que molta va a l’exportació, però pagant a preus irrisoris als caçadors. Hi ha en marxa una campanya del Govern per a fomentar el consum d’aquesta carn. En altres països, és molt habitual trobar restaurants especialitzats on se’n pot menjar tot l’any. I bé, arribats on som, toca emprendre canvis considerables per fer els deures que no s’han fet, en els darrers decennis. I s’han de fer tots alhora, per evitar la repetició de situacions com la que tenim. Una, és facilitar la feina de les societats de caçadors. Totes, es troben amb massa burocràcia i poc reconeixement. Hi ha problemes de relleu, en gairebé totes. Un cert menysteniment i fins i tot criminalització, no els hi ha fet cap bé. Deixo clar que no sóc caçador, però conec i reconec la indispensable feina que fan, a més de gaudir d’una activitat necessària, com podem veure. S’han de fer campanyes, com la d’ara, per donar a conèixer els perills de les sobre poblacions de fauna salvatge, perquè pot produir aquests danys. I ara parlem de porcs senglars, però un altre dia parlarem de conills, cabirols o cérvols. Totes les masses piquen, i la bona gestió suposa regular creixements i sosteniment, com perquè no esdevingui negatiu per a les persones i altres animals, domèstics o no. No s’ha fet en el passat, toca fer-ho en el present.

SOUS PÚBLICS, SOUS PRIVATS. Fa pocs dies, tots els mitjans de comunicació van oferir, el llistat de sous, de totes les alcaldies d’Espanya, en un exercici d’informació pública i transparència. Aprofito per recordar que aquestes dades estan disponibles al llarg de tot l’any, des de fa ja molt de temps. Si algú se’l mira detingudament, veurà unes xifres que com tot a la vida, alguns hi voldran veure sous elevats, i altres, molt per sota dels que rebrien en el sector empresarial. També vull recordar que hi ha uns quants milers que no cobren res. Es a dir, no tenen sou fixat, i només reben algunes indemnitzacions per assistència a comissions, juntes de govern i plens municipals. Espanya, amb 8.132 ajuntaments, dels quals 947 estan a Catalunya, té un munt de pobles petits o molt petits, la majoria dels quals es troben en aquesta situació de no disposar de sou, i tenir només algunes compensacions econòmiques, en funció de reunions concretes. I alguns, ni tant sols això. Es complicat regular sous públics, amb aquestes enormes diferències de grandària i disponibilitat financera, tenint en compte que els sous municipals surten de les arques municipals. A Catalunya, és cert que existeixen unes aportacions de la Generalitat, destinades al pagament de sous de les petites alcaldies , acordades durant el primer dels Tripartits. Tocaria revisar-les. Dit això, espero ningú s’hagi posat les mans al cap, a la vista dels ingressos del seu alcalde, perquè tots els sous, tots, son significativament més baixos dels que tindria si operés en l’àmbit privat. Només cal que comparin els pressupostos que gestionen, el personal que està sota la seva responsabilitat, i la dedicació. Els tres apartats, expliquen el seu sou. Parlo, fent referència a tots els qui en disposen, considerant que hi tenen tot el dret, i que haurien de ser millor tractats, econòmicament parlant. També, vull recordar una situació paradoxal com és que quan un alcalde plega, no té dret al subsidi d’atur. Es una anomalia no corregida, malgrat fa més de trenta anys que l’estem denunciant i reclamant. Però, tornant al principi, alguns es preguntaran, perquè accepten aquesta situació ? Doncs, per vocació, la immensa majoria. Alguns, potser no trobarien encaix adequat en l’àmbit privat, però un bon alcalde, ben format i preparat, és un alt directiu, capaç de gestionar les finances i alhora coordinar personal i serveis molt diversos. Anys enrere, davant la dispersió de sous existents, es van acordar uns trams orientatius de sous, per tal d’evitar aquella disparitat. Ara, entre uns municipis i uns altres, les diferències son mínimes. I reitero que en la majoria de casos, convindria la seva millora, vista l’entrega, dedicació i responsabilitats a que obliga el càrrec. I per descomptat, han de tenir dret al subsidi d’atur. Es injust no haver resolt aquest tema, en els quaranta-sis anys de democràcia municipal que portem.

GÓSOL ,AMB MIRADA PAUSADA. El passat mes de juny, vaig publicar un article a R7, en el qual exposava les gestions fetes, per l’equip de govern de l’ajuntament de Gósol ( independents, recolzats pel PSC) durant els mandats de 1995 – 2003. Parlo d’intentar resoldre la disfuncionalitat territorial que suposa estar a la província de Lleida, i tanmateix formar part de la comarca del Berguedà ( Barcelona ). Per a alguns pot semblar poc important resoldre aquesta situació, però és cert que produeix un gran nombre d’enrenous i perjudicis. Ara bé, dit això, ningú es pensi que la solució és fàcil i ràpida. Ni una cosa ni altra. Es de llarg recorregut i alta complexitat, ho vam comprovar en aquells anys, en els quals m’hi vaig implicar en tant que Diputat al Parlament de Catalunya. Fetes les oportunes consultes, tràmits i gestions, vam comprovar les dificultats per arribar a l’objectiu desitjat, i ho vam deixar córrer. Molts anys, més tard, en aquest 2025, l’equip de govern d’ERC, amb l’alcalde Rafael López al capdavant, ha considerat que ho pot aconseguir i així ho ha manifestat als gosolans, i amb ells als mitjans de comunicació que li han demanat. El primer pas, ha consistit en convocar una Consulta, demanant si es vol pertànyer a la província de Barcelona, en comptes de la de Lleida. Els resultats, fruit d’aquesta consulta del passat dia 7 de desembre, han estat els següents: d’un cens de 198 persones amb dret a vot ( des dels 16 anys, en endavant), han votat 100 ( un 50,5%). D’aquests votants: 88 , han votat a favor i 12, en contra L’alcalde, va considerar un gran èxit aquest resultat, i va prometre l’inici dels tràmits per a donar-li compliment. Fins aquí els resultats, i tot un munt de pronunciaments i articles en els mitjans de comunicació donant per fet, el canvi de província, com si fos d’una gran simplicitat i rapidesa. Torno a remarcar que ni una cosa ni altra. D’entrada, animo a fer una altra lectura dels resultats, perquè segur que aquesta altra lectura, estarà present en els tràmits i gestions a venir. Si d’un cens de 198 votants, només en voten 100 (50,5%), vol dir que no s’ha estat capaç de mobilitzar una gran majoria d’habitants. Davant una consulta “històrica”, l’esforç per aconseguir una participació “històrica”, hauria d’haver estat el gran objectiu de l’equip de govern. Ells la consideren suficient. En tot cas, no es pot dir hagi estat massiva. Seguim. Si han participat 100, i 88 han votat a favor, vol dir que aquests representen el 44,44% del cens total. I que si sumem els 98 que no han participat, als 12 vots negatius, resulta que un 55,55%, no han considerat important la consulta o hi han votat en contra. Es a dir, hi ha un nombre superior de no participants i amb vot negatiu, respecte dels vots favorables. No veig com a satisfactori el resultat, perquè davant un tema rellevant com aquest, la participació hauria d’haver estat molt més alta, i els favorables haurien d’haver superat àmpliament la majoria absoluta. No s’ha aconseguit ni una cosa ni altra. Els resultats amb mirada pausada son aquests. Qui vulgui llegir-los d’una manera, pot llegir-los d’una altra, i no és el mateix anar a buscar acords, amb uns resultats que amb uns altres. A partir d’aquí, vull recordar que de disfuncionalitats territorials n’hi ha una vintena a Catalunya i un centenar en el conjunt d’Espanya. Els primers tràmits els auguro fàcils, però tanmateix llargs, perquè a cada pas s’ha d’obrir terminis per presentació de recursos. Si n’hi ha algun, tot s’allarga, però serà en el moment d’arribar a la taula del Consell de Ministres, on el tema comporta temps i gestions per aconseguir que el projecte de Llei Orgànica, arribi a les Corts Generals, amb suficient coneixement i contactes com per aconseguir sigui votada per una majoria absoluta dels seus membres. Es un repte de primer ordre que pot semblar fàcil d’explicar però és enormement difícil d’aconseguir. D’aquí un any, en tornarem a parlar.

FER FRONT A COLÒNIES DE GATS I COLOMS? Quan els depredadors naturals desapareixen o no son suficients per a controlar el creixement de determinades espècies, es produeix un problema difícil de solucionar. Problema que s’afegeix a un increment de les sensibilitats vers la manera de controlar les colònies amb dificultats afegides quan hi ha persones que lluny de col•laborar en la reducció, ho fan en direcció contrària. Ara i aquí, aquest és un dels problemes de la majoria de pobles i ciutats. I remarco el terme: pobles, fins i tot els més petits, perquè ha vingut per quedar-se. A dia d’avui, els ajuntaments han de fer front a una problemàtica, mai imaginada que costa molts esforços i diners per a portar-ne un control amb un mínim d’èxit. I és que com en tot, uns pocs animals no fan cap mal, però quan es concentren per dotzenes o centenars, esdevenen un problema d’higiene i seguretat pública. Les decidides i cruentes solucions d’abans, ni s’admeten ni son factibles. Toca buscar-ne d’altres que alhora siguin decidides, factibles i econòmicament sostenibles. Difícil suma de factors que , de moment, no troba solucions ideals. Ara, parlo de gats i coloms, però en altres indrets, podria afegir-hi la cotorra argentina, o algunes altres aus que han trobat llocs adients per a reproduir-se i trobar aliments per fer-hi estada, ja no provisional, sinó permanent, amb els problemes que comporta. Toca, doncs, posar partida en tots els pressupostos anuals, destinats a rebaixar poblacions, i alhora trobar empreses dedicades a aquestes feines. Fàcil de dir, difícil de trobar. En el cas dels gats, es demana la col•laboració de protectores d’animals, la majoria de les quals no tenen suficient personal ni mitjans tècnics i materials com per anar, de poble en poble, a posar gàbies per a poder capturar gats, emportar-se’ls per esterilitzar-los i buscar qui els adopti. Com que el ritme és frenètic el que al final proposen, és retornar-los al poble fins que per edat desapareguin o algun depredador se’n faci càrrec. Tothom pot imaginar que el mateix que passa amb els gats, passa amb els coloms, en un cercle de mai acabar. Aquestes dues espècies son increïblement fèrtils com per multiplicar la seva presència, en ben pocs anys, de manera que cal començar d’immediat quan es detecta la constitució d’una colònia, i no parar fins que la seva xifra sigui raonable. El terme raonable la posen els tècnics, però sempre està en discussió. I, a més d’actuar, les protectores o empreses expertes, s’ha de fer una llarga i difícil campanya de conscienciació, per evitar que algunes persones deixin de donar-los aliment. I puc assegurar que la situació esdevé molt complicada, quan algunes creuen tenir-hi dret i alhora els suposa una distracció o justificació per raons de vida i ocupació de temps lliure. Explicar els danys que produeixen els gats, en altres espècies, o les pudors i brutícia que deixen els coloms, no son arguments prou convincents, de manera que al final toca sancionar aquestes conductes. I aquí arriba una altra controvèrsia. Hi ha qui ho entén i hi ha qui s’hi oposa, perquè mai n’ha sortit perjudicat. Com en tot, és fàcil criticar de lluny i sense coneixement de causa, en comptes d’estudiar els danys que causin. Així estem, en ciutats, però també en pobles, fins i tot en els més petits.

JUBILACIÓ ACTIVA. Si mirem enrere, la majoria dels qui estem jubilats, no hauríem arribat a les edats que tenim, 30, 40 o 50 anys enrere. Només hem de recordar les edats en les que vam perdre els nostres pares i avis, per donar-nos compte de l’allargament de les nostres vides, fins el punt de que l’esperança de vida per aquest 2025, és de 84 anys. Una de les més altes del món. Els estudis ens diuen que l’esperança per a les dones se situa en els 86,3 anys, i la dels homes en 81,1. Doncs bé, no solament estem parlant d’aquest allargament sinó que es preveu ampliar-lo, en els propers anys. Em permeto recordar que tenim més de 3.000 persones que han superat els 100 anys. Una edat que fins fa quatre dies es considerava impossible. Ara, segur que algun o altre dels estimats lectors, coneix algun home o dona, que els ha superat, ni que sigui per poc. Vaig al tema. Si la jubilació ens arriba, en un moment encara dolç per a fer activitats, tinguem clar que quantes més en fem, millor per al cervell i el físic, en general. Bé, com sempre, amb seny. No cal trencar barreres i voler fer el que no s’ha fet durant la vida activa laboral, però mantenir activitat, és essencial en tots els aspectes. I aquí és on volia anar. Si estem en condicions, és bo apuntar-se a unes quantes activitats que ens permetin sortir de casa, i socialitzar que vol dir parlar, jugar, ajudar, col•laborar o participar en el que sigui, allà on sigui. I si de col•laborar i participar parlem, res millor que aportar el nostre gra de sorra a qüestions socials, culturals, de lleure o d’oci. Personalment, no m’agrada dir que sóc jubilat, sinó pensionista, per deixar clar que continuo actiu en diversos àmbits i sectors. Mai he imaginat una vida contemplativa, passiva, inactiva. En absolut. Hi ha un munt de coses per fer i de gent per ajudar, de manera que dedicar unes hores i dies, a causes socials, és una via per retornar a la societat, el que aquesta m’ha donat. Fa prop de 25 anys, vaig decidir treure unes poques hores a la setmana, per dedicar-me a activitats socials, en tant que voluntari de Creu Roja. La primera feina que em van donar, vist el meu currículum, fou donar classes de català a immigrants, procedents d’arreu del món que vivien a Berga i comarca. Per aquelles classes, van passar unes 850 o 900 persones Ara fa deu anys, Creu Roja va obrir el Centre Internacional de Protecció a Refugiats, a Berga i vaig canviar el català pel castellà, perquè molts es queden a Catalunya, però altres poden anar arreu d’Espanya. En aquests deu anys, dec haver ensenyat el castellà a unes 450 o 500 persones. I aniré fent, mentrestant el cos i el cervell aguantin. Produeix una gran satisfacció constatar que dedicar tres matins a la setmana, permet ajudar de forma essencial, a trobar feina i emprendre una nova vida, aquí. A banda d’aquesta feina, fa molts anys publico cinc articles a la setmana, en diversos mitjans de comunicació i alhora assessoro alcaldes i regidors de la Catalunya central, aprofitant els meus quaranta anys a la sala de màquines d’un ajuntament. I sí, després faig activitats més pròpies dels que es diuen jubilats, com anar a caminar, llegir molt, escoltar música o practicar ioga, i anar al cinema. Perdoneu aquesta descripció personal, però és per animar als lectors jubilats / pensionistes, o a prop d’esdevenir-ne que hi ha un munt d’activitats a l’espera de voluntaris. En el meu cas, dono classes, però és que a Creu Roja hi ha una vintena d’activitats de tota mena que necessiten qui les dugui a terme. Però, també hi ha un munt d’altres ONG, entitats locals, clubs, associacions, ets, en les que es pot donar un cop de mà. En resum, donar és rebre i segur que ens allarga la vida i ens la fa més satisfactòria.

TORNA LA MILI? Aquí no, però hi ha un bon nombre de països europeus que no solament en parlen, sinó que comencen a preparar-la. El dos més grans i rellevants, per nombre d’habitants i potència militar, França i Alemanya, la volen introduir, primer per a voluntaris, i si cal, més endavant per contingents concrets. Situació similar es dona a Polònia. Els més propers a Rússia, fa temps que la tenen implantada: Suècia, Finlàndia, Estònia, Lituània, Letònia i Noruega. Estem, doncs, en un canvi radical de visió de perill, arran la invasió de Rússia a Ucraïna. El que podia semblar “ciència ficció” es va convertir en realitat, i mentrestant tinguem a Putin, al capdavant de la Federació russa, el món occidental i amb ell, el global, estarà en perill. Pels qui tenim una certa edat, la mili formava part de la nostra vida i l’assumíem amb millor o pitjor filosofia. Va ser suprimida el 9 de març de 2001. Ha passat a la història i es lògic que les joves generacions no la tinguin en la memòria, si de cas, només per les explicacions del pare o familiars que exposin anècdotes, a cada reunió familiar. Per alguns, va ser un molt mal tràngol, per causes diverses. Hi hagueren abusos i males pràctiques en alguns indrets, però en molts altres imperava la conllevància i donar compliment a les normes i regles més elementals. En el meu cas, després d’haver estat en diverses escoles, com intern, va ser un passeig militar, mai tant ben dit. Però, em va descobrir una Espanya que no coneixia. Em va sorprendre i molt que molts dels que provenien d’altres regions, tinguessin molt baixos nivells d’educació, símptoma de mancances generalitzades en l’escolarització, fins el punt de que un no menyspreable percentatge, fossin analfabets. He de dir que em vaig quedar a Catalunya i aquest xoc cultural em va marcar per sempre, perquè em va fer veure quines diferències podia haver en un mateix país. També em permeté implicar-me en uns primers passos com voluntari, donant classes d’alfabetització, o llegint i escrivint cartes de soldats que les rebien o les enviaven als seus amics i familiars. I per responsabilitats pròpies de caporal primer, en funcions de sergent, en traslladava algunes desenes ,cap a tallers de formació, on aprenien oficis diversos que després de la mili els va permetre viure en altres condicions. En fi, que cada casa és un món i cada experiència s’explica segons com va anar. En el meu cas, fou clarament instructiva i productiva, en guardo un molt bon record. I considero no seria mala idea pensar en algunes formules de formació i preparació, en àmbits i sectors, segons conveniències dels cridats a files. A França i Alemanya plantegen un servei militar voluntari, amb una duració de prop d’un any, a partir dels 18 anys i amb remuneracions que anirien dels mil als dos mil euros. Si els contingents fossin molt escassos, hi ha plantejaments de fer convocatòries per sorteig. En pocs mesos, tindrem propostes clares i concretes com per a poder discutir, amb més fonament de causa ,que ara mateix. Però reitero l’interès en estudiar el model perquè podria ser una bona experiència per a molts joves que encara no tenen clar cap on encarar la vida, i en aquests espais, no solament s’aprenen tècniques i paràmetres militars, sinó molts altres aspectes que poden servir per a la vida civil. Vull recordar que molts dels que feien la mili van sortir amb carnet de conduir, ja no solament de vehicles familiars sinó de camions. Ara, hi ha multitud de carreres, dintre la carrera militar, lligades a les noves tecnologies que obliguen a especialitzar-se i que només tenen una fina separació de les activitats civils. En fi, de moment no es contempla aquesta possibilitat a Espanya, però si van avançant les propostes a nivell de la UE, i dels països integrats a l’OTAN, potser caldrà variar de criteri. En uns mesos ho veurem.

USO Y ABUSO DE LAS INSTITUCIONES. Cuando hablamos de honestidad en política, no solo nos referimos al apartado de buen uso de los fondos públicos, también lo hacemos respeto a los cargos institucionales, y muy especialmente al papel que deben jugar las instituciones. Cada una tiene un cometido, pensado y plasmado en la Ley de Bases de Régimen Local, en el caso de los ayuntamientos, consejos comarcales y diputaciones; en los estatutos de cada una de las CCAA, y finalmente en la Constitución, en los casos del Congreso y el Senado. Hay que reconocer que la Constitución gozaba de buena salud, hasta la llegada al poder del PP y VOX que han creído poderla interpretar a su gusto, y no solo eso, tergiversarla y usarla contra todos los demás, especialmente si se trata de ir contra el Gobierno y el PSOE, en general. Produce vergüenza ajena, ver como se gobierna y se usa el Senado. Nada que ver con sus principios fundacionales y las normas que lo deben regir, siguiendo el reglamento interno que nunca puede contradecir a la Constitución. Así era, hasta la llegada del PP, y disponer de mayoría absoluta, entendida como la vía para hacer y deshacer a su antojo. Hemos visto las más sectarias decisiones y actuaciones, de su existencia, con el objetivo de castigar al gobierno. Ahora mismo, ver como se quiere llamar a comparecer ante la Comisión de investigación de Koldo García, a Paco Salazar es una muestra clara de convertir el Senado en un arma contra el PSOE. Que un caso claro de vulneración del código ético del PSOE, se quiera dirimir en el Senado, en una Comisión que nada tiene que ver con ello, es un despropósito que muestra hasta dónde puede llegar el PP, en su desesperada actuación contra el PSOE. Les da igual el desprestigio que ello conlleva, y peor aún, el traspaso de la legalidad, simplemente para ver si puede dañar a su adversario, convertido en enemigo. Hasta aquí, ningún partido se había atrevido a llegar. Pues bien, tenemos ya un precedente, al que van a seguir otros, porque la desesperación del PP por no haber conseguido formar gobierno, es de tal calibre que nada les importa el prestigio de las instituciones y preservar la legalidad. Y si el Senado se ha convertido en arma contra el PSOE, lo mismo hace con las CCAA, en las que gobiernan. No hay reparo alguno en utilizar fondos públicos para atacar al gobierno central. Sea para promover recursos, llevarlo ante los tribunales, con motivo aparente o sin ninguno, o para torpedear acuerdos generales. Lo mismo podemos afirmar de las actuaciones municipales, en ayuntamientos o diputaciones. Todo puede servir para actuar contra decisiones del gobierno central, incluso en los casos en que éstas benefician claramente los propios intereses. Da igual. Las órdenes son de atacar por todos los medios, cualquier resolución gubernamental. Es así como se deteriora la convivencia entre instituciones, y lógicamente entre ciudadanos. La crispación crea más crispación y lleva a desconfiar de todas las instituciones, gobernadas por todos los partidos. El PP, no quiere ver el daño general que produce, y lo que costará recuperar el prestigio y respetos perdidos, cuando la actual generación de dirigentes, pase a la historia y sea sustituido por otra. Los que hemos actuado y servido en distintos cargos institucionales, hemos tenido siempre en cuenta la preeminencia del respeto a la legalidad y nunca utilizar el cargo para beneficio propio o del partido. Somos servidores públicos, no servidores de los intereses particulares o partidistas. Todo lo contrario de los cargos del PP, y sus compañeros de viaje, pertenecientes a VOX que creen poder ocupar el poder, para servirse de él. Es lógico pedir a Pedro Sánchez resistir, para hacer frente a unos usos y abusos que no deben ganar nunca. Nos jugamos los principios básicos de la democracia. Ahora, tienen algunos vientos a favor, pero pronto se girarán en contra, y el poder del pueblo devolverá las cosas a su justo sitio. Si en el pasado fuimos capaces de superar duros trances, también lo conseguiremos ahora. El manual de resistencia lo hemos ejercido todos los que hemos ostentado cargos de responsabilidad pública. Y ahí continuamos.

CONVICCIONS I ACTUACIONS FEMINISTES. A vegades, la lentitud i la burocràcia interna, malmet un dels principals emblemes de l’ADN socialista: la ferma, radical i històrica defensa del feminisme. Aquests dies, hem conegut uns retards inacceptables en la defensa d’unes companyes socialistes, agreujades per Paco Salazar. No parlem d’un militant de base, sinó d’un càrrec rellevant. Ara, ja ex càrrec i fins i tot ex militant, però pel cas, en una situació o altra, la reacció de la direcció hauria d’haver estat immediata i contundent. Tampoc s’ha fet com cal, en un altre cas, situat a Torremolinos. Al final, la companya va haver de portar el cas a fiscalia. I és després ,que el partit ha actuat. Son dos casos, coneguts en molts pocs dies de diferència que ens han sacsejat a tots els que portem anys, molts anys, a peu del canó, contra tota mena de discriminacions, faltes de respecte o atacs a les persones. I vist com estan les coses, no podem permetre ni un pas enrere, en els avenços que el partit ha aconseguit. Toca, doncs, ara sí, però amb caràcter permanent, posar mesures molt radicals, contra qui traspassi línies vermelles, en aquest àmbit concret. I toca fer-ho, precisament per demostrar als altres partits, i a la societat en general que el respecte a les persones i amb elles, les dones, no té cabuda, cap de les manifestacions masclistes, siguin a l’interior del partit, siguin a les institucions, al carrer o a casa. Ha costat molts esforços i una eternitat arribar on som, a nivell legislatiu, però de poc serveixen les lleis sinó hi ha un canvi de mentalitat i de comportament a tots els espais i a tots els nivells. A la vista dels dos darrers casos hi ha encara, una enorme distància entre el que prediquem , proposem i legislem, i el que encara passa . Es que ha de quedar clar que si rebutgem i lluitem contra la corrupció, autèntic desastre pel funcionament de la democràcia, amb igual fervor i contundència ho hem de fer a l’hora de rebutjar i lluitar contra el masclisme. I s’ha de fer des de la base, des de qualsevol racó del país, sigui qui sigui que no es comporti com és de rigor. Aquí no valen càrrecs ni excuses de gracietes, bromes o situacions especials. La radicalitat s’ha d’imposar perquè a tothom li quedi clar que hi ha tolerància 0 en aquest tema, com l’hem imposat per altres qüestions, igualment vitals per al projecte socialista. Les dues darreres actuacions conegudes, vull pensar, serviran per activar ressorts més ràpids i eficaços per tallar d’arrel futurs comportaments inadequats. Per fer-ho real i radical, tothom ha de col·laborar i participar, i si cal, intervenir. Radicalitat i immediatesa, son fonamentals.

APRENDRE CATALÀ A BATZEGADES Molt propi d’aquest país, les arrencades de cavall i parades d’ase, en multitud de qüestions, i com no podia ser d’altra manera, també en el tema del català. Quan dic “en el tema del català” em refereixo a la constatació de la forta davallada en el seu ús. Si mirem estadístiques comprovarem la crisi que pateix. Alguns partits i entitats, haurien de fer acte de contrició, respecte de quines van ser les seves actuacions durant els anys del procés. No se’n vol parlar i encara menys reconèixer els greus errors comesos, molts dels quals van produir un allunyament i pèrdua de simpatia, davant proclames com “un sol país, una sola llengua”, deixant clar que esdevenir independents, suposaria imposar el català com a llengua única. Ara ,molts neguen aquell missatge, com altres moviments contraris a tot el que suposava el castellà, lligat a usos i costums d’Espanya, entesa com un Estat opressor, i alhora antiquat en tots els aspectes, al contrari de Catalunya, avançada de la modernitat. En fi, alguns diran que d’aquelles tempestes arriben aquests fangs. La qüestió és que les dades estadístiques han espantat tothom, i s’ha cridat a sometent, pensant que amb unes quantes mobilitzacions i crides a reconduir la situació, ja n’hi haurà prou. No, no, el mal és més profund i requereix de mesures molt ben estudiades i portades a la pràctica, amb grans dosis de diplomàcia i mà esquerra. I no veig que anem per bon camí. Pensar en un manifest que tothom aprovi i que remeti a tots els pobles i ciutats l’encomana de facilitar classes de català, i el seu ús en el màxim de llocs i ocasions possibles, està bé, però no n’hi ha prou. Les actuacions han d’anar molt més lluny, fins aconseguir que tothom en prengui consciència i actuï en conseqüència. I és que actuar a batzegades no és la millor manera per entomar el tema. Ara mateix ,conec un munt d’ajuntaments, entitats, sindicats, organitzacions, ets, que han posat en marxa cursos de català amb dosis d’elefant. Cursos diaris, a raó de 4 o 5 hores seguides, per tal de fer en deu dies, les 45 hores bàsiques que requereix la normativa per aconseguir papers, per la via de l’arrelament social. Com aquest, n’hi ha d’altres, a diferents nivells en que també es vol comprimir, en pocs dies, el que fins ara era habitual fer en un trimestre o semestre. Fer-ho més comprimit i seguit, no necessàriament vol dir, millor. Tot necessita el seu temps, i els que ens dediquem a l’ensenyament sabem que tenir i mantenir l’atenció durant hores, és impossible. Només amb dosis convenients , sàviament conduïdes es poden aprofitar els cursos. Així que no vulguem ara imposar dosis d’elefant quan el que convé és pedagogia fina. Tots sabem que és millor la pluja fina que les tamborinades d’aigua. Doncs això, deixem les batzegades per a d’altres oficis. L’ensenyament es regeix per la mesura, en tots els seus components. I més, en qüestió d’idiomes.

QUAN LA FAUNA NO ES GESTIONA BÉ. Sol passar que quan arriba un Govern amb ganes d’actuar sobre tots els àmbits i sectors, li cauen responsabilitats i peticions que portaven anys, en el bagul dels records. Estem en plena operació contra la PPA (pesta porcina africana), després d’haver-la trobat en uns quants exemplars de porcs senglars, dintre la zona del Parc de Collserola. La resposta ha estat immediata amb mobilització de tots els mitjans disponibles, d’aquí i de fora. Si disposem d’una UME ( Unitat Militar d’Emergències) s’ha de fer servir i mostrar que no només està per apagar incendis o lluitar contra danys climàtics, sinó també disposa de serveis contra epidèmies i altres desastres biològics o químics. Es una unitat multi funcions que alguns van criticar quan el president Zapatero la va crear, i ara és copiada per múltiples països, arreu del món. Tornant al tema, dono algunes dades extretes d’informes que m’arriben, en funció de càrrecs que he ostentat. Es calcula que a nivell d’Espanya, hi havia l’any 1990, una població d’uns 200.000 porcs senglars. Doncs bé, l’any passat (2024) la xifra havia augmentat fins 1,3 milions. Sí, sí, heu llegit bé, un milió tres-cents mil exemplars. Pel que fa Catalunya, el càlcul se situa entre els 200 i els 250.000, sent la província de Girona on hi ha més abundància. De totes maneres, en les zones properes a les grans ciutats, hi ha 15 exemplars per quilòmetre quadrat, quan la UE recomana entre 2 i 4. Aquestes xifres, ja mostren les desproporcions, i també la manca de gestió adequada, des de fa molts anys. Com en tot, el que no s’ha fet en el passat, toca fer-ho en el present. Afegeixo una darrera xifra, procedent de la meva experiència diària, en tant que habitant en una zona rural, responsable d’un ajuntament, durant uns quants decennis. El poble ,com tants altres del voltant, han tingut la caça del porc senglar, com una de les activitats habituals, al llarg de la vida, passant de pares a fills, coneixements, tradicions i usos; a més d’escopetes i gossos ensinistrats. Doncs bé, si anys enrere, en una setmana es podien caçar una dotzena de peces, ara poden arribar a les quaranta o cinquanta. Precisament, un dels grans reptes de totes les societats de caçadors, i amb elles del propi Govern és com donar sortida adequada als milers de tones de carn que suposen aquestes caceres. Aquí encara es consumeix poca carn de caça, de manera que molta va a l’exportació, però pagant a preus irrisoris als caçadors. Hi ha en marxa una campanya del Govern per a fomentar el consum d’aquesta carn. En altres països, és molt habitual trobar restaurants especialitzats on se’n pot menjar tot l’any. I bé, arribats on som, toca emprendre canvis considerables per fer els deures que no s’han fet, en els darrers decennis. I s’han de fer tots alhora, per evitar la repetició de situacions com la que tenim. Una, és facilitar la feina de les societats de caçadors. Totes, es troben amb massa burocràcia i poc reconeixement. Hi ha problemes de relleu, en gairebé totes. Un cert menysteniment i fins i tot criminalització, no els hi ha fet cap bé. Deixo clar que no sóc caçador, però conec i reconec la indispensable feina que fan, a més de gaudir d’una activitat necessària, com podem veure. S’han de fer campanyes, com la d’ara, per donar a conèixer els perills de les sobre poblacions de fauna salvatge, perquè pot produir aquests danys. I ara parlem de porcs senglars, però un altre dia parlarem de conills, cabirols o cérvols. Totes les masses piquen, i la bona gestió suposa regular creixements i sosteniment, com perquè no esdevingui negatiu per a les persones i altres animals, domèstics o no. No s’ha fet en el passat, toca fer-ho en el present.

CONTRA CORRUPTOS I CORRUPTORES. Es evidente el profundo daño que produce cualquier escándalo de corrupción, pero mucho más, cuando se produjo durante el tiempo de pandemia. Para todos los que ostentábamos cargos institucionales, supuso una lucha contra reloj, conseguir mascarillas, primero para nuestros médicos y enfermeras, luego para los trabajadores de la brigada de mantenimiento, y a continuación para el resto del personal. Y solo al final, para los cargos políticos, para poder interactuar con nuestro personal, y con los ciudadanos, en general. La rabia e indignación son inmensas, a la vista de la corrupción de personas sin escrúpulos que imponían condiciones, más propias de actuaciones gansteriles que comerciales, a empresas y administraciones de todos los niveles. Dicho esto, hay que reivindicar una inmensa mayoría de empresas y particulares que buscaron y ofrecieron material sanitario a precios de mercado, e incluso rebajados, para facilitar su compra. También tenemos que reivindicar el trabajo de miles de personas que se pusieron a fabricar material, de manera artesanal y/o industrial, dejando de lado lo que estaban haciendo hasta ese momento. Fui testigo directo de lo que expongo porque como alcalde, estuve en trámites para adquirir y repartir material sanitario básico, desde el primer momento en que todavía se discutía que tipo de material era el obligatorio. Así que, caiga quien caiga y que todo el peso de la ley les haga pagar por sus actuaciones y sirva para próximas crisis que seguro llegarán por un lado u otro. Ahora estoy pensando en el caso de la Diputación de Almería, pero también de la Comunidad de Madrid y otros lugares de España. No fueron muchos, al menos los que conocemos, pero hay que perseguirlos por todos los medios posibles. Y puestos a hablar de corrupción, similar indignación produce lo que se va conociendo del llamado “caso Koldo”. Parece increíble que a estas alturas de la historia, todavía haya alguien que crea que puede actuar fuera de la ley sin que nadie se entere. Y sean capaces de traicionar amigos y partido, por una simple mejora de sus condiciones económicas, destinadas a lujos estúpidos. ¿Cómo se puede ser tan imbécil para apartarse del recto camino y destrozar la propia vida y la de todo el entorno? ¿Les ha valido la pena? El daño producido ha sido inmenso, especialmente para los que hemos dedicado toda nuestra vida, a la cosa pública. Durante años, decenios, hemos demostrado que la política es pedagogía y que no solo hay que ser honesto sino también parecerlo. Nada de gastos inútiles, ostentosos ni sobreros porque el dinero público, es de todos y a todos hay que rendir cuentas. Nada de comidas exquisitas ni de celebraciones particulares, pagadas con dinero del erario público. No, no, si se quería celebrar algo en privado, se pagaba del propio bolsillo. Ni cafés tontos, ni vermuts de capricho. De aquí, la indignación por unos pocos, muy pocos que nos dañan a todos. Pero aquí quería llegar. En números redondos, somos unos 80.000 los cargos políticos, en el conjunto de España. Sí, sí, si sumamos, alcaldes, concejales, consejeros comarcales, diputados provinciales, diputados autonómicos, nacionales y senadores, con sus respectivos asesores y miembros de los gobiernos, llegaremos a esta cifra. No podemos tolerar que unas docenas al año, ensucien nuestras trayectorias. Pero los tenemos, así que hay que depurarlos y estudiar nuevas fórmulas para detectarlos mejor y más pronto. Nunca llegaremos a eliminarlos del todo, porque la estupidez humana es infinita, pero sí dejarlos en mínimos, muy mínimos. Y a partir de aquí, ser mucho más duros y contundentes contra los corruptores. Tienen que rendir cuentas y ser perseguidos con similar prontitud y consecuencias que los corruptos. Ahora tenemos varios casos en los que actuar, y dejar claro que, unos y otros, van a terminar de similar forma. Solo así reduciremos al mínimo los casos futuros. Pero dejemos claro que la corrupción no campa por España, a sus anchas. Se han ido perfeccionando los trámites administrativos como para que sean excepción los casos de saltarse las reglas. La inmensa mayoría de cargos públicos son honestos. Que nadie lo ponga en duda por duros que sean los casos, que ocupan la actualidad política y social.

ELIMINAR DESPROPÒSITS . Que la burocràcia produeix “monstres”, ho puc afirmar i confirmar, perquè he estat a la sala de màquines d’un ajuntament, durant 40 anys. Es a dir, tota una vida, i n’he vist de tots colors, intentant sobreviure amb notables confrontacions amb altres administracions. Produeix ràbia i indignació la repetició, fins a l’infinit, de tràmits que haurien d’haver-se resolt, mesos, o anys enrere. La simplificació de la gestió, passa per minimitzar papers i agilitzar terminis. Tot alhora, si no volem marejar més del compte a tots els ciutadans, molt especialment els de major edat, o aquells que tenen dificultats de mobilitat i tramitació per causes diverses. Posaré un parell d’exemples, per exposar el que vull dir. Fa uns dies, una persona amb problemes de mobilitat, em va explicar que per aconseguir una targeta d’aparcament per a discapacitats, és normal i habitual, esperes d’entre un any i un any i mig. Increïble. Costa d’assumir que un tràmit que hauria de ser fàcil i ràpid, pugui tenir terminis com aquest. Un altre, propi de qualsevol ajuntament o administracions, dites superiors. Canvi de domicili de rebuts, impostos i similars. La tramitació pot convertir-se en un “via crucis” d’anades i tornades, quan la modificació podria ser de pocs minuts, si es demana que tots els que van a un nom concret, es canviïn cap una nova adreça concreta. Podria exposar-ne dotzenes més que fan tremolar als qui han de dur-ho a terme. Amb la pandèmia es va posar en pràctica, refusar visites presencials i es va descobrir el gran invent de fer-ho tot per via telemàtica. Hi ha un munt de webs, institucionals i privades que suposen una mena de cursa embogida a la recerca d’un telèfon de contacte. Algú amb qui parlar i poder resoldre dubtes. No, no, el que busquen aquestes webs és derivar-te cap a gestions i tramitacions digitals. No volen reconèixer les dificultats de moltes persones per accedir-hi, ni que hi ha gestions que necessiten d’aclariments importants que no es troben en el web corresponent. En molts casos, l’estructura és complicada, complexa i caòtica com per fer avorrir la recerca, i deixar-ho córrer. Si això passa en una empresa privada, és greu, però que passi en una administració pública és inacceptable. Per aquest motiu, una de les meves feines, és escoltar queixes, denúncies, propostes de gent que s’ha trobat amb un munt de problemes, i fer-les arribar al Govern. No és que tingui cap línia directa amb les altures, però sé com demanar atenció davant qüestions que han de ser resoltes. Aquesta és una de les feines que tenim tots els ciutadans, però molt especialment quan compartim pertinença a un partit determinat. A tothom interessa que el Govern funcioni bé i s’adapti a les necessitats dels ciutadans. Doncs, per fer-ho, ha de conèixer el que no funciona bé. Només així pot posar en marxa solucions concretes. He de dir que la resposta a queixes, és ràpida i eficient. Ho he pogut comprovar en un munt de temes. Toca doncs, continuar fins aconseguir eliminar despropòsits. Sembla fàcil, però és d’una gran complexitat i globalitat.

BORREDÀ: SEGON MUR COL.LABORATIU, DE VALENTÍ GUBIANAS. El poble de Borredà ( Berguedà) acaba d’estrenar un segon mural col·laboratiu, de la mà de Valentí Gubianas i Escudé ( Navàs), il·lustrador de llibres i murals. Aquesta segona obra, s’ha dut a terme sobre el mur de tancament del recinte de les piscines municipals. Una extensa superfície de 35 metres de llargada per dos i mig d’alçada. Aquesta obra s’emmarca dintre del programa “Tallers i activitats formatives d’àmbit cultural” de la Diputació de Barcelona. L’autor, va fer unes propostes, especialment pensades per l’àmbit d’unes piscines municipals, i s’ha dut a terme en els darrers dos caps de setmana de novembre. Hi ha participat un bon nombre de persones, de totes les edats. El resultat final, és magnífic, per la temàtica, pels colors, per l’encaix en un indret que sempre havia estat color de formigó. El mural anima a viure i gaudir de l’espai on s’ha pintat. (foto 1) I és que el mateix autor, havia realitzat un primer mural, l’any 2024, a la façana posterior de les escoles municipals, que dona a l’amfiteatre cívic. (foto 2). Aquell bon record, ha motivat repetir experiència, amb un resultat de molt alt nivell, similar al primer. Amb aquest, Borredà compta amb 4 murals que donen vida a espais molt utilitzats per la gent del poble i els nombrosos visitants que venen. Ja s’està pensant en alguna nova obra, de cara l’any vinent. Borredà, desembre 2025. Adjuntem: Mural col·laboratiu . Mur piscines ( 2025). Façana posterior Escoles (2024)

BONA LLETRA, A L’ESPERA DE LA MÚSICA. No tinc cap dubte de que estem en la millor primera part, d’una legislatura del Govern de Catalunya, d’ençà que vam recuperar la democràcia, en el ja llunyà any 1980. N’he fet el seguiment, i hi he participat directament, en tant que diputat al Parlament al llarg de quatre legislatures. Ho puc ben acreditar per diferents motius que exposo breument. Conformar un Govern és cosa complicada perquè es necessita un gran nombre de persones, ben formades i preparades per treballar en equip. Aquí no hi valen els solistes o els perseguidors de lluïment personal, en detriment dels resultats globals. Ni va de tenir una presidència brillant, envoltada de càrrecs inadequats. No, no, un Govern per ser efectiu ha de tenir un bon cap i unes ben equilibrades i fortes extremitats. Es el que ha buscat i trobat Salvador Illa. Haver estat alcalde és un avantatge que altres no han tingut. I és que un alcalde sempre té clar que ha de coordinar i fer participar tot l’equip en els objectius perseguits. Una persona sola, per brillant que sigui, no podrà mai abastir la complexitat i intensitat de l’acció de govern. Quan penso en les brillants trajectòries dels alcaldes socialistes de Barcelona, sempre em surten els alcaldes, però al seu costat hi poso un gran nombre de càrrecs d’una vàlua i dedicació excepcionals. Sense aquests equips, la transformació de la capital no hagués estat possible. Torno a la Generalitat. Els primers deures de buscar i trobar un bon equip es van aconseguir. El treball del “govern a l’ombra” des de l’oposició va ser una bona idea i va permetre posar en marxa moltes propostes que s’havien estudiat i planificat, de cara a aplicar-les, una vegada arribats al Govern. Això va permetre posar lletra a multitud de temes que portaven anys encallats o amagats en un munt de capes que no permetien emergir. No hi ha Departament que no hagi trobat un munt de temes envellits, mal orientats i mal plantejats. Posar ordre i concert, en tots ells, ha estat la primera gran feina. D’aquí n’han sortit qüestions com la manca de funcionaris essencials per a fer funcionar els ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats o consorcis. També s’ha comprovat l’enrevessat món de la burocràcia amb centenars de formularis i documents, que en comptes de simplificar-se i reduir-se s’anaven incrementant, any rere any. Parlem de prop de 1.500 que han de ser simplificats i reduïts al màxim. Problemes de places en FP, durada de la preparació i resultat de les oposicions, ajuts ràpids i determinants per a multitud d’àmbits i sectors, ampliacions de plantilles essencials en seguretat, sanitat, educació, etc. No passa setmana que després de la reunió del Consell Executiu no s’exposin acords que suposen entrar en matèria, en qualsevol de les Conselleries del Govern. Així doncs, la lletra que ens arriba és ben formulada i ben plantejada. Ara toca posar-hi música, que vol dir posar-hi el finançament necessari per a fer-la realitat. Ara toca disposar de pressupost per a poder actuar en tots els àmbits i sectors. Per la lletra llegida, acordada i aprovada, podem veure que es poden resoldre dèficits històrics, mancances evidents i peticions raonables. Es hora de perdre la por a decidir, i arribar a pactes que permetin posar al dia, al país. D’això estem parlant. Massa anys perduts en embats inútils i fraccionaments interns, van fer oblidar les necessitats de la gent. S’ha de recuperar el temps i forces perdudes. D’aquí la importància de poder tenir pressupost per al 2026.

QUAN CALLAR, ÉS LA MILLOR OPCIÓ. Els nivells polítics han anat baixant fins arribar a cotes realment alarmants. Cada dia en som testimonis, sobretot a Madrid: Congrés i Senat, i per descomptat a l’Assemblea de la Comunitat de Madrid. Però, com totes les plagues i epidèmies s’estén amb rapidesa cap a la resta de l’Estat, fins arribar a racons que havien estat preservats, com son els Ajuntaments. Avui, però parlant de plagues i epidèmies, he de fer referència a l’aparició de porcs senglars, afectats per la PPA ( pesta porcina africana) un autèntic malson per a tots els pagesos, molt especialment els dedicats a l’engreix de porcí, una de les grans indústries del país. Doncs bé, ningú no podrà dir que la reacció del govern no hagi estat immediata ,amb un desplegament mai vist d’efectius propis i externs, com son els efectius especialitzats de la UME ( Unitat Militar d’Emergències). Encerclament total del territori afectat: parc de Collserola, batudes de gran intensitat, i investigació de tots els animals per comprovar si estan infectats o no. Queda clar, doncs, que en un Govern, cada peça és indispensable perquè està degudament formada i preparada per entomar situacions d’urgència i emergència com és aquesta. Tothom ho ha vist i ho ha seguit, minut a minut, amb aparicions constants del Conseller Ordeig, així com d’altres tècnics i especialistes en la matèria. S’han mantingut reunions, amb alcaldes, amb grups parlamentaris, amb entitats i empreses del sector. En resum; s’ha fet el que cal fer, en situacions complicades i delicades com aquesta. A què ve, doncs, que Junts , ERC i el PP, reclamessin la tornada del president Illa de Mèxic, on ha anat per reforçar la presència de Catalunya, a la Fira Internacional del Llibre ? Es molt infantil i molt poc seriós, per part de partits amb representació parlamentària, que considerin que un president no pot marxar o hagi de tornar, perquè hi ha una crisi puntual, en un àmbit determinat. Es que creuen que només el president pot fer front a un problema puntual ? Quina fe i confiança tenen en els Consellers ? Es que creuen que tot pot ser un desastre com a la Dana de València? Quan grups a l’oposició només tenen en el cap, la recerca d’algun comentari o petició extravagant per a poder sortir en els mitjans de comunicació, ho tenen molt malament. No tenir arguments concrets, no aportar confiança en les institucions, suposa demostrar incapacitat per exercir les funcions d’oposició. Bé, fins i tot aniria més lluny, dient que no tenen capacitat per actuar en política. Ras i curt. Tots els polítics hem de ser capaços d’exigir responsabilitats, a qui pertoca, en aquest cas al Conseller del ram, i tot seguit fer-ne seguiment i si cal demanar informació i documentació. Però, un Govern, és un equip i cada membre ha d’exercir les funcions que té encomanades. Si només poden actuar sota presència del president, no hi ha equip. Ells volen un milhomes i la política és una altra cosa. Així s’entén, encara més, perquè estan a l’oposició i la perspectiva que s’hi quedin, per a molts anys més.

SOLEDAT NO VOLGUDA, EN EL MÓN RURAL. Els canvis de vida i activitat, també han arribat al món rural, i han transformat la relació tradicional i històrica que s’hi produïa. Ara i aquí, tenim en la soledat no volguda, un dels problemes de difícil atenció i solució. Les extenses famílies d’abans, han donat pas a les reduïdes d’ara, de manera que quan marxen a la recerca de treball uns, i per desaparició física, uns altres, resta una petita, molt petita representació de la família, que queda solitària, a més o menys distància, de qualsevol nucli urbà per petit que sigui. A més, les tradicions familiars, eclesiàstiques i locals, s’han anat reduint fins uns mínims, propers a la desaparició. Recordem algunes d’aquelles tradicions: era habitual convertir un funeral, en una trobada de la família extensa, i al seu costat tot el veïnat, proper o llunyà. Aquest funeral, donava peu a futures celebracions, en motiu dels aniversaris de la desaparició del difunt. Això, ja només queda en unes poques famílies, de ben pocs pobles. Els diumenges i festes de guardar, donaven peu a trobades abans i després de missa, com per intercanviar informació, estat de relacions, però també moment per fer negocis, d’intercanvi de productes o de terres i altres propietats. Prèviament, era el moment d’aprofitar el moment per confessar-se i posar-se al dia, a nivell intern. Cada parròquia tenia la seva festa anual, amb detalls i concentracions que oferien magnífics moments de trobades entre veïns. I les festes no es limitaven al sant o patró/ patrona, sinó a dues o fins i tot tres, segons els territoris. I al costat de les parroquials, hi havia la central, de la parròquia principal, amb altres motius per trobar-se i intercanviar opinions i informació. Tant en unes com en altres, no hi havia pressa. No es tractava només de complir amb els deures religiosos sinó amb els familiars, d’amistat o de negoci. Tot anava en el mateix paquet. Un dia o dos a la setmana tocava anar “al poble” per comprar algun producte especial o bàsic. També per anar al metge, o a l’ajuntament, si calia fer alguna gestió o tràmit i s’aprofitava per anar a “fer el got” al bar del poble i així deixar-se veure per saber què havia passat entre una visita i altra. Qualsevol altre esdeveniment important, fos un bateig, una comunió i encara més un casament, suposava mudar-se i anar ben d’hora per saber com estaven els veïns, més o menys llunyans. Es evident que quan totes aquestes coses han quedat reduïdes al mínim, per no dir que han desaparegut, la vida “a pagès” ha patit una davallada profunda, amb persones aïllades, moltes d’elles sense facilitats de mobilitat. Què fer, en aquestes circumstàncies ? Es el que estem estudiant i mirant de resoldre, en reunions i xerrades, entre nosaltres, primer i amb ells/elles, a continuació. Hi ha un cert nombre d’iniciatives interessants que precisen de l’acció conjunta de voluntariat, amb ajuntaments, consells comarcals, diputacions i govern de la Generalitat. Les solucions son diverses i complexes, però estan donant uns primers fruits que caldrà ampliar en el proper futur. Ara, només he pretès cridar l’atenció ,en que aquest no és un problema només de ciutat, sinó que també afecta el món rural, massa sovint desconegut.