Joan Roma

TOT UN POBLE GRAN, VIU AL CARRER. En el darrer recompte, fet fa un parell de setmanes, per diverses entitats i ajuntaments, tenim a Catalunya un total de 6.700 persones sense llar que viuen en carrers, places, caixers automàtics, parades de bus, estacions , parcs, jardins,.... L’equivalent a un poble gran, està en unes condicions inacceptables per a una persona, d’aquí o de fora, ni l’origen ni la nacionalitat, té cap rellevància. Simplement, no pot ser i no podem mirar cap un altre lloc, ni esperar que per art de màgia, el problema desaparegui. I si en un moment és especialment dolorós, és en ple hivern, quan les condicions climàtiques, encara fan més dura aquesta vida, en indignes condicions. Què fer ? Per tractar el tema i estudiar solucions ràpides i eficients, la Síndica de Greuges, Esther Giménez – Salinas , va convocar la setmana passada una reunió amb la Consellera de Drets Socials de la Generalitat, l’Alcalde de Barcelona, la presidenta de la Diputació de Barcelona i un bon nombre d’altres alcaldies on el problema és més present. En primer lloc, queda clara la constatació de que el problema, lluny de rebaixar xifres, les incrementa, cada any que passa. Toca, doncs, buscar sortides de manera conjunta, encara que algunes solucions siguin locals. Alguns diran que s’ha d’atacar el problema des de l’origen, però mentrestant, ha d’haver-hi solucions, ni que siguin molt provisionals per treure del carrer aquests milers de persones. El fet d’haver aconseguit reunir totes les parts implicades, és un primer èxit que ha d’anar acompanyat de mesures conjuntes, buscant aixopluc en tota mena d’instal•lacions. Fàcil de dir, complicat d’aconseguir, en sóc ben conscient. En ciutats, atapeïdes de veïns, trobar espais adequats i mínimament equipats, és difícil. El compromís assumit és de trobar solucions, entre tots, posant recursos de totes les administracions afectades, ajudades per les ONG que millor coneixen l’entorn i treballen per als més desfavorits. Elles mateixes disposen d’alguns espais, però clarament insuficients, i trobar-ne i adaptar-ne de nous, requereix d’ajudes i col•laboracions indispensables per fer-ho possible. Queda clar també que tots els ajuntaments i amb ells les entitats col•laboradores, han de disposar d’un bon nombre d’habitatges, adequats per acollir persones sense llar. I aconseguir el recolzament i comprensió de la població en general, com per facilitar aquests equipaments. No pot ser que alguns posin traves a habitatges d’acollida, indispensables per resoldre aquestes situacions. Parlem de 6.700 persones, en aquest 2025, que poden ser més, en els propers dies i mesos. En algun moment s’ha de parar aquest increment i procedir a frenar-lo, per a tot seguit, reduir-lo a la mínima expressió. Aquest és el repte que va sortir de la reunió tinguda. Suposo que tots estarem d’acord en que ja era hora d’una iniciativa i un propòsit lloable, i alhora exigible per totes les parts.