Joan Roma

TORNA LA MILI? Aquí no, però hi ha un bon nombre de països europeus que no solament en parlen, sinó que comencen a preparar-la. El dos més grans i rellevants, per nombre d’habitants i potència militar, França i Alemanya, la volen introduir, primer per a voluntaris, i si cal, més endavant per contingents concrets. Situació similar es dona a Polònia. Els més propers a Rússia, fa temps que la tenen implantada: Suècia, Finlàndia, Estònia, Lituània, Letònia i Noruega. Estem, doncs, en un canvi radical de visió de perill, arran la invasió de Rússia a Ucraïna. El que podia semblar “ciència ficció” es va convertir en realitat, i mentrestant tinguem a Putin, al capdavant de la Federació russa, el món occidental i amb ell, el global, estarà en perill. Pels qui tenim una certa edat, la mili formava part de la nostra vida i l’assumíem amb millor o pitjor filosofia. Va ser suprimida el 9 de març de 2001. Ha passat a la història i es lògic que les joves generacions no la tinguin en la memòria, si de cas, només per les explicacions del pare o familiars que exposin anècdotes, a cada reunió familiar. Per alguns, va ser un molt mal tràngol, per causes diverses. Hi hagueren abusos i males pràctiques en alguns indrets, però en molts altres imperava la conllevància i donar compliment a les normes i regles més elementals. En el meu cas, després d’haver estat en diverses escoles, com intern, va ser un passeig militar, mai tant ben dit. Però, em va descobrir una Espanya que no coneixia. Em va sorprendre i molt que molts dels que provenien d’altres regions, tinguessin molt baixos nivells d’educació, símptoma de mancances generalitzades en l’escolarització, fins el punt de que un no menyspreable percentatge, fossin analfabets. He de dir que em vaig quedar a Catalunya i aquest xoc cultural em va marcar per sempre, perquè em va fer veure quines diferències podia haver en un mateix país. També em permeté implicar-me en uns primers passos com voluntari, donant classes d’alfabetització, o llegint i escrivint cartes de soldats que les rebien o les enviaven als seus amics i familiars. I per responsabilitats pròpies de caporal primer, en funcions de sergent, en traslladava algunes desenes ,cap a tallers de formació, on aprenien oficis diversos que després de la mili els va permetre viure en altres condicions. En fi, que cada casa és un món i cada experiència s’explica segons com va anar. En el meu cas, fou clarament instructiva i productiva, en guardo un molt bon record. I considero no seria mala idea pensar en algunes formules de formació i preparació, en àmbits i sectors, segons conveniències dels cridats a files. A França i Alemanya plantegen un servei militar voluntari, amb una duració de prop d’un any, a partir dels 18 anys i amb remuneracions que anirien dels mil als dos mil euros. Si els contingents fossin molt escassos, hi ha plantejaments de fer convocatòries per sorteig. En pocs mesos, tindrem propostes clares i concretes com per a poder discutir, amb més fonament de causa ,que ara mateix. Però reitero l’interès en estudiar el model perquè podria ser una bona experiència per a molts joves que encara no tenen clar cap on encarar la vida, i en aquests espais, no solament s’aprenen tècniques i paràmetres militars, sinó molts altres aspectes que poden servir per a la vida civil. Vull recordar que molts dels que feien la mili van sortir amb carnet de conduir, ja no solament de vehicles familiars sinó de camions. Ara, hi ha multitud de carreres, dintre la carrera militar, lligades a les noves tecnologies que obliguen a especialitzar-se i que només tenen una fina separació de les activitats civils. En fi, de moment no es contempla aquesta possibilitat a Espanya, però si van avançant les propostes a nivell de la UE, i dels països integrats a l’OTAN, potser caldrà variar de criteri. En uns mesos ho veurem.