Joan Roma

BONA LLETRA, A L’ESPERA DE LA MÚSICA. No tinc cap dubte de que estem en la millor primera part, d’una legislatura del Govern de Catalunya, d’ençà que vam recuperar la democràcia, en el ja llunyà any 1980. N’he fet el seguiment, i hi he participat directament, en tant que diputat al Parlament al llarg de quatre legislatures. Ho puc ben acreditar per diferents motius que exposo breument. Conformar un Govern és cosa complicada perquè es necessita un gran nombre de persones, ben formades i preparades per treballar en equip. Aquí no hi valen els solistes o els perseguidors de lluïment personal, en detriment dels resultats globals. Ni va de tenir una presidència brillant, envoltada de càrrecs inadequats. No, no, un Govern per ser efectiu ha de tenir un bon cap i unes ben equilibrades i fortes extremitats. Es el que ha buscat i trobat Salvador Illa. Haver estat alcalde és un avantatge que altres no han tingut. I és que un alcalde sempre té clar que ha de coordinar i fer participar tot l’equip en els objectius perseguits. Una persona sola, per brillant que sigui, no podrà mai abastir la complexitat i intensitat de l’acció de govern. Quan penso en les brillants trajectòries dels alcaldes socialistes de Barcelona, sempre em surten els alcaldes, però al seu costat hi poso un gran nombre de càrrecs d’una vàlua i dedicació excepcionals. Sense aquests equips, la transformació de la capital no hagués estat possible. Torno a la Generalitat. Els primers deures de buscar i trobar un bon equip es van aconseguir. El treball del “govern a l’ombra” des de l’oposició va ser una bona idea i va permetre posar en marxa moltes propostes que s’havien estudiat i planificat, de cara a aplicar-les, una vegada arribats al Govern. Això va permetre posar lletra a multitud de temes que portaven anys encallats o amagats en un munt de capes que no permetien emergir. No hi ha Departament que no hagi trobat un munt de temes envellits, mal orientats i mal plantejats. Posar ordre i concert, en tots ells, ha estat la primera gran feina. D’aquí n’han sortit qüestions com la manca de funcionaris essencials per a fer funcionar els ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats o consorcis. També s’ha comprovat l’enrevessat món de la burocràcia amb centenars de formularis i documents, que en comptes de simplificar-se i reduir-se s’anaven incrementant, any rere any. Parlem de prop de 1.500 que han de ser simplificats i reduïts al màxim. Problemes de places en FP, durada de la preparació i resultat de les oposicions, ajuts ràpids i determinants per a multitud d’àmbits i sectors, ampliacions de plantilles essencials en seguretat, sanitat, educació, etc. No passa setmana que després de la reunió del Consell Executiu no s’exposin acords que suposen entrar en matèria, en qualsevol de les Conselleries del Govern. Així doncs, la lletra que ens arriba és ben formulada i ben plantejada. Ara toca posar-hi música, que vol dir posar-hi el finançament necessari per a fer-la realitat. Ara toca disposar de pressupost per a poder actuar en tots els àmbits i sectors. Per la lletra llegida, acordada i aprovada, podem veure que es poden resoldre dèficits històrics, mancances evidents i peticions raonables. Es hora de perdre la por a decidir, i arribar a pactes que permetin posar al dia, al país. D’això estem parlant. Massa anys perduts en embats inútils i fraccionaments interns, van fer oblidar les necessitats de la gent. S’ha de recuperar el temps i forces perdudes. D’aquí la importància de poder tenir pressupost per al 2026.