Joan Roma

SIMPLE QÜESTIÓ DE COVARDIA. Qui la fa, la paga. Aquest, ha estat un principi general i universal, present en totes les civilitzacions, des del inicis dels temps. Doncs bé, ara i aquí, hi ha qui vol aconseguir la impunitat, mitjançant una Llei d’amnistia que permetria, saltar-se aquest principi universal. Però, no en té prou en que li assegurin plena seguretat jurídica, busca no deixar ni el més mínim dels forats com perquè li busquin pessigolles. Diu que pensa en tots els pendents de judici, però se li veu massa el crostó com perquè aquest argument coli. De fet, si mirem el paper jugat pels principals protagonistes del procés, en traurem unes quantes conclusions ben poc edificants. En primer lloc, eren uns insolvents, en el sentit de buscar una imaginària independència sense tenir res preparat. Més ben dit, eren ignorants o voluntàriament desconeixedors de la realitat interna del país, Catalunya, però encara més de la realitat externa, Espanya, la UE, i el món mundial. Amb unes poques lliços de geografia i política bàsica, haguessin vist la impossibilitat de l’embat. Però, al costat d’aquesta ignorància i insolvència, existia una immensa covardia. Ningú volia posar en perill el seu patrimoni, ni el seu sou, i encara menys el futur. D’aquí que fos tant senzill l’aplicació de l’article 155, que no portà ni una sola dimissió ni renúncia, en solidaritat amb els destituïts. Concretament, dels 114 alts càrrecs de la Generalitat, l’endemà, tots estaven treballant o fent-ho veure, en els seus despatxos. I, arribats al punt culminant del procés, era inimaginable no anar a treballar i esperar esdeveniments, per difícils i complicats que fossin. Es un principi elemental, de servidor públic. Tothom s’ha de fer responsable de les seves accions. Doncs, tampoc. Aquí, fugida caòtica i a la desesperada a qualsevol lloc, per evitar ser trobats i arrestats. No els importava deixar enrere, la resta d’alts càrrecs i els dos-cents mil funcionaris, a les seves ordres. No, no, desbandada , a la recerca de refugi. I el més greu de tot, el president que se suposa ha d’estar en el seu despatx, per fer front a les responsabilitats, fuig en el maleter d’un cotxe, en direcció a Bèlgica. Un país peculiar, a nivell judicial, on amb bons advocats pots anar marejant la perdiu durant anys. Si en el 1934, vam tenir un conseller que va fugir per les clavegueres del Palau de la Generalitat, ara tenim un president que ho fa en un maleter, abandonant els membres del seu Consell Executiu, i amb ells, el país, a la seva sort. Una vergonyosa taca en la ja llarga llista de despropòsits, duts a terme per gent molt poc preparada i formada, que mai haguessin hagut d’ocupar el lloc que van ocupar. Però, tot pot ser empitjorat. I el pànic a retre comptes, d’ell i la seva camarilla, porten a crear una situació insòlita a nivell català i espanyol. Sis anys després no volen córrer el més mínim perill, i van retorçant les exigències fins esdevenir ridícules. Si no fos perquè el país necessita girar pàgina, el millor seria deixar tota aquesta colla, els catorze anys que els queden, per la prescripció dels delictes. I, animo a Junts a que el presentin de candidat, perquè hi ha centenars de milers de catalans que voldrien expressar-li la simpatia, amb un vot de càstig de proporcions monumentals. No mereix menys.