Joan Roma

LLEI DE DEPENDÈNCIA, INCOMPLIMENT GENERALITZAT. Si una llei havia estat llargament reivindicada i esperada, va ser la Llei de dependència. Aquesta llei, havia de ser la gran esperança per a totes aquelles persones amb un grau elevat de dependència ( graus II y III), però , en definitiva per a tots els qui han estat diagnosticats i declarats com dependents. La llei 39/2006 de 14 de desembre va néixer amb una gran ambició i esperança. De fet, al llarg d’aquests anys ha suposat un gran ajut per a totes les persones amb un determinat grau de dependència, el que és desolador és comprovar els enormes retards en l’estudi, aprovació i resolució dels expedients. Tant és així que és habitual haver d’esperar un any, entre la presentació de la petició i la seva aprovació. Després vindran dos o tres mesos més fins a començar a cobrar-lo. Només unes poques comunitats, resolen el tema en mig any: Cantàbria, Ceuta, Navarra , País Basc i Castella – Lleó. No es pot dir que son ràpides, però en comparació amb la resta, obtenen una nota de notable. Les xifres d’espera son d’aquelles que fan aixecar els ànims i indignen a qui té algun familiar, amic o parent, en tràmit. De fet, n’hi ha prop de 300.000 a tot Espanya, de manera que moltes d’elles, moriran abans de tenir resolt l’expedient o abans de cobrar la primera prestació. Injust i inacceptable. De fet, el govern central, a la vista d’aquest col•lapse, va injectar 4.000 M, a les CCAA per tal d’accelerar les gestions i tràmits, però s’ha comprovat que una part, algunes les van destinar a reduir les aportacions pròpies. Increïble, però cert. La Llei estableix aportacions del 40 % per part del Govern central, i el 60% per part de les CCAA. Està en vies de tramitació una proposta d’igualar les aportacions al 50 %. Mentrestant no arribi, és obligatori complir la llei, i tenint en compte que la major part dels beneficiaris son persones d’edat avançada, s’han de posar tots els mitjans per a reduir les llistes d’espera i aconseguir que un expedient pugui ser resolt en un termini raonable, que jo entenc estaria a l’entorn dels tres mesos. Els governs han de gestionar amb rapidesa i eficàcia, i tardar un any en resoldre un expedient no és ni una cosa ni l’altra. Hem de tenir present que tots els expedients venen acompanyats d’un munt de documentació que deixa clar l’estat del peticionari, de manera que estudiar, comprovar i resoldre, ha de ser qüestió de dies, no de setmanes o mesos. Les xifres de llista d’espera, i de l’enorme percentatge de persones que moren, abans de tenir l’expedient resolt, exigeixen canvis substancials, tant a nivell de govern central, com molt especialment a nivell de CCAA que son les encarregades de la seva gestió. Qui no abreugi els tràmits és que ni té sentiments ni capacitat per exercir càrrec públic. Millor el deixi, a favor de qui realment tingui aquests factors.