Joan Roma

FINANÇAMENT : AUSTERITAT I BONA GESTIÓ. Si una cosa vaig aprendre en els meus anys a Suïssa, va ser l’excel·lència del model federal com a via per a governar un país, i tenir l’austeritat i bona gestió com principis bàsics i elementals, en tot lloc i moment. I, ho vaig comprovar en un país que havia estat pobre, però que ara està situat entre els més rics del món, i tanmateix el principi d’austeritat, es veu per tot arreu. Dic això, com introducció a parlar de finançament, després que el president Aragonés copiés altres propostes presentades, vuit, deu o quinze anys enrere. Res de nou a l’horitzó, i aquesta és la primera crítica a fer. Hi ha tanta obsessió per “menjar a part”, que no es veu la necessitat de fer propostes, dirigides a la totalitat de les CCAA que es regeixen pel sistema comú. Pretendre, ara i aquí, un “model singular”, fora del marc constitucional, és anar directe al fracàs, que vol dir, enviar la proposta a la paperera. Si un polític no té en compte el marc en el que es mou ell, i la resta del país, entenent país per Estat, és millor que es dediqui a altres feines. El principi de realitat, és el primer que s’ha de tenir present quan es volen plantejar temes rellevants. I el de modificar el vigent sistema de finançament, per molt caducat que estigui, s’ha de moure dintre dels paràmetres de la legalitat. I, voler treure en cada lloc i moment que la Llei de l’amnistia ha trencat paràmetres establerts, no implica pensar que cada dos per tres, es poden forçar tant les costures com per sortir-ne amb èxit. Catalunya, si fos fidel al que havia estat, hauria de tenir sobre la taula una proposta de finançament amb visió d’Estat. Es a dir, una proposta que es podés explicar, detallar, contrastar i defensar, com una resposta equilibrada i justa a la realitat del país, i a les seves necessitats futures. Si les coses es fan bé, i s’expliquen com cal, son molt més difícils de batallar i tombar. Hi ha un principi bàsic que es pot defensar i acordar: el principi d’ordinalitat, mitjançant el qual si Catalunya és la tercera comunitat en aportar recursos a l’Estat, sigui la tercera a rebre’n. Ara, el desequilibri és evident perquè som tercers en aportar i desens en rebre’n. Quan es fan números i propostes, sempre s’ha de buscar referències externes que puguin reforçar la proposta, i tenim a Alemanya un bon exemple a seguir. Toca, doncs, pensar en nosaltres, però alhora amb els altres amb qui convivim i existim. Pretendre deixar-los a part en el debat i acord, és viure fora de la realitat. Tothom vol millorar posicions i condicions, el problema és de volum. Només amb raonaments i xifres, clares i transparents es pot aconseguir l’acord i el respecte. Així, doncs, el gran esforç ha d’anar destinat a pensar en una modificació del sistema que tingui en compte persones, territoris, infraestructures, equipaments i serveis com per no tenir dintre del propi Estat, ciutadans de primera i de segona. Amb bons arguments, claredat i transparència es pot aconseguir un finançament, en concordança amb les necessitats, i amb garanties de progrés futur. Aquests son els deures a fer, sense populismes ni electoralismes.