Joan Roma

ESCÒCIA , UN ADEU INESPERAT. Hi ha conflictes i promeses que tard o d’hora passen factura als seus principals promotors. Ja vam veure el resultat de les batalles per la independència al Quebec, i els desastrosos efectes obtinguts. Ara, veiem com el primer referent de Catalunya, Escòcia, rep amb sorpresa la retirada de la seva presidenta, Nicola Sturgeon. Dos processos, vitals per al relat català, acaben malament. Bé, de fet a Escòcia, s’ha de veure cap on volen anar, però perdre la puntal del partit i del país, no sembla anar cap a la independència, al contrari, hi ha un fort moviment intern que reclama atenció als problemes reals, abans de tractar els fantasiosos. Arran aquesta renúncia he escoltat un munt de comparacions entre el Regne Unit i Espanya, pel que fa la fortalesa de la democràcia i l’acceptació d’una possible secessió. Posen l’autorització de celebrar un referèndum, com modèlica, en el sentit de permetre fer-lo i fins i tot exposar-se a trencar el Regne Unit, si així ho decidien els escocesos. No, no, no capgirem la història ni vulguem vendre fantasies històriques. L’autorització la va donar un David Cameron en hores molt baixes, en una decisió poc meditada i gens consensuada ni dintre ni fora del Govern, imaginant que amb quatre bones paraules, la gent diria no, i assumpte tancat. Al final, el resultat podia haver estat catastròfic, si hagués guanyat el sí, perquè moltes veus rellevants, no estaven disposades a fer-ho possible. Hi ha personatges històrics que tenen comportaments insòlits, per inconscients . Aquest fou el cas, i res té a veure en donar facilitats per separar-se o per declarar-los proclius a donar lliçons de democràcia. No, no, fou un immens error que cap altre dirigent pensa seguir. La prova la tenim en les negatives dels presidents que l’han seguit dient rotundament no, a un segon referèndum. Per si algú tenia algun altre dubte, el Tribunal Suprem, ha deixat clara la seva doctrina, en el sentit que cap territori pot organitzar una consulta, si no es promoguda pel govern central. I allà a diferència d’aquí, cap dirigent està disposat a trencar una sentència com aquesta. Com tampoc, desobeirien les decisions del govern central. Ras i curt, la promesa feta per la presidenta, és d’impossible compliment. La sortida que volia donar, era convertir les properes eleccions generals, en plebiscitàries, però una part del partit no ho veia clar i les circumscripcions i sistema electoral ho feia molt poc visible i practicable. Resultat: deixar els càrrecs i donar pas a un nou lideratge. Es el que toca quan algú és conseqüent amb les promeses fetes que veu no podrà complir. Tornant aquí, aquesta pèrdua s’afegeix a molts altres fets que demostren la inviabilitat d’aconseguir la independència, per cap de les vies proposades. Alguns seguiran insistint, però no tenen cap possibilitat de reeixir. I és que a diferència dels dos models fracassats ( Quebec i Escòcia) la nostra realitat encara la fa més inviable, no en va tenim dos terços dels habitants que ni volen ni permetran una repetició dels fets d’octubre de 2017. Cansats ja de tanta inconsciència, qualsevol nou intent, serà degudament desmuntat per les eines constitucionals que disposa l’estat de dret. I per molt que alguns prediquin, ja vam veure l’enorme covardia que tenien. Es necessari mirar enrere per veure l’enorme quantitat de mentides i falsedats que van fer servir, per al final perjudicar-nos a tots. Aquells temps, no tornaran.