Joan Roma

LA VELLESA MAL PORTADA. Si mirem enrere, i recordem la vellesa dels nostres pares, avis, tiets, amics i entorn, constatem l’allargament espectacular dels anys de vida. També de la qualitat, en termes generals. Si 30 o 40 anys enrere, arribar als 65 o 70 anys, era una edat avançada, ara l’hem passada als 80 o 85, com a terme mitjà. I tot indica que l’anirem allargant fins extrems desconeguts, a dia d’avui. Aquest allargament ,ens permet estar actius molts més anys, i decidir quan i com ens jubilem. Ara bé, tot té uns límits, i s’han de saber conèixer i aplicar. L’experiència és un valor important, i la disponibilitat i predisposició, molt essencials per a emprendre noves activitats, que donin sentit a la darrera etapa de la vida. Dic això, pensant en diversos actors de la vida pública catalana i espanyola, amb alguna ramificació, fronteres enllà. Veure el principal mandatari del món, Joe Biden, amb 80 anys, intentant aparentar ser un dandy, fa pensar en la necessitat de posar un límit, a nivell general, per a càrrecs d’especial rellevància. Ningú és aliè a les precarietats que imposa l’edat, per a molt, excepcional que sigui la persona. I si les responsabilitats son enormes, les garanties de plena capacitat, també ho haurien de ser. Es un debat que tenim aquí, però em consta tenen en els EUA. Tornant aquí, no puc evitar sentiments crítics, vers la candidatura de Xavier Trias ( 76 ), i Ernest Maragall ( 79), a l’alcaldia de Barcelona. Veure’ls en campanya, veure com els seus equips fan mans i mànigues per amagar les marques de la vellesa, i algunes deficiències , pròpies de l’edat, em pregunto com és que no s’han donat compte que els havia arribat l’hora de plegar i passar el relleu a d’altres. I si ells no se n’han donat compte, com és el que els seus partits no han decidit portar-los de campanya, però no de candidats. Poden ser valuosos com assessors, com oradors, com acompanyants de les polítiques del partit, però no com candidats a un càrrec que exercirien traspassats els 80 anys. I això em porta a l’astracanada de VOX, presentant Ramon Tamames ( 89), de candidat a la moció de censura contra Pedro Sánchez. Un pas més en el descrèdit de la política, entesa com el noble ofici de gestionar la cosa pública. Un home amb un ego immens, fet servir per un partit, en el límit de la legalitat, que només busca provocar i produir controvèrsia i ridícul, a nivell general. Una via per fer burla, del Congrés de Diputats, i amb ell ,de tots els qui en formen part. No hi busquem cap raonament seriós ni positiu: eines antisistema. No mirem aquests mals models de vellesa, i busquem-ne d’altres que simplement posen experiència, coneixement i dedicació a accions i actuacions útils a la societat. Poden fer i ser d’enorme interès, per a ells mateixos, i per les entitats, organismes i institucions, en les que participen. I han sabut deixar pas, a joves generacions.