Joan Roma

I NINGÚ HA DEMANAT PERDÓ. Durant prop de 3 mesos, tots els mitjans de comunicació, han recuperat imatges, escrits i fets, corresponents als esdeveniments del procés independentista, de setembre i octubre de 2017. Cinc anys després, s’ha fet una mena de recopilatori, i alhora una avaluació i valoració de tot el succeït, fins a data d’avui. Tothom ha pogut tornar a veure, o veure per primera vegada, imatges de diversos locals electorals de l’1-O. Imatges molt diverses, però que algunes produeixen especial emotivitat i indignació. Em refereixo a persones grans, molt grans que anaven a votar, amb una fe i una credulitat, pròpia de les grans ocasions. Altres, en cadira de rodes, amb crosses, o acompanyades de familiars o amics, desplaçades expressament, per a poder votar. Algunes amb llàgrimes als ulls, conscients de viure un “dia històric”. Així ho havien venut, els partits independentistes, així ho havien assegurat tots els membres del Govern de la Generalitat, i amb ells un bon nombre de persones conegudes. La repetició de les imatges, em transportà al fatídic dia 1-O, recordant el gravíssim error del Govern central, enviant les forces de seguretat, a dos centenars de locals electorals, en comptes de deixar votar en pau i tranquil•litat, puix no havien estat capaces de paralitzar la votació, dies abans. Un greu error, aprofitat fins l’extenuació pels partits independentistes, i les entitats que els recolzaven. Però, al costat d’aquesta actuació, aquesta vegada em vaig fixar millor en imatges colpidores de persones a les quals s’havia enganyat vilment. Persones amb greus problemes de mobilitat, persones malaltes, persones amb una fe cega, vers les promeses fetes i les explicacions donades durant anys, i especialment mesos i dies abans de la votació. Veure entregar amb mans tremoloses el sobre de la votació. Rebuda entusiasta en els locals, encaixada de mans amb els membres de la mesa, amb llàgrimes als ulls, i amb aplaudiments finals, porten a demanar, com va ser possible enganyar a tanta gent i després ni tant sols demanar perdó ? On son els membres del Govern que els havia promès, la independència ? Qui d’ells i elles els ha demanat perdó? On son els membres de l’ Estat Major del Procés, que tenia tot a punt per a proclamar la independència ? On és Lluís Llach, que va donar la cara i la veu, en centenars d’actes, arreu del país, assegurant l’èxit del procés? On son Germà Bel, Xavier Sala Martín, Santi Vidal, tots ells capdavanters a l’hora de recórrer pobles i ciutats, o en mitjans de comunicació ? I on és, el suposat cap privilegiat de tot l’entramat jurídic del procés, l’ex magistrat i membre del TC, Carles Viver Pi- Sunyer, amagat no sabem on? Com és possible que cap d’aquests i molts altres actors no hagin demanat perdó, a totes aquelles persones, moltes de les quals ja han desaparegut, que van creure’s les seves mentides i falsedats? Totes mereixen explicacions. Totes mereixen escoltar paraules sinceres demanant perdó per haver-les fet participar, no en un dia històric, sinó en una dramàtica farsa. Després de tot el mal fet, haurien de tenir la valentia de demanar perdó. Ni que sigui amb 5 anys de retard.