Joan Roma

DE CONFEDERACIÓ A FEDERACIÓ. Poques vegades podem assistir ,en viu i en directe, a la transformació d’una gran realitat que ens afecta de forma rellevant i a més es converteix en un element fonamental per a les futures generacions. Parlo de la lenta, però irreversible realitat de convertir la Confederació d’Estats Europeus ( UE) en uns autèntics Estats Units d’Europa ( EUE). Formem part d’un àmbit territorial de 27 països que poc a poc, van deixant la seva independència, per cedir-la a una entitat central, per millor defensar-se i entomar els grans reptes presents i de futur. El món ha quedat petit, i ja no és possible, viure aïllat, sense disposar de prou volum i prou força com per fer-se un lloc en el món. Un lloc que sigui respectat i fins i tot temut, per la resta de potències, per molt amigues que hagin estat o es diguin. Hi ha amistats que al final es converteixen en dependències excessives. Parlo dels EUA que ens ha salvat en dues grans ocasions, però que al final, busquen primer el seu benestar i seguretat, i nosaltres quedem en segon o tercer lloc. Toca, doncs, imposar-se als blocs, i tenir un lloc propi. Es el que està fent la UE, amb més o menys rapidesa i eficàcia. De ben segur els qui som fervorosos defensors d’un estat federal, voldríem anar molt més de pressa i veure realitats immediates, com disposar d’un sol i únic passaport per a tots els ciutadans de la UE, un sol cos diplomàtic amb ambaixades úniques a tots els països del món, un sol exèrcit europeu, una legislació clarament federal, en tots els sectors i àmbits de la vida i l’activitat, i autèntiques eleccions europees ja no solament per elegir el Parlament, sinó fins i tot la presidència. El guió està marcat, el que no s’ha graduat son els tempos. També és lògic perquè tots els països tenen grans reticències a perdre competències, per passar a dependre de decisions centrals, però és el que dia sí, dia també anem veient. Ja a ningú sorprèn que totes les lleis espanyoles hagin d’adaptar-se a les europees, o que determinades decisions econòmiques, hagin d’estar sota supervisió o sota paràmetres europeus. De fet, el paraigües de la UE es va ampliant fins acollir i protegir tot el que pugui desentonar o trencar les polítiques generals. I ja no es limita a donar consells o a impulsar canvis, pot arribar a sancionar de manera contundent el país que es desviï d’aquestes condicions. Ho hem vist amb Polònia amb una sanció d’un milió d’euros diari, fins no modifiqui les seves lleis judicials. O ho podem veure, en altres casos, quan determinades recomanacions econòmiques, socials o laborals no son seguides. Anem, doncs, pel bon camí, però a pas de carro. Es cert, però també s’ha de tenir perspectiva històrica i veure com els EUA, van tardar 65 anys en arribar a culminar el seu estat federal. Eren altres temps, altres situacions, però tot requereix el seu temps si es vol fer d’una manera convençuda i consensuada. I qui cregui que es pot viure fora d’aquest marc, és que no ha llegit, estudiat ni debatut sobre la realitat del funcionament de les potències mundials. Es la lectura que els feia falta als independentistes per donar-se compte de la falsedat de plantejaments i la ignorància sobre la realitat. Fora de la UE, no hi ha vida.