Joan Roma

MOLT DÍFICIL COMPARTIR CARRETERA. Cada vegada que s’informa d’un accident greu, d’un ciclista o d’un motorista, penso en tots aquells que s’han evitat per mil·límetres, o per qüestió de sort, o la intervenció divina ( pels creients). No passa setmana que no hagi vist, hagi tingut un ensurt o hagi evitat mals majors, amb uns o altres, sobretot en els mesos d’estiu. Perquè? Doncs, per viure en un poble que té una carretera dita secundària, tot i que porta un títol ostentós (la C-26- intercomarcal). Sí, sí, uneix les capitals de comarca des de Olot- Ripoll- Berga- Solsona i més enllà. Tot i el títol, el traçat i l’amplada és de cent anys enrere, en tant que carretera “pubilla” de la Mancomunitat de Catalunya ( en el tram que més directament ens afecta). Una esplèndida carretera en aquells temps, una carretera secundària, amb un ferm malmès, plena de corbes i altes cunetes que la fan molt perillosa a l’hora de compartir trànsit de cotxes, ciclistes i motoristes, i en alguns casos amb persones que van a córrer. Els ciclistes i motoristes busquen carreteres com aquesta. Les corbes, el paisatge, l’estretor la fan interessant i variada, de manera que forma part d’aquell grup de carreteres ideals per aquests col·lectius. Però, és clar, hi ha altres vehicles, i la barreja de tots ells, produeix constants ensurts, força accidents, i la cosa va a més. Abans, en els llargs mesos d’hivern, només circulaven els vehicles dels pobles, en els seus trajectes cap a pobles o ciutats veïnes. Ara, no. Trobem ciclistes al llarg de tot l’any, degut a l’increment d’aquest esport per part de molts jubilats, i de persones que aprofiten el dia lliure per sortir a pedalar. Similar situació passa amb els motoristes, si bé en xifres molt menors. Ara bé, a la que comença el bon temps, hi ha un esclat de ciclistes que poden venir en petits grups de 3 o 4, o amb altres de 15 o 20. En un sol dia, poden passar 10, 15 o 20 colles. Cosa semblant passa amb els motoristes, la majoria dels quals van en colles. Imaginem, doncs, l’escenari. Carretera estreta, ferm dolent, corbes constants, i poquíssims trams de recta que mai sobrepassa els 200 metres. Posem-hi colles ciclistes, colles de motoristes, vehicles de tota mena, alguns dels quals agrícoles, i apa, intentem que tot vagi bé. Ho dic, sincerament que és un miracle no tenir més accidents. Què fer ? Extremar precaucions, per descomptat. Has de conduir tens, sense ni un segon de distracció, procurant anar molt, molt prop de la cuneta per deixar espai per altres vehicles o per motoristes que passen volant, els primers dels quals, molt sovint agafen una part del teu vial, i el darrer acaba la corba com pot. En matèria de ciclistes, paciència i només avançar en uns pocs llocs en que hi ha un curt tram dret. Amb tot, no passa setmana que no tinguem notícia o trobem algun accident en un lloc o altra. Les bandes protectores de la carretera son testimonis dels accidents que no hem vist però s’han produït. Ara bé, no és perllongable en el temps aquesta situació perquè empitjora, any rere any. Només es poden compaginar aquestes pràctiques si la carretera reuneix condicions, i això obliga a renovar-la i adequar-la a les necessitats del segle XXI. Ha de tenir l’amplada adequada, amb cuneta americana, bandes protectores, i espais laterals destinats als ciclistes. I lògicament un ferm en condicions. O anem cap aquí, o l’increment d’accidents serà exponencial. Tot té un límit i quan es vol sobrepassar, tothom en paga les conseqüències.