Joan Roma

INCENDIS I BOSCOS Cada vegada que hi ha algun incendi de grans proporcions apareixen un munt d’experts que donen opinions pròpies i alienes amb una contundència esfereïdora. I sí, tots els mitjans de comunicació en parlen, ....fins que apareix qualsevol altra noticia que fa oblidar la anterior. Així estem des de fa anys, molts anys. Els que vivim a la Catalunya rural – forestal, hem conviscut amb incendis des de petits. Això sí, en aquells temps pocs incendis es feien grans, perquè hi havia gent en el territori com per anar-hi de seguida. Per fer-nos una idea, si en el meu municipi hi havia 187 cases de pagès habitades, cent anys enrere, a dia d’avui en queden 11. Sí, sí, onze, de manera que espais immensos estan deserts de gent. I no només de gent, sinó que tampoc hi ha prou bestiar com per fer neteja del sotabosc. Ja no tenim cap ramat de xais, ni de cabres, els millors netejadors, i pocs, de vaques. Queden, doncs, milers d’hectàrees on la neteja només va a càrrec de la fauna salvatge: cérvols, cabirols, porcs senglars... Aquesta desertització costa molt de fer-la reversible perquè poca gent està disposada a anar a pagès i viure en condicions precàries de comunicacions i serveis. Es fàcil somiar, però difícil topar amb la realitat del dia a dia. I no hem tocat fons, perquè quan parlem amb els pagesos – ramaders en actiu, son pocs els que tenen relleu. Posaria el nivell, en un cinquanta per cent, d’aquí que la cosa té tendència a empitjorar, en comptes de millorar. Què es pot fer ? Què caldria fer ? Tots els propietaris de boscos, pagesos i ramaders, estan cansats de fer papers. Ja no es pot treballar sense tenir al costat una gestoria o una persona de la família que dediqui 15 o 20 hores a la burocràcia. I no només a la burocràcia productiva sinó a tota aquella que no dona cap resultat. Fa ben pocs dies vaig parlar amb un parell de propietaris que em van explicar que després d’omplir un munt de papers per fer una neteja de bosc, els hi va arribar la notificació negativa. Sol ser habitual. Si volem preservar els boscos, i amb ells , el territori, s’han de fer canvis en profunditat, a tots els nivells relacionats amb el món rural. La gran prioritat passa per evitar tancaments d’explotacions. Es la primera de les urgències, perquè cada un que perdem, ja no el recuperarem. En segon lloc, facilitar les accions i actuacions, suprimint passos i gestions que avorreixen pagesos i ramaders, i treure el concepte de que tots son presumptes infractors a falta de provar-ho. En tercer lloc, ha d’haver-hi importants dotacions pressupostàries per fer rendibles els boscos. Ara no ho son. I si no ho son, ningú esperi que algú inverteixi en un sector per perdre-hi diners. Per ser-ho, cal fomentar el retorn de boscos a pastures, posar-hi bestiar, pagar-lo adequadament i fer-lo permanent. Hi ha un quart element a reflexionar i a facilitar, com seria l’increment de boscos comunals i municipals. Antigament era tradició compartir boscos i pastures, entre tots els propietaris de cases de pagès. Hi ha un cert nombre de pobles on aquest sistema funciona, i funciona molt bé. I en altres hi ha boscos municipals, degudament gestionats. Perquè no incrementar les superfícies de boscos municipals facilitant subvencions públiques per comprar finques privades? Països com Suïssa tenen els boscos públics, amb una gestió esplèndida. Aquí, si molts ajuntaments disposessin d’ajudes, podrien comprar finques que ara estan en venda, per gestionar els seus recursos, facilitar alguna implantació rural, i evitar incendis, mitjançant una bona gestió dels boscos. A més, la gent veuria com a seu el bosc, i el tractaria millor. No descobreixo res, és habitual en determinades províncies d’Espanya aquesta propietat i gestió que a la tardor es tradueix en ingressos per anar a collir bolets, i a l’hivern amb altres ingressos per a collir tòfones, etc. No parlo d’expropiacions ni altres mesures coercitives, no, no, parlo de compres. Amb una partida de 8 o 10 milions a l’any, en els pressupostos de la Generalitat, seria possible en uns quants anys, que un centenar de municipis podessin tenir bosc municipal o haver ampliar el que ja tenen. Afegit a tot plegat, ha de quedar clar que toca quadricular els grans boscos per evitar línies continues de masses forestals. Tenir espais de cent o cent cinquanta metres entre un bosc i altre per dedicar-los a pastures, és una de les millors franges de protecció , o tenir-hi conreus resistents als incendis. En fi, hi ha solucions, sempre i quan el govern de torn assumeixi les seves competències amb el rigor que pertoca. Aquest no és el cas del que tenim.