Joan Roma

LA UE, NO ÉS RACISTA. Les darreres setmanes, han aparegut alguns articles que donaven a entendre o ho manifestaven obertament que l’ajuda als refugiats ucraïnesos demostrava un cert racisme, per ajudar a uns, en funció del color de la pell, en detriment d’altres procedents d’altres indrets del món. Sempre va bé, comptar fins a cent o fins a mil, abans de fer determinades afirmacions, o millor encara, informar-se bé, per no caure en acusacions falses. Ho dic, perquè a banda de comprendre la proximitat territorial i emocional de tot el que significa una guerra a les portes de la UE, s’ha de saber el que la UE està fent des de fa molts anys, i per tant, ara mateix, en matèria d’acolliment i protecció de refugiats de tot el món. Repeteixo, de tot el món. Ho dic amb coneixement de causa perquè des de fa anys, treballo com voluntari de Creu Roja, en el Centre de Protecció Internacional, de Berga. En aquest centre, s’acullen dotzenes de refugiats arribats a Espanya, per tots els mitjans possibles i imaginables, i son protegits, documentats i preparats per integrar-se a casa nostra, amb ajuts de la UE. Mentrestant escric, repasso algunes de les nacionalitats que ara mateix tenim en el Centre: Síria, Afganistà, Senegal, Burkina Faso, Mali, Mauritània, Somàlia, Geòrgia, Ucraïna, Marroc, Azerbaijan, Nicaragua, Veneçuela...Crec que no me’n deixo cap de l’actual contingent, però dels cinquanta que habitualment estan acollits, sempre hi ha una dotzena llarga de nacionalitats. El mateix passa en altres Centres, situats a Catalunya o arreu d’Espanya, i puc assegurar que el color de la pell o la procedència no té cap rellevància a l’hora de ser acollits i protegits. Arran la crisi de Síria es van acordar unes quotes d’acolliment per a cada país de la UE, que s’estan complint. Tot indica que aquest programa d’ajut, s’anirà allargant en els anys, vistos els immensos conflictes existents en diverses parts del món. I sí, és cert que la guerra a Ucraïna ha mobilitzat més mitjans per acollir en pocs dies, a centenars de milers de refugiats, però aquesta mobilització no ha suposat un fre, o una reducció als acolliments “habituals” programats a cada país i concretament a Espanya. Convé, doncs, abans de fer determinades afirmacions conèixer la realitat, i si la mirem d’a prop podem estar orgullosos de ser un dels països més acollidors i més proteccionistes de la UE. Molts dels que arriben aquí, tenen familiars, amics o coneguts en altres països i ratifiquen aquestes meves afirmacions. I la xarxa de Centres, nascuts de la crisis siriana, ha servit, serveix i servirà per atendre milers d’arribades de persones d’arreu del món que busquen simplement un lloc on viure en pau. Poder treballar i refer la seva vida, a centenars o milers de quilòmetres de la seva llar. I son els qui ocupen molts dels llocs de treball que ningú vol o pels que costa trobar interessats. Anem cap un món multiracial i multicultural, i no serà la guerra de Rússia contra Ucraïna que ho farà modificar. La tenim a prop, i el moviment ha estat ampli, intens i extens, però no per qüestions de racisme sinó d’urgència, sense oblidar les altres urgències, procedents de molts altres conflictes, existents en el món.