Joan Roma

DUES SOCIETATS D’ESPATLLES. Tenim Catalunya dividida en dues meitats, més o menys similars, vivint en el mateix territori però amb visions radicalment diferents sobre el seu present i futur. Fins no desempatin serà impossible governar per un sol poble. El procés independentista ha propiciat i impulsat aquesta duplicitat, sense cap mania, apostant per una part, i deixant de banda l’altra. De fet, fins i tot podríem parlar d’un tercer àmbit, allunyat dels altres dos, per raons de pobresa i procedència. Si tenim en compte l’existència de 7,6 milions de persones sobre el territori català, només 2 milions s’han sentit concernits per la deriva independentista, gairebé el mateix nombre dels que segueixen fidels al doble sentiment de pertinença: Catalunya – Espanya. Queda més d’un milió, en zona d’exclusió, amb prou feines per subsistir que ha estat deixat de banda, com si es tractés d’un col·lectiu extern. Tenint en compte aquesta realitat, és d’una enorme insensatesa, per part dels partits independentistes, voler parlar en nom del “poble català”. Ni el representen ni aconseguiran ampliar la seva implantació perquè el fanatisme i fonamentalisme ho impedeixen. Son exclusivistes, i això els allunya dels dos àmbits dels quals abans parlava.Diria més. Com més s’esforcen en proclamar els seus objectius, més lluny se situen de convèncer a la resta. I la resta representa dos terços del país. Només un terç segueix les directrius independentistes, amb un clar afebliment de les posicions inicials. Sigui per cansament, sigui per constatació de la impossibilitat d’arribar a la Itaca anhelada. Front aquesta davallada d’entusiasme li convenen a l’independentisme causes que justifiquin la seva continuïtat. Temes com les sentències del TSJC entorn a la llengua, suposen combustible pel foc independentista. Han de generar greuges per fer veure que ha de continuar la lluita, i poder mobilitzar la seva gent. Tenir-la a casa, suposa desmobilitzar-la i al final perdre-la. Però, malgrat els esforços, la realitat es va imposant. Si mirem les darreres mobilitzacions ho podrem comprovar. Només 35.000 manifestacions en la de Barcelona, per reivindicar la immersió lingüística. Una escassa mobilització si la comparem amb les de quatre anys enrere. O el concert al Palau Sant Jordi, més pensat pel lluïment de Lluís Llach que no pas per altra cosa, tingué 15.000 assistents ( no va omplir), els mateixos que tindria qualsevol altre cantant de l’escena nacional o internacional. Algú recorda que era per fomentar el Debat constituent ? Algú sap de què va la cosa? Es igual, toca moure’s i tot el que suposi un greuge, ha de servir a la causa. Però, la causa està morta, perquè no hi ha possibilitats de dur-la a terme. Algunes de les enquestes fetes darrerament deixen clara la baixíssima proporció de persones convençudes d’assolir la independència en els propers anys. No arriben a un 20 %. Es donaran per vençuts ? No, de cap manera perquè els hi va la vida. Es a dir, els capdavanters viuen d’això i no seran ells els qui pleguin veles i se’n tornin a casa. No. A cada esdeveniment organitzaran una protesta, i a cada protesta buscaran nous arguments per continuar. Fins quan ? Ningú ho sap ni ho pot predir. Mentrestant, el país va perdent oportunitats, prestigi i posicions. Ja no som territori d’oportunitats, sinó de conflicte. Hauran de passar uns anys més per constatar el fracàs, i donar el tomb. Quan més aviat es produeixi, més aviat podrem recuperar una part del temps perdut. Hi ha, però, unes grans oportunitats, perdudes per sempre. Es el que hem de posar a les espatlles de l’independentisme .