Joan Roma

SECRETARIS, INTERVENTORS, LLETRATS... Pels qui no coneguin el funcionament de les institucions, poden pensar que qui les presideix pot fer el que li doni la gana, sense especials entrebancs. Uns quants escàndols del passat llunyà i del més recent, han donat aquesta impressió, i determinats conceptes queden retinguts en la memòria de la gent, durant molts anys, fins i tot generacions. Qui no recorda les bogeries de Jesús Gil i Gil, al capdavant de l’ajuntament de Marbella ? O de Julián Muñoz ? o de molts altres, acusats i sentenciats. Poden semblar molts, però de fet, son una petita minoria, entre els prop de 80.000 càrrecs electes, a tot Espanya. Però, aquests pocs han fet un dany immens, a la totalitat. Cal saber però, que les alcaldades, les decisions unilaterals, fora de la legalitat tenen una vida molt difícil, molt curta. Hi ha prou elements de supervisió i control com per evitar la comissió de delictes o de l’ús inadequat de les normes vigents. Perquè ? Doncs, per la vigilància i tutela de la legalitat que han d’exercir els funcionaris públics. Molts no ho saben, però tots els funcionaris, juren complir i fer complir les normes legals, emparades per la Constitució. No poden mirar cap un altre lloc ni emparar pràctiques inadequades o directament il·legals perquè trencarien amb les obligacions del seu càrrec. I d’aquí se’n derivarien responsabilitats penals, amb tot el que comporten, a nivell de patrimoni personal, i futur professional. El que val per un alcalde, val per un president de qualsevol organisme o institució. En totes, hi ha funcionaris de diferents nivells. I en el més elevat de tots, figura el màxim responsable de supervisar, informar i controlar si el que el polític o polítics proposen, s’ajusta a la legalitat. Cas de no ser així, tenen l’obligació de comunicar-ho, advertir-ho, i si cal, denunciar-ho davant l’autoritat competent, o directament davant els tribunals. Sorprèn veure i escoltar compareixences públiques d’antics càrrecs institucionals, en ajuntaments, diputacions, parlaments o governs autonòmics, proclamant ànsies d’incloure propostes en l’ordre del dia, seguides de votacions, sobre temes pels quals son incompetents. I no ho varen fer per desconeixement, sinó amb plena consciència de la seva il·legalitat. Cosa ben fàcil de comprovar, per l’existència d’informes i dictàmens que així ho proclamaven. Malament anem, si volem prescindir d’aquests elements essencials en tota administració pública. Aquests funcionaris no son elements decoratius, ni de part. Son persones no alineades políticament, quan actuen en les seves funcions, i son garantia de legalitat. Toca, doncs, seguir els seus dictàmens. Si els creiem equivocats, podem demanar informes externs, però al final, toca mantenir-se dintre de la legalitat. Sortir-ne, suposa vulnerar lleis, i acabar en els tribunals. Es el que mai s’ha de fer. Ningú està per damunt la llei, i qui cregui poder-se-la saltar, segur acaba fatal. En tenim un bon grapat d’exemples.