Joan Roma

EL “MEU” TRIBUNAL DE COMPTES . Anys enrere, CiU va creure que podia guanyar en els tribunals el que perdia a les urnes. Denúncies a jutjats i a d’altres organismes, entre els quals el Tribunal de Comptes .Rebuda la denúncia per suposats pagaments indeguts, el Tribunal encarregà l’ instrucció a la Sindicatura de Comptes de Catalunya, còpia mimètica del Tribunal. Curiosament la Sindicatura nomenà instructor a un tècnic , militant en actiu de Convergència, a l’ajuntament de Sabadell. Fou aquest funcionari el qui decidí investigar amb lupa tots els pagaments de l’exercici 2003, no trobant-hi res interessant, amplià a 2004, després a 2005 i finalment a 2006, amb el resultat final de 198 suposats pagaments indeguts, per un total de 241.347 euros. Comunicades aquestes suposades irregularitats, vam buscar tots els justificants, i vam completar-lo amb un informe econòmic exhaustiu, manament per manament. Cap problema per demostrar la plena legalitat de tots els càrrecs. Vam quedar per una reunió amb tot el material justificatiu, i el dia indicat, ens vam personar la secretària – interventora i jo mateix, amb uns 500 documents, degudament diligenciats, probatoris de la correcta actuació. Just acabats d’asseure, ens notifica que el dia anterior, va decidir tancar l’ instrucció i enviar-la al Tribunal, de manera que no calia fer la reunió. Ja seria el Tribunal el que s’encarregaria de resoldre l’expedient. També m’informava que havia de dipositar un aval econòmic o bens per l’import requerit. Així és com vaig embargar l’únic patrimoni que tinc, el meu pis . Bocabadats per una actuació tant sectària, tant impròpia de funcionari, ens negàvem a signar la notificació, cosa que ell digué que si no ho fèiem dos funcionaris de la casa, en donarien fe de la negativa. Vam signar en disconformitat i vam decidir plantar cara a tan immens despropòsit. Via despatx d’advocats vam trametre a Madrid tota la documentació preparada, i el Tribunal considerà, a la vista de les justificacions que dels 198 manaments, suposadament qüestionables, 195 eren totalment correctes. En quedaven 3, amb una certa manca d’aclariment que foren resolts a la setmana següent. En quedà només un per un import de 30.000 euros, corresponent al pagament d’interessos de demora a una empresa de construcció, a la qual havíem pagat amb retards de més d’un any, degut als immensos retards de les subvencions del PUOSC , de la Generalitat. Negociats a la baixa els interessos, abans de pagar-los la secretària- interventora, demanà informe als serveis jurídics de la Generalitat i als de Diputació. Tots dos van ser afirmatius, en el sentit que s’havien de pagar. Fins i tot Diputació, demanà un dictamen jurídic a un Catedràtic de Dret Administratiu que també avalà el pagament. El tribunal considerà indegut el pagament i resolgué que havia de pagar de la meva butxaca els trenta mil euros liquidats. L’únic consol és que els diners anaven a l’ajuntament i no a cap altre lloc. Just- Injust? Incomprensible, diria jo, però aquesta fou la resolució. Van aixecar l’embargament i vaig quedar absolt, amb uns estalvis menys. El meu error, vist més tard, fou no haver imputat Generalitat i Diputació, en el cas. Segurament el Tribunal no s’hagués atrevit tirar endavant. Però, el fet , fet està. I queda clar que els ara afectats no s’atreveixin a culpar un Tribunal quan ells aquí tenen una Sindicatura que pot actuar de manera sectària i partidista, amb funcionaris amb carnet, que poden tapar vergonyes pròpies o actuar contra dirigents d’altres partits, com feren en el meu cas.