Joan Roma

UNILATERALITAT. Alguns dels protagonistes del procés, no son conscients de la candidesa de les seves actuacions. No varen gosar reconèixer la imprudència o millor encara, la ignorància del poder d’un Estat democràtic, que a més és la dotzena potència mundial, i la tercera, a nivell europeu, figurant en el dinovè lloc ( 19 ) de països amb democràcia plena. La unilateralitat no té viabilitat, perquè topa amb l’estat de dret en primer lloc, però tot seguit amb la resistència total de les persones que no la volen ni l’acceptaran. Això deixa en total minoria els qui amenacen en fer-la servir. I és que una cosa és predicar, i l’altre, recollir. Ho podem veure en multitud de propostes que han llençat els independentistes i que han acabat com el rosari de l’aurora. Qui no recorda la proposta de no pagar impostos a la Hisenda espanyola?. Qui no recorda les crides a desobeir tota mena de requeriments legals si venien de Madrid?. Qui no recorda les vegades que els dirigents han demanat resistir i frenar les accions del govern central, en tota mena de normes i lleis?. Si, sí, és molt fàcil demanar accions revolucionàries, però ningú vol tenir problemes legals que poden derivar en conflictes penals, de manera que amb la boca petita es diu que sí, però l’endemà tothom segueix fent el de sempre. Per això, el moviment independentista va perdent poder de convocatòria i de pressió perquè no és creïble en bona part de les propostes que llença. Ho podem veure en les darreres mobilitzacions que han impulsat, on s’ha vist el descens notable de participants. Ho veiem també a nivell de tot el territori amb múltiples estelades esparracades que ningú substitueix o amb llaços envellits pel pas del temps. Encara l’altre dia vaig veure uns pocs agitadors de banderes en algun dels passos elevats de la C-17, entre Vic i Ripoll. On abans hi havia 20 o 30 persones, aquests dies n’hi havia 4 o 5. La gent es cansa quan se li proposen accions que no tenen recorregut. Que son simples actuacions de cara a la galeria per donar la sensació de que encara son imprescindibles i se les escolta. No, no. Ja ni l’ANC ni Omnium, son el que eren, un o dos anys enrere. I ja no diguem, en els anys decisius del procés. L’agitació per l’agitació cansa, i fa perdre fe en els impulsors. Algú hauria de parlar clar i reconèixer el paper equivocat que es va fer servir durant els anys àlgids del procés. No hi havia res concret, res factible en les accions que es van impulsar, i que havien d’acabar necessàriament en fracàs. I ara mateix, insistir en reactivar la unilateralitat és tornar a jugar de farol. Aquesta arma, aquesta eina no existeix, perquè si es vol fer servir, el fracàs serà molt més contundent. I no solament per la força de l’estat de dret, sinó per la major resistència de tots els qui hi estan en contra. Si la ciutadania no participa en aquestes accions d’unilateralitat, al final el que s’acaba fent és el ridícul. I res pitjor per un moviment que fer el ridícul .Tanquem, doncs, aquesta etapa i anem per una altra radicalment diferent, com és la possibilista. La de fer ús de les potencialitats i força dels catalans per a trobar un millor encaix en l’Espanya actual. Aquest ha de ser l’objectiu i no batalles contra molins imaginaris.