Joan Roma

POBLES SANITÀRIAMENT ABANDONATS En un moment en que es torna a parlar d’abandonament, de pèrdua d’activitats i habitants, de la “España vaciada”, en comptes de prendre’n nota i actuar en conseqüència, ens trobem en un dels pitjors moments ,dels darrers 25 o 30 anys, en matèria sanitària. Ja de fa molts anys, els petits pobles, han hagut de batallar durament per a reivindicar el dret a tenir uns serveis sanitaris raonables. He assistit a multitud de reunions, en que alcaldes, consells comarcals i representants de la societat civil, exigíem tenir serveis similars als de qualsevol poble gran o ciutat. No volíem ni volem ser “ciutadans de segona”. Amb penes i treballs vam anar aconseguint petits avenços, o com a mínim parar retrocessos. Doncs bé, els darrers anys han estat molt complicats, per a disposar de suficients serveis , a nivell de medicina general, però molt deficitaris en serveis especialitzats com pediatria, psiquiatria, llevadora, etc. Si el panorama ja era dur, l’arribada de la COVID 19, ha estat catastròfica fins el punt de que a dia d’avui, hi ha 400 pobles petits, amb els consultoris mèdics municipals, totalment tancats, o amb el servei d’un matí o una tarda, si no és que el facultatiu no està de baixa, no està de vacances o no l’han enviat a un altre lloc. I podem afegir-ne, 200 més, amb serveis mínims, d’un o dos dies a la setmana, sent pobles una mica més grans. En resum, tot el món rural, està totalment abandonat, sanitàriament parlant. Si tenim 947 municipis, parlar de 600 en serveis tancats, o semi tancats, hauria de portar a una autèntica revolta. El malestar , la indignació creix, i mostra la pitjor cara d’un govern, capaç de gastar amb multitud de temes no imprescindibles, i deixar tot el món rural a la seva sort. I és que el tema és doblement greu perquè la “solució “ que dona el govern, és anar a l’Ambulatori comarcal. Bé, anar-hi , tampoc. Recomanen trucar a un número en permanent silenci, sigui perquè està ocupat en altres trucades o perquè l’han despenjat cansats de rebre trucades que no poden atendre. Així, doncs, ni servei proper, ni servei llunyà. I a punt d’entrar en el mes d’agost, s’anuncia que el poc servei disponible, quedarà suspès per vacances dels pocs professionals en actiu, sense personal substitut. La gent va ser comprensiva i pacient, en els primers mesos de la pandèmia, en que varen entendre el tancament de serveis, tot i ser bàsics, pel desconeixement de la malaltia, i la necessitat de concentrar efectius a les capitals de comarca. Però, estem a un any i mig d’aquells inicis, i no hi ha cap programació ni cap intenció, de recuperar serveis, a curt ni mig termini. Es més, ens temem que l’excusa de la pandèmia, porti a tancaments de consultoris, sota l’excusa que s’ampliaran serveis comarcals o semi comarcals. Ni ho acceptem ni ens ho creiem. Estem parlant de 600 municipis, amb 400 sanitàriament abandonats, i els altres parcialment deixats de la mà de Deu. Com podem parlar de serveis bàsics ? com podem parlar de drets fonamentals ? Com podem parlar de ciutadans , si som de segona, per no dir de tercera ? On son els professionals sanitaris? Exigim metges/metgesses, sí, però també infermers/es, administratius, i especialistes en els serveis més demandats. Tenim població envellida, tenim segons residents, mainada en cases de colònies i campaments, turistes del país i de fora. I tots paguem els nostres impostos. Els ajuntaments han fet grans inversions, en infraestructures, equipaments i serveis, destinats a Sanitat, que ara no es fan servir. No es pot allargar un abandonament com el que patim. S’ha de recuperar d’immediat, oimés quan a banda de la pandèmia tenim multitud d’altres dolències i malalties a tractar. El món rural, som ciutadans d’aquest país, volem ser atesos amb les condicions prepandèmia. Ja no demanem més, però tampoc menys.