Joan Roma

EL QUE ENS JUGUEM AQUÍ I A LA UE. Molta gent pensa que les victòries guanyades, son victòries segures, inamovibles i definitives. I no, no, només cal fer un mínim seguiment del que diuen i després fan, a les institucions on governen. El pas de la teoria a la pràctica, suposa retrocedir anys, fins i tot decennis, en àmbits que crèiem intocables. Ho veiem, tot sovint en els EUA, on la petjada de Trump ha deixat canvis en un gran nombre d’Estats, de manera que drets com a l’avortament, a sanitat, a la lliure educació, i d’altres, no solament son qüestionats sinó que es legisla en contra, amb la intenció de reduir-los o fins i tot prohibir-los. Aquells principis ja els tenim aquí, amb maneres i propostes que espanten pel que tenen d’irreals i falsejats. Es qüestiona tot, i es perdonen o justifiquen actes i accions lligades a dictadures, religions i/o moviments contraris a les llibertats. No es teoria, és pura realitat que la imposen tan bon punt arriben a cotes de poder. No hi ha pitjor adversari que fanàtics i il•luminats. Ho hem vist en el passat, però és que ara ho patim en el present. Recomano fer un repàs a les accions i actuacions dels governs municipals on coincideixen PP i VOX, i lògicament en totes les comunitats autònomes on comparteixen càrrecs institucionals. Si el PP ja era un partit de dretes, ara ha anat més cap a la dreta fins tocar-se amb l’extrema dreta, en multitud d’aspectes. Els dos partits han entrat en competició i ara han de demostrar que son més radicals que l’altre per evitar se’ls emporti els vots. Es així com ja no podem situar el PP en el centre – dreta, on el situàvem vint anys enrere. Amb una certa generositat, tot sigui dit, però és que ara la competició és tan dura i constant com per preveure en cada moment quina opció assumirà. Sempre és la més radical i contrària a les llibertats. I han arribat a un punt en que res els aparta del gran objectiu: governar, per imposar i al mateix temps ,fer negoci. Perquè aquesta és una altra constant: govern que tenen, govern que contaminen i converteixen en eines de benefici propi. Per a ells, la corrupció té un caràcter de pecat venial que pot ser justificat, sota criteris diversos. Però, tornant al principi. Fa pocs dies hi hagué la trobada de líders de partits d’extrema dreta, en la qual es van poder escoltar autèntiques bestieses, des de tots els punts de vista, però no eren paraules al vent, eren propostes que alguns estan aplicant en els seus països i altres pretenen aplicar-les tan bon punt, els electors els facin confiança. No volen una UE forta i lliure, no, no, ells volen uns Estats poderosos i deslligats d’obligacions externes. Faran tot el que puguin per tirar per terra les lleis progressistes, per canviar-les per altres de retrògrades. No hi ha drets segurs, perquè ells estan disposats a modificar-los i si convé, fins i tot suprimir-los. Ningú agafi el repte com teòric, perquè és molt real el que ens juguem. Mobilitzem-nos perquè ens hi va el progrés i la llibertat. Tenim la gran ocasió el 9 de juny, a les eleccions al Parlament Europeu.

TERRORISME NO, PERÒ VIOLÈNCIA SÍ, I MOLTA! Aquests dies, es torna a parlar, i molt ,de Tsunami Democràtic, per les peticions de declaració impulsades pel Jutge de l’Audiència Nacional, García Castellón. Un magistrat polèmic, imprevisible i donat a giragonses estranyes i sorprenents, en els expedients que té sota la seva responsabilitat. Considero fora de lloc les acusacions de terrorisme, però al llarg del procés i post procés hi hagué clares i contundents mostres de violència. Molta violència, en els seus diversos aspectes i apartats. Violència institucional, violència contra persones, violència contra mobles i immobles. No vulguin ara fer oblidar i esborrar de la memòria individual i col•lectiva el que vam veure o vam patir, en pròpia carn, milers o desenes de milers de persones. O és que no hi hagué violència verbal i física, en l’encerclament del recinte del Parlament de Catalunya, fins el punt de que alguns alts càrrecs van haver d’accedir, en helicòpter ? No era violència les escridassades, aldarulls i fins i tot agressions físiques a diputats i diputades? Tampoc ho era la manifestació davant Economia i Finances, amb dos vehicles de la guàrdia civil destrossats, i els líders de l’ANC i Òmnium al damunt ? I centenars de contenidors, papereres, bancs, senyals de trànsit, jardins, façanes i aparadors de desenes de botigues i centres comercials d’àmplies zones de Barcelona, però també d’altres pobles i ciutats de Catalunya, destrossats i cremats, no era violència ? Tampoc ho eren els enfrontaments contra els cossos de seguretat de Catalunya i de l’Estat, per a frenar i contenir les ànsies vandàliques de milers de manifestants ?Tampoc ho va ser la vulneració del Reglament del Parlament, en les sessions del 6 i 7 de setembre de 2017, en les quals es van escridassar, amenaçar i injuriar a tots aquells que defensaven la democràcia , en contra dels juramentats per trencar-la ? I què dir dels qui vam patir persecució, amenaces, i tota mena d’actes com vandalisme en locals de partits o en espais municipals, pel simple fet de voler mantenir l’ordre constitucional? Vam ser centenars els alcaldes i regidors escridassats i amenaçats per no haver-nos afegit a la deriva insurreccional dels independentistes. Podria seguir amb explicacions i detalls sobre invasions d’estacions de trens, de busos, o fins i tot de l’aeroport de Barcelona, i de la frontera amb França, impedint la circulació de persones i mercaderies. I moltes altres accions i actuacions, en les quals hi hagueren amenaces i exigències de paràlisis, cas de no acceptar aquelles exigències. Què és sinó violència tot el vist i descrit ? O és que volen esborrar de les nostres memòries i vides, tot el patit i viscut ? Es que esborraran milers d’hores d’actes enregistrats per càmeres privades i públiques, que donen fe de la violència exercida ? Només cal fer ús de les noves tecnologies per a recuperar les accions dutes a terme, i si algú no les vol creure que llegeixin centenars d’actes d’assegurances i d’institucions públiques i privades, detallant les destrosses patides i el cost per reparar-les. Ningú vulgui ara tornar a enganyar, o fer veure que tot va ser fruit de la nostra imaginació. Som milers els notaris del que va passar. La història no pot ser falsejada pels qui, ara i aquí, no la volen assumir.

FUGIDA ENDAVANT. Si mirem tota la trajectòria del procés, arribem a la conclusió que era una fugida endavant, sense cap altre destí que batallar contra Espanya, per convertir-se en víctimes de tota mena de suposades i inventades tropelies. Qualsevol error, proposta o decisió procedent d’Espanya, havia de ser qüestionada i criticada per molt positiva que fos. Sempre es pot trobar un forat o una escletxa com per fer-la servir d’excusa per desautoritzar-la. El dany produït en tots aquests anys ha estat enorme perquè costarà una o dues generacions tornar a una certa normalitat. En aquesta fugida endavant els partits independentistes han tingut un gran protagonisme però han estat enormement ajudats per l’ANC i Òmnium cultural. Algun dia s’haurà de posar sobre la taula com pot ser que una entitat, suposadament cultural, emprengués el camí cap a la revolta, per a acusar l’Estat espanyol de tota mena de desastres. El cert, però és que tota aquesta suma de partits i entitats, aplegats a l’entorn de mitjans de comunicació públics i privats subvencionats , van disposar de potents altaveus que permetien arribar a totes les cases, en tota hora i moment. El dany causat per TV3, Catalunya Radio i mitjans afins, ha estat enorme. Si una decisió toca prendre, el més aviat possible, és desmantellar les estructures d’aquests mitjans, per convertir-los en fiables i objectius. No pot ser el manteniment d’espais com Més 324 de Xavier Grasset, en que anys després del centre del procés, continuï al servei de la causa, amb nombrosos tertulians procedents dels àmbits directes del processisme. No pot ser que amb el diner de tots, es pugui avalar i mantenir embats independentistes contra el govern central, i els altres partits que no son independentistes. Ha costat molt, i s’ha patit molt per arribar als resultats del 12 M. El domini independentista sobre els mitjans, organismes i institucions públiques, garantia la continuïtat sinó del procés, sí de tot el relacionat en el victimisme i la lluita contra tota manifestació de l’Estat espanyol. S’han enverinat les relacions fins extrems insuportables, i només unes eleccions podien resoldre el conflicte. Es el que ha fet el poble català, el passat 12 M. Cansats, esgotats i cabrejats, una part s’ha quedat a casa i una altra part ha decidit canviar de vot com per fer guanyar a Salvador Illa- PSC, i atorgar a aquest partit la responsabilitat de conformar govern. Cert que Puigdemont, tot i haver dit que plegaria si els resultats no li eren favorables, torna a trencar la paraula donada i pretén una nova fugida endavant pensant pot obligar a trencar la voluntat de la ciutadania. Es un autèntic il·luminat, amb un ego fora de lloc que pretén amb noves mentides i falsedats donar semblança a la proposta que fa. Ja no és creïble ni respectat. El seu temps ha passat i encara no ho vol reconèixer. Tot arribarà. Les fugides endavant sempre acaben malament, i prou dany han causat com perquè ara desitgem faci mutis pel fòrum el més aviat millor.

CUANDO EL RIDÍCULO NO SE QUEDA EN CASA. En mis cuarenta años de política activa, en instituciones (concejal, alcalde, diputado) procuré seguir el principio, establecido por el Presidente Terradellas, de evitar “hacer el ridículo”, porque es uno de los peores defectos, para un político. También, seguí otro principio: el de “un juramento es para cumplirlo, en todo momento y lugar”, y finalmente el de la honradez a toda prueba, y no mentir nunca. En este largo período, he conocido, tratado y negociado con múltiples cargos electos, de todos los colores y situaciones. Puedo asegurar que los principios básicos se han ido deteriorando con el tiempo hasta alcanzar cotas muy bajas, en los últimos años. De todas formas, es muy diferente constatar el bajo nivel, en las instituciones “de casa” que ver estos niveles en fórums y escenarios externos. Debo reconocer que todo iba con una cierta normalidad hasta que empezaron los primeros escarceos del “proceso independentista”. Con ellos llegaron las ganas de sorprender, asombrar y superar todo lo visto. Suponía el triunfo de la astucia por encima de la normalidad y naturalidad. Es así como vimos y escuchamos discursos, cada vez más subidos de tono, en el Parlamento de Cataluña y en el Gobierno de la Generalitat. La cosa fue subiendo de tono, a medida que el embate entre los partidos independentistas, se fue haciendo más y más enconado, hasta llegar al paroxismo. Y así estamos a día de hoy, convirtiendo cada aparición pública, en un espectáculo de muy mal gusto. Tener de portavoz en el Congrego a Gabriel Rufián (ERC), y a Miriam Nogueras (Junts), supone contemplar cómo se puede actuar sin ningún miedo al ridículo. No son conscientes de hasta qué punto han destrozado la imagen que se tenía de los representantes de Cataluña, de todos los colores. Ahora, el estropicio, mal gusto, mala educación y nula efectividad está garantizada en cada comparecencia pública, sea en el hemiciclo, sea en rueda de prensa. Hay una mezcla de prepotencia y soberbia que no les deja ver el ridículo que causan incluso cuando tratan temas supuestamente serios. De sus bocas, pocas veces salen, frases elogiosas, ponderadas y certeras sobre los temas a tratar. Buscan “epater” al personal y no se dan cuenta que para hablar con una cierta ironía hay que estar muy preparado. Sus intervenciones, o todavía peor, las que ofrecen sus segundos o terceros en el cargo, están llenas de improperios, contradicciones y ataques a lo que ellos consideran rasgos atávicos de la españolidad. Quieren demostrar altura de miras, donde solo hay recursos al pasado más tronado. Cuesta seguir sus intervenciones y sobretodo cuesta entender sus posiciones, sin variar un guion, más que gastado por el paso del tiempo. Somos muchos los que aspiramos a que la crisis interna de ERC y la que pronto llegará a Junts, se lleve a estos portavoces, para ser renovados por otros que comprendan la necesidad de retornar a tiempos pretéritos, en los cuales sus formaciones políticas eran apreciadas y respetadas por otras formas, otras maneras y sobretodo otros contenidos. Y nadie crea que no sufrimos ante estos espectáculos. Una gran mayoría desearíamos otros intérpretes y otras formas, para representar y actuar en defensa de la pluralidad y diversidad de opciones existentes en Cataluña. Todo se puede defender, sin necesidad de hacer el ridículo. Esperemos próximos cambios, en cuanto estas formaciones políticas, acuerden los nuevos rumbos a seguir.

LA PÈRDUA DE QUALITAT SANITÀRIA AL BERGUEDÀ. Mirant enrere, hem de reconèixer que havíem assolit uns bons nivells assistencials, tan a nivell local com comarcal. Parlo de la situació sanitària de 5 o 6 anys enrere, en comparació a la que tenim ara. Durant la pandèmia, vam acceptar reduccions i restriccions, que tots esperàvem serien anul·lades, una vegada recuperada la normalitat. Ens equivocàvem. Aquelles decisions han perdurat, i no solament això, en molts casos fins i tot s’han ampliat fins arribar a uns serveis mínims que en qualsevol moment poden col·lapsar. En tenim proves arreu el país, però molt especialment aquí, a la comarca del Berguedà. Per raons que ara no venen al cas, en les darreres setmanes, he parlat amb diverses persones que o bé directament o indirectament, han tingut contactes amb els serveis sanitaris. Totes elles m’han informat de seriosos problemes per ser ateses, en les degudes condicions de promptitud i singularitat. Vull dir, per part dels especialistes en cada matèria. I és que els problemes son diversos i extensos. En primer lloc, l’atenció primària a cadascun dels consultoris municipals de la comarca, han sofert reduccions brutals, en personal i en horaris. Es una primera mancança que produeix resultats molt negatius a l’hora d’atendre pacients, disposar d’un primer diagnòstic i poder-ne demanar, en el temps degut, altres per part d’especialistes. Si en el primer nivell no tenim l’atenció deguda, tots els altres se’n ressentiran, i al final en sortim tots perjudicats. Es el que passa a la comarca des de fa cinc anys, i res fa preveure cap millora. Més aviat al contrari. Falten metges de primària, falten pediatres, falten llevadores, falten ginecòlegs, ...Com volen evitar la regressió demogràfica dels pobles petits, i de muntanya, si ens redueixen o eliminen un servei tan bàsic i essencial com el de la sanitat ? Però, si falla la base, no podem dir que el nivell superior estigui degudament atès. A l’hospital comarcal hi falten especialistes, de manera que determinades proves i intervencions es van allargant fins extrems inacceptables. Parlem de garantir l’atenció vital, i això veiem està fallant, obligant els professionals dels consultoris a reclamar, exigir i protestar per retards inexplicables o mancances imprevistes. Considero arribat el moment d’exigir un fort cop d’atenció al Govern, per frenar el deteriorament i recuperar la qualitat i diversitat perdudes. No podem acceptar resignadament la manca d’especialistes en àmbits essencials. Ni reduccions d’horaris en tots els pobles que impedeixen una adequada atenció i seguiment a les persones malaltes. I exigir cobertura de places d’especialista, a l’hospital comarcal com per estar segurs que els malalts disposaran de l’atenció immediata i adequada, en tot lloc i moment. No demanem res més ni menys que ser ciutadans de primera, i no de segona o tercera com som ara.

EL PROPER GRAN REPTE: ELS ESTATS UNITS D’EUROPA. Just sortits de les eleccions al Parlament de Catalunya ja tenim a l’horitzó, unes noves eleccions, al Parlament Europeu. El 9 de juny, escollirem els 61 eurodiputats que representaran Espanya, davant l’Eurocambra. N’elegim 61, sobre un total de 720. Es una bona proporció, com per ser influents i/o decisius, en les polítiques comunitàries, per als propers quatre anys. Els resultats de les darreres, va ser ampli i contundent, a favor del partit socialista, amb 21 representants , per 13 el partit popular, 8 per a C’s, 6 per Podemos – IU, 4 per a VOX, 3 per a la coalició Ahora Repúblicas, 3 per a JUntsxCat, i 1 per a la Coalició por una Europa Solidaria. En aquelles, es van elegir 59. Ara, hem passat a 61, pel creixement demogràfic que ens situa en el quart lloc, després d’Alemanya, França i Itàlia. La importància d’aquestes eleccions ve donada per la situació interna i externa. La interna, fa referència, a la discrepància entre uns partits que no volen anar més de pressa del compte, o fins i tot voldrien alentir al màxim la formació d’una gran federació d’estats europeus, en contra d’altres partits com el socialista que consideren indispensable i urgent, avançar decididament cap una gran federació que culmini en els EUE ( els Estats Units d’Europa). La situació externa, ve donada per l’existència d’unes potències econòmico – militars, que son les que marquen l’agenda mundial: EUA, Xina i Rússia. Nosaltres, els europeus, depenem en tot i per tot dels EUA, que no sempre ens desitja el millor. Sota el principi de “primer nosaltres” queda clar que nosaltres som segon plat a taula. I si convé serem el tercer, segons com vagin les coses i segons qui governi en aquesta potència mundial. Precisament, per a no dependre tan, o fins i tot , poder volar sols, ens convé esdevenir una potència, en tots els seus termes: a nivell econòmic, industrial, polític i militar. En els darrers temps, s’han donat importants passos, en aquesta direcció. Però, tot va lent, massa lent per com van les coses a nivell global. I, hi ha qui voldria entorpir aquest projecte, aquest objectiu. Es veu clarament, en tots els partits d’ultra dreta, i amb alguns de dreta com el PP, que fan un seguiment total del que propugnen aquests euroescèptics, o clars contraris a la federalització. De moment, el repte previst és culminar el territori, amb la incorporació de 9, nous estats que s’afegirien als 27 actuals. Els terminis per fer-ho possible van dels sis als vuit anys, però és evident que tot dependrà de la propera composició del Parlament Europeu. Si volem ser forts i capaços de marcar la nostra pròpia agenda, hem de votar partits clarament europeistes. I d’entre aquests, el qui ha marcat objectius i projectes clars, és el partit socialista. Aconseguir un bon resultat, suposarà reforçar els altres partits europeus de mateixos o similars objectius, i alhora garantir una posició rellevant per Espanya, en els propers anys. Tenim a la nostra mà, fer-ho possible, atorgant el vot el proper 9 de juny.

EL NOSTRE TARTARÍ D’ARGELERS. Fa un parell d’anys, vaig escriure un article sota el títol del “nostre Tartarí de Waterloo” per a relatar la figura estrambòtica de Carles Puigdemont. Ara, torno a copiar alguns passatges de l’escriptor francès Alphonse Daudet, autor de la popular obra: Tartarí de Tarascó, per traslladar-la a Argelers, nou centre d’operacions de Puigdemont, amb els de Junts com a comparses.No hi ha cap dubte que tot el procés serà estudiat per les generacions venidores com un nou esclat de rauxa, d’una part del poble català, emportat per discursos, mobilitzacions, promeses, mentides i falsedats, que malgrat el traç gruixut de les propostes, van ser cregudes i seguides per centenars de milers de persones. Increïble, però real. Qui hagi estudiat la psicologia dels moviments populars, veurà en el procés uns punts de manual. Primer es prepara el terreny, amb un ús massiu d’informació barrejada amb propaganda, la qual degudament escampada per terra, mar i aire, va fent forat en determinats col•lectius. Si, a més es fa des dels ressorts del poder, amb diner de tots, alimentant mitjans de comunicació propis al costat d’altres de privats, s’aconsegueix repartir i escampar mentides i falsedats que serveixen per a justificar accions posteriors. Un element clau és buscar un enemic i dibuixar-lo com més diabòlic millor. Per a generacions de catalans, proclius a la rauxa, Espanya és l’enemic ideal. Està a prop, d’ella depenen multitud d’infraestructures, equipaments i serveis, de manera que qualsevol error, mal funcionament o inadequada inversió es pot vendre com maldestres, primer, tot seguit inútils, i finalment contraris a Catalunya. Creada la base de l’enfrontament i l’odi contra tot el que porti el nom d’espanyol, ja es poden vendre futurs de somni. El més fàcil i ràpid és marxar. Cap on ? Es igual. No cal donar precisions perquè si no s’entra en temes massa complicats. Es demana la independència i s’explica que amb els diners dels catalans sense la “xucladora espanyola” viuríem de meravella. De fet, durant anys ja s’ha anat preparant el camí fent els comptes del Gran Capitán. Milers de milions, per amunt, milers de milions per avall, de manera que si al principi uns havien calculat un possible dèficit de 3.000 milions, entre aportacions i inversions, calia buscar xifres més contundents. Sempre hi ha algun estudiós o aprenent que busca i recerca xifres d’escàndol. I si no les troba se les inventa, al cap i a la fi, tampoc cal ser tan primmirat. Es així com apareixen 11.000 milions i més tard, arribem als 23.000 milions. Ja està, amb aquestes xifres queda clar que Catalunya viuria en un paradís. I no cal pensar en minúcies com si li caldria crear un exèrcit, o una diplomàcia pròpia, disposar de ports i aeroports militars, etc, etc. No cal complicar-se la vida. Per aquests estrategues de saló, qualsevol nyap serveix per a justificar sortir d’Espanya. Ni tan sols han mirat la composició del país, ni els resultats electorals dels darrers 8 o 10 anys. Ells consideren que a Catalunya hi viuen els catalans de naixement, o millor els que voten independència. Els altres son “okupes” que es poden quedar si no empipen massa. No volen sentir parlar de la Catalunya dels 6 milions, i encara menys de la dels 8 perquè veurien que només un màxim d’1,5 milions vota independentista, i que n’hi ha 4,5 milions que no. Però, el nostre “Tartarí d’Argelers” ha de mantenir la ficció i no li costa gens trencar juraments ni paraules donades ni compromisos reiterats. Al cap i a la fi es va escapar en el maleter d’un cotxe, ha viscut a cos de rei, a l’empara d’una monarquia a Bèlgica, amb gran covardia va abandonar companys de Consell Executiu, i a tots els catalans. Però, ho va fer pel nostre bé, i ara busca la manera de convèncer que continua sent indispensable. Bé, qui ho cregui que el segueixi, però hi ha preses de pèl que haurien de tenir caducitat.

EL SEMPITERN DÈFICIT DE SOCORRISTES. A les portes d’un nou estiu, malgrat la sequera, seran centenars les piscines municipals que obriran les portes per a convertir-se en “refugis climàtics” i centres d’oci i esports, en centenars de pobles , arreu de Catalunya. Però, un any més, es troben amb greus problemes per aconseguir socorristes titulats. Som un país carregat de problemes que no els sabem solucionar, ni trobem sortides com sí ho han fet, a la resta de l’Estat. Aquí, més papistes que el Papa, vam fer un canvi radical, set anys enrere que ha provocat un dèficit de 3.000 socorristes, sense haver previst cap solució a curt i mitjà termini. Aquell any, el govern de la Generalitat va decretar que totes les piscines amb una làmina d’aigua superior als 200 m2, havien de disposar de socorristes titulats. I els títols, s’havien d’obtenir en cursos de formació i no per les vies que havien estat habituals i normals, com ho segueixen sent, a la resta d’Espanya. Durant anys, decennis d’anys, molts estudiants i altres col·lectius, s’apuntaven a cursos de socorrisme aquàtic, de la mà de Creu Roja o de la Federació Catalana de Natació. Durant 4 o 5 caps de setmana intensos, aconseguien el títol. Un títol que els permetia trobar feina durant 2 o 3 mesos, en piscines públiques o privades. Tenien uns bons ingressos, molt útils per continuar estudis ,o simplement per compensar el temps dedicat. Feliços ells/elles i tots els qui els contractaven. No hi havia problemes perquè hi havia suficients titulats. Canviat el sistema, el dèficit va ser immediat, i ha esdevingut crònic de manera que a data d’avui, hi ha centenars d’ajuntaments a la recerca de socorristes, i com ells càmpings, hotels, cases de colònies, etc. Porto anys clamant en el desert, el retorn als vells temps. Tenim un Govern sord i mut. No ha volgut canviar el sistema per molt que s’ha insistit. El resultat és un dèficit d’uns 3.000 socorristes que obliguen a algunes empreses a buscar-ne a Xile i Argentina, sí, sí, allà ara és hivern i poden venir a fer la temporada aquí. També anirem a buscar-ne a Aragó, València, Andalusia....on els títols s’aconsegueixen com nosaltres abans aquí. Es un problema estúpid, al qual no se li ha volgut donar solució. I no parlem de raons de seguretat, parlem de voler demostrar a la resta del món que aquí demanem unes titulacions per damunt de tot i de tots. Abans, cobríem els llocs amb vigilants, que tenien el títol de socorristes terrestres, per actuar en casos d’incidents lleus. Estàvem d’acord en imposar socorristes aquàtics en piscines olímpiques, a les platges o en altres instal·lacions de gran superfície i volum, però res a veure amb piscines de lleure, de 150, 180 o 200 m2, amb una altra piscina de xapoteig per a la canalla, de 20 o 30 m2, en la qual és obligatòria una persona adulta que vigili al nen/nena. Doncs bé, s’havia de trencar la normalitat per imposar uns títols i obligacions que impedeixen obrir moltes piscines i que altres han de retallar superfícies per a posar vigilants. I milers d’estudiants que trobaven feina a l’estiu, han deixat de poder-ho fer. Fantàstic. Confio que un nou Govern, aporti solució a aquest despropòsit.

CRISIS EN EL INDEPENDENTISMO. Los malos resultados, en las elecciones al Parlamento de Cataluña, están provocando un auténtico terremoto en el mundo independentista. El primer afectado es ERC, pero no tardará en padecerlo Junts. De momento intentan disimularlo con propuestas de intercambio de votos y acuerdos que nadie ve posibles ni factibles. Es una forma de pasar tiempo para no pensar en el difícil futuro que les espera. Volviendo a ERC, nadie imaginaba un resultado tan contundente. Perder, 13 diputados, de una sola tacada, no estaba en las previsiones de nadie. Y ahora hay que digerir el resultado. Un resultado que deja el partido en muy malas condiciones para encarar el futuro, de aquí que haya dimitido Pere Aragonés, el presidente de la Generalitat, pero a continuación ha debido hacerlo Oriol Junqueras, el presidente del partido, y Marta Rovira, la secretaria general, huida a Suiza. Los tres principales cargos, han renunciado o lo harán después de las elecciones al Parlamento Europeo. Dejan, para finales de noviembre, celebrar un Congreso extraordinario para recomponer partido y dirección. En su larga historia, ERC ha mostrado su carácter convulso e impredecible, en múltiples ocasiones. Es un partido de difícil gestión porque mantiene el carácter asambleario de sus propuestas y decisiones con un alto grado de imprevisión e improvisación. Será muy complicado negociar acuerdos y pactos con un partido que ha entrado en una profunda crisis, sin ningún recambio a nivel de liderazgo. Hay un primer gran tema a negociar y pactar, como es la formación de la Mesa del Parlament, prevista para el 10 de junio, el día siguiente a las elecciones al Parlamento Europeo. No está claro qué órgano o qué parte de la dirección estará en condiciones de reunirse y acordar algún pacto. Y si ERC, está en esta situación no tardará Junts, en iniciar un camino similar. De momento quieren aparecer como serenos y tranquilos pero la procesión va por dentro. Han pasado de 32 a 35 diputados, pero han fracasado totalmente en sus aspiraciones de ser los ganadores y poder sumar una mayoría absoluta. Ni lo uno, ni lo otro. El fracaso ha sido rotundo, y por mucho que quieran hacer juegos malabares los números no salen. Pretender ahora ir a pedir ayuda a ERC, es una burla, después de años de críticas, juego sucio y ataques continuados en todos los ámbitos institucionales. Pero, intentar sumar partidos que no están por la labor, y proponer la abstención de otros, solo se le ocurre a una mente de otra dimensión. Esta fase quedará superada dentro de muy pocos días, y entonces aparecerá la pura y dura realidad. La de un partido desnortado, sometido a los vaivenes de un iluminado como Puigdemont que busca la salvación propia, cueste lo que cueste. Al final del camino, deberá dimitir porque nadie se lo imagina haciendo política de oposición en el tercer o cuarto banco del hemiciclo. Llegados aquí, será el momento en que Junts deberá plantearse cómo se organiza, qué dirección elige y cómo se enfrenta al futuro con altas dosis de realidad. Hasta ahora viven en un limbo, dominado hasta en los más mínimos detalles por Puigdemont y su pequeño círculo de adeptos. Pronto los alcaldes pedirán volver a la realidad y empezar una nueva etapa en la que todo está por hacer. En resumen, las elecciones del 12 M han supuesto un terremoto interno, en la vida política catalana, del cual sale muy reforzado el PSC de Salvador Illa, y deja en una fuerte crisis a todo el independentismo. Es una consecuencia clara de la apuesta de Pedro Sánchez por desinflamar y resolver el conflicto catalán, primero con los indultos y ahora con la Ley de amnistía. Que nadie dude que han sido elementos esenciales para llegar hasta aquí.

ELS 160 ANYS DE CREU ROJA ESPANYA. Creu Roja, va néixer a Suïssa, l’any 1863 ,de la mà de Henry Dunant, horroritzat pels morts i ferits a la batalla de Solferino ( Italia). Amb tres altres socis van fundar el Comitè Internacional de Creu Roja, a Ginebra, i en molt poc temps s’estengué arreu del món. Ha esdevingut l’entitat més important d’ajuda als desvalguts, amb presència en tots els països , amb el nom ampliat de Creu Roja i Mitja Lluna Roja. A Espanya, es creà el 6 de juliol de 1864, per la qual cosa enguany celebra els 160 anys d’existència. Milers de persones, joves i grans, formem part del voluntariat, l’autèntica” joia de la corona” de la organització. Escampats arreu del país, permeten arribar a tots i cadascun dels racons on algú necessita ajuda. I a banda dels voluntaris, centenars de milers de persones aporten donatius que permeten funcionar amb austeritat i alhora amb eficàcia. Vaig tenir molt clar que si algun dia disposava d’algunes hores lliures, em faria voluntari de Creu Roja. De fet, durant anys, semblava no tenir temps lliure fins que vaig decidir apartar algunes dedicacions per donar pas a la feina de voluntari. Em van proposar, com a primera feina, donar classes de català als immigrants radicats a Berga. Durant una quinzena d’anys aquesta va ser la meva aportació a Creu Roja i amb ella, a la societat en general. Havia treballat de professor de castellà a Berna, Suïssa, durant 7 anys, i cap al final de la meva estada, la Xarxa d’Acadèmies d’Idiomes on treballava em va encarregar la redacció de 3 nous llibres d’ensenyament del castellà, per fer-ne ús a les prop de 320 acadèmies, a tot el món. Tornat a casa, vaig exercir de professor de català i d’anglès, durant uns anys, compaginant la feina amb la de polític. Per això no em va costar gens reprendre la feina com voluntari. Durant la quinzena d’anys van passar per l’escola uns 400 o 450 alumnes, d’arreu del món. I en el moment d’obrir el Centre de Protecció Internacional de Refugiats, em van demanar canviar el català pel castellà, a la vista del conveni entre la UE- Govern d’Espanya i Creu Roja. Fa 8 anys que exerceixo aquesta funció, a raó de 3 classes, 3 dies a la setmana. Uns 650 alumnes han passat per la meva aula, abans d’emprendre el vol cap a qualsevol indret de Catalunya o Espanya. Tots aquests alumnes venen a classe i poden optar a aprendre també el català de la mà d’una mestra jubilada que dedica unes hores a la setmana a aquesta funció. Creu Roja del Berguedà, d’acord amb l’ajuntament i altres organismes gestiona 50 places, en el CPI, ubicat a l’Alberg de Joventut de Berga. El Centre sempre està ple perquè quan algú marxa ve un altre a ocupar el seu lloc. Son milers els que arriben per terra, mar i aire, i el Govern central els va distribuint en funció de les disponibilitats. El balanç que es pot fer d’aquest Centre com podríem fer de molts altres existents a diferents punts de la geografia espanyola, és molt positiu. A mesura que arriben se’ls atén, se’ls procura tot el indispensable, i se’ls va preparant per obtenir papers, primer i per trobar feina i habitatge tot seguit. Tot va més lent del que voldríem, però a mesura que van marxant , amb papers a la mà, suposa haver complert amb els objectius marcats. Ha valgut la pena, i la feina continua i continuarà de la mà de molts voluntaris i alguns contractats.

GIRAR PÀGINA, ERA AIXÒ. Hem tornat a decidir, com venim fent, gairebé cada any, des de fa 45 anys. Aquells que dubten dels resultats o no hi estan d’acord, han tornat a comprovar el rigorós funcionament del sistema democràtic, en el qual impera el principi elemental, d’una persona un vot. Érem molts els qui estàvem cansats, esgotats de tants embats inútils, de tantes crides a la mobilització i de tantes crítiques a tort i a dret com per desitjar una resposta clara i serena, per deixar enrere el procés i iniciar una nova etapa, pensant en els problemes quotidians, i en objectius a curt, mitjà i llarg termini. Els qui varem patir, més directament els efectes del procés, teníem ganes de demostrar amb xifres a la mà, la resposta de la ciutadania. Ara, la tenim, i em permeto posar-la negre sobre blanc per tal que els il•luminats que encara queden no les tergiversin. Atenció a les dades oficials, contrastades i contrastables per tothom qui ho vulgui fer. El cens electoral del 12 M, ha estat de : 5.754.840 persones. Ha votat un 57,94%, xifra de la qual ningú es pot sentir orgullós i clara mostra de desencís, cansament o cabreig. Si mirem els resultats obtinguts pels partits independentistes ( Junts, ERC, CUP i AC) sumen 1.348.183. Si restem aquest resultat, al cens total, trobem 4.406.657 que no han votat independentista. Almenys retinguem aquesta dada perquè cap independentista continuï dient que Catalunya és independentista. Més del triple de catalans, han votat altres opcions o s’han quedat a casa. En percentatges de votació, només un 43,6% han votat independentista, de manera que els no independentistes, sumen una àmplia majoria. Tenim dues dades importants, a nivell de resultats, clars i contundents. Si mirem els resultats per escons al Parlament, d’un total de 135, els quatre partits independentistes, sumen 61, lluny de la majoria absoluta ( 68) i lluny d’anteriors resultats, en anys lligats al procés, però també en etapes anteriors encara que alguns no es definissin clarament com independentistes. I arribem al partit guanyador( PSC ), amb 872.959 vots, un 28% dels votants, amb un Salvador Illa que havia fet de la proposta de “girar pàgina” el leitmotiv de la campanya. Ha donat resultat, amb 42 escons, que li permeten aspirar a presentar-se com candidat a la presidència de la Generalitat, una vegada constituït el nou Parlament. La composició de l’hemicicle no farà fàcils els acords i pactes, però si una persona pot aconseguir-ho és Salvador Illa per la llarga trajectòria al front de diversos organismes i institucions que ha presidit. Evidentment, aquí tots els partits han de ser conscients dels resultats i de la necessitat de no perdre més temps. I quan dic això penso en tots, però molt especialment en Junts, amb un cap de llista acostumat a no mantenir la paraula ni deixar pas a d’altres, confiant que amb falses esperances i noves mentides, podrà evitar el trencament intern de l’artefacte que encapçala. Ha arribat a final de trajecte i ara no sap com baixar. El poble ha parlat, i qui vulgui estudiar resultats, els té ben a la vista. Entre tots, hem decidit girar pàgina i encarregar la conformació d’un nou Govern, centrat en resoldre els problemes de les persones, en no buscar enfrontaments estèrils, i recuperar el temps perdut.

DEFICIÈNCIES LINGÜÍSTIQUES A LES ESCOLES. Es evident que un tema essencial per a tots els alumnes de qualsevol nivell, és el ple domini de la llengua o llengües amb les quals aprèn. A Catalunya, vol dir dominar tan el català com el castellà, per a poder seguir, participar i progressar en l’aprenentatge de totes les matèries educatives. Estem lluny d’aquesta situació bàsica. Ho dic, després de comprovar-ho amb nombrosos casos de nens i nenes, procedents de diferents països, els quals afronten una situació molt complicada. I entenc que pels mestres i les escoles on van, la solució no és fàcil, però sense disposar de potents equips de reforç en matèria lingüística, és impossible assolir els objectius educatius. Els canvis en la demografia catalana han estat espectaculars en els darrers quinze o vint anys, que s’expliquen per haver passat dels sis milions d’habitants que teníem, als vuit que tenim ara. Vol dir que milers, desenes de milers de nens i nenes, procedents de famílies nou vingudes, han entrat a les escoles, i han hagut de ser absorbits sense uns mínims de coneixements de les llengües pròpies: català / castellà. En la majoria de casos, han rebut una formació mínima en un o en els dos idiomes, i han estat integrats a la classe corresponent, amb clares deficiències lingüístiques. Com pot un nen/nena seguir el curs si d’entrada no comprèn bona part del que s’explica ? Com pot interactuar amb la resta de la classe si no és capaç d’entendre qüestions elementals ? Però, és que progressar se li farà encara més difícil, a mesura que vagi passant de curs. En molts casos, li suposa haver de compaginar tres o quatre idiomes alhora. He parlat amb alguns d’aquests nens/nenes que tenen el seu idioma matern: ucraïnès, farsi, georgià, bambara, wòlof,urdú, àrab, ....Tots ells l’han de compaginar amb el català i castellà a l’escola, i afegir-hi l’anglès quan els hi toqui. Es cert que el cervell infantil és privilegiat per a l’aprenentatge d’idiomes, però tot té un límit, i treballar amb greus deficiències idiomàtiques complica enormement la vida dels infants, però lògicament també dels mestres. Porto més de quaranta anys, donant classes d’idiomes i tot necessita el seu temps i el seu mètode. Pretendre , en unes poques hores setmanals, ensenyar català i castellà, fins arribar a uns nivells raonables com perquè puguin integrar-se en el grup i participar adequadament amb la resta, és somiar despert. L’aprenentatge dels dos idiomes bàsics, precisa temps, mètode i constància. Abans d’integrar-los en un curs, han de tenir classes intensives dels dos idiomes, com perquè la integració sigui adequada per a ells i per al grup. He pogut constatar que això no és habitual, i tenim centenars, o milers d’infants que assisteixen a cursos sense comprendre gaires coses. Ningú s’estranyi del rebuig que tenen a anar a una escola en la qual son figures estàtiques. Comprenc les dificultats i el cost que té aquesta integració però no hi ha cap altre remei si no volem augmentar el fracàs escolar. Sense coneixement dels idiomes, no es pot ensenyar, ni aprendre ni participar degudament. Toca doncs, incrementar notablement els mestres dedicats a l’ensenyament del català i castellà, per acollir degudament les noves i constants onades de nou vinguts, al llarg de tot el curs. Només amb el degut coneixement de les llengües, podran integrar-se en les degudes condicions per a ells i pel conjunt. Estem lluny d’aquest objectiu.

LES DIFICULTATS DE COMPARTIR CARRETERES SECUNDÀRIES. En els darrers anys es van impulsant i duent a terme un gran nombre d’activitats lligades a l’esport del ciclisme, amb la voluntat de convertir la comarca del Berguedà, en un referent a nivell de tot Catalunya. La proximitat a l’àrea metropolitana de Barcelona, per una banda, i l’existència de nombroses carreteres secundàries plenes de revolts, ascensos i descensos, enmig d’una natura privilegiada, permet pensar en convertir-se en un paradís pel ciclisme. El mateix pensen els amants del motorisme, de manera que poc a poc la comarca veu increments notables de practicants d’aquest esport, al llarg de tot l’any, però molt especialment a la primavera i estiu, i en concret i de manera molt notable, els caps de setmana. Pels qui vivim en alguna d’aquestes carreteres “atractives” podem trobar-nos 20 o 30 colles, en un sol dia. Colles de 4 o 5, fins a 15 o 20. Aquesta és la realitat d’avui dia, toca avaluar-la i reflexionar sobre si estem en condicions de convertir-nos en el paradís del ciclisme i el motorisme, per compartir-los amb els nostres desplaçaments habituals i obligats per la feina, els serveis o l’oci. Personalment, sóc un dels que em toca compartir espai, seguretat i disponibilitat amb aquestes dues modalitats esportives. D’entrada, hem d’acceptar que la convivència no és fàcil, ni exempta de considerables perills, traduïts en un bon nombre d’accidents, més o menys greus. Lògic, i jo diria que inevitable. Tenim unes quantes carreteres, dissenyades cent o cent vint anys enrere, estretes, plenes de revolts i moltes d’elles amb el ferm en mal estat. Sumat tot plegat, suposa circular, tots plegats per vies molt perilloses. Pels qui anem amb quatre rodes toca fer molta atenció, no voler córrer mai, i estar atents a tots els revolts, siguin molt tancats o menys, perquè en qualsevol moment poden aparèixer ciclistes o motoristes. La tensió en tot el recorregut és alta, i fins arribar a destí s’ha de ser conscient de la possibilitat d’algun incident o accident, en qualsevol moment. Fa anys vaig decidir anar sempre amb els llums encesos, per millorar visibilitat. Poc a poc, anem veient com alguns ciclistes porten algun llum, per facilitar la visibilitat. Considero hauria de ser obligatori perquè afavoreix la seguretat, com també tenir la norma de circular en fila, i evitar el doble o triple front, ni que sigui en les poques rectes existents. En quan als motoristes, la perillositat és molt més elevada per la velocitat i el mal estat del ferm. Tot plegat s’ajunta i produeix nombrosos accidents. En un bon nombre de casos també es nota la manca de domini, per part d’alguns conductors que es troben en carreteres poc habituals per a ells. Es molt diferent circular per carreteres urbanes, autovies o autopistes que venir a la comarca i endinsar-se per vies estretes, sinuoses amb ferms malmesos. El risc és constant. Així estem, i així estarem un bon nombre d’anys fins que el Govern decideixi dur a terme les millores promeses. En aquest mentrestant, s’ha de trobar un prudent ús d’aquestes carreteres secundàries, avisant dels perills i exigint unes mesures molt concretes, per a poder compaginar la circulació dels vehicles de quatre rodes, amb les motos i les bicis. A tots ens interessa no prendre mal ni causar-ne.

GANA EL PSC, PIERDE EL INDEPENDENTISMO. Las urnas han hablado y han confirmado los pronósticos de los últimos meses. De hecho, ayer se repitió la victoria del PSC, de las anteriores, si bien con mayor amplitud. En concreto, 9 diputados más. De 33 a 42, a mucha distancia del segundo, Junts con 35, de ERC con 20 (tenía 33), el PP con 15 (tenía 3), VOX con 11 queda igual, Comunes 6 (tenían 8), 4 la CUP (tenía 9) y finalmente entra Alianza Catalana con 2. Así queda el hemiciclo, formado por 135 diputados/as. Por primera vez en los 45 años de democracia recuperada, el PSC ha ganado en votos y escaños. Salvador Illa se convierte en la figura central de la nueva etapa, en la cual el independentismo consigue unos pésimos resultados. Si alguien dudaba sobre la continuidad del “procés” ayer se desvaneció. Ni siquiera sumando los 35 de Junts, con los 20 de ERC, los 4 de CUP y los 2 de AC, se llega a los 68 de la mayoría absoluta. Se quedan en 61. No volveremos a escuchar “la mayoría independentista”, en el Parlament. Vistos los resultados queda clara la dificultad para tejer pactos y acuerdos estables. Había, y todavía hay algunos (muy pocos) que sueñan o amenazan con una repetición electoral si en unas semanas no se consigue conformar una mayoría de gobierno, o por lo menos, un pacto para iniciar andadura y sin entrar en el gobierno, por lo menos permitir gobernar ni que sea en minoría. Hoy toca hacer la digestión de resultados. Para algunos será dura, especialmente para ERC y la CUP, los grandes perdedores, pero también toca reflexionar a los Comunes que han perdido dos representantes. Y el PP deberá calmar un poco su triunfalismo porque ha subido mucho, cierto, pero no deja de ser la cuarta fuerza política de Cataluña. Para un partido de Estado, que pretende ser alternativa, está muy lejos de parecerlo en uno de los territorios que aportan más diputados a las Cortes Generales. Y que conste que después de tanta gesticulación, acusaciones y amenazas por la Ley de Amnistía, resulta que la han escondido durante toda la campaña electoral. No ha habido ninguna mención ni a los indultos del pasado, ni a la Amnistía del presente. Silencio total y absoluto. Curioso ¿no? De hecho, aquí radica uno de los puntos clave del resultado del PSC. Se buscaba “pasar página al proceso” y se ha conseguido. Por el resultado propio, y por el fracaso de los independentistas. Los indultos desmovilizaron el proceso, y la Ley de Amnistía lo entierra. He dicho antes que el PP, aparcó la crítica, lo mismo hicieron los independentistas que tampoco centraron su campaña en la amnistía. Se da por hecha, y se acepta que supone girar página y no pensar en “volverlo a hacer”. Son conscientes que la ciudadanía está cansada, agotada de tantos embates y acusaciones contra el Estado. Tampoco un nuevo referéndum ha estado en la agenda electoral. Se intentó los primeros días, pero se vio el desinterés de la gente. Al final, hemos hablado de lo que tocaba hablar, de economía, de la sequía, de los servicios públicos, de la educación, sanidad. Finalmente, la agenda independentista ha pasado a mejor vida e incluso Puigdemont desde Francia, debía apelar a la gestión. Hechos los deberes, ahora toca a Salvador Illa y el PSC, preparar el camino para conformar un gobierno progresista. No será nada fácil, a la vista de los resultados de ERC, pero hay que dejar tiempo al tiempo para digerir resultados y estudiar posibles apoyos, desde dentro o desde fuera. Lo que parece impensable es que alguien quiera jugar con una repetición electoral. Sería una irresponsabilidad que podría costar muy caro a los que la promuevan. Salvador Illa tiene una larga trayectoria de gestión y pactos como para conseguir los objetivos propuestos. Pronto lo veremos.

CATALUNYA HA TORNAT A DECIDIR – EL PSC, HA GUANYAT. Ahir, vam assistir a un nou triomf de la democràcia. Catalunya ha tornat a decidir i ho ha fet de manera molt diferent a anteriors conteses electorals. Per primera vegada, en els 45 anys de democràcia recuperada, en unes eleccions al Parlament, el PSC guanya en vots i en escons. Va obtenir un 27,94% dels vots emesos, 869.855 que li suposen 42 representants, en un Parlament format per 135 diputats/diputades. En tenia 33, n’ha guanyat 9. En segona posició, Junts, amb 35 diputats. En tercera, ERC amb 20 ( venia de 33), segueix en quarta posició el PP, amb 15 escons( en tenia 3), VOX amb 11, 6 els Comuns( en tenia 8), 4 la CUP( en tenia 9) i finalment Aliança Catalana, es converteix en partit parlamentari amb 2 escons. Amb els resultats a la mà queda clar el missatge dels catalans que converteixen Salvador Illa en el guanyador, i suposen una baixada molt rellevant del conjunt del bloc independentista. Agradi o no, aquest és el mapa electoral que, entre tots hem decidit. Avui, pertoca a tots els partís fer balanç. Reflexionar, avaluar i sospesar les raons dels guanys i pèrdues, per a tot seguit, actuar en conseqüència. El mapa no serà fàcil de gestionar, però és el que pertoca fer. No s’està en política per resoldre temes senzills, sinó per saber encaixar resultats, saber-los interpretar, i decidir quin és el millor camí a seguir. Després de prop d’una dotzena d’anys, ficats en el procés, els resultats han estat clarament negatius per al conjunt del país. Només cal mirar qualsevol dels indicadors d’activitat, per constatar la pèrdua de pes, en el conjunt d’Espanya i de la UE. Els governs de torn han estat distrets, en tota mena d’embats i propostes, deixant la gestió en segon lloc. Toca, recuperar gestió i activitat per atrapar el temps perdut, i posicionar-se davant els grans reptes que tenim al davant. La figura de Salvador Illa, pot facilitar els necessaris acords per a fer possible aquesta nova etapa perquè ha estat en llocs rellevants, i se n’ha sortit bé. Els seus anys d’alcalde, li han donat les pautes a seguir per lligar pactes i aconseguir acords. En la seva victòria no hi ha hagut ni un bri de prepotència ni menysteniment envers ningú. Respecte total als resultats, i crida a tothom per fer possible la nova etapa que avui encetem. Parlarà, s’asseurà amb tots i cadascun dels partits parlamentaris, amb excepció de VOX i AC, tal com es va acordar fa pocs dies. S’ha de trobar la formula per fer possible un Govern progressista, i encarar la nova etapa. Qui cregui que pot deixar de banda resultats, i bloquejar qualsevol sortida, cometrà un greu error. El país i la seva gent necessita un Govern ferm, preparat i totalment dedicat a millorar les condicions de vida de tots els catalans, sigui quin sigui la seva procedència. Salvador Illa va posar els serveis públics com a gran prioritat perquè funcionin bé, i estiguin al servei de la ciutadania. Es un repte prou rellevant, com perquè tots els partits s’adaptin als resultats obtinguts, i en treguin les conseqüències. Hem girat un full, per obrir-ne un altre de molt diferent. Es el resultat d’haver tornat a decidir.

VIGILÀNCIA AL PARC DE L’AGULLA. Tota ciutat o poble que disposa d’un gran parc urbà, ha de preveure, els drets i deures dels ciutadans per a gaudir-ne, al llarg de tot l’any, amb senyalitzacions clares, dispositius adients , vigilància discreta, però efectiva, per si cal, imposar sancions quan fets concrets així ho reclamin. En tant que usuari habitual, en els darrers vint-i-cinc o trenta anys, puc assegurar que el Parc de l’Agulla podria “competir” amb molts dels parcs d’algunes ciutats suïsses, on vaig passar uns quants anys. Hi ha però un increment d’usuaris que poc a poc, van mostrant maneres i fets, que obliguen a pensar en accions de vigilància que fins ara no he vist ni comprovat. En els darrers quatre o cinc anys, només hi he trobat un dia un cotxe de la policia municipal, no estic segur si de Manresa o Sant Fruitós, i just fa quinze dies va entrar un cotxe dels Mossos que va recórrer el pas inferior i va tornar a sortir, sense baixar a terra cap dels dos ocupants. Perquè considero arribat el moment de disposar de vigilància ? Doncs per un increment de situacions que van esdevenint “habituals”. Hi ha un gran nombre d’usuaris amb gossos. En diversos cartells queda clar que han d’anar lligats, però entre un vint i un trenta per cent, no ho considera adient i volten pel parc, totalment lliures. Ja sabem com acaba la cosa, amb alguns, empaitant ànecs, altres barallant-se entre ells... Els cartells deixen clar, no donar de menjar als ànecs, per evitar distorsions en la seva alimentació, però sempre ha d’haver-hi algunes famílies que consideren bonic fer fotos dels nens donant-los-hi menjar. Sempre, també hi ha algun desaprensiu que considera graciós llençar algun envàs o bola de paper, per enganyar-los, com hi ha alguns nens que es diverteixen llençant gravilla al llac, sota l’atenta mirada d’uns pares que ni ho aturen ni ho recriminen. Tampoc queda clar per a alguns pares que a la part de dalt només poden anar en bicicleta els menors de set anys. Els adults han d’anar a peu. Doncs, son molts els que van en bici amb els fills, però ells al darrere damunt les bicis. Aquest costum es va imposant de manera que ja son molts els ciclistes adults que passen per dalt, en comptes de fer ús del pas de sota. La recerca de fotos originals en llocs prohibits, fa que tot sovint algun pare amb nen adjunt, passi per un lateral i s’assegui en el pantalà situat al davant de l’edifici de serveis. Ja està tancat amb una porta, però pel lateral s’hi pot entrar. També podrien saltar per dalt, posats a fer bogeries...En quan a jugar a pilota, és normal ho facin els infants, fins una certa edat, però ja no és de rebut alguns jocs amb joves o adults, perquè un cop de pilota d’ells pot comportar danys considerables a qui el rebi. I pel que fa el parc infantil, cal evitar que algun pare amb vuitanta o noranta quilos a l’esquena, vulgui fer la competència al fill, en el gronxador o en algun altre dels aparells. Podria seguir, però crec que toca pensar en algun tipus de vigilància, sinó policial, per part d’algun cos de voluntaris, que periòdicament donessin una volta, advertint sobre el què es pot fer o no, en un Parc esplèndid com el de l’Agulla.

PREPARATS PER A GOVERNAR. A pocs dies de tancar campanya i veure el resultat de les urnes, podem afirmar que el partit millor preparat per a governar, és el PSC. Pel candidat a president, Salvador Illa, i pel conjunt de candidats i candidates, a formar part del Govern de la Generalitat. No n’hi ha prou de tenir un bon cap de llista, s’ha de disposar de prou personal per a cobrir el gran nombre de càrrecs que finalitzen termini, el dia de les eleccions. Un govern, és un equip, per aplicar un programa de govern, durant els quatre anys que dura el mandat. Només si hi ha un bon president, acompanyat d’un bon equip, es garantirà una bona i eficient gestió. No és el que hem tingut en els darrers dotze anys. Massa gesticulació, massa propaganda i massa pensar en futurs impossibles, en comptes de preocupar-se dels problemes quotidians. No es pot estar en dues dimensions alhora, i quan es vol estar en una, es descuida l’altra. A dia d’avui, tenim una immensa administració de la Generalitat, en situació desorganitzada. Fa anys, molts anys que no s’ha produït cap reforma interna com per reordenar conselleries, secretaries generals i direccions generals. Passen els anys i ningú gosa posar en qüestió l’herència rebuda. Simplement es fan retocs cosmètics, o s’afegeixen nous òrgans, sobre els existents, creant major desordre i confusió. Ningú s’estranyi de l’enorme desgavell, ineficiència i retards, en la majoria de serveis. Hi ha accions duplicades i triplicades, amb formularis absurds per desconnectats de la realitat. Existeix una multiplicitat de normes, que es contradiuen unes a les altres, produint retards immensos, en serveis de caràcter vital. Podem agafar qualsevol departament, qualsevol servei per a mostrar les deficiències que l’afecten. Catalunya està pràcticament a la cua de tota mena de serveis a la ciutadania. Ho podem veure en resolució d’expedients de discapacitat, en ajudes a la dependència, en operacions mèdiques, en suport a la gent gran, ajudes a l’habitatge, .... La llista o més ben dit, les llistes son inacabables, de les quals se’n deriva que el prestigi i l’admiració que un dia havia aconseguit Catalunya, ha deixat d’existir. Ens hem convertit en una autonomia més, però a més, mal gestionada. La gent ja no confia en una administració envellida i desorganitzada. I no ens podem imaginar continuar en aquesta situació si no volem acabar molt malament. Recuperar el bon govern, només pot venir de la mà de qui està preparat i disposa d’elements per a dur-ho a terme. El PSC, disposa d’una persona formada, preparada i amb ganes de canviar les coses, com és Salvador Illa. I té al costat un partit fort i prou nombrós com per a trobar-hi les persones adequades per a cada càrrec a cobrir. Alguns fixen en dues-centes persones, les indispensables per a agafar el relleu, altres les apugen fins a les tres-centes, en funció dels nivells que es vulguin renovar. Sigui la xifra que sigui, Salvador Illa ha aconseguit prou recolzament i suport com per a mobilitzar tots els qui formen part del PSC, i alhora a molts d’altres que, ara sí, veuen en ell la persona capaç de recuperar el prestigi i el respecte perduts, i estan decidits a incorporar-se al projecte. Estem a punt de veure la resposta dels catalans. Estic convençut d’un resultat major i millor del que pronostiquen les darreres enquestes. Hi ha ganes de girar pàgina, i fer-ho prou bé, com perquè ningú tingui cap dubte. Ho veurem el diumenge a la nit.

DARRERS DESTINS D’UNS QUANTS IMMIGRANTS. Res millor per a rebatre els discursos i atacs dels partits populistes, contra la immigració, que donar alguns detalls sobre les feines que van assumint. Porto ja prop de vint-i-cinc anys, en contacte directe amb el món de la immigració, en tan que voluntari de Creu Roja, a la comarca del Berguedà. Primer, com professor de català ( 15 anys), i ara de castellà ( 8 anys). Han passat per les meves classes més de 650 persones, procedents d’una vintena de països. Alguns, en condició de refugiats, altres com simples immigrants. Uns i altres, han vingut amb unes ganes immenses de trobar feina i fer vida, amb la vista posada en una complerta integració, a la vista de la impossibilitat de retornar als seus països. Aquestes persones, el que busquen i volen, és trobar feina i habitatge, el més aviat possible, per tal de viure ells/ elles, i poder enviar alguns diners a casa seva. Per pocs que siguin, permetran sobreviure a les dificultats habituals, sigui a Burkina Faso, Senegal, Mali, Congo, Somàlia, Algèria, Síria, Afganistan, Azerbayan, Geòrgia, Ucraïna, o a diversos països de Llatinoamèrica. Ningú vulgui buscar altres objectius ni propòsits, perquè aquesta és la dura realitat. I estan disposats a treballar durament, per tal de fer realitat els seus somnis. En els darrers dies, alguns dels que tenia a classe, han obtingut els papers indispensables per a poder residir i treballar, de manera que han agafat els primers treballs que se’ls han ofert, contents i feliços de poder viure i treballar, en pau i tranquil•litat. Dels que han trobat feina, un ( Burkina Faso) ha anat a treballar en un escorxador d’aus, amb un horari de treball que comença a les 4 de la matinada i acaba al migdia. Anirà i tornarà en bicicleta, a falta d’un altre mitjà de transport. Dos altres ( Senegal) , la feina trobada és a Vilafranca, on viuran i treballaran en una explotació agrària, amb horaris lligats als habituals en cases de pagès. Una altra ( Ucraïna), ha començat a treballar d’ajudanta de cuina, en un restaurant del Maresme. Una altra ( Ucraïna), gràcies als seus coneixements de diversos idiomes, ha estat contractada per un hotel de Barcelona i finalment, una altra( Geòrgia) cuidarà d’una persona gran de Manresa, a raó de quatre hores diàries, i dues, els dissabtes. Aquesta és la relació de llocs de treball, de la darrera setmana, que com es pot veure és variada i variable en funció de l’estació de l’any i de les ofertes que arriben per diverses vies de contacte. Puc afegir que en tots aquests anys, els resultats de les insercions han estat esplèndids, per les dues parts. Per part dels immigrants, i per part dels empresaris que els han contractat. L’enorme esforç per arribar fins aquí, juntament amb les grans necessitats de la família que ha quedat en el país d’origen, produeixen el desig de treballar el millor possible, per a garantir continuïtat i integració. Més endavant, somiaran amb la possibilitat d’un retrobament familiar, una vegada els papers i l’estança ho permetin. Qui cregui que treuen feina a gent d’aquí que s’ho faci mirar.

NERVIOS INDEPENDENTISTAS. Ya en la recta final de las elecciones catalanas, asistimos a auténticos ataques de nervios, cercanos al pánico, por parte de ERC y Junts. Esperaban revertir tendencia, pero los días pasan y las encuestas indican una amplia escapada de Salvador Illa, al frente del PSC, y a lo lejos Junts y ERC se van alternando, en el segundo puesto. Muy por detrás, aparece la CUP, con una importante pérdida de votos y representación, y aparece el nuevo partido de extrema derecha catalana, Alianza Catalana, presidido por Silvia Orriols, alcaldesa de Ripoll (Gerona). Y ni tan solo aparece el partido de Clara Ponsatí (Alhora) muy crítica con todo y todos. Habrá que esperar a la noche del domingo para ver cómo queda el resultado, pero, de entrada, no es previsible un “sorpasso” de ninguno de los dos partidos independentistas, al partido socialista. De hecho, cabe recordar que ya en las anteriores, el PSC las ganó, y fue gracias al pacto entre independentistas que no pudo gobernar. De aquí, el gran interés en adelantar a los otros, para garantizar la formación de un Gobierno, en torno al partido socialista. Mi impresión personal, resultado de hablar y recorrer multitud de pueblos y ciudades es que las encuestas todavía no reflejan la realidad del país. Hay mucho voto oculto, fruto de tantos años de procesismo. Son muchas las personas reacias a informar sobre sus intenciones de voto, de manera que mi previsión es una mejora del voto socialista, en detrimento de la de los independentistas. Hay mucha gente harta de tantos embates, anuncios grandilocuentes, ataques a todo lo que se mueve y suene a español, y proclamas de propuestas que no tienen ninguna posibilidad de ser llevadas a cabo, se digan referéndums, declaraciones de independencia o decisiones unilaterales. En la vida de los pueblos, hay momentos de incertidumbre que aprovechados debidamente pueden llevar a hacer cosas impensables. Esto es lo que pasó en los años previos y posteriores a 2017, pero pasaron y no volverán. Y la prueba de que no volverán es la ridícula campaña “francesa” de Puigdemont, mediante la cual los militantes, simpatizantes y curiosos, son transportados en autocares al sur de Francia, para allí recibir la bendición, acompañada de sermón, del ex presidente fugado, en el maletero de un coche. Todo se puede vender y todo es susceptible de ser enmascarado en una hazaña de valentía y astucia, pero francamente comprar el relato, defenderlo y compartirlo con otros, solo los muy cafeteros, lo pueden hacer. El resto de los mortales nos lo miramos como un espectáculo fuera de nuestro tiempo. Lo interesante vendrá a partir de la noche electoral si los números se confirman. Si ERC queda tercera, habrá repercusiones porque avanzar las elecciones para quedar terceros, no entraba en las previsiones del presidente Aragonés ni de su entorno más directo. Si Junts queda segundo, pero no puede gobernar, habrá terremoto, como para hacer saltar por los aires un instrumento creado para lucimiento y salida personal de Puigdemont. Así, pues, preparémonos para una noche electoral de infarto, en la que habrá cambios importantes, en todos los partidos. Unos para salir del gobierno, otros para entrar y otros por unos malos resultados que obligarán a cambios relevantes en sus liderazgos y estructuras. Es hora de que el post proceso, pase factura y ponga a cada uno en su sitio. Mi previsión es que lo hará con mucha más contundencia y claridad de la que expresan las encuestas. Faltan pocos días para comprobarlo.

ELS REFORÇOS A ERC, POC EFECTIUS. De sempre, ERC ha tingut problemes de plantilla. Es a dir, li han faltat persones formades i preparades per assumir càrrecs de rellevància. Es un partit molt peculiar, i d’aquí, poc atractiu per segons quines persones i col·lectius. No li ha quedat altre remei que fitxar persones d’altres partits o anar-los a buscar a fora. Malament rai quan has d’anar a fitxar ex militants, perquè la majoria han sortit de mala manera, o simplement els han fet fora. Reciclar càrrecs, no és gens fàcil , i encara menys oportú, perquè hi ha desitjos de venjança o males pràctiques que es reprodueixen en el nou partit, amb resultats poc positius. En aquest apartat d’ex militants, hem pogut veure Ernest Maragall, o J. Ignasi Elena, entre d’altres. I en quan a nous, vinguts com independents, tenen F. Marc Álvaro, periodista i Joan Queralt, professor i jurista. Precisament, a les darreres eleccions generals, van vendre com a grans incorporacions aquestes dues persones, cosa que semblava predir millor prestacions dels grups parlamentaris al Congrés i al Senat. Bé, vuit mesos després de les eleccions generals, puc assegurar que aquestes noves incorporacions, de moment, han passat sense pena ni glòria. Les intervencions escoltades en una o altra Cambra, no surten de la línia habitual en ERC, sense especials característiques d’oratòria ni de contingut. Cosa semblant els ha passat als provinents d’altres partits, molt especialment del socialista. Al final s’integren totalment, i comparteixen la grisor general d’ERC, en la majoria de temes. Escoltar Gabriel Rufián no suposa cap novetat respecte del què dirà i com ho dirà. Es més que previsible en tot i per tot. Doncs bé, amb unes altres formes, els dos nous, si fa no fa, estan a la mateixa ona. Aquest és un dels grans dèficits d’ERC. No té personal propi preparat, i encerta poc a l’hora d’anar-ne buscar a fora. Ara mateix el partit no té el prestigi ni l’autoritat volgudes, després de tres anys de govern en que no hi ha res a celebrar. Ha estat un govern de perfil pla, sense grans projectes ni grans realitzacions. D’aquí les dificultats per exposar un relat engrescador. Ara, toca esperar resultats i el partit comença a constatar falta de fidelitat d’una part dels seus votants que poden marxar cap a Junts, i altres poden donar vot útil a Salvador Illa. Convocar abans d’hora per acabar tercer, és un mal resultat, molt dolent que si es confirma comportarà exigències de responsabilitats i renúncies al càrrec. Pel que fa els nou vinguts, podran gaudir d’uns anys de tranquil·litat perquè son vistos com forasters singulars, i un al Congrés i un al Senat no suposa cap gran sacrifici pels que voldrien anar-hi. De totes maneres és una mostra més que fitxar a fora, pot semblar una bona estratègia, però si al final no sobresurten en cap batalla, l’estratègia renovadora acaba en fracàs. Es el que han suposat aquestes dues incorporacions, venudes a bombo i plateret.

LLUÇANÈS, CONSULTES D’ANADA I TORNADA. Quan es diu que el recurs a consultes o referèndums, ha de ser en casos molt puntuals i extrems, no es diu per a desacreditar-los sinó per exposar les conseqüències que poden tenir, si no son reversibles. Ni Espanya ni Catalunya tenen una tradició d’ús d’aquesta eina política. N’hem tingut molt pocs, precisament per la por a un ús, poc adient, d’aquesta via de participació. Cosa molt diferent passa, a la capital de les consultes, a nivell mundial : Suïssa, on la figura de les consultes i referèndums, és cosa quotidiana. Tan quotidiana com que n’han celebrat prop de 700, a nivell federal ( estatal) des que va entrar en vigència l’actual Constitució de caràcter federal , l’any 1848. En la meva llarga estada a la capital i el seguiment constant que faig de la seva vida política, puc informar d’unes recents votacions com per autoritzar el Govern a una despesa de més de 5.000 milions, per a la renovació d’una part dels avions militars, o a no autoritzar allargar l’edat de jubilació o concedir una tretzena paga, en les pensions. I, als referèndums estatals, s’hi afegeixen els cantonals ( regionals) i els locals ( municipals) de manera que podem trobar-nos amb dues o tres votacions a l’any, amb diferents urnes per a decidir aspectes importants dels tres nivells administratius – polítics. Però, també cal saber que determinats temes no poden ser objecte de referèndum, per considerar-los vitals per a la continuïtat i supervivència com a nació. Tot té els seu límits i condicions. Doncs bé, estem en el país que estem, i tenim uns determinats condicionants que ens han marcat de per vida, per això trobo d’una immensa inconsciència i frivolitat, proposar un referèndum per a decidir sobre la independència de Catalunya, respecte d’Espanya. Alguns, molt ben pagats i condicionats, s’inventen l’ús de l’article 92 de la Constitució per dir que es pot fer un referèndum, mitjançant la delegació de la competència a la Generalitat, per part del Govern central, amagant que aquest article proclama que el cos electoral, ha de ser el de tots els espanyols. I només tindrà caràcter consultiu. I més greu encara, obvien que l’article 2 de la Constitució declara indivisible, Espanya. Tampoc va sortir bé la frivolitat comesa en el Regne Unit de celebrar un referèndum per sortir de la UE, amb tota mena de falsedats i enganys, que ara han aparegut , arreu del país, i l’han portat a uns graus d’ineficiència i precarietat com mai havien somiat. Costarà molt retornar a la UE, malgrat tinguin clar l’immens error comès. El mal està fet, i tardarà anys, en ser reparat. I vinc a casa nostra, amb les anades i vingudes per aconseguir crear la comarca del Lluçanès. A la vista dels resultats de la consulta als 13 pobles que n’haurien de format part, tothom hauria d’haver estat molt més prudent i respectuós, però hi havia pressa en tirar endavant, per mostrar fermesa i determinació, on els altres havien mostrat fredor. ERC es va atrevir a constituir una comarca amb 8 municipis, 226 km2 i 6.200 habitants. Ara, Olost ( 1.200 h), proposa fer una nova consulta, per decidir si quedar-se o marxar-ne. I és que estar en una molt petita comarca, o estar en una de molt gran ( Osona), canvia notablement, a l’hora de participar, donar i rebre serveis. Aquí la decisió és reversible, en altres casos, no ho seria.

A FALTA D’OBRES I GESTIÓ, CONILLS DEL BARRET. En la dura batalla pel relat i per sortir als mitjans de comunicació amb noticies impactants, el president Aragonés, ha de treure qualsevol cosa per cridar l’atenció. Si fa uns mesos va anunciar “ a bombo i plateret” la proposta sobre la Llei de claredat canadenca, aplicada a Catalunya, després va sortir amb la proposta de “finançament singular”. I com que tot crema amb una rapidesa mai imaginada, torna a la càrrega, amb un Referèndum, emparat per l’article 92 de la Constitució. Ja està, ha fet la gran troballa de la mà de Joan Ridao. Bé, sento desanimar als qui ho estiguin celebrant, però aquesta “sortida” l’he vista i escoltada no menys d’una desena de vegades en la meva vida política. Que ara Joan Ridao l’hagi tornat a posar sobre la taula ni sorprèn ni suposa cap descobriment extraordinari. Si algú creu que pot tenir vida pròpia i donar arguments a ERC o a qualsevol altre grup, va molt equivocat, i més en plena campanya electoral. Pels qui no hagin fet un seguiment del “descobridor de la formula màgica”, ha de saber que Joan Ridao havia estat Secretari General d’ERC. Després va fer carrera com jurista, va ser lletrat del Parlament, fins arribar a Lletrat major, amb nombroses publicacions i sortides als mitjans de comunicació on gaudeix de sòlids fonaments jurídics, molt especialment els destinats a justificar el camí cap a la independència. Tanta feina i tanta entrega a la causa ve mereixia premi, i és així com se li ha concedit el càrrec de Director de l’Institut d’Estudis Autonòmics, amb seu al Palau Centelles. Allà gaudeix d’una àmplia dedicació a estudiar tota mena de documentació i fonaments jurídics, amb un estimable sou de 120.389,42 euros a l’any. Just el que cobra un Conseller del Govern de la Generalitat, i molt més del que cobra el president del Govern espanyol. Bé, després de mesos o anys d’estudi, i després de la feina feta per la comissió creada per fer propostes sobre l’aplicació de la Llei de claredat a Catalunya, se li va encarregar fer un informe propi i ara ha entregat el resultat de tant esforç investigador: un referèndum sota l’empara de l’article 92 de la Constitució, i només per a Catalunya, sense cridar a votar a tots els afectats, com seríem tots els espanyols. O és que en una proposta de divorci només parla una de les parts? En fi, res de nou sota el sol. Un conill més al barret per treure’l en precampanya per fer front als moviments de Junts, per una banda i del PSC per l’altra. ERC , ha quedat difuminada per uns molt pobres resultats de la gestió de la Generalitat en aquests anys, fins el punt de no poder presentar cap “gran obra de govern”. A falta d’obres, projectes i realitzacions, s’ha d’anar a buscar , una altra vegada, la cançó del referèndum. No havien dit que el 9-N, el poble havia parlat?. I no havien de culminar o posar en pràctica les propostes de l’ 1-O ? Ho sento, però estic d’acord, de fet he estat sempre d’acord amb el principi dit i repetit pel president Terradellas: en política, si una cosa no es pot fer és el ridícul. Doncs, portem un grapat d’anys, que els independentistes han oblidat aquest gran principi. Allà ells. El país i la seva gent ha d’anar per un altre camí. I torno a recordar que som 8 milions que vivim i treballem a Catalunya.