Joan Roma

EL NOSTRE TARTARÍ D’ARGELERS. Fa un parell d’anys, vaig escriure un article sota el títol del “nostre Tartarí de Waterloo” per a relatar la figura estrambòtica de Carles Puigdemont. Ara, torno a copiar alguns passatges de l’escriptor francès Alphonse Daudet, autor de la popular obra: Tartarí de Tarascó, per traslladar-la a Argelers, nou centre d’operacions de Puigdemont, amb els de Junts com a comparses.No hi ha cap dubte que tot el procés serà estudiat per les generacions venidores com un nou esclat de rauxa, d’una part del poble català, emportat per discursos, mobilitzacions, promeses, mentides i falsedats, que malgrat el traç gruixut de les propostes, van ser cregudes i seguides per centenars de milers de persones. Increïble, però real. Qui hagi estudiat la psicologia dels moviments populars, veurà en el procés uns punts de manual. Primer es prepara el terreny, amb un ús massiu d’informació barrejada amb propaganda, la qual degudament escampada per terra, mar i aire, va fent forat en determinats col•lectius. Si, a més es fa des dels ressorts del poder, amb diner de tots, alimentant mitjans de comunicació propis al costat d’altres de privats, s’aconsegueix repartir i escampar mentides i falsedats que serveixen per a justificar accions posteriors. Un element clau és buscar un enemic i dibuixar-lo com més diabòlic millor. Per a generacions de catalans, proclius a la rauxa, Espanya és l’enemic ideal. Està a prop, d’ella depenen multitud d’infraestructures, equipaments i serveis, de manera que qualsevol error, mal funcionament o inadequada inversió es pot vendre com maldestres, primer, tot seguit inútils, i finalment contraris a Catalunya. Creada la base de l’enfrontament i l’odi contra tot el que porti el nom d’espanyol, ja es poden vendre futurs de somni. El més fàcil i ràpid és marxar. Cap on ? Es igual. No cal donar precisions perquè si no s’entra en temes massa complicats. Es demana la independència i s’explica que amb els diners dels catalans sense la “xucladora espanyola” viuríem de meravella. De fet, durant anys ja s’ha anat preparant el camí fent els comptes del Gran Capitán. Milers de milions, per amunt, milers de milions per avall, de manera que si al principi uns havien calculat un possible dèficit de 3.000 milions, entre aportacions i inversions, calia buscar xifres més contundents. Sempre hi ha algun estudiós o aprenent que busca i recerca xifres d’escàndol. I si no les troba se les inventa, al cap i a la fi, tampoc cal ser tan primmirat. Es així com apareixen 11.000 milions i més tard, arribem als 23.000 milions. Ja està, amb aquestes xifres queda clar que Catalunya viuria en un paradís. I no cal pensar en minúcies com si li caldria crear un exèrcit, o una diplomàcia pròpia, disposar de ports i aeroports militars, etc, etc. No cal complicar-se la vida. Per aquests estrategues de saló, qualsevol nyap serveix per a justificar sortir d’Espanya. Ni tan sols han mirat la composició del país, ni els resultats electorals dels darrers 8 o 10 anys. Ells consideren que a Catalunya hi viuen els catalans de naixement, o millor els que voten independència. Els altres son “okupes” que es poden quedar si no empipen massa. No volen sentir parlar de la Catalunya dels 6 milions, i encara menys de la dels 8 perquè veurien que només un màxim d’1,5 milions vota independentista, i que n’hi ha 4,5 milions que no. Però, el nostre “Tartarí d’Argelers” ha de mantenir la ficció i no li costa gens trencar juraments ni paraules donades ni compromisos reiterats. Al cap i a la fi es va escapar en el maleter d’un cotxe, ha viscut a cos de rei, a l’empara d’una monarquia a Bèlgica, amb gran covardia va abandonar companys de Consell Executiu, i a tots els catalans. Però, ho va fer pel nostre bé, i ara busca la manera de convèncer que continua sent indispensable. Bé, qui ho cregui que el segueixi, però hi ha preses de pèl que haurien de tenir caducitat.