Joan Roma

DEFICIÈNCIES LINGÜÍSTIQUES A LES ESCOLES. Es evident que un tema essencial per a tots els alumnes de qualsevol nivell, és el ple domini de la llengua o llengües amb les quals aprèn. A Catalunya, vol dir dominar tan el català com el castellà, per a poder seguir, participar i progressar en l’aprenentatge de totes les matèries educatives. Estem lluny d’aquesta situació bàsica. Ho dic, després de comprovar-ho amb nombrosos casos de nens i nenes, procedents de diferents països, els quals afronten una situació molt complicada. I entenc que pels mestres i les escoles on van, la solució no és fàcil, però sense disposar de potents equips de reforç en matèria lingüística, és impossible assolir els objectius educatius. Els canvis en la demografia catalana han estat espectaculars en els darrers quinze o vint anys, que s’expliquen per haver passat dels sis milions d’habitants que teníem, als vuit que tenim ara. Vol dir que milers, desenes de milers de nens i nenes, procedents de famílies nou vingudes, han entrat a les escoles, i han hagut de ser absorbits sense uns mínims de coneixements de les llengües pròpies: català / castellà. En la majoria de casos, han rebut una formació mínima en un o en els dos idiomes, i han estat integrats a la classe corresponent, amb clares deficiències lingüístiques. Com pot un nen/nena seguir el curs si d’entrada no comprèn bona part del que s’explica ? Com pot interactuar amb la resta de la classe si no és capaç d’entendre qüestions elementals ? Però, és que progressar se li farà encara més difícil, a mesura que vagi passant de curs. En molts casos, li suposa haver de compaginar tres o quatre idiomes alhora. He parlat amb alguns d’aquests nens/nenes que tenen el seu idioma matern: ucraïnès, farsi, georgià, bambara, wòlof,urdú, àrab, ....Tots ells l’han de compaginar amb el català i castellà a l’escola, i afegir-hi l’anglès quan els hi toqui. Es cert que el cervell infantil és privilegiat per a l’aprenentatge d’idiomes, però tot té un límit, i treballar amb greus deficiències idiomàtiques complica enormement la vida dels infants, però lògicament també dels mestres. Porto més de quaranta anys, donant classes d’idiomes i tot necessita el seu temps i el seu mètode. Pretendre , en unes poques hores setmanals, ensenyar català i castellà, fins arribar a uns nivells raonables com perquè puguin integrar-se en el grup i participar adequadament amb la resta, és somiar despert. L’aprenentatge dels dos idiomes bàsics, precisa temps, mètode i constància. Abans d’integrar-los en un curs, han de tenir classes intensives dels dos idiomes, com perquè la integració sigui adequada per a ells i per al grup. He pogut constatar que això no és habitual, i tenim centenars, o milers d’infants que assisteixen a cursos sense comprendre gaires coses. Ningú s’estranyi del rebuig que tenen a anar a una escola en la qual son figures estàtiques. Comprenc les dificultats i el cost que té aquesta integració però no hi ha cap altre remei si no volem augmentar el fracàs escolar. Sense coneixement dels idiomes, no es pot ensenyar, ni aprendre ni participar degudament. Toca doncs, incrementar notablement els mestres dedicats a l’ensenyament del català i castellà, per acollir degudament les noves i constants onades de nou vinguts, al llarg de tot el curs. Només amb el degut coneixement de les llengües, podran integrar-se en les degudes condicions per a ells i pel conjunt. Estem lluny d’aquest objectiu.