Thursday, February 27, 2014
POSAR ORDRE AL BOSC - art. Nació Digital
POSAR ORDRE AL
BOSC
En pocs dies hem tingut informacions realment contradictòries sobre l’ús i
abús d’alguns productes del bosc.
La primera informació ha deixat perplexes a moltes persones per quan
exposava la falta de fusta per part de les principals empreses serradores del
país. Noticia increïble en un territori ple de boscos. El que passa és
l’habitual en el nostre país. Ningú planifica, ningú programa, ningú pensa en
el futur a 8 o 10 anys vista. Ja no parlo de 20 o 30 anys com seria necessari
en temes mediambientals, com els que ara tractem.
Aquesta improvisació permanent, fa que ens haguem llençat a promocionar el
consum de biomassa, sense pensar en el consum de fusta, en el seu conjunt. Es a
dir, en els països planificadors i previsors, la gestió dels boscos comença per
pensar en l’ús de la fusta, de manera esglaonada, donant prioritat a la fusta
bona, i anant baixant cap a fusta de menor qualitat per destinar-la a usos
menys qualificats. Parlant clar, és estúpid convertir un bon tronc d’arbre, en
estella per cremar, en comptes de destinar-lo a fusteria artesanal o
industrial, o fins i tot per fer palets.
Ara i aquí, el baix preu de la fusta fa que molts la destinin a estella per
cremar, sense triar- la prèviament. El resultat, és que les grans serradores,
s’han quedat sense fusta de grans dimensions i hauran de parar, a l’espera de
canvis en el sector o d’importar-ne de França o altres països, quan aquí en
tenim en grans quantitats.
El preocupant és que no tenim cap autoritat clara en la gestió dels boscos,
i la improvisació és la norma habitual en aquest sector. Per tant, el futur és
molt incert per la indústria de la fusta, i els seus derivats. Estem cremant
fusta de qualitat, en comptes de cremar els residus forestals, en forma de pèl·let
o estella. Enlloc més es fa, només aquí i el futur passarà comptes.
Una altra noticia lligada al bosc, és una decisió típica d’un polític
populista com és el Síndic de la
Vall d’Aran. Resulta que vol acaparar tots els bolets de la Vall , sota el principi de
“els bolets son nostres” i només deixarem que els puguin collir els ciutadans
de la Vall
d’Aran o aquells que vinguin a passar-hi uns dies, i gastin en els hotels i
restaurants. Sota aquest principi podem acabar privatitzant tots els productes
del país.
Veurem on acaba aquesta iniciativa però és un mal presagi de per on va
Catalunya, sense un govern que realment governi el país. A falta d’una
autoritat central, totes les altres autoritats es veuen amb ànims de prendre
decisions en el seu territori. Si portem aquesta iniciativa endavant, en poden
venir d’altres, com considerar que l’aigua del Llobregat és nostre ( dels
berguedans) i per tant deduir que l’embassament de La Baells és nostre i si algú
vol aigua que la pagui. O que vingui a la comarca i ja li’n deixarem agafar...
I així podem continuar amb la neu, amb les flors, ... i amb multitud
d’altres productes i situacions. I posats a considerar nostres moltes coses, ja
podríem col·locar algun senyal als porcs senglars, cérvols, cabirols, etc, per
evitar siguin caçats en altres indrets. Si els hem marcat a la comarca, han de
ser caçats aquí i menjats aquí....Bé, pot fer riure, però estem anant per un
perillós camí.
I aquests dues mostres , suposen el desconcert existent en matèria
d’aprofitament dels boscos i els seus productes. La Generalitat no té cap
política forestal definida, ni abans ni ara, i res indica la tingui en el
futur. Mala cosa en un país molt densament repoblat a nivell forestal i que
podria produir una important riquesa si fos degudament gestionada. No és aquest
el cas, i podem veure com el sector quedar parat, o desmantellat per no
disposar d’una planificació mínima adequada.
Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà
Tuesday, February 25, 2014
BUTLLETÍ MUNICIPAL BORREDÀ - NÚM 5- FEBRER 2014
BUTLLETÍ
MUNICIPAL – INFORMEM – NÚM 5 – FEBRER 2014.
Fa més d’un any que l’ajuntament va presentar les peticions de subvencions
al PUOSC 2013 – 2017 . Aquest és el principal pla d’ajudes als ajuntaments de
tot Catalunya. Una vegada estudiades les sol·licituds, el resultat ha estat el
següent.
Subvenció de 124.974,50 EUR per Condicionament del carrer de la Font ( any 2017)
Subvenció de 5.025,50 EUR per la
redacció del projecte ( any 2015)
Subvenció de 75.020,07 EUR per
destinar a manteniment d’obres i serveis del poble, a raó de 18.755,02 EUR per
any.
Aquestes tres subvencions fan els 205.020,07 euros, concedits a
l’ajuntament de Borredà.
Amb tot, no estem d’acord en les anualitats concedides i per aquest motiu
s’ha presentat una al·legació per aconseguir que la redacció del projecte
s’avanci un any i estigui en aquest any 2014. I que l’obra del Carrer de la Font , es pugui fer l’any
vinent, el 2015. També es demana que la subvenció arribi als 160.000,00 euros.
El cost total d’aquesta obra és de 170.646,13 EUR. Aquestes al·legacions s’han
presentat dintre del termini previst, i haurem d’esperar unes setmanes més per
comprovar si s’aproven, o no. Sigui com sigui, el projecte per Renovar
totalment el Carrer de la Font
és un dels previstos de cara els propers anys, en el marc de renovar tots els
serveis soterrats, i el paviment de tot el Casc Antic. Això vol dir canonada
d’aigua nova, xarxa de clavegueram nova i més àmplia, i paviment nou, adaptat a
la normativa vigent.
La novetat important d’aquest pla, és que contempla una subvenció anual per
destinar al manteniment del poble, en temes com carrers i places, xarxa de
televisió per cable, xarxa d’aigua, de sanejament, etc. Disposarem de 18.755,02
euros cada any, en els propers 4 anys. Fins ara, els ajuntaments no rebíem
diners per aquest concepte. La crisis i les demandes de molts alcaldes, han
aconseguit aquest canvi en la normativa. Una bona decisió.
En el Pla de Governs Locals de la Diputació de Barcelona , l’ajuntament hi va
presentar dues peticions que han estat ateses . Les subvencions concedides son:
Subvenció de 210.000,00 per Condicionament 1er tram C/ Manresa i c/
Queralt. El cost total de l’obra és de 372.730,16 EUR
Subvenció de 60.000,00 per Planta
Potabilitzadora d’aigua. El cost total de l’obra és de 66.396,64 EUR.
Les dues ajudes son de caràcter immediat. La previsió de l’ajuntament és
executar de forma immediata la
Planta potabilitzadora, i esperar a fer l’obra del Carrer
Manresa a tenir tot el finançament garantit. Per aquest motiu s’ha presentat
una al·legació per demanar un increment de 40.000,00 EUR, en la subvenció.
Quedaran 122.730,16 EUR per finançar que esperem surtin de la venda de parcel·les,
propietat de l’ajuntament o d’una altra subvenció complementària. En el moment
que es tingui l’import total, s’adjudicarà l’obra.
PLA D’OCUPACIÓ DE LA DIPUTACIÓ. Pràcticament al mateix temps que se’ns
van aprovar les dues ajudes anteriors, també se’ns va comunicar la concessió de
20.525,51 EUR per destinar a un pla d’ocupació , destinat a persones a l’atur i
en risc d’exclusió. Aquest ajut s’ha delegat a l’Agència de Desenvolupament
Econòmic del Berguedà ( abans Consorci de Cercs), com ja s’havia fet en altres
ocasions. Serà l’Agència la encarregada de demanar informes al SOC ( servei
ocupació de Catalunya), i a serveis socials, per decidir les persones a
contractar. L’ajuntament ha previst tot un seguit de feines a fer,
complementàries a les de la brigada, consistents en pintar i arreglar espais en
zones verdes i zona esportiva, neteja de camins, senyalització, etc. Les
condicions seran exposades en el taulell d’anuncis de l’ajuntament, i la
tramitació anirà a càrrec de l’Agència. Els interessats es poden posar en
contacte amb l’Agència. La seu central està a la
Plaça Sant Joan de Berga.
AJUT SOCIAL – DIPUTACIÓ DE BARCELONA
En el marc dels ajuts que demanem a la Diputació de Barcelona, hem obtingut
una subvenció de 3.188 euros, destinada a serveis socials.
Aquest import permet fer front a despeses relacionades amb situacions
d’emergència, per part de persones i famílies amb greus dificultats. Mitjançant
l’estudi i informe de la treballadora social, l’ajuntament concedeix ajuts
considerats urgents.
I paral·lelament es reben altres ajuts, procedents d’organismes com Creu
Roja que se sumen als que han donat la gent del poble, consistents en aliments
destinats a persones o famílies en dificultats, de manera que tothom qui té
necessitat és degudament ajudat.
De moment, l’ajuntament disposa d’una reserva d’aliments recollits en
diverses campanyes dutes a terme l’any passat, que permeten arribar a l’estiu.
En cas de necessitat s’emprendrà una nova campanya, de manera coordinada amb
les entitats del poble.
I una de les interessants iniciatives per ajudar, compartir i impulsar
actuacions destinades a complementar l’acció municipal és BORREDÀ COMPARTEIX,
una associació d’entitats i grups del poble que han posat en marxa un fòrum de
debat i participació, amb diverses activitats programades. Oportunament les
donaran a conèixer a tot el poble. Animem i felicitem aquesta iniciativa.
DIFÍCIL DILEMA.
La Generalitat va concedir a càrrec al PUOSC 2011, una subvenció de
381.555,52 EUR, per la construcció del Magatzem municipal i parc infantil , a
la part de la zona esportiva que dona al carrer Barcelona i Carrer de Dalt. El
cost total de l’obra és de 401.000,00 EUR.
Aquesta obra no s’ha adjudicat fins ara, perquè la Generalitat paga amb
molt de retard. En aquests moments deu 123.000,00 euros a l’ajuntament, una
part dels quals correspon a la compra dels terrenys, feta fa prop de 3 anys. Es
evident que l’ajuntament no pot adjudicar una obra de 401.000,00 EUR i esperar
2 o 3 anys a cobrar-la. Ni existeix cap empresa que pugui fer l’obra i avançar
els diners, durant aquest temps.
Per aquest motiu la Generalitat ha concedit pròrrogues a tots els
ajuntaments, i la darrera acaba el desembre d’aquest any. Conscients de que amb
aquestes condicions els ajuntaments no poden adjudicar les obres concedides els
anys 2011 i 2012, ofereix una alternativa. Si un ajuntament renuncia a fer
l’obra, la Generalitat està disposada a donar-li el 50% de l’import de la
subvenció, i aquest import el pot destinar a despeses corrents.
Estem plantejant agafar aquest opció. Amb els 190.000,00 euros que
l’ajuntament rebria, eixugaria deutes pendents i amortitzaria una part dels
crèdits.
I el projecte de Magatzem i parc infantil, el deixaríem pel proper mandat,
en que es presentaria a la Diputació de Barcelona. Es a dir, el projecte es
faria però amb un nou retard, motivat per aquesta falta de tresoreria de la
Generalitat, i el garantiríem amb una subvenció de la Diputació de Barcelona.
Dintre les properes setmanes es negociarà amb la Generalitat aquesta opció
i si s’arriba a un acord es portarà el tema a debat i votació en un ple proper.
CAMPAMENTS 2014.
Borredà, juntament amb Saldes, son els dos municipis amb un major nombre de
campaments durant els mesos d’estiu. El gran nombre de campaments fa que ,de
tant en tant, algun no estigui prou preparat pel temps que tenim, i això
provoca alteracions de la vida normal. Activació del 112, bombers, mossos
d’esquadra, protecció civil,etc, i l’ajuntament ha de mobilitzar-se per oferir
llocs adients per passar la nit.
Hem de deixar clar que la immensa majoria de campaments venen preparats,
amb monitors experimentats, prudents, acostumats a la vida en tendes, etc. Cap
problema, al contrari, benvinguts siguin perquè donen vida al poble i donen a
conèixer Borredà a nens i nenes que després tornaran .
Fa pocs dies va tenir lloc una reunió a l’ajuntament amb la Direcció General
de Joventut per tal de programar aquest any i evitar els problemes de l’any
passat. De fet, aquest any tindrem menys campaments, perquè un dels espais
principals d’acollida, la finca de La
Ribera no en tindrà. Sí n’hi haurà en altres dos espais:
finca Campalans i Puigcercós.
ESCOLA DE BORREDÀ – ESCOLA D’EMPRENEDORS.
L’escola de Borredà, sempre ha estat de les primeres a innovar i apuntar-se
a programes molt interessants pels nens i nenes. Aquest és el cas del foment de
l’emprenedoria a l’escola.
Es a dir, aprendre des de petits com funciona una empresa. Es la millor
manera de saber què s’ha de fer, tràmits, gestions, compres, vendes, etc, per
tenir èxit empresarial. Es una experiència realment magnífica, com hem pogut
observar en els darrers anys. Una experiència que es va estenent per tot
Catalunya, amb uns molts bons resultats.
Aquí , cada any es constitueix una Cooperativa, amb nom, domicili, NIF, junta
directiva, etc, que acorda quins objectius vol aconseguir, i què ha de fer per
arribar-hi. A partir d’aquí es posen en marxa tots els alumnes implicats, fins
arribar a completar el projecte.
Treure la por a la iniciativa privada, al treball de grup, a formar una
empresa, és de vital importància de cara el futur. L’antiga creença de que
acabats els estudis, ja sortirà alguna cosa, dona pas a emprendre alguna
activitat per crear un producte, donar llocs de treball, i triomfar a la vida,
amb una iniciativa pròpia.
L’escola de Borredà ha estat al capdavant d’aquest programa a la comarca
del Berguedà juntament amb algunes altres escoles, i poc a poc se n’hi ha anat
afegint altres fins superar la quinzena d’aquest any.
Aquest és un altre exemple de treball innovador i altament gratificant per
tots els que hi participen. Els membres de la Cooperativa actuen com
una empresa qualsevol. No és un simulacre, és una realitat en tots els seus
termes. D’aquí que aprendre, no sigui només memoritzar unes coses, sinó aprendre
a viure, treballar i compartir. Es la millor manera de preparar els ciutadans
de demà.
OFICINA CATALUNYA CAIXA
Dintre de poc temps sabrem qui compra aquesta entitat bancària. Tant bon
punt sapiguem el nom del propietari, demanarem reunió al més alt nivell per
negociar el manteniment de la oficina de Borredà.
Com ja sabeu, l’actual direcció de CX va decidir tancar tot un conjunt
d’oficines, entre les quals la nostra. Malgrat les reunions tingudes, la
decisió era ferma, sense possibilitat de negociació. En aquests moments CX està
intervinguda i les decisions es prenen a Madrid i no aquí.
Hem fet arribar arguments econòmics, tècnics i personals per mantenir la
oficina oberta. Considerem rendible aquesta activitat, mantenint-la oberta dos
dies a la setmana. No volem més, però tampoc, menys. La única bona notícia fins
ara ha estat el manteniment del Caixer Automàtic. En aquest cas, se’ns diu que
els mantindran, però en un poble amb molta gent gran el que volem és una
oficina per tramitar personalment les coses. No ens val la banca on line,
perquè no és universal, i no permet el contacte directe amb els usuaris, de
manera que l’ajuntament farà tot el possible per canviar la decisió i mirar de
que la nova empresa propietària replantegi el tancament.
La oficina constitueix un servei bàsic, i no pot ser que un poble amb prop
de 600 habitants i molta activitat durant els caps de setmana i vacances, pugui
quedar sense aquest servei.
CAMÍ FONT DE LA LLOSSADA ,
I ALTRES.
Tenim en el poble tot un seguit de llocs interessants per anar de passeig
que no es troben en les millors condicions possibles. Aprofitant el pla
d’ocupació de la Diputació
i la brigada d’obres tenim previst arranjar el camí de la Llossada , des del camí de
Cal Gall, posar-hi algun banc, netejar marges, etc.
També volem fer una cosa semblant al Camí del Coll del Bas, i algun altre
tram del camí de Rotgers per poder donar una volta, i facilitar les passejades
de la gent del poble. La barreja d’exercici i turisme va perfecte per la salut,
i és lògic que el poble tingui caminades properes i fàcils per fer.
Hi ha la previsió de demanar un ajut a la Diputació per arranjar
el Pont de Sant Joan, i un tram del camí dels Graus. Es un altre indret molt
adequat per anar a passejar. I també estudiem la possibilitat de recuperar el
vell camí a Sant Jaume sense haver de passar per la carretera.
BIBLIOBÚS – PEDRAFORCA.
Un poble petit com el nostre no pot tenir una biblioteca, però gràcies a la
Diputació de Barcelona tenim accés a una de les
més grans biblioteques del món. Tenim el servei del BIBLIOBÚS
PEDRAFORCA, que porta molts, molts llibres, però que aquells que no porta els
agafa de les biblioteques de la Diputació i els porta al poble.
Es a dir, el Bibliobús és una biblioteca ambulant, que ve a Borredà cada 15
dies, i que forma part de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona
amb milers i milers de llibres, revistes, diaris, documents,e tc.
Però, és que no només porta llibres, també porta CD’s i DVD’s, de manera
que tothom qui vol, de manera gratuïta pot llegir tota la vida sense haver de
pagar. I pot escoltar música i veure documentals i pel·lícules, en les mateixes
condicions. Només cal fer-se el carnet ( gratuït) i ja està.
El Bibliobús ve els dijous de 10.30 a 13 hores. Porta més de 7.000 llibres,
CD’s amb música de tota mena, i DVD’s amb documentals, i pel·lícules de
temàtica infantil o per adults, amb tota mena de gèneres.
El trobareu a l’aparcament municipal, els dijous : 13,27 de març. 10
d’abril, 15,29 de maig, 12,26 de juny, 10 de juliol, 4 i 18 de setembre,
2,16,30 d’octubre, 13,27 de novembre, 11 de desembre.
En 5 minuts us poden fer el carnet, i tot seguit podeu escollir entre el
material que porten o demanar-lo perquè us el portin a la propera visita.
Aquest és un servei de gran importància i juntament amb l’Escola de Borredà,
organitzarem una visita conjunta, perquè tothom vegi el seu funcionament. De
totes maneres qui vulgui, a partir d’avui mateix pot anar-hi. Tenim una de les
biblioteques més grans del món al nostre abast. Utilitzem-la.
EL LLUÇANÈS ÉS COMARCA - art. La Rella
EL LLUÇANÈS ÉS COMARCA. ARA VA DE BO.
El passat dia 12 de febrer es va reunir la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya, formada per representants de la Generalitat, alcaldes en representació de la Federació de Municipis de Catalunya i de la Associació de Municipis, així com alguns tècnics, i experts en història i geografia. En total 11 membres amb dret a vot, i altres, amb veu però sense vot.
El primer punt de l’ordre del dia consistia en estudiar, deliberar i votar sobre l’Informe per la creació de la comarca del Lluçanès. L’informe elaborat per la Direcció General d’Administració Local contenia la composició del territori, els tràmits i peticions realitzades al llarg dels darrers anys, per tal d’aconseguir el títol de comarca. Llegit l’informe es va donar pas a les intervencions dels assistents, començant per dos dels experts en història i territori, Dr. Burgueño, i Oliveres, els quals varen exposar l’historial reivindicatiu, i la idoneïtat “tècnica”. A continuació va venir la meva intervenció, en nom de la FMC i l’alcalde de Sallent, en nom de l’ACM. Acabats els parlaments, la votació de l’informe va obtenir la unanimitat dels presents.
Així, doncs, el dia 12 de febrer passarà a la història del Lluçanès com una data crucial, per aconseguir el reconeixement de COMARCA. En el meu cas particular, tinc la satisfacció d’haver pogut defensar de manera directa les raons i conveniències perquè aquest territori esdevingui una comarca. Ho havia fet en anteriors ocasions en tant que Diputat al Parlament de Catalunya, en representació del PSC, i només havíem aconseguit bones paraules i promeses de tractar el tema més endavant. Finalment la tossuderia i la constància de la gent de la comarca, ha aconseguit l’objectiu desitjat.
Ara, toca iniciar la redacció d’un Avantprojecte de Llei, perquè sigui tramesa al Consell Executiu de la Generalitat, i una vegada sigui aprovat, es convertirà en Projecte de Llei i passarà al Parlament de Catalunya per iniciar la seva tramitació. Previsiblement anirà al costat d’un altre Projecte de Llei, la del Moianès.
Missió acomplerta per la meva part, i per la part del PSC. Molts anys enrere varem prendre el compromís de defensar la proposta, i així ho hem fet, en el Parlament, i en altres instàncies. Com alcalde veí de la comarca he pogut veure l’interès i persistència en la reclamació territorial i me n’alegro d’haver pogut col•laborar directament en fer-la possible.
Felicito els impulsors de la proposta, a tots els alcaldes i a tots els ciutadans que han cregut i batallat per aquest objectiu. En principi, estem a poc més d’un any de veure acomplert el somni d’aquest territori. EL LLUÇANÈS ESDEVINDRÀ COMARCA.
Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà
Monday, February 24, 2014
NO MÉS PROMESES, VOLEM REALITATS - art. Nació Digital Solsona
NO MÉS PROMESES. VOLEM REALITATS.
Cada vegada que el Conseller d’Empresa, Felip Puig, passa a
una certa distància de Solsona, li ve al cap el compromís de portar una empresa
que compensi els llocs de treball perduts pel tancament de Tradema. Fa pocs
dies va tornar a passar, i de nou va exposar l’existència de 4 o 5 projectes,
sobre la taula.
Ningú els ha vist ni en sap res més. Hem de confiar en la
seva paraula i fer un acte de fe, però comença a semblar una presa de pèl. Els
antics treballadors estan a punt d’esgotar el subsidi d’atur, i sentir cada 3 o
4 mesos que el Conseller del ram, proclama la imminent arribada d’una nova
empresa amb molts llocs de treball, produeix desconcert, primer, i una sensació
estranya, després.
Fa prop d’un any, el mateix Conseller deia que l’empresa
elegida tenia problemes de finançament, però estava en vies de solució. Ara,
l’excusa és el canvi de tarifació en les energies renovables ( impulsada pel PP
amb el vot a favor de CiU) a nivell de Madrid, la que ha obligat a repensar i
refer el projecte “solsoní”.
No és seriós jugar amb les ànsies de tornar a treballar de
tots els antics treballadors de Tradema. Si es té una empresa disposa a instal·lar-se,
donem-li les facilitats i diguem clar, i sinó es té, es diu. El que no pot ser
és dir que n’hi ha vàries i no n’arriba cap. Estem en temps de greu crisis, i
molts dels antics treballadors no han buscat altres alternatives a la vista de
les expectatives que se’ls hi ha donat de tornar a treballar. A més, en una
empresa del mateix ram. No del mateix producte de Tradema, però sí lligada a
l’aprofitament forestal. Es evident i ben cert que Solsona té una situació
estratègica a nivell forestal, per quan està en ple territori de boscos.
A més, les instal·lacions de Tradema estan molt ben situades
i prou àmplies com per acollir una central de biomassa, de potència mitjana. El
parc de fusta és immens i la possibilitat de donar servei a habitatges privats
i equipaments públics, clara i contundent. Es cert que s’han modificat les
condicions tarifàries, però el govern català pot introduir alguns avantatges
propis per Catalunya.
En fi, sigui aquest el projecte o altres que ningú ens ha
explicat, el que convé és posar fi a la incertesa. I costa de creure que el
Conseller tingui més d’un projecte sobre la taula. En tot cas, si és cert, que
els animi i els ajudi a implantar-me a la comarca. Solsona, com molts altres
pobles i ciutats, ha frenat el seu creixement, i acollir una nova gran empresa
significaria sortir de la incertesa actual.
Per part del PSC, informo de que portarem aquest tema al
Parlament per demanar precisió, concreció i serietat al Conseller. Una de les
prioritats de tot govern és vetllar per l’equilibri territorial i el Solsonès
necessita un impuls per evitar quedar enrere. I recordarem els compromisos del
govern en matèria de reindustrialització. Fins ara, només paraules i paraules.
El que volem son fets, realitats, palpables.
Sunday, February 23, 2014
MEMORIA DE L'EMIGRACIÓ - art. Regió 7
MEMÒRIA DE
L’EMIGRACIÓ.
Les dures imatges
de l’emigració, procedents de les ciutats de Ceuta i Melilla, ens han de
recordar que durant més de vint anys, Espanya va ser un dels principals estats
emissors d’emigrants cap Europa i Amèrica. Més de tres milions de persones
varen marxar a la recerca d’un lloc de treball, a qualsevol dels països
europeus o americans. L’objectiu era sobreviure a les penalitats existents
aquí, i enviar diners a la família, en uns volums prou importants, com perquè
sumats esdevinguessin la primera “indústria” del país.
Un país que ha
viscut aquesta realitat no pot comportar-se com qualsevol altre. Hem de
recordar centenars de trens sortint de les principals estacions del país, per
anar cap a França, Alemanya, Suïssa, etc, amb una maleta de cartró o de fusta
per tot patrimoni. Centenars de milers de treballadors, buscant feina en
qualsevol dels sectors industrials, agrícoles , ramaders o de serveis, durant
vuit o nou mesos a l’any, confiant en poder repetir l’any següent, malgrat les
dures condicions de vida i treball.
La vida fora
d’aquí no era gens fàcil per persones sense coneixement de l’idioma, ni dels
costums; amb nul·la capacitat de gastar en res que no fos essencial, per tal de
poder enviar el màxim de diners cap aquí. Any rere any confiaven en poder repetir
perquè els estalvis fets mai eren suficients per encarrilar un negoci o una
família. Les previsions de treball de dos o tres anys, es convertien en vuit o
deu, i a vegades, en tota una vida, en funció de les circumstàncies.
Es dur veure
aquestes onades d’immigració procedents de països africans, colpejats per
guerres i fam. En aquest cas no hi ha trens ni vaixells, ni combois organitzats
per portar treballadors , amb documentació degudament legalitzada. Son persones
fugitives, tractades com autèntics delinqüents. Se’ls ha de frenar i repatriar
per tots els medis possibles. I la desesperació porta a actuar desesperadament,
sense por a perdre-hi la vida. Son molts els que ni arribaran ni retornaran al
seu lloc d’origen, amb total ignorància dels seus éssers estimats.
Trobem a faltar
humanitat, comprensió i cooperació. Les tragèdies per la mort d’immigrants
anònims omplen pàgines i noticies, però no comporten autèntics replantejaments
de les polítiques d’immigració aquí i de cooperació , allà. La crisis ha reduït
a la mínima expressió els projectes en els països emissors, quan és un tema
fonamental per reduir el problema. Impulsar l’activitat allà, permet arrelar la
població i evitar aquests desplaçaments que empobreixen els països afectats. De moment només es pensa en com aturar aquest
allau, i tota idea és benvinguda per aconseguir aquest fi.
El problema és
enormement complex i complicat de resoldre per quan molts dels països emissors
disposen de prou riquesa com per poder impulsar iniciatives d’activitat de tota
mena, però la composició dels governs, la intromissió d’empreses estrangeres,
el mal govern... donen un resultat totalment negatiu i condueixen a la població
a marxar cap altres indrets. I el seu entorn és tant similar que al final només
els queda el gran somni europeu, vist com la terra promesa.
Els governs
europeus no han fet prou per estabilitzar els governs de molts països africans,
i la intromissió d’empreses, a la recerca de matèries primeres produeix efectes
perversos. La riquesa marxa del país i aboca els ciutadans a marxar, en una
roda infernal. Des d’aquí ens pot semblar que no podem fer-hi res, però sí,
podem reclamar canvis en aquesta dinàmica, i enviar ajuda urgent. Ajuda per
desenvolupar projectes més que per tapar forats. Les ONG’s estan fent un
magnífic treball, en multituds d’indrets, i la crisis nostra ha de deixar
alguna escletxa per continuar ajudant als més desfavorits. Tinguem memòria i
recordem els anys d’emigració per comprendre aquesta onada d’immigració.
Friday, February 21, 2014
TOTS DAMNIFICATS
TOTS DAMNIFICATS
Per alguns el procés sobiranista els deu semblar que va per bon camí i
segueix un guió pre establert, ben pensat, ben meditat i portat per persones
responsables i coneixedores de la realitat interna i externa del país. Per
altres, la sensació és de fugida endavant, improvisació permanent,
desconeixement de la realitat interna i sobretot externa , a nivell de la UE i
mundial, i portat per persones influenciables, poc preparades i sotmeses a
fluctuacions constants en les seves decisions. Em compto entre aquests darrers,
i amb els preocupats pel resultat final d’un procés que deixarà damnificats a
tots nivells.
Ara pot semblar que el principal damnificat per aquest procés és el PSC. I
ho és, de moment, perquè tots els mitjans de comunicació centren l’atenció en
els seus problemes i conflictes, i els hi donen una rellevància i amplificació
inusualment alta i permanent, tant en els públics com en els privats. En els
públics perquè TV3, Catalunya radio, etc, estan sota directrius clarament nacionalistes,
que no nacionals, de país. I en els privats perquè generoses subvencions
serveixen per dictar el camí a seguir, Grup Godó ( 8TV, La Vanguardia,etc...),
a l’igual que en els comarcals que tenen vinculacions similars. I aixó passa a
nivell de Catalunya i una cosa semblant succeeix a nivell estatal, en contra
del procés , de manera que el PSC es troba atacat per totes bandes.
Però el procés segueix el seu curs i provocarà un efecte dominó, en els
altres partits de l’arc parlamentari. Si el PSC té problemes interns, per la
composició i historial dels seus militants i simpatitzants, així com pel
caràcter federalista dels seus estatuts, i la vinculació amb el PSOE, cosa
semblant li arribarà a ICV – EUA. Una coalició , igualment federalista, que per
raons estratègiques i d’oportunisme polític, s’ha situat al costat dels
sobiranistes. Ben aviat haurà de triar, i sortir d’aquesta indefinició. De fet,
ni Herrera ni Camats, s’han atrevit a dir què votarien si hi hagués el
referèndum. Son conscients que definir-se ,obriria la caixa dels trons i
trencaria el difícil equilibri intern que ara mantenen. En un atac de
sinceritat és el mateix que ha proclamat Duran i Lleida fa pocs dies, en el
sentit que Unió Democràtica es trencaria si hagués de donar consignes sobre què
votar en la pregunta proposada pel referèndum.
Podria semblar que s’escapen d’aquesta conflictivitat Convergència i ERC,
la gran guanyadora de tot el procés. No ens enganyem. Dintre de Convergència hi
ha un important nucli d’històrics del partit que no entenen cap on el porten,
els seus dirigents. I no tant històrics, perquè veuen que de victòria en
victòria, s’encaminen cap una gran derrota final. Es a dir, comencen a pensar
que Artur Mas aconseguirà el que cap altre partit ha aconseguit: reduir Convergència
a la mínima expressió, si es confirmen els pronòstics de les enquestes,
atorgant deu o quinze diputats menys a CiU en uns futures eleccions al
Parlament. Tampoc veuen clar que es pugui fer el referèndum, i encara menys
unes eleccions plebiscitàries que pot guanyar ERC.
Per tant, tot sembla indicar que la gran triomfadora és ERC. Hem de reconèixer
que de moment la seva estratègia dona bons fruits. Ha evitat la temptació
d’entrar en el govern i repetir vells errors, però tampoc hi ha tranquil·litat
interna, i és lògic. Son molts els que es pregunten què passarà quan el
referèndum es constati com impossible. Què farà el partit ? Com actuaran els
dirigents ? Com gestionar la frustració, la indignació? Com donar una sortida
raonable i sincera als militants i a la ciutadania ? Què poden resoldre unes
noves eleccions “plebiscitàries” en les quals ERC pot sortir com guanyadora, i
fins i tot assolint la presidència del país, amb tot el que això comporta ? Ja
no seria possible la contemporització ni l’actuació darrera de CiU. Arribaria
l’hora de la veritat, i no tothom està convençut de tenir la preparació, les
persones adients, ni un clar camí a seguir.
I per últim, l’ANC i Òmnium Cultural que es consideren els impulsors del
procés, i no ho son tant. Està clar que el condicionen, que hi tenen una gran
influència, però no el controlen, i la prova és el fracàs en una candidatura
unitària per les eleccions europees, però veurem altres discrepàncies,
properament. El seu repte és com mantenir l’atenció, la mobilització, l’impuls
a un procés que s’allarga i no té un final clar. La gent comença a donar
símptomes de cansament i esgotament. El país està en tensió, però la tensió no
es pot mantenir indefinidament, com tampoc es poden obviar els grans problemes
del dia a dia. S’acosta el dia de la veritat, i tothom haurà d’ensenyar les
cartes. De moment, son molts els damnificats, però , a la llarga ho seran tots
els qui han impulsat, o han participat en el procés. El complicat serà trobar
la sortida adient, que pels socialistes passa per un nou pacte, un nou procés
constituent que garanteixi un nou encaix de Catalunya, dintre Espanya i la UE.
En tornarem a parlar ben aviat.
Wednesday, February 19, 2014
LA TERRA PROMESA
LA TERRA PROMESA
Es dur contemplar
les imatges que contínuament ens arriben de Ceuta i Melilla, però també
d’altres indrets del sud d’Europa, on volen arribar milers de refugiats de
guerres o de la fam. I encara es fa més dur escoltar retrets i justificacions,
per les actuacions policials, sense posar-hi un mínim de sentiment humà.
Pels qui varem
emigrar en els anys 60, 70 o 80, els records ens colpegen durament i recordem
les dificultats de trobar feina a Europa o a Amèrica, però mai varem viure
situacions com les que veiem en les notícies. La memòria d’alguns és curta,
però hem de recordar que fa 30 o 40 anys hi havia 3 milions d’espanyols
repartits per tot el món. Emigrants per necessitat, emigrants per treballar
tantes hores com fossin possible per enviar diners a casa.
Es el que volen
fer els qui s’agrupen al voltant de les ciutats de Ceuta i Melilla, o en altres
indrets del nord d’Africa. Provenen de multitud de països sense feina, sense
futur, i és lògic marxar cap a la “terra promesa” que veuen a la televisió. Per
ells treballar és un anhel impossible de realitzar en el seu país i creuen que
tot i la crisis, sempre podran trobar alguna cosa per sortir del pas. I més
endavant ja milloraran la situació i aconseguiran un benestar per ells i per
les famílies al seu càrrec.
En el meu cas
vaig marxar a Suïssa, l’any 72 i vaig tornar el 79. L’emigració d’aleshores,
tot i ser dura, no tenia res a veure amb l’actual. I menys per a mi que tenia
un contracte indefinit, i unes condicions privilegiades, respecte de la majoria
de treballadors procedents de diversos països del sud d’Europa. De totes
maneres, l’experiència marca i deixa records de per vida. Molts treballadors
vivien en barracons, allunyats de la família durant 8 o 9 mesos, sense conèixer
l’idioma, sense capacitat de gastar diner en res que no fos essencial, per tal
de poder enviar a Espanya tot el que podien, amb uns caps de setmana llargs,
freds i sense al·licients.... i amb la por de si l’any següent tindrien un nou
contracte temporal. I la situació era igual a Suïssa que a Alemanya, França o
qualsevol altre país d’arribada. I privilegiats els que tenien contracte però
també n’hi havia molts treballant de manera il·legal. En aquests casos la por a
ser descoberts comportava una angoixa difícil de suportar, durant mesos i
mesos.
Per tot això, Espanya
hauria de tenir una especial sensibilitat envers els immigrants. Sóc conscient
que s’ha de controlar l’entrada i vigilar les màfies , però posant sentiment a
totes les actuacions. Hem tingut 15 morts a Ceuta. Ni una sola paraula de
condol, de sentiment de culpa, de pensament per famílies que mai sabran què li
ha passat al fill, al germà, al tiet....Com poden anar a missa alts càrrecs
ministerials quan el seu comportament no té res a veure amb l’esperit cristià ,
ni en el humà.
I tot i la crisis
hem de facilitar recursos als països emissors per crear condicions de vida i
treball. Es dramàtic veure les retallades en cooperació de totes les
administracions, i la manca de recursos de les ONG’s que no reben els ajuts
habituals. Conec i participo en alguns projectes al Senegal. Els resultats son
magnífics i han de poder continuar per garantir la supervivència de molts
pobles de l’interior. Trobar feina allà, vol dir no marxar, i generar activitat
al seu entorn en un efecte multiplicador que permetrà avançar cap un futur
prometedor. Mentrestant no tinguin cap mena de futur , és lògic pensar que
nosaltres vivim a la “terra promesa”. I és lògic voler-hi arribar per tots els
mitjans legals i il·legals. Famílies arruïnades per pagar un passatge totalment
insegur, per un dels seus, amb l’esperança que aquesta “inversió” retornarà amb
elevats interessos. Recordem els temps passats per entendre i comprendre el que
volen aquests aspirants a immigrants. I allà on estem, procurem impulsar
actuacions en origen, per facilitar l’arrelament i vida dels seus habitants.
Tuesday, February 18, 2014
ENGANYEN, O S'HO CREUEN ?
ENGANYEN, O S’HO CREUEN ?
Suposo que som molts els qui ens demanem si CiU i ERC s’ho creuen, tot el relacionat amb el procés sobiranista, o enganyen, i s’enganyen , ells mateixos. Es un dubte que només l’esvairem dintre d’uns mesos o un parell d’anys. No haurem d’anar més lluny perquè el temps va passant, i amb ell, la possibilitat d’arribar als objectius perseguits. Sembla impossible que persones amb càrrecs de partit i institucionals, puguin creure que unes quantes mobilitzacions, per grans que siguin ,poden produir la independència d’un territori determinat, en aquest cas, Catalunya.
El grau de ceguera és important, i el podem veure en nombroses ocasions, arreu del país. Conferències abrandades de nacionalisme radical, plenes de tòpics, plenes de raonaments simplistes, conclouen amb unes evidències del tot allunyades de la realitat. Es interessant escoltar converses entre partidaris de la independència, per comprovar el grau d’irrealitat que les presideix. La majoria estan convençuts de la realització del referèndum, i del seu resultat clar a favor de la independència, amb una ràpida desvinculació d’Espanya, quedant-se o no, a la UE. A molts ja no els preocupa un detall com aquest. Volen marxar, i ho volen fer el mès aviat possible, siguin quines siguin les condicions i conseqüències.
Ens dirigim, doncs, directes cap a la Gran Frustració. Ni la direcció de Convergència ni la d’ERC semblen disposades a canviar de rumb i menys acceptar l’error en els seus càlculs. Què passarà quan hagin de reconèixer que ni la consulta es farà ni veurem la independència ? quina serà la seva reacció? Com ho explicaran i com ho assumiran ? Estem ficats en un gran embolic de dimensions mai imaginades. Jugar amb la il•lusió de la gent, amb la indignació, amb l’enfrontament,... és jugar amb foc, i el futur serà molt complicat de gestionar.
Els qui patim més som els socialistes, però tinc coneguts a CiU i ERC, i puc assegurar que a tot arreu pinten bastos. La gent més conscienciada està espantada dels compromisos adquirits davant la ciutadania i la dubtosa capacitat per assolir-los. Es fàcil dir que es farà la consulta, “sí o sí”, però una altra cosa és enfrontar-se amb la legalitat. No veig que ERC, i encara menys CiU s’atreveixin a tirar endavant una consulta, sense cap base legal. I encara menys portar al Parlament una Declaració unilateral d’independència, així, per les bones. Potser ERC arribaria a fer-ho perquè és un partit imprevisible i capaç de fer l’impensable, però no veig a Unió Democràtica seguint aquest joc, ni a bona part de Convergència. Entrar a la il•legalitat, suposa entrar en terres ignotes, sense cap recolzament extern.
Es per tot plegat, que ens hem de preguntar si s’ho creuen aquests partits, en el camí que recorren, o directament enganyen al personal. I tant en un cas com en un altre, la inconsciència és brutal. I arribats en aquest punt, em demano com és possible que trobin aliats en el PSC ? Com és possible que persones amb càrrecs institucionals puguin apuntar-se a la carrera de despropòsits en que estan ficats els partits de govern ?
No ens enganyem. Hi ha una indignació en el país, per la crisis, pels escàndols, per la corrupció, per la falta de direcció política, i sobretot pel despreci d’un govern del PP que només fa que demostrar la seva prepotència, posant en qüestió tots els avenços i conquestes ,fruit d’anys i anys d’aferrissada lluita social. I els catalans patim un doble problema, el del despreci i l’atac constant a la nostra llengua i identitat. Motius pel cabreig n’hi ha de sobres, a tots els nivells. Ara bé, una cosa és el cabreig i una altra, voler marxar cap a l’aventura. El PSOE ha entès el que passa, i ha acordat posar-hi remei. Es lògic que el PSC emprengui el camí de la sensatesa i prudència, i no vulgui seguir els altres per simple comoditat o seguidisme. Per això em sorprèn el posicionament d’alguns càrrecs socialistes , entestats en veure viable un procés que no té cap altra sortida que la del PSC. Si a dia d’avui no ho han vist clar és que han caigut en el entestament dels altres. I no hi ha pitjor cec que el que no vol veure. Temps al temps.
Suposo que som molts els qui ens demanem si CiU i ERC s’ho creuen, tot el relacionat amb el procés sobiranista, o enganyen, i s’enganyen , ells mateixos. Es un dubte que només l’esvairem dintre d’uns mesos o un parell d’anys. No haurem d’anar més lluny perquè el temps va passant, i amb ell, la possibilitat d’arribar als objectius perseguits. Sembla impossible que persones amb càrrecs de partit i institucionals, puguin creure que unes quantes mobilitzacions, per grans que siguin ,poden produir la independència d’un territori determinat, en aquest cas, Catalunya.
El grau de ceguera és important, i el podem veure en nombroses ocasions, arreu del país. Conferències abrandades de nacionalisme radical, plenes de tòpics, plenes de raonaments simplistes, conclouen amb unes evidències del tot allunyades de la realitat. Es interessant escoltar converses entre partidaris de la independència, per comprovar el grau d’irrealitat que les presideix. La majoria estan convençuts de la realització del referèndum, i del seu resultat clar a favor de la independència, amb una ràpida desvinculació d’Espanya, quedant-se o no, a la UE. A molts ja no els preocupa un detall com aquest. Volen marxar, i ho volen fer el mès aviat possible, siguin quines siguin les condicions i conseqüències.
Ens dirigim, doncs, directes cap a la Gran Frustració. Ni la direcció de Convergència ni la d’ERC semblen disposades a canviar de rumb i menys acceptar l’error en els seus càlculs. Què passarà quan hagin de reconèixer que ni la consulta es farà ni veurem la independència ? quina serà la seva reacció? Com ho explicaran i com ho assumiran ? Estem ficats en un gran embolic de dimensions mai imaginades. Jugar amb la il•lusió de la gent, amb la indignació, amb l’enfrontament,... és jugar amb foc, i el futur serà molt complicat de gestionar.
Els qui patim més som els socialistes, però tinc coneguts a CiU i ERC, i puc assegurar que a tot arreu pinten bastos. La gent més conscienciada està espantada dels compromisos adquirits davant la ciutadania i la dubtosa capacitat per assolir-los. Es fàcil dir que es farà la consulta, “sí o sí”, però una altra cosa és enfrontar-se amb la legalitat. No veig que ERC, i encara menys CiU s’atreveixin a tirar endavant una consulta, sense cap base legal. I encara menys portar al Parlament una Declaració unilateral d’independència, així, per les bones. Potser ERC arribaria a fer-ho perquè és un partit imprevisible i capaç de fer l’impensable, però no veig a Unió Democràtica seguint aquest joc, ni a bona part de Convergència. Entrar a la il•legalitat, suposa entrar en terres ignotes, sense cap recolzament extern.
Es per tot plegat, que ens hem de preguntar si s’ho creuen aquests partits, en el camí que recorren, o directament enganyen al personal. I tant en un cas com en un altre, la inconsciència és brutal. I arribats en aquest punt, em demano com és possible que trobin aliats en el PSC ? Com és possible que persones amb càrrecs institucionals puguin apuntar-se a la carrera de despropòsits en que estan ficats els partits de govern ?
No ens enganyem. Hi ha una indignació en el país, per la crisis, pels escàndols, per la corrupció, per la falta de direcció política, i sobretot pel despreci d’un govern del PP que només fa que demostrar la seva prepotència, posant en qüestió tots els avenços i conquestes ,fruit d’anys i anys d’aferrissada lluita social. I els catalans patim un doble problema, el del despreci i l’atac constant a la nostra llengua i identitat. Motius pel cabreig n’hi ha de sobres, a tots els nivells. Ara bé, una cosa és el cabreig i una altra, voler marxar cap a l’aventura. El PSOE ha entès el que passa, i ha acordat posar-hi remei. Es lògic que el PSC emprengui el camí de la sensatesa i prudència, i no vulgui seguir els altres per simple comoditat o seguidisme. Per això em sorprèn el posicionament d’alguns càrrecs socialistes , entestats en veure viable un procés que no té cap altra sortida que la del PSC. Si a dia d’avui no ho han vist clar és que han caigut en el entestament dels altres. I no hi ha pitjor cec que el que no vol veure. Temps al temps.
Sunday, February 16, 2014
OASIS EN EL DESERT - art. Regió 7
OASIS EN EL
DESERT
Es evident que el PSC fa la seva travessia del desert, a la recerca de nous
projectes i objectius que ja té definits però que ha d’aconseguir fer-los
creïbles i atractius per a tots els catalans. En això està, i el dissabte
passat va mostrar una de les innovacions en l’elecció de candidats. Les
primeres primàries, a unes eleccions, en aquest cas, al Parlament Europeu. De
ben segur aquesta modalitat serà seguida per altres partits, fins esdevenir la
via habitual, anys a venir. Sinó temps al temps. Unes segones primàries estan
ja en marxa per l’elecció del candidat a l’alcaldia de Barcelona. Una altra
mostra d’obertura i innovació en la qual podran prendre-hi part, fins i tot
persones no directament lligades al partit.
Tornant a les primàries del passat dia vuit, vaig poder comprovar
personalment la satisfacció dels militants i simpatitzants a ser cridats a
participar, tant directament com és emetent el vot a un dels dos candidats
presentats: Javi López i Eliana Camps. Les vaig seguir en el local electoral
del partit a Berga, i l’entrada de militants i simpatitzants suposava una
entrada d’aire fresc, amb elogis cap el nou sistema d’elecció i participació. També
va suposar el retorn d’uns quants militants i simpatitzants , allunyats per la
crisis municipal de l’any passat, i l’alta en el partit de tres persones de
Berga.
Sense cap mena de dubte aquestes primàries han suposat l’arribada a un
oasis, durant la travessia del desert, i si les coses es fan bé, el partit
trobarà altres oasis on beure i agafar forces de cara les properes conteses
electorals. Aquest experiment ha donat com a resultat el triomf de Javi López
amb un seixanta-vuit per cent dels vots emesos, i un vint-i-vuit per cent per
Eliana Camps. Queda encara molt per fer, i per augmentar la participació, però
l’experiment ha valgut la pena perquè ha suposat fer arribar el missatge als
vuitanta-vuit mil militants i simpatitzants del PSC, amb una campanya dels dos
candidats, escrupolosament facilitada pels òrgans del partit.
Ara ve una segona fase, en la qual s’ha de demanar als ciutadans fer
atenció a unes eleccions al Parlament europeu , com una institució de primer
ordre. Encara hi ha la imatge d’un Parlament poc operatiu o poc important, en
el qual s’hi tracten temes molt genèrics i poc rellevants per la nostra vida
diària. I res més fals, per quan aproximadament el vuitanta per cent de les
lleis i reglaments que allà es debaten i voten, tenen després implicacions en
les lleis espanyoles i catalanes. Per tant, no és cap institució ornamental, al
contrari està esdevenint l’autèntic centre de poder i decisió per a tots els
europeus. I en aquestes eleccions hi ha una novetat important com és la de que
cada partit presentarà un candidat a presidir el Consell Europeu. Es a dir,
tots els partits s’hauran de retratar a l’hora de situar-se a nivell polític.
Veurem on encaixen i amb qui s’alien ,abans de les votacions. Serà una primera
imatge del lloc concret que volen ocupar.
I unes eleccions signifiquen no solament candidats, sinó també un programa.
En el cas del PSC, cares noves i joves a la candidatura al Parlament Europeu, i
programa valent i innovador per tota la UE prioritzant les polítiques socials,
reforçant els òrgans comunitaris de la UE i impulsant el projecte federal, com
a millor formula de govern. Ara estem en la UE dels estats, el que fa falta és
anar cap un sistema federal, deixant enrere el confederal que vivim ara. La
globalització obliga a crear entitats fortes que puguin parlar de tu a tu amb
les altres grans potències i això només s’aconsegueix sumant forces. Entrem,
doncs, en un temps interessant de confrontació de candidats i d’idees, i amb la
col·locació de cada partit en un marc superior que el retratarà convenientment.
En el cas dels socialistes el candidat a la presidència europea és l’alemany
Martin Schulz, bon coneixedor de la realitat espanyola i catalana. Serà
interessant veure on se situen la resta de partits catalans i espanyols.
Thursday, February 13, 2014
FESTA MATANÇA DEL PORC - BORREDÀ 2014
DIUMENGE DIA 16 –
FESTA DE LA MATANÇA DEL
PORC – BORREDÀ.
El tercer diumenge de febrer és la data elegida per celebrar la Festa de la Matança del porc, des de
fa 41 anys.
Aquesta festa va començar com una trobada d’amics, per fer un esmorzar, amb
productes de la matança, degut a que un d’ells era forner i al mateix temps
tenia activitats amb l’empresa Catalana de Pinsos. Aquesta connexió va motivar
que l’empresa fes obsequi d’un porc, i d’aquesta manera, mig en serio mig en
broma, aquell esmorzar d’amics, es va convertir en un esmorzar per a tot el
poble.
Aquell inici, va anar continuant fins esdevenir una de les festes populars
de Borredà, ocupant la Plaça Major
i mobilitzant una dotzena de persones que s’ocupen de servir els productes de
la matança a tot qui ve a la festa.
En compliment de la Llei
de protecció dels animals, el porc, donat per l’empresa Catalana de pinsos, es
sacrificat el dia abans, i portat en dues canals a la Plaça Major el diumenge dia 16.
Allà hi ha preparats diversos focs a terra perquè la gent pugui fer-se una
torrada, mentrestant esperen que els voluntaris trossegin el porc, i el facin a
la brasa en unes barbacoes de carbó vegetal.
A les 10 del matí comença el repartiment de pa, i trossos de carn de porc,
fins que deixi satisfets a tots els assistents o s’esgotin les existències. De
fet, el porc pesa uns 130 quilos, i l’ajuntament afegeix 70 quilos de botifarra
negre per garantir les existències. En quan a pa, es disposa d’uns 60 quilos, i
per la Plaça es
van passant porrons de vi, per acompanyar el pa i carn.
Durant tot el matí es pot visitar una exposició de material de la matança,
i una altra exposició d’un pintor d’Alpens, en el Centre Cívic, situat a poca
distància de la Plaça Major.
Aproximadament a la 1 es donada per acabada la festa. En els darrers anys ha
estat habitual la presència d’entre 400 i 500 persones.
Així, doncs, benvinguts a la
Festa de la
Matança del Porc. Diumenge dia 16 de febrer a la Plaça Major de Borredà. Podeu
deixar els cotxes a l’aparcament municipal, degudament senyalitzat i que pot
encabir uns 120 vehicles. Bona festa a tothom.
Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà
Wednesday, February 12, 2014
660 NENS MAL NODRITS
660 NENS
MALNODRITS .
Després de mesos de controvèrsies sobre si Catalunya té col·lectius de
pobresa manifesta, o no, la Conselleria de Salut admet l’existència de 660 nens
“mal nodrits ” que molts entenem com a “desnodrits” . I no és ben bé el mateix,
perquè de mal nodrits segurament en tenim uns quants milers, segons indiquen
AMPA’s i directors d’escoles.
Aquesta és la imatge més dura i palpable de la cruesa de la crisis.
Demostra també que cada casa de nen desnodrit o mal nodrit , es composa de tota
una família que no disposa del més mínim per sobreviure. Es l’exemple clar de
pobresa extrema i necessitat urgent de viure de la solidaritat pública i
privada.
No podem acceptar, excuses ni solucions parcials que en res ajuden a
resoldre el problema general. Tampoc és de rebut culpar altres administracions
del que passa, sense aportar una solució immediata. La gana no té espera, i les
mesures han de ser immediates i permanents mentres duri la urgència. Els
ajuntaments estan fent una magnífica feina, malgrat els pocs recursos de que
disposen, i és increïble que la nova llei ( ARSAL) pretengui treure els serveis
socials de les competències municipals. Aquesta
gent del PP no sap o no vol saber la realitat del carrer. Igual feina
fan Creu Roja i Càritas, amb recollides i repartiments d’aliments per tot el
país.
Amb tot, un es pregunta , com s’ha d’actuar en situacions com aquestes ? No
és suficient l’existència de beques menjador perquè una part l’han de pagar els
pares, i molts d’ells no poden, i no hi ha prou beques menjador que paguin la
totalitat del cost, però , més greu encara, què passa els caps de setmana? Com
queden aquests nens, els dissabtes i diumenges? Es evident que s’han d’emprendre
mesures no imaginades fins ara, però que cal posar en marxa, com pot ser la
obertura dels menjadors escolars, durant els caps de setmana. Garantir almenys un bon àpat al dia per tots
aquests nens i nenes. I fer el mateix durant els períodes de vacances. No ens
podem quedar en el que és obligatori, sinó en el que és necessari. I tant
necessiten menjar els dies de cada dia com les festes.
Es evident que tenim un Govern incapaç de plantejar alternatives com
aquestes. Dona la impressió que només està preocupat o ocupat en el debat
sobiranista i en mantenir el conflicte amb el govern central, per desviar
l’atenció d’aquests temes essencials. Mentrestant es parla de banderes no es
parla de fam, ni d’atur, ni de sanitat, ni de gent gran...un govern que tapa els
problemes com a via per negar la seva existència. Però, la realitat sempre
surt, i torna a sortir, i està present
en tots els àmbits de la vida. I el PSC no pot seguir aquest joc, i ha de trencar el silenci amb tota mena de
denúncies i exposicions públiques de la realitat crua i dura. Per això, cal
felicitar la presentació de la petició de celebrar un Ple extraordinari del
Parlament per tractar el tema de la pobresa infantil i la vulnerabilitat de tot
aquest sector. Un sector abandonat, sotmès a unes retallades brutals i sense
esperances d’un futur millor.
Aquest debat ha de ser molt contundent, per fer arribar a la gent
l’estratègia de CiU i ERC de plantejar la batalla independentista com una eina
de camuflatge informatiu. I després d’aquest Ple, se n’hauria de demanar un
altre, de forma immediata per tractar el tema de la gent gran, dels dependents,
dels discapacitats...de totes les persones amb greus problemes que han quedat
abandonades a la seva sort. Aquesta ha de ser l’estratègia del PSC pels propers
mesos. Posar sobre la taula, una i altra vegada, els problemes reals del país.
I confrontar les inversions que destinava el tripartit o fins i tot el govern
Zapatero, en contraposició al que hi destina el Govern de CiU , amb suport
d’ERC, i el govern Rajoy.
El PSC sempre ha defensat els col·lectius més febles de la societat, i avui
per avui, la infantesa, i la gent gran son els grans perjudicats per la crisis,
i tot seguit els aturats i els joves... tenim material crític per mesos i mesos
de confrontació parlamentària. Posem-nos a la feina i la gent ho agrairà. Ja
està cansada de tenir cada dia la seva ració de confrontació entre governs que
res resolt i molt perjudica.
Monday, February 10, 2014
PARADOXA LINGUISTICA - art. Nació Digital Solsona
PARADOXA
LINGÚISTICA
Una de les grans apostes del PSC perquè Catalunya fos un sol poble, va ser
impulsar la immersió lingüística. La millor via per evitar dues societats,
separades per idiomes diferents. Molts no ho recordaran però en els primers
temps de la recuperació de la democràcia es plantejava el dilema de si havien
d’existir escoles catalanes i escoles castellanes. El llarg mestratge de Rosa
Sensat, va influir en vàries generacions de mestres que seguien els seus
mètodes, i l’autoritat de Marta Mata, juntament amb altres pedagogs del país,
va fer decantar les opcions, cap a la immersió lingüística en català.
Aquesta decisió fou fonamental per integrar tots els catalans, fossin
catalano – parlants o castellano – parlants, en la mateixa societat. Quan
diferent seria el país si no s’hagués adoptat aquesta sàvia decisió. I la
immersió ha donat els seus fruits, i ha estat aplicada amb molt poca
conflictivitat. L’objectiu ha estat aconseguir un mateix nivell bàsic de català
i castellà al final dels estudis bàsics, i adoptar una tercera llengua:
l’anglès com a idioma essencial per tenir millors opcions de feina en qualsevol
àmbit i indret. El trilingüísme final és l’objectiu perseguit.
Al llarg d’aquests anys hi ha hagut diversos intents de fer fracassar el
sistema i posar pals a les rodes però cap partit seriós s’ha atrevit a
qüestionar aquest sistema, fins fa poc temps, en que els atacs han reprès,
ajudats per sectors externs a Catalunya que pensen trobar en la defensa del
castellà una via per atacar la nostra identitat. Sempre es pot trobar algú
disposat a jugar aquest joc, i han trobat uns pocs pares que s’han prestat a
donar el seu nom i exigir una educació en castellà, en comptes de en català.
Son pocs, però han fet molt de soroll i
han trobat aliats en alguns partits amb ben pocs escrúpols.
I és que hi ha determinats temes que haurien de quedar fora de tota batalla
política, i la llengua és un d’aquests temes. Llengua, cultura i educació son
essencials per integrar tots els col·lectius que viuen i treballen a Catalunya.
Es la via natural bàsica per crear un sol poble, multicultural i divers, però
unit per una llengua comuna, al costat d’una altra de pròpia com és el castellà
que ja té els seus propis recursos per mantenir-se.
Després de tants anys de vida, apareixen núvols negres a l’horitzó que
poden portar fortes tempestes sobre l’escola catalana. Ho hem d’evitar de totes
, totes. Si en un tema ens hi juguem la convivència és en aquest, i no ho podem
permetre. A tots els països amb més d’un idioma, la immersió ha estat la via
per construir una societat única. Segregar els nens per raó de llengua seria un
desastre, i a la llarga portaria greus problemes de convivència a nivell de
país.
I no es comprèn com un Tribunal pot dictaminar i imposar una quota del 25%
en una llengua, simplement per l’exigència d’uns pares. Perquè un 25% ? com han
arribat a aquesta sentència? Quins arguments pedagògics, han tingut en compte ?
Quin tipus d’acord pot ser aquest quan tota una classe hauria de canviar
d’idioma bàsic, per la sola petició d’un dels seus membres? On podem trobar una
sentència similar, a nivell mundial ? ...
Estem en un país estrany, a nivell judicial. Aquest és l’únic àmbit que no
ha estat renovat en la seva totalitat, i en paguem ara les conseqüències.
Funciona com un element estrany, sotmès a pressions per totes bandes, amb
decisions sorprenents, actituds increïbles, resolucions incomprensibles. No és
estrany que la gent hagi perdut confiança en les seves decisions, vista la seva
composició , elecció i selecció. La llengua d’un país i el seu sistema educatiu
no pot dependre d’un Tribunal. Si les lleis que regulen l’ensenyament no son
prou clares, pertoca als polítics modificar-les i blindar-les, però no pot ser
que una sentència pugui posar en perill el que tant ha costat construir. La
immersió lingüística és essencial i no pot ser qüestionada i menys modificada o
anul·lada. Aquí sí ens hi juguem el futur.
Saturday, February 08, 2014
NO DESVIAR L'ATENCIÓ - art. Regió 7
NO DESVIAR
L’ATENCIÓ.
Dedicar tot el temps i espai a parlar de l’únic tema, evita tractar els
conflictes diaris que viu la societat i esperen solució. Cada mes surten
informes que parlen de les conseqüències de la crisis sobre col.lectius
vulnerables i passen mig desapercebuts, en el temporal del conflicte nacional.
Mentrestant els alcaldes assistim a reunions, conferències i fòrums per veure
quines accions podem dur a terme per paliar aquestes mancances.
La realitat és que tenim múltiples fronts oberts, sense capacitat per
actuar en tots ells. Fa pocs dies un informe detallava l’increment notable de
nens amb deficiències alimentàries. Deixem-ho aquí, però queda clar que molts
no tenen garantits els tres àpats al dia, i encara menys una qualitat adequada
per poder créixer degudament. Això indica no solament greus problemes per ells,
sinó situacions increïblement dures a casa seva, per tots els membres de la
família. L’esforç per detectar aquests casos i posar-hi remei, és immens i no
n’hi ha prou amb les actuacions municipals ni de les entitats voluntàries. Cal
dedicar moltes més beques menjador , en temps escolar, i garantir el servei en
temps de vacances.
Altres informes parlen de l’esgotament dels recursos familiars per aguantar
el pas de la crisis. La gent gran, la majoria amb pensions molt baixes, han de
socórrer els fills durant un temps indefinit. Es evident que no es poden
retallar les ajudes socials, ni les ajudes econòmiques a les persones que no
tenen treball ni prestacions d’atur. I
comprovem com residències d’avis perden usuaris per tornar a casa i destinar la
pensió a sobreviure tota una família. Dramàtic i problema doble perquè hi ha
residències que no quadren números degut a quedar amb places buides, i això
posa en perill de supervivència el propi equipament.
I el més dramàtic és quan a la família hi ha malalts,sense cap prestació.
La implantació de la llei de dependència obria unes portes a milers de famílies
que han quedat desemparades totalment.
Podem continuar exposant el gran nombre de necessitats de la societat, i el
desànim en que treballa el personal dedicat a estudiar i paliar aquesta
situació. Els treballadors, però també els polítics que estem enfrontats a
necessitats per les quals no tenim prou recursos i veiem com les altres
administracions no fan les seves aportacions. Jo diria que a tots els ajuntaments
s’han fet els deures en el sentit de retallar despeses no urgents, per destinar
els recursos a les persones, però el marge de maniobra és molt petit. Les
necessitats sobrepassen les possibilitats i les incerteses contingudes en la
nova llei municipal, provoquen encara més interrogants.
En resum, tenim el país en situació d’emergència des de fa temps, però la
emergència s’està allargant més del previst, i això requereix una actuació
conjunta dels tres nivells d’administració posant aquest tema en primer lloc.
No serveix anunciar la represa econòmica si el dia a dia és igual que un any
enrere. Toca posar recursos per travessar la crisis i canviar legislacions, ni
que sigui transitòriament. Estic pensant en mesures com fer gratuït el
transport urbà o metropolità a persones amb recursos mínims, accés igualment
gratuït a equipaments públics com centres de dia, però també a centres
esportius o de lleure, perquè els joves sense treball puguin estar
ocupats. Cursos de formació gratuïts,
tallers en pràctiques, etc. I recuperar
els vells plans d’ocupació que permeten contractar joves o persones majors de
quaranta-cinc anys, per treballs comunitaris per períodes de mig any. Son
“parxes” a la situació actual, però suposen sortir per un temps de la inacció.
I mentrestant s’emprenen aquestes actuacions, els governs han de posar en
marxa canvis estructurals profunds. Res serà com abans, i ja no podem
contemporitzar pensant que retornarem als vells temps. Els ajuntaments son
l’administració més propera i eficient, en comptes de retallar competències i
recursos, el que toca és reforçar-los. De moment estem assistint a tot el
contrari.
Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà.
Wednesday, February 05, 2014
PENSAR EN ELS MILITANTS I VOTANTS
PENSAR EN ELS
MILITANTS I VOTANTS.
Cada dia que surt algun dels nostres embolics en els mitjans de
comunicació, em trasllado mentalment a qualsevol dels pobles de Catalunya, per
imaginar què pensa, què sent el nostre Regidor /a, en una zona rural, allunyada,
i poc propensa a votar socialista. Com pot aguantar autèntiques estupideses,
impròpies de càrrecs polítics o institucionals, quan ell/ella, es troba
confrontat a múltiples dificultats per exercir el càrrec, i ha entregat bona
part del seu temps lliure, en la defensa d’una societat més justa i més
equilibrada ?
No és just actuar, sense pensar en les conseqüències d’aquests actes sobre
militants i votants socialistes escampats per tota la geografia catalana. No és
just, ni és de rebut, causar angoixa i preocupació a centenars de càrrecs
institucionals que , amb carnet o sense, representen el PSC en centenars
d’ajuntaments d’arreu del país. Persones que han apostat per garantir el
progrés en multitud de municipis, després de dificultats de tota mena, i que
ara contemplen com uns pocs causen un dany immens.
Fins ara, era norma de la casa, mantenir els debats, confrontacions i
discussions a nivell intern del partit. Una vegada exercit el vot, l’acord era
respectat i posat en pràctica. Era impensable exercir de govern i oposició al
mateix temps a l’interior de la Comissió
Executiva , o en el Consell Nacional. I encara menys,
aparèixer com opositors a decisions del partit o del grup parlamentari. La
fiabilitat del partit estava fora de tot dubte i el compliment dels acords era
marca de la casa.
Hem de retornar als orígens i això no implica cap retrocés ni cap renúncia
als nostres principis bàsics elementals. Al contrari, els nostres documents
continuen tenint plena vigència i la disciplina i rigor han d’impregnar les
nostres actuacions. Que ningú vulgui emmascarar el debat sobre pluralisme,
contradient-lo al compliment dels principis de democràcia.
Vist el panorama català, sense cap mena de dubte , el PSC és el partit més
flexible i més obert a permetre corrents d’opinió en el seu interior, però
d’aquí a pensar que els acords dels òrgans de govern poden ser qüestionats i
desobeïts ,hi ha un abisme. L’abisme que ens separa dels qui no creuen en l’autentica
democràcia.
Es lamentable veure qüestionada la Direcció del Partit, o el paper del Primer
Secretari, Pere Navarro, quan estan fent una feina realment delicada en uns
moments especialment complicats. Els qui tenim o hem tingut càrrecs de
responsabilitat sabem de les dificultats en moments tant excepcionals com els
actuals. Ara , més que mai, hem de ser curosos en les accions, declaracions i
actuacions públiques perquè la imatge del partit no en surti perjudicada. Que
tothom pensi, en el conjunt del partit, i no oblidi la repercussió de les seves
accions. Tots els mitjans de comunicació estan atents a qualsevol moviment
nostre, i la responsabilitat és de tots.
Ens devem als nostres militants i votants, i tots exigeixen serietat i
responsabilitat. El país té problemes enormes que mereixen tota la atenció i
dedicació. Deixem de banda històries internes i batalles estèrils, i
dediquem-nos al que toca. I per això varem elegir una executiva i un primer
secretari que tenen tota la legitimitat per exercir la tasca encomanada i
acordada pels òrgans pertinents. De ben segur que regidors, alcaldes, i el
conjunt de la societat ens ho agrairan.
Joan Roma, President Consell Fed. XI del PSC
Tuesday, February 04, 2014
VOLEM LES BALANCES FISCALS - art. Nació Digital Solsona
VOLEM LES
BALANCES FISCALS.
Es difícil fer-ho pitjor. En un
moment complicat com ara, que surti el Ministre d’Hisenda i digui que no dona
les balances fiscals, és increïble. Ara no solament les volem, sinó que les
exigim i quan més ràpidament millor. I ja sabem que hi ha diferents mètodes per
calcular-les, però que entregui totes les xifres i que cada partit o cada
institució les doni a conèixer amb les observacions pertinents.
Si en un tema és important la transparència és en l’econòmic. De fet portem
anys i anys amb desconfiança mútua entre el govern central i la Generalitat,i
per tant convé trencar aquesta dinàmica i fer públics els resultats dels
darrers anys. No hi ha res a ocultar. I quan algú vol ocultar pitjor per ell
perquè perd credibilitat, de manera que res millor que oferir totes les dades
conegudes, perquè aclarirà punts molt foscos a dia d’avui per les dues bandes.
En el imaginari popular ha quedat la xifra de 16.000 milions d’euros com el
dèficit fiscal de Catalunya envers Espanya. Es a dir, s’ha enviat el missatge
de que cada any Catalunya perd aquesta xifra en les seves aportacions a la
solidaritat i contribució amb l’estat. Ningú acaba de donar explicacions massa
detallades sobre aquesta xifra, però sinó és certa, molta gent se l’ha
creguda. Aquests dies estic llegint
diferents articles i documents respecte les balances fiscals i enlloc surt una
xifra com aquesta, de manera que seria
de gran utilitat poder saber els resultats reals de cada any.
I el lògic seria un ampli debat en el Parlament a l’entorn dels impostos,
contribucions a l’estat, eficàcia recaptadora d’una i altra administració, i
finalment el resultat d’aquesta relació. Sé que no és fàcil el càlcul perquè
intervenen nombrosos factors i per uns, van a una banda i per altres , a una
altra. Hi ha els costos de capitalitat, més compensats a nivell de Madrid que
no pas de Barcelona, per altra hi ha l’existència de Ministeris, Museus, grans
equipaments, etc que pertanyen al conjunt dels espanyols però estan concentrats
a la capital. Tot plegat fa que les balances fiscals tinguin en compte uns
paràmetres i no uns altres. Però, vaja millor tenir dos o tres resultats, en
funció d’aquests mètodes de càlcul que no tenir-ne cap. Perquè ara mateix, la
barreja de xifres és enorme.
El que queda clar és que Catalunya és la tercera a pagar i la desena a
rebre. Es a dir, després de Madrid i Balears, Catalunya és la tercera comunitat
autònoma a nivell de pagament. La segueix la comunitat Valenciana, com a
quarta, i en canvi a l’hora de rebre Catalunya se situa en el lloc desè. Aquest
és el principal desequilibri que cal corregir si s’acorda la modificació de la
Constitució i es vol blindar el sistema de finançament entre l’estat i les
autonomies. El més just seria que Catalunya mantingui l’ordinalitat. Si és la
tercera a pagar, hauria de ser la tercera a rebre. Aquest és el principi que
regeix el sistema de finançament dels territoris en els estats federals, i
aquest seria un canvi substancial per Catalunya el dia que s’implantés.
Però el gran deute acumulat per la Generalitat no solament té aquest
origen, sinó un altre de ben conegut i definit pels qui hem estat en el
Parlament de Catalunya. Al llarg dels anys hem pogut constatar com algunes
decisions dels governs de CiU han comportat grans despeses, no compensades per
l’estat, o bé perquè es varen negociar malament, o per una mala gestió directa.
Es el cas del Desplegament del cos dels Mossos d’Esquadra que ha suposat un
increment notable del deute. També l’assumpció de la competència en Centres
Penitenciaris, ha suposat un important deute, afegit al de TV3 i altres mitjans
de comunicació públics que no estaven degudament finançats. En aquests tres
grans àmbits, rau bona part del deute actual de la Generalitat, a banda
d’altres descompensacions per obres i equipaments no degudament finançats. El
global del deute suma a dia d’avui, 52.000 milions d’euros, per un pressupost
de la Generalitat que no supera els 32.000 milions. Un desequilibri brutal que
serà molt complicat d’eixugar. Aquest és el principal problema i repte de la
Generalitat en el moment actual. El govern està hipotecat, sense marge de
maniobra i sense capacitat d’endeutament. Situació molt greu no prou ben
explicada als ciutadans.
Saturday, February 01, 2014
PSC - PSOE - art. Regió 7
Incòmodes, sí,
preocupats, també, però plenament convençuts de que la posició del PSC, al
final esdevindrà la única viable. Temps al temps. Amb tot ,voldria fer alguns
apunts sobre acusacions, atacs , reflexions i tota mena d’exabruptes dedicats
al partit, als seus militants, i sobretot a la Direcció, encapçalada per Pere Navarro.
A diferència de
molts altres partits, el socialisme és un moviment internacionalista que busca
acabar amb les brutals desigualtats existents, i plantar cara a tot el que signifiqui
disminució, o vulneració de les llibertats, individuals o col.lectives. Té,
doncs, per prioritat el dret de les persones, visquin allà on visquin, tinguin
el color de pell que tinguin. Lluitem per una societat més justa i equitativa,
un món més segur i un ple respecte a les especificitats de tots els pobles del
món.
Amb aquests
principis, queda clar que mentrestant existeixi el món, hi haurà socialistes
batallant per aquests ideals. Per això, sempre tenim motius per a l’esperança,
i l’optimisme quan veiem l’arribada de la nova presidenta de Xile, o el pacte
entre Angela Merkel i el SPD alemany que ja ha obligat a canviar notables
qüestions fonamentals. O a França, amb algunes iniciatives realment
interessants, tot i les dificultats, o l’avenç dels socialistes i
socialdemòcrates en un centenar de països de tot el món. Venim de molt lluny
per assolir grans objectius, aquí i arreu del planeta. Tota crisis interna,
acaba sent superada clarament i enforteix el conjunt.
Molts voldrien
que el PSC trenqués aquest principi d’universalitat per tancar-se a l’interior
de Catalunya, i es desentengués dels problemes de la realitat espanyola,
europea i mundial. Impossible,
impensable, perquè suposaria deixar el cor i l’ànima abandonats. Perdria la seva essència i la raó de la seva
existència.
Si partim de la
base que Catalunya està inserida a Espanya, i aquesta a la UE, és lògic
treballar pel bon encaix i funcionament de les tres realitats. De fet, el que volem és fer avançar més
ràpidament la realitat europea per trencar la dinàmica Espanya – Catalunya que
a dia d’avui passa per una crisis evident. El que volem és esborrar fronteres,
no crear-ne de noves. El que volem és respecte per la pròpia identitat, com a
via per encaixar-la dintre d’una més gran.
Es lògic, doncs,
participar en la governació de totes les institucions. Només governant es
transforma la realitat. I d’aquí la cooperació i lligam entre PSC i el
PSOE. La realitat catalana no es podrà
modificar si prèviament no es modifica la espanyola i la europea. I només es
podrà fer si un partit d’aquí actua de comú acord amb un partit estatal i
supraestatal. Per modificar la realitat
espanyola, s’ha de tenir la cooperació amb el PSOE, o amb el PP. El PSC la té amb el PSOE perquè tenen els
mateixos ideals, i amb el Partit Socialista Europeu a nivell de la UE. No és
supeditació, és connivència, i ha funcionat prou bé , fins ara.
Arribats aquí és
cert que la Constitució ha resolt els primers trenta anys de convivència,
després d’una Transició modèlica, encara que alguns la vulguin desacreditar.
Ara ha arribat el moment de fer un nou pas, per adaptar-la a les necessitats
actuals, de Catalunya, però també d’altres indrets d’Espanya i sobretot a
nivell de preservació dels drets i llibertats de les persones. La sintonia
entre els dos partits, és la indispensable per fer-ho viable. Venen encara
mesos complicats, però al final quedarà una sola alternativa: la federal,
allunyada de la immobilista i la independentista. Toca ser coherents i valents
en la defensa dels principis, i a diferència del que alguns han dit, Pere
Navarro i la major part del Grup Parlamentari van complir els compromisos
electorals del partit. No d’ara, sinó de sempre. La unió fa la força i aquest principi ha presidit
les actuacions del socialisme a nivell local, nacional i mundial.
Joan Roma i
Cunill, alcalde de Borredà