Friday, February 21, 2014
TOTS DAMNIFICATS
TOTS DAMNIFICATS
Per alguns el procés sobiranista els deu semblar que va per bon camí i
segueix un guió pre establert, ben pensat, ben meditat i portat per persones
responsables i coneixedores de la realitat interna i externa del país. Per
altres, la sensació és de fugida endavant, improvisació permanent,
desconeixement de la realitat interna i sobretot externa , a nivell de la UE i
mundial, i portat per persones influenciables, poc preparades i sotmeses a
fluctuacions constants en les seves decisions. Em compto entre aquests darrers,
i amb els preocupats pel resultat final d’un procés que deixarà damnificats a
tots nivells.
Ara pot semblar que el principal damnificat per aquest procés és el PSC. I
ho és, de moment, perquè tots els mitjans de comunicació centren l’atenció en
els seus problemes i conflictes, i els hi donen una rellevància i amplificació
inusualment alta i permanent, tant en els públics com en els privats. En els
públics perquè TV3, Catalunya radio, etc, estan sota directrius clarament nacionalistes,
que no nacionals, de país. I en els privats perquè generoses subvencions
serveixen per dictar el camí a seguir, Grup Godó ( 8TV, La Vanguardia,etc...),
a l’igual que en els comarcals que tenen vinculacions similars. I aixó passa a
nivell de Catalunya i una cosa semblant succeeix a nivell estatal, en contra
del procés , de manera que el PSC es troba atacat per totes bandes.
Però el procés segueix el seu curs i provocarà un efecte dominó, en els
altres partits de l’arc parlamentari. Si el PSC té problemes interns, per la
composició i historial dels seus militants i simpatitzants, així com pel
caràcter federalista dels seus estatuts, i la vinculació amb el PSOE, cosa
semblant li arribarà a ICV – EUA. Una coalició , igualment federalista, que per
raons estratègiques i d’oportunisme polític, s’ha situat al costat dels
sobiranistes. Ben aviat haurà de triar, i sortir d’aquesta indefinició. De fet,
ni Herrera ni Camats, s’han atrevit a dir què votarien si hi hagués el
referèndum. Son conscients que definir-se ,obriria la caixa dels trons i
trencaria el difícil equilibri intern que ara mantenen. En un atac de
sinceritat és el mateix que ha proclamat Duran i Lleida fa pocs dies, en el
sentit que Unió Democràtica es trencaria si hagués de donar consignes sobre què
votar en la pregunta proposada pel referèndum.
Podria semblar que s’escapen d’aquesta conflictivitat Convergència i ERC,
la gran guanyadora de tot el procés. No ens enganyem. Dintre de Convergència hi
ha un important nucli d’històrics del partit que no entenen cap on el porten,
els seus dirigents. I no tant històrics, perquè veuen que de victòria en
victòria, s’encaminen cap una gran derrota final. Es a dir, comencen a pensar
que Artur Mas aconseguirà el que cap altre partit ha aconseguit: reduir Convergència
a la mínima expressió, si es confirmen els pronòstics de les enquestes,
atorgant deu o quinze diputats menys a CiU en uns futures eleccions al
Parlament. Tampoc veuen clar que es pugui fer el referèndum, i encara menys
unes eleccions plebiscitàries que pot guanyar ERC.
Per tant, tot sembla indicar que la gran triomfadora és ERC. Hem de reconèixer
que de moment la seva estratègia dona bons fruits. Ha evitat la temptació
d’entrar en el govern i repetir vells errors, però tampoc hi ha tranquil·litat
interna, i és lògic. Son molts els que es pregunten què passarà quan el
referèndum es constati com impossible. Què farà el partit ? Com actuaran els
dirigents ? Com gestionar la frustració, la indignació? Com donar una sortida
raonable i sincera als militants i a la ciutadania ? Què poden resoldre unes
noves eleccions “plebiscitàries” en les quals ERC pot sortir com guanyadora, i
fins i tot assolint la presidència del país, amb tot el que això comporta ? Ja
no seria possible la contemporització ni l’actuació darrera de CiU. Arribaria
l’hora de la veritat, i no tothom està convençut de tenir la preparació, les
persones adients, ni un clar camí a seguir.
I per últim, l’ANC i Òmnium Cultural que es consideren els impulsors del
procés, i no ho son tant. Està clar que el condicionen, que hi tenen una gran
influència, però no el controlen, i la prova és el fracàs en una candidatura
unitària per les eleccions europees, però veurem altres discrepàncies,
properament. El seu repte és com mantenir l’atenció, la mobilització, l’impuls
a un procés que s’allarga i no té un final clar. La gent comença a donar
símptomes de cansament i esgotament. El país està en tensió, però la tensió no
es pot mantenir indefinidament, com tampoc es poden obviar els grans problemes
del dia a dia. S’acosta el dia de la veritat, i tothom haurà d’ensenyar les
cartes. De moment, son molts els damnificats, però , a la llarga ho seran tots
els qui han impulsat, o han participat en el procés. El complicat serà trobar
la sortida adient, que pels socialistes passa per un nou pacte, un nou procés
constituent que garanteixi un nou encaix de Catalunya, dintre Espanya i la UE.
En tornarem a parlar ben aviat.