Wednesday, February 19, 2014
LA TERRA PROMESA
LA TERRA PROMESA
Es dur contemplar
les imatges que contínuament ens arriben de Ceuta i Melilla, però també
d’altres indrets del sud d’Europa, on volen arribar milers de refugiats de
guerres o de la fam. I encara es fa més dur escoltar retrets i justificacions,
per les actuacions policials, sense posar-hi un mínim de sentiment humà.
Pels qui varem
emigrar en els anys 60, 70 o 80, els records ens colpegen durament i recordem
les dificultats de trobar feina a Europa o a Amèrica, però mai varem viure
situacions com les que veiem en les notícies. La memòria d’alguns és curta,
però hem de recordar que fa 30 o 40 anys hi havia 3 milions d’espanyols
repartits per tot el món. Emigrants per necessitat, emigrants per treballar
tantes hores com fossin possible per enviar diners a casa.
Es el que volen
fer els qui s’agrupen al voltant de les ciutats de Ceuta i Melilla, o en altres
indrets del nord d’Africa. Provenen de multitud de països sense feina, sense
futur, i és lògic marxar cap a la “terra promesa” que veuen a la televisió. Per
ells treballar és un anhel impossible de realitzar en el seu país i creuen que
tot i la crisis, sempre podran trobar alguna cosa per sortir del pas. I més
endavant ja milloraran la situació i aconseguiran un benestar per ells i per
les famílies al seu càrrec.
En el meu cas
vaig marxar a Suïssa, l’any 72 i vaig tornar el 79. L’emigració d’aleshores,
tot i ser dura, no tenia res a veure amb l’actual. I menys per a mi que tenia
un contracte indefinit, i unes condicions privilegiades, respecte de la majoria
de treballadors procedents de diversos països del sud d’Europa. De totes
maneres, l’experiència marca i deixa records de per vida. Molts treballadors
vivien en barracons, allunyats de la família durant 8 o 9 mesos, sense conèixer
l’idioma, sense capacitat de gastar diner en res que no fos essencial, per tal
de poder enviar a Espanya tot el que podien, amb uns caps de setmana llargs,
freds i sense al·licients.... i amb la por de si l’any següent tindrien un nou
contracte temporal. I la situació era igual a Suïssa que a Alemanya, França o
qualsevol altre país d’arribada. I privilegiats els que tenien contracte però
també n’hi havia molts treballant de manera il·legal. En aquests casos la por a
ser descoberts comportava una angoixa difícil de suportar, durant mesos i
mesos.
Per tot això, Espanya
hauria de tenir una especial sensibilitat envers els immigrants. Sóc conscient
que s’ha de controlar l’entrada i vigilar les màfies , però posant sentiment a
totes les actuacions. Hem tingut 15 morts a Ceuta. Ni una sola paraula de
condol, de sentiment de culpa, de pensament per famílies que mai sabran què li
ha passat al fill, al germà, al tiet....Com poden anar a missa alts càrrecs
ministerials quan el seu comportament no té res a veure amb l’esperit cristià ,
ni en el humà.
I tot i la crisis
hem de facilitar recursos als països emissors per crear condicions de vida i
treball. Es dramàtic veure les retallades en cooperació de totes les
administracions, i la manca de recursos de les ONG’s que no reben els ajuts
habituals. Conec i participo en alguns projectes al Senegal. Els resultats son
magnífics i han de poder continuar per garantir la supervivència de molts
pobles de l’interior. Trobar feina allà, vol dir no marxar, i generar activitat
al seu entorn en un efecte multiplicador que permetrà avançar cap un futur
prometedor. Mentrestant no tinguin cap mena de futur , és lògic pensar que
nosaltres vivim a la “terra promesa”. I és lògic voler-hi arribar per tots els
mitjans legals i il·legals. Famílies arruïnades per pagar un passatge totalment
insegur, per un dels seus, amb l’esperança que aquesta “inversió” retornarà amb
elevats interessos. Recordem els temps passats per entendre i comprendre el que
volen aquests aspirants a immigrants. I allà on estem, procurem impulsar
actuacions en origen, per facilitar l’arrelament i vida dels seus habitants.