Tuesday, February 18, 2014
ENGANYEN, O S'HO CREUEN ?
ENGANYEN, O S’HO CREUEN ?
Suposo que som molts els qui ens demanem si CiU i ERC s’ho creuen, tot el relacionat amb el procés sobiranista, o enganyen, i s’enganyen , ells mateixos. Es un dubte que només l’esvairem dintre d’uns mesos o un parell d’anys. No haurem d’anar més lluny perquè el temps va passant, i amb ell, la possibilitat d’arribar als objectius perseguits. Sembla impossible que persones amb càrrecs de partit i institucionals, puguin creure que unes quantes mobilitzacions, per grans que siguin ,poden produir la independència d’un territori determinat, en aquest cas, Catalunya.
El grau de ceguera és important, i el podem veure en nombroses ocasions, arreu del país. Conferències abrandades de nacionalisme radical, plenes de tòpics, plenes de raonaments simplistes, conclouen amb unes evidències del tot allunyades de la realitat. Es interessant escoltar converses entre partidaris de la independència, per comprovar el grau d’irrealitat que les presideix. La majoria estan convençuts de la realització del referèndum, i del seu resultat clar a favor de la independència, amb una ràpida desvinculació d’Espanya, quedant-se o no, a la UE. A molts ja no els preocupa un detall com aquest. Volen marxar, i ho volen fer el mès aviat possible, siguin quines siguin les condicions i conseqüències.
Ens dirigim, doncs, directes cap a la Gran Frustració. Ni la direcció de Convergència ni la d’ERC semblen disposades a canviar de rumb i menys acceptar l’error en els seus càlculs. Què passarà quan hagin de reconèixer que ni la consulta es farà ni veurem la independència ? quina serà la seva reacció? Com ho explicaran i com ho assumiran ? Estem ficats en un gran embolic de dimensions mai imaginades. Jugar amb la il•lusió de la gent, amb la indignació, amb l’enfrontament,... és jugar amb foc, i el futur serà molt complicat de gestionar.
Els qui patim més som els socialistes, però tinc coneguts a CiU i ERC, i puc assegurar que a tot arreu pinten bastos. La gent més conscienciada està espantada dels compromisos adquirits davant la ciutadania i la dubtosa capacitat per assolir-los. Es fàcil dir que es farà la consulta, “sí o sí”, però una altra cosa és enfrontar-se amb la legalitat. No veig que ERC, i encara menys CiU s’atreveixin a tirar endavant una consulta, sense cap base legal. I encara menys portar al Parlament una Declaració unilateral d’independència, així, per les bones. Potser ERC arribaria a fer-ho perquè és un partit imprevisible i capaç de fer l’impensable, però no veig a Unió Democràtica seguint aquest joc, ni a bona part de Convergència. Entrar a la il•legalitat, suposa entrar en terres ignotes, sense cap recolzament extern.
Es per tot plegat, que ens hem de preguntar si s’ho creuen aquests partits, en el camí que recorren, o directament enganyen al personal. I tant en un cas com en un altre, la inconsciència és brutal. I arribats en aquest punt, em demano com és possible que trobin aliats en el PSC ? Com és possible que persones amb càrrecs institucionals puguin apuntar-se a la carrera de despropòsits en que estan ficats els partits de govern ?
No ens enganyem. Hi ha una indignació en el país, per la crisis, pels escàndols, per la corrupció, per la falta de direcció política, i sobretot pel despreci d’un govern del PP que només fa que demostrar la seva prepotència, posant en qüestió tots els avenços i conquestes ,fruit d’anys i anys d’aferrissada lluita social. I els catalans patim un doble problema, el del despreci i l’atac constant a la nostra llengua i identitat. Motius pel cabreig n’hi ha de sobres, a tots els nivells. Ara bé, una cosa és el cabreig i una altra, voler marxar cap a l’aventura. El PSOE ha entès el que passa, i ha acordat posar-hi remei. Es lògic que el PSC emprengui el camí de la sensatesa i prudència, i no vulgui seguir els altres per simple comoditat o seguidisme. Per això em sorprèn el posicionament d’alguns càrrecs socialistes , entestats en veure viable un procés que no té cap altra sortida que la del PSC. Si a dia d’avui no ho han vist clar és que han caigut en el entestament dels altres. I no hi ha pitjor cec que el que no vol veure. Temps al temps.
Suposo que som molts els qui ens demanem si CiU i ERC s’ho creuen, tot el relacionat amb el procés sobiranista, o enganyen, i s’enganyen , ells mateixos. Es un dubte que només l’esvairem dintre d’uns mesos o un parell d’anys. No haurem d’anar més lluny perquè el temps va passant, i amb ell, la possibilitat d’arribar als objectius perseguits. Sembla impossible que persones amb càrrecs de partit i institucionals, puguin creure que unes quantes mobilitzacions, per grans que siguin ,poden produir la independència d’un territori determinat, en aquest cas, Catalunya.
El grau de ceguera és important, i el podem veure en nombroses ocasions, arreu del país. Conferències abrandades de nacionalisme radical, plenes de tòpics, plenes de raonaments simplistes, conclouen amb unes evidències del tot allunyades de la realitat. Es interessant escoltar converses entre partidaris de la independència, per comprovar el grau d’irrealitat que les presideix. La majoria estan convençuts de la realització del referèndum, i del seu resultat clar a favor de la independència, amb una ràpida desvinculació d’Espanya, quedant-se o no, a la UE. A molts ja no els preocupa un detall com aquest. Volen marxar, i ho volen fer el mès aviat possible, siguin quines siguin les condicions i conseqüències.
Ens dirigim, doncs, directes cap a la Gran Frustració. Ni la direcció de Convergència ni la d’ERC semblen disposades a canviar de rumb i menys acceptar l’error en els seus càlculs. Què passarà quan hagin de reconèixer que ni la consulta es farà ni veurem la independència ? quina serà la seva reacció? Com ho explicaran i com ho assumiran ? Estem ficats en un gran embolic de dimensions mai imaginades. Jugar amb la il•lusió de la gent, amb la indignació, amb l’enfrontament,... és jugar amb foc, i el futur serà molt complicat de gestionar.
Els qui patim més som els socialistes, però tinc coneguts a CiU i ERC, i puc assegurar que a tot arreu pinten bastos. La gent més conscienciada està espantada dels compromisos adquirits davant la ciutadania i la dubtosa capacitat per assolir-los. Es fàcil dir que es farà la consulta, “sí o sí”, però una altra cosa és enfrontar-se amb la legalitat. No veig que ERC, i encara menys CiU s’atreveixin a tirar endavant una consulta, sense cap base legal. I encara menys portar al Parlament una Declaració unilateral d’independència, així, per les bones. Potser ERC arribaria a fer-ho perquè és un partit imprevisible i capaç de fer l’impensable, però no veig a Unió Democràtica seguint aquest joc, ni a bona part de Convergència. Entrar a la il•legalitat, suposa entrar en terres ignotes, sense cap recolzament extern.
Es per tot plegat, que ens hem de preguntar si s’ho creuen aquests partits, en el camí que recorren, o directament enganyen al personal. I tant en un cas com en un altre, la inconsciència és brutal. I arribats en aquest punt, em demano com és possible que trobin aliats en el PSC ? Com és possible que persones amb càrrecs institucionals puguin apuntar-se a la carrera de despropòsits en que estan ficats els partits de govern ?
No ens enganyem. Hi ha una indignació en el país, per la crisis, pels escàndols, per la corrupció, per la falta de direcció política, i sobretot pel despreci d’un govern del PP que només fa que demostrar la seva prepotència, posant en qüestió tots els avenços i conquestes ,fruit d’anys i anys d’aferrissada lluita social. I els catalans patim un doble problema, el del despreci i l’atac constant a la nostra llengua i identitat. Motius pel cabreig n’hi ha de sobres, a tots els nivells. Ara bé, una cosa és el cabreig i una altra, voler marxar cap a l’aventura. El PSOE ha entès el que passa, i ha acordat posar-hi remei. Es lògic que el PSC emprengui el camí de la sensatesa i prudència, i no vulgui seguir els altres per simple comoditat o seguidisme. Per això em sorprèn el posicionament d’alguns càrrecs socialistes , entestats en veure viable un procés que no té cap altra sortida que la del PSC. Si a dia d’avui no ho han vist clar és que han caigut en el entestament dels altres. I no hi ha pitjor cec que el que no vol veure. Temps al temps.
# posted by joanroma @ 12:58 AM 
