Sunday, February 23, 2014
MEMORIA DE L'EMIGRACIÓ - art. Regió 7
MEMÒRIA DE
L’EMIGRACIÓ.
Les dures imatges
de l’emigració, procedents de les ciutats de Ceuta i Melilla, ens han de
recordar que durant més de vint anys, Espanya va ser un dels principals estats
emissors d’emigrants cap Europa i Amèrica. Més de tres milions de persones
varen marxar a la recerca d’un lloc de treball, a qualsevol dels països
europeus o americans. L’objectiu era sobreviure a les penalitats existents
aquí, i enviar diners a la família, en uns volums prou importants, com perquè
sumats esdevinguessin la primera “indústria” del país.
Un país que ha
viscut aquesta realitat no pot comportar-se com qualsevol altre. Hem de
recordar centenars de trens sortint de les principals estacions del país, per
anar cap a França, Alemanya, Suïssa, etc, amb una maleta de cartró o de fusta
per tot patrimoni. Centenars de milers de treballadors, buscant feina en
qualsevol dels sectors industrials, agrícoles , ramaders o de serveis, durant
vuit o nou mesos a l’any, confiant en poder repetir l’any següent, malgrat les
dures condicions de vida i treball.
La vida fora
d’aquí no era gens fàcil per persones sense coneixement de l’idioma, ni dels
costums; amb nul·la capacitat de gastar en res que no fos essencial, per tal de
poder enviar el màxim de diners cap aquí. Any rere any confiaven en poder repetir
perquè els estalvis fets mai eren suficients per encarrilar un negoci o una
família. Les previsions de treball de dos o tres anys, es convertien en vuit o
deu, i a vegades, en tota una vida, en funció de les circumstàncies.
Es dur veure
aquestes onades d’immigració procedents de països africans, colpejats per
guerres i fam. En aquest cas no hi ha trens ni vaixells, ni combois organitzats
per portar treballadors , amb documentació degudament legalitzada. Son persones
fugitives, tractades com autèntics delinqüents. Se’ls ha de frenar i repatriar
per tots els medis possibles. I la desesperació porta a actuar desesperadament,
sense por a perdre-hi la vida. Son molts els que ni arribaran ni retornaran al
seu lloc d’origen, amb total ignorància dels seus éssers estimats.
Trobem a faltar
humanitat, comprensió i cooperació. Les tragèdies per la mort d’immigrants
anònims omplen pàgines i noticies, però no comporten autèntics replantejaments
de les polítiques d’immigració aquí i de cooperació , allà. La crisis ha reduït
a la mínima expressió els projectes en els països emissors, quan és un tema
fonamental per reduir el problema. Impulsar l’activitat allà, permet arrelar la
població i evitar aquests desplaçaments que empobreixen els països afectats. De moment només es pensa en com aturar aquest
allau, i tota idea és benvinguda per aconseguir aquest fi.
El problema és
enormement complex i complicat de resoldre per quan molts dels països emissors
disposen de prou riquesa com per poder impulsar iniciatives d’activitat de tota
mena, però la composició dels governs, la intromissió d’empreses estrangeres,
el mal govern... donen un resultat totalment negatiu i condueixen a la població
a marxar cap altres indrets. I el seu entorn és tant similar que al final només
els queda el gran somni europeu, vist com la terra promesa.
Els governs
europeus no han fet prou per estabilitzar els governs de molts països africans,
i la intromissió d’empreses, a la recerca de matèries primeres produeix efectes
perversos. La riquesa marxa del país i aboca els ciutadans a marxar, en una
roda infernal. Des d’aquí ens pot semblar que no podem fer-hi res, però sí,
podem reclamar canvis en aquesta dinàmica, i enviar ajuda urgent. Ajuda per
desenvolupar projectes més que per tapar forats. Les ONG’s estan fent un
magnífic treball, en multituds d’indrets, i la crisis nostra ha de deixar
alguna escletxa per continuar ajudant als més desfavorits. Tinguem memòria i
recordem els anys d’emigració per comprendre aquesta onada d’immigració.
# posted by joanroma @ 11:13 PM 
