Tuesday, February 04, 2014
VOLEM LES BALANCES FISCALS - art. Nació Digital Solsona
VOLEM LES
BALANCES FISCALS.
Es difícil fer-ho pitjor. En un
moment complicat com ara, que surti el Ministre d’Hisenda i digui que no dona
les balances fiscals, és increïble. Ara no solament les volem, sinó que les
exigim i quan més ràpidament millor. I ja sabem que hi ha diferents mètodes per
calcular-les, però que entregui totes les xifres i que cada partit o cada
institució les doni a conèixer amb les observacions pertinents.
Si en un tema és important la transparència és en l’econòmic. De fet portem
anys i anys amb desconfiança mútua entre el govern central i la Generalitat,i
per tant convé trencar aquesta dinàmica i fer públics els resultats dels
darrers anys. No hi ha res a ocultar. I quan algú vol ocultar pitjor per ell
perquè perd credibilitat, de manera que res millor que oferir totes les dades
conegudes, perquè aclarirà punts molt foscos a dia d’avui per les dues bandes.
En el imaginari popular ha quedat la xifra de 16.000 milions d’euros com el
dèficit fiscal de Catalunya envers Espanya. Es a dir, s’ha enviat el missatge
de que cada any Catalunya perd aquesta xifra en les seves aportacions a la
solidaritat i contribució amb l’estat. Ningú acaba de donar explicacions massa
detallades sobre aquesta xifra, però sinó és certa, molta gent se l’ha
creguda. Aquests dies estic llegint
diferents articles i documents respecte les balances fiscals i enlloc surt una
xifra com aquesta, de manera que seria
de gran utilitat poder saber els resultats reals de cada any.
I el lògic seria un ampli debat en el Parlament a l’entorn dels impostos,
contribucions a l’estat, eficàcia recaptadora d’una i altra administració, i
finalment el resultat d’aquesta relació. Sé que no és fàcil el càlcul perquè
intervenen nombrosos factors i per uns, van a una banda i per altres , a una
altra. Hi ha els costos de capitalitat, més compensats a nivell de Madrid que
no pas de Barcelona, per altra hi ha l’existència de Ministeris, Museus, grans
equipaments, etc que pertanyen al conjunt dels espanyols però estan concentrats
a la capital. Tot plegat fa que les balances fiscals tinguin en compte uns
paràmetres i no uns altres. Però, vaja millor tenir dos o tres resultats, en
funció d’aquests mètodes de càlcul que no tenir-ne cap. Perquè ara mateix, la
barreja de xifres és enorme.
El que queda clar és que Catalunya és la tercera a pagar i la desena a
rebre. Es a dir, després de Madrid i Balears, Catalunya és la tercera comunitat
autònoma a nivell de pagament. La segueix la comunitat Valenciana, com a
quarta, i en canvi a l’hora de rebre Catalunya se situa en el lloc desè. Aquest
és el principal desequilibri que cal corregir si s’acorda la modificació de la
Constitució i es vol blindar el sistema de finançament entre l’estat i les
autonomies. El més just seria que Catalunya mantingui l’ordinalitat. Si és la
tercera a pagar, hauria de ser la tercera a rebre. Aquest és el principi que
regeix el sistema de finançament dels territoris en els estats federals, i
aquest seria un canvi substancial per Catalunya el dia que s’implantés.
Però el gran deute acumulat per la Generalitat no solament té aquest
origen, sinó un altre de ben conegut i definit pels qui hem estat en el
Parlament de Catalunya. Al llarg dels anys hem pogut constatar com algunes
decisions dels governs de CiU han comportat grans despeses, no compensades per
l’estat, o bé perquè es varen negociar malament, o per una mala gestió directa.
Es el cas del Desplegament del cos dels Mossos d’Esquadra que ha suposat un
increment notable del deute. També l’assumpció de la competència en Centres
Penitenciaris, ha suposat un important deute, afegit al de TV3 i altres mitjans
de comunicació públics que no estaven degudament finançats. En aquests tres
grans àmbits, rau bona part del deute actual de la Generalitat, a banda
d’altres descompensacions per obres i equipaments no degudament finançats. El
global del deute suma a dia d’avui, 52.000 milions d’euros, per un pressupost
de la Generalitat que no supera els 32.000 milions. Un desequilibri brutal que
serà molt complicat d’eixugar. Aquest és el principal problema i repte de la
Generalitat en el moment actual. El govern està hipotecat, sense marge de
maniobra i sense capacitat d’endeutament. Situació molt greu no prou ben
explicada als ciutadans.