Joan Roma

NENS, DAVANT MURS LINGÜÍSTICS. Per raons de feina com professor voluntari d’idiomes, a Creu Roja, constato les enormes dificultats de la majoria de nens i nenes, procedents d’arreu del món, per integrar-se adequadament al ritme de les escoles on s’han inscrit. Suposo tots tenim clar que el primer element bàsic per aprendre, és el coneixement d’idioma o idiomes amb els que es transmeten els coneixements. Doncs bé, la nova realitat, res té a veure amb la de deu, quinze o vint anys enrere. La procedència de molts dels infants, és molt variada, i comporta un ús habitual de tres, quatre o cinc idiomes, en diferents moments de la vida quotidiana. No tenir-ne un coneixement suficient, impedeix poder seguir, en igualtat de condicions dels qui no tenen aquestes barreres lingüístiques. Exposo uns quants exemples dels que em trobo tot sovint, parlant amb els pares. Els que tenim, procedents d’Ucraïna, tenen com idioma matern, l’ ucraïnès, uns i el rus, uns altres. O tots dos alhora, segons procedència familiar i territorial. Entrats a l’escola, han d’aprendre ràpidament el català i el castellà, i en funció de l’edat, comencen l’anglès. Estem doncs, amb quatre idiomes, com a mínim i en alguns casos amb cinc. No és excepcional aquest cas, perquè també en altres països disposen de dos o tres idiomes, de manera que nens de Geòrgia, Azerbayan, Xina i en molts països africans, disposen de la llengua pròpia, afegida al francès ( en el cas dels francòfons). Fins i tot, en el cas de Llatinoamèrica, que molts donem per sabut que tenen el castellà com idioma matern, tampoc és així, puix que hi ha nombrosos idiomes indígenes, que conviuen amb el castellà. Per no fer més recorregut geogràfic, queda clar que tenim un repte de primer ordre si volem que aquests alumnes no quedin relegats per culpa d’uns idiomes que no coneixen i que per aprendre’ls necessiten un immens esforç individual i col·lectiu. Ha d’haver-hi un autèntic exèrcit de professors de llengua que facin ús de mètodes innovadors i intensius com per donar unes bases adequades als alumnes, per tot seguit, inserir-los a les classes que els pertoquin. Estem lluny d’aquesta realitat. Conec molts casos, molts, en que els alumnes s’avorreixen perquè no poden seguir els altres. Tenir un coneixement molt bàsic, molt insuficient, no permet seguir les classes i els condemna a l’avorriment, primer, i al fracàs, a continuació. Tinc clar que no és fàcil resoldre la qüestió perquè hi ha matrícula oberta tot l’any, amb constants ingressos al llarg del curs que trenquen les dinàmiques històriques de les escoles. Els mestres es troben amb problemes impossibles de resoldre sense disposar d’un immens equip de reforç en matèria lingüística, però és l’ única via per evitar el fracàs col·lectiu. Aquesta realitat no és esporàdica ni excepcional, ha vingut per quedar-se durant anys. I si és així, les mesures a prendre, han de ser a mig i llarg termini. Els canvis demogràfics, no poden tenir com objectiu la reducció d’efectius, sinó la seva redistribució, amb un desplaçament cap a posar al dia, els nous vinguts, per així anivellar-los amb els que han de ser companys de classe. Em consten diverses iniciatives del Departament d’Ensenyament destinades a pal·liar aquesta situació amb algunes mesures d’ensenyament intensiu dels idiomes, prèvies a la seva inclusió en les aules corresponents. Serà interessant fer-ne el seguiment.

L’OCUPABILITAT DELS IMMIGRANTS. No hi ha millor observatori per saber què passa en un sector que formar-ne part. Ser dintre del col·lectiu , durant anys, molts anys i tenir constant informació interna i externa com per tenir clars els resultats. Quan sento parlar opinadors, comentaristes, tertulians, però també polítics de partits ficats a pontificar sobre la immigració, amb un desconeixement i lleugeresa siderals, em demano quina credibilitat poden transmetre si cada dos o tres minuts deixen anar mitges veritats, falsos estudis i mentides flagrants. Posats a dir bestieses es van animant en les seves explicacions i exposicions, imaginant que tots els qui els escolten s’empassen les seves dades i teories. D’aquests “savis” en tenim un enorme grapat, i és evident que fan mal al conjunt, perquè envien missatges que son creguts per una part de la població. No ens estranyi que el PP, VOX i Aliança Catalana, pesquin en aquestes aigües turbulentes, plenes de falsedats. No pretenc, ara i aquí, desmuntar totes aquestes mentides i falsedats. Ni per raons d’espai ni per l’amplitud de la tasca, però després de 40 anys a la sala de màquines d’un ajuntament, 15 en el Parlament de Catalunya, i prop de 25 anys de professor de català, primer i de castellà, ara, a Creu Roja, el meu contacte amb la immigració permet puntualitzar i aclarir molts dels posicionaments d’aquests partits. I per fer-ho res millor que recordar on érem nosaltres, els espanyols, 40 o 50 anys enrere. Qui tingui anys per recordar-ho estarà ben informat, qui sigui més jove que se n’ informi degudament i veurà com centenars de milers, fins arribar als prop de tres milions, van sortir d’Espanya, a la recerca de millors condicions de vida i treball. Uns, van marxar cap a Llatinoamèrica: Argentina, Xile, Veneçuela, Mèxic....i altres cap Europa: Alemanya, França, Suïssa, .... En puc donar fe, perquè durant 7 anys, vaig formar part d’aquesta emigració. En concret a Suïssa, on els espanyols vam arribar a la xifra dels 120.000. Doncs bé, durant un llarg període de vint o trenta anys, la gent sortia a la recerca de millors condicions de vida, i així poder enviar diners cap a casa, a l’espera de poder retornar algun dia. Molts no ho varen poder fer mai, altres van tornar amb l’arribada de la jubilació. Bé, doncs, en aquests moments venen cap aquí, centenars de milers, primer, i ara milions de persones d’arreu del món, a la recerca de millors condicions de vida de la que tenen a casa seva. Res de nou, en el món mundial que no hagi passat al llarg dels segles i dels mil·lennis. I venen amb ànims d’agafar el que trobin. Per les meves classes d’idiomes, han passat molts centenars d’immigrants, uns a la recerca de refugi, altres, simples buscadors de feina. Puc assegurar que la majoria de feines que assumeixen han estat rebutjades o ignorades pels nacionals. La llista és llarga, gairebé infinita, per demostrar la importància i rellevància de tenir aquesta mà d’obra disponible. Sense aquestes persones hi hauria col·lapses en àmbits tan vitals com l’atenció a la gent gran, a l’hostaleria, a la neteja, a l’agricultura i ramaderia, a la construcció, ets, etc. Fan, el que feien els espanyols en tots els països on van anar a parar. I, on anys després, ells mateixos, ja més formats o els seus fills, escalaven cap altres àmbits i sectors per deixar lliures les primeres ocupacions assumides. Estem en aquesta roda mundial – temporal, que ha estat permanent al llarg de la història. Ningú vulgui ara veure-hi mals on hi ha clars beneficis i beneficats.

PRESÈNCIA “NORMALITZADA” DE L’EXÈRCIT, A CATALUNYA. Una de les dèries dels independentistes, ha estat l’exèrcit. Aprofitant el rebuig lògic i comprensible del que va suposar el seu paper durant la llarga nit franquista, sempre l’han volgut explicar i exposar com si aquella realitat continués en els nostres dies. No volen admetre l’admirable treball dut a terme pel Ministre de Defensa, Narcís Serra, i la immensa feina, interna i externa de centenars, milers de persones, amb múltiples militars d’alt i baix nivell, en convertir-lo en una eina moderna, eficient i plenament democràtica. Sempre persisteixen aquells que voldrien que les imatges del passat, continuessin fixes, per als ciutadans d’avui dia. I no. Qui conegui una mica l’interior dels tres exèrcits, i s’interessi per les reformes dutes a terme i per l’enorme canvi aconseguit, veurà que el nostre exèrcit és equiparable a qualsevol altre de la UE. Es més, ha guanyat en prestigi per la preparació i desplegament en múltiples zones de conflicte, on ha actuat com a força de protecció i mediació. Tot i ser ben certes les explicacions anteriors, quedaven accions visibles i tangibles per a normalitzar la seva presència i actuació a Catalunya, després del llarg i desastrós període del procés. I sí, s’han produït fets concrets i ben visibles de que estem en altres temps i que el passat, passat està. Donaré uns pocs exemples per a posar imatges al que explico. En el terrible incendi de Paüls, s’hi van dedicar tots els esforços disponibles, per evitar la seva propagació i perimetrar la seva superfície. Hem pogut veure ja els primers incendis de sisena generació amb efectes mai vistos en quan a rapidesa, virulència i estranys efectes, difícils d’aturar. Doncs bé, davant la tragèdia res més lògic que cridar reforços, tan preparats i equipats com els de la UME ( Unitat Militar d’Emergències). Van venir, van coordinar-se i treballar colze a colze amb els bombers, i al final el resultat fou el buscat: apagar l’incendi, i així evitar majors danys. Ningú ha sortit a criticar el fet, però vull recordar com en plena pandèmia, hi havia nombrosos alcaldes i partits polítics que no volien la UME, a casa seva. En alguns casos, vam haver d’actuar de manera contundent per exigir obrir-los les portes perquè podessin treballar en desinfeccions d’equipaments públics, com residències de gent gran, centres cívics, hospitals, etc. Comparem situacions, i veurem com han canviat els temps. També ho han fet en un acte simbòlic, instituït pel president Pujol, a l’hora de premiar el primer de la promoció de l’escola de suboficials de Talarn ( Lleida ). El passat dia 7 de juliol, es van diplomar del càrrec de sergent, 515 alumnes, dels quals 53 eren dones. Aquesta Acadèmia General Bàsica de Suboficials, aplega candidats a sergent, de tot Espanya i en l’acte d’entrega de despatxos es va institucionalitzar que el primer de la promoció rebia una rèplica de l’espasa de Jaume I el Conqueridor. La d’aquest any era la promoció 50, des que es fundà l’Acadèmia l’any 1974. Per aquestes instal·lacions hi han passat 31.000 sergents d’infanteria, i des de 1980, es duia a terme aquesta distinció, suspesa durant els anys del procés. Enguany, de la mà de la Consellera d’Interior, Núria Parlón, s’ha reprès, a satisfacció de tots els participants. Un tercer motiu de normalitat el suposa l’increment d’inversions en Defensa. El Govern ha decidit impulsar i facilitar la inclusió d’empreses catalanes o d’altres indrets perquè s’instal·lin a Catalunya, creïn llocs de treball i es converteixen en elements rellevants en aquest àmbit. Seria ben poc intel·ligent quedar fora d’una via important de reindustrialització , recuperant activitats, perdudes al llarg dels darrers anys. Ben aviat veurem on s’activen les noves indústries i els materials que d’elles en sortiran.

LA CAÓTICA ESTRATEGIA DE JUNTS. En la última sesión del actual curso político, Junts tuvo, una vez más, la oportunidad de votar conjuntamente con PP i VOX, contra el decreto “anti apagones” destinado a mejorar la calidad del sistema eléctrico. Pocas personas, en Junts, comprenden este posicionamiento, decidido por una pequeña cúpula, cada vez más caótica y alejada de los cargos municipales y territoriales del partido. Y, por supuesto, de las bases de votantes que hasta ahora les han dado su confianza. No hay que buscar lógicas, ni caminos previstos ni previsibles, en la estrategia de Junts, porque desde hace unos años, va como pollo sin cabeza. Que todo dependa de un señor, fugado a Bélgica, a la espera de recuperar la movilidad perdida, indica el extraño funcionamiento de un partido que lo ha perdido casi todo, excepto la influencia en el Congreso de Diputados, por los siete escaños que consiguieron en las elecciones generales de 2023. Estos siete votos, les permiten pedir la Luna, aunque sea rompiendo con su pasado y dejando en manos de unos pocos, la estrategia general que ha quedado totalmente secuestrada por la política española, en detrimento de la catalana. Curiosamente, han sucursalizado su existencia, convirtiendo en habitual, lo que siempre habían acusado a los socialistas del PSC. Durante años, muchos años, la gran acusación contra el PSC, era una supuesta dependencia directa del PSOE. Pues bien, ahora Junts, lo decide todo en función de lo que les conviene a nivel de Madrid. A la cúpula le interesa dar la sensación que nada se puede hacer y nada se mueve si ellos deciden, con sus siete votos, ir de un lado a otro. Es evidente que negociar en estas condiciones deviene extraordinariamente difícil, porque no existe una estrategia firme, clara y decidida. Todo se acuerda en función de cuestiones domésticas, de batallas entre independentistas, especialmente mirando hacia dónde va ERC, o a la vista de decisiones judiciales que varían según vengan de España o de la UE. Así llevamos casi 8 años, y pueden pasar unos meses más e incluso algún año hasta que Puigdemont pueda volver. Mientras tanto, se va improvisando, vendiendo humo para contentar a los más fieles. Cada vez menos, es cierto, pero algunos resisten para tener un puesto en las próximas elecciones, sea a nivel municipal, nacional o estatal. Solo los más cercanos a la cúpula de Waterloo tendrán derecho a continuar. Y los puestos se van reduciendo a la vista de cómo van todas las encuestas electorales, sean oficiales o privadas. Pero el tiempo es inexorable y lo que parecía cercano deviene lejano. Y a cada gran victoria judicial, le sigue una derrota contundente o una interpretación que cada parte lee según le conviene. Así que hay fracturas internas cada vez más visibles y palpables en el seno del partido. Son ya muchos los que no ven lógico depender de una figura poco respetada y poco comprendida por la mayoría de la ciudadanía catalana. Y es que ocho años son muchos y los que tienen buena memoria no dejan de sorprenderse que un presidente se fugue dejando a sus compañeros de Consejo Ejecutivo, del Parlamento y en definitiva del pueblo, por no tener la valentía de enfrentarse a las consecuencias de los delitos cometidos. Esto, aquí y en Australia, se llama cobardía, pura y dura, se quiera vender como se quiera. Y ya nadie compra las explicaciones de épica de bolsillo, ni momentos para la historia. El capitán que abandona el barco, dejando a su suerte a los pasajeros y tripulación, es un cobarde, con todas las de la ley. Para llegar a esta conclusión no hacen falta grandes estudios ni grandes dictámenes, pero hasta ahora, se ha vendido como una especie de sacrificio para mantener viva la institución de la Generalitat. En fin, si alguien tenía alguna duda, las instituciones están por encima de las personas, sobre todo de ciertas personas y su vida sigue. Y nadie pondrá en duda que la Generalitat, presidida por Salvador Illa, está más viva y activa que nunca. Pues bien, el fervor guerrero que impregnaba toda la acción y reivindicación de Junts, está haciendo aguas y son muchos los concejales, alcaldes y dirigentes territoriales disconformes con las acciones y actuaciones que decide la dirección, porque no ven ni lógica ni estrategia ni resultados favorables para ellos y las instituciones que gobiernan. Ha empezado la cuenta atrás para las elecciones municipales de 2027 y los primeros augurios van apareciendo en forma de deserciones y sobre todo renuncias a continuar en los cargos de primer nivel. ¿Para qué ser concejal y/o alcalde, si el partido va por dónde quiere? ¿Qué estrategia tiene de cara a retener el voto tradicional? ¿Cómo hacer frente al reto de Alianza Catalana que les roba votos, en varias de las comarcas del interior de Cataluña? ¿Por qué depender de una persona que ha perdido el contacto diario con la realidad? En fin, cuando se está al mando de un pueblo o una ciudad, no se está para tonterías o grandes estrategias que no aportan ningún beneficio concreto. Junts, solo está en el gobierno de la Diputación de Girona. Nadie entiende cómo se negociaron los pactos, en las otras tres. Ni tampoco nadie entiende porqué se critica y vota contra todo, en el Parlamento de Cataluña, y en la mayor parte de lo que se vota en el Congreso y Senado. El caos nunca está en el imaginario de un cargo institucional porque cada día debe resolver temes esenciales, y Junts no está por la labor. Voy constatando la voluntad de dejar el cargo por parte de muchos concejales y alcaldes, con lo cual Junts puede perder el principal activo. Si a todo ello le sumamos las pérdidas de escaños que auguran todas las encuestas, parecería inevitable replantearse la estrategia caótica, por otra más lógica y comprensible. Veremos.

PETIT, NO VOL DIR DESVALGUT. L’organització territorial de Catalunya, és clarament millorable, però mentrestant no es dugui a terme una remodelació profunda, hem d’actuar i treballar amb la que tenim vigent des de fa segle i mig, amb alguns retocs, a nivell comarcal i regional. Avui toca parlar dels municipis. En tenim 947, de totes mides i proporcions, si bé amb un clar predomini territorial dels petits o molt petits. La desproporció és tan gran que les tres quartes parts dels habitants, es concentren en el 15% del país, i la petita part restant, es troba escampada pel 85 % del territori. Com es pot veure un desequilibri brutal que amb els anys, s’ha ampliat fins reclamar mesures de reequilibri, per evitar un esvoranc encara més gran. Per veure algunes proporcions, agafem el municipi més petit en habitants: Sant Jaume de Frontanyà ( Berguedà), 26 habitants (2024) en un territori de 21,3 km2. I comparem-lo amb el més gran: Barcelona, 1,69 milions, en un territori de 101 km2. Entre aquestes dues realitats, en trobarem centenars d’altres de similars, de manera que les lleis han de contemplar aquestes realitats, per fer-les compatibles, raonables i ajustades a les necessitats. Des de fa anys, a títol individual o col•lectiu, hem estat molts alcaldes, reclamant canvis substancials en les lleis del país, per fer compatible l’existència i pervivència d’aquests municipis, amb els serveis bàsics i elementals que necessiten els ciutadans que hi viuen com per no sentir-se ciutadans de segona o de tercera. He de dir que gairebé des del primer dia, en els llunyans principis de la democràcia recuperada, a l’abril de 1979, es va constatar la necessitat d’ajudar els més petits, en qüestions que per la poca grandària territorial i l’escassedat demogràfica, era necessari. Primer, foren les diputacions, molt especialment la de Barcelona, la més potent i rellevant, ja no només de Catalunya sinó de tot Espanya, va implantar plans i programes, especialment pensats per als municipis més petits. Després la Generalitat va copiar algunes de les mesures i també ajudà els més petits, amb mesures diferenciadores. De totes maneres, tot era voluntarista i amb insuficients garanties com per assegurar mesures futures. Poc a poc, va anar avançant la idea de disposar d’una Llei pròpia, clara i contundent com per fixar les condicions de vida i funcionament dels ajuntaments, petits o molt petits. Fou així que s’establí la xifra dels 2.000 habitants, com límit de municipi petit. Dels 947 que té el país, la llei n’aplega 608. Tenint present que dintre d’aquest grup, n’hi ha 332 de menys de 500 habitants. Ha estat un repte, formular la Llei de l’Estatut de Municipis Rurals, començada i treballada per l’anterior Executiu de Pere Aragonès, que ara el Govern Illa ha completat i tancat, fins aconseguir la seva aprovació el passat dia 16 de juliol. Petit no equival a desvalgut. Petit vol dir que té pocs habitants, i sovint un gran territori que ha de preservar i protegir. Que ha d’emprendre actuacions per resistir i evitar la seva desaparició. Per a tot plegat necessita lleis adequades a la seva realitat, reduir al màxim la burocràcia, aconseguir ajuts per a cobrir les necessitats i garantir la ruralitat. Ja tenim la llei tan esperada. Ara toca desplegar-la , veure el seu encert i comprovar efectes. Ser petits no vol dir desvalguts, sinó necessitats d’actuar amb eines proporcionals a les seves magnituds. Aviat veurem primers resultats.

BORREDÀ – SANT SADURNÍ DE ROTGERS Dissabte 26 de juliol, a les 12.00  Monòleg teatralitzat: El pagès de Ponç del Bosc  Concert guitarra- Bruna Escola – L’essència romàntica. ( taquilla inversa). 4a Biennal Romànic Berguedà

EL PARTIT SEMPRE ES RECUPERA A prop de complir cinquanta anys de militància, miro els danys causats pels implicats en el cas Koldo, i els comparo amb altres que hem patit, al llarg d’aquests decennis: greus, però no mortals. Només faltaria que tres beneits, enfonsessin el vaixell ! Un partit fort, aguanta el cop, i sap recuperar-se i continuar el camí. Per això indigna que antics dirigents, vulguin donar lliçons als nous, oblidant el que ells van patir o més greu encara, van fer patir. La memòria és curta en molts casos, i molts “egos” amaguen el que no es vol veure o simplement no es vol recordar. Es la part trista de la història, sobretot perquè alguns brillants expedients queden malmesos, per no saber guardar silenci, en temps tempestuosos. Sempre he pregat no perdre el nord i no cometre errors que he vist en altres companys. Que la vellesa no et faci perdre tota una vida. Quantes biografies cauen per terra per culpa de no saber girar pàgina i quedar-se a l’ombra. Quantes trajectòries malmeses per no haver entès que l’hora del relleu havia arribat. Però, a la vista està que alguns no aprenen dels altres, i la roda continua rodant. Allà ells, però la vida sempre continua, sinó amb ells, sense ells. I la vida dels socialistes, agrupats en el PSOE ha superat els 146 anys de vida. Un segle i mig, al servei dels més febles, protagonista dels canvis més importants i rellevants per a tots els espanyols. Si algú repassa la seva història veurà quantes crisis ha patit i ha superat. Quantes tempestes ha trobat i ha sabut capejar abans d’arribar a port. Estem en una més que sí que ens afecta especialment perquè es tracta d’una traïció interna. Aquestes sempre fan més mal que les externes, perquè no te les imagines ni les entens. No s’entén com tres persones es poden posar d’acord per organitzar múltiples tripijocs, fent servir el coneixement del partit i les ramificacions a tots els nivells en els quals està present. Es evident que des dels llocs on exercien els càrrecs tenien accés a tota l’estructura del partit, i que això els donava una informació i una influència que feta servir malament, els resultats podien ser importants. Però, resulta incomprensible el grau d’estupidesa, per molt elevat ego que tinguessin. Mai es poden cometre tropel·lies per temps indefinit. Per molt astuts, per molt hàbils que fossin en les seves maniobres, haurien d’haver tingut clar que el seu final estava escrit, a curt, mig o llarg termini. El que mal comença, mal acaba, i més en un partit en que la corrupció és una de les pitjors traïcions. Mai s’ha acceptat, mai s’ha perdonat, mai s’ha contemporitzat, per tan havien de saber que el seu final seria catastròfic. Tot i així, com es poden haver atrevit ? Doncs, per l’estupidesa humana, de no tenir mai prou amb el que es té. Uns, per demostrar el poder que es disposa, altres per viure per damunt de la realitat i altres per vicis i costums, la qüestió és que toca imposar majors supervisions i controls, per no deixar entrar segons qui en el partit, i alhora estar sempre pendent del que passa, per intervenir a primera hora i no quan el mal ja està fet. I si això toca fer-ho en tot moment, molt més quan el partit ostenta importants àrees de govern perquè és quan es mouen forces ocultes que busquen beneficis ràpids i fora de la legalitat. Es en aquests temps quan les regnes del partit s’han de posar en mans de persones de pedra picada i no desplaçar els més valuosos cap als governs. Ha d’haver-hi que estigui a la sala de màquines perquè conservi i preservi el rumb del partit. S’han comès errors, evidents, però el rumb continua i val la pena arribar a port. Hi ha molta feina per fer, continuació de la ja feta.

LA IMPOTÈNCIA DEL PP I VOX. Era enorme l’expectativa, la pressió i la voluntat de marcar territori i futur, per part de tots els actors que havien de donar explicacions i alhora demanar perdó, per part del PSOE, exigir resposta clara i contundent, per part dels partits que havien donat suport a l’elecció de Pedro Sánchez, i finalment, petició de dissolució de les Corts Generals, com a formula per deixar clara l’existència d’una alternativa forta i fiable. La sessió del dia 9 son d’aquelles que marquen fites històriques, i no va defraudar. Almenys pels qui estàvem interessats en capgirar la situació i donar continuïtat a una de les etapes més complicades i difícils de la nostra història, i preservar els drets aconseguits, a més de continuar les accions i actuacions que milloren la vida dels ciutadans, i que mostren l’encert de les polítiques dutes a terme fins ara, si les comparem amb les que es produeixen a la resta de països de la UE. El repte pel president Sánchez, i alhora Secretari General del PSOE, no era gens fàcil. No ho és mai quan s’està al capdavant d’un partit amb 146 anys d’història. El més antic i el més fidel als principis que van originar la seva creació i expansió. De crisis, el partit n’ha tingut a centenars, en tota mena de temps i circumstàncies, però si un tema fa un mal terrible és quan la crisis ataca un punt essencial de la seva existència com és l’honestedat i la honorabilitat del conjunt. Amb desenes de milers de militants i simpatitzants, és factible que algú trenqui la norma i actuï fora de la legalitat que sempre va lligada a una ètica rigorosa i exemplar. Que ho facin dos secretaris d’organització, un rere l’altre, és greu, molt greu i suposa un cop molt dur per a tots els qui hem estat responsables d’àmbits territorials d’un partit, en aquest cas, d’un partit germà com és el PSC que en temes bàsics, comparteixen els mateixos valors. El cop dur rebut, obligava a donar noves eines, a la lluita contra la corrupció. Permeteu-me arribat en aquest punt, deixar clar que Espanya, i amb ella Catalunya, han anat legislant com per reduir al màxim les possibilitats de cometre actes contra la legalitat. Espanya es troba en el lloc 36 sobre 180 supervisats i controlats, en Índex de Percepció de la Corrupció (IPC) que es va posar en marxa l’any 1995. No és un mal lloc, però queda clar que s’ha d’avançar cap els primers llocs o almenys dintre dels 20 primers. En els meus quaranta anys, a la sala de màquines d’un ajuntament, en contacte amb altres institucions superiors com Diputació, Generalitat i Govern Central, puc assegurar que una part del que diem burocràcia va destinada a tenir controls, molt rigorosos, portats per funcionaris íntegres i diligents. Puc assegurar que la immensa majoria de polítics, i a tot Espanya, els podem comptar en prop de 80.000, en el seu conjunt, tenen un comportament totalment honest. Per tan, uns pocs, no embrutin la trajectòria de la globalitat. I si algú esperava veure la reacció i alternativa, per part del PP, de bracet de VOX, va poder constatar el desastre que suposaria tenir aquesta parella,al capdavant del país. Em permeto recordar que el PP té 30 causes pendents de judici, en els propers temps. De VOX, només veure fons i formes, n’hi ha prou per esperar es mantinguin a l’oposició per sempre.

¿QUIÉNES SON LOS FUNCIONARIOS INVESTIGADOS? En un artículo anterior, con el título “¿lo tiene fácil la corrupción en España?, exponía lo que cualquier político, de primero de básica, conoce: nada puede hacer ni decidir, sin el concurso de diversos niveles de funcionariado. Produce gran extrañeza que, pasadas varias semanas, en un caso, y varios meses en otro, no aparezcan funcionarios implicados, en los supuestos casos de corrupción llevados a cabo por Koldo García, J.L Ábalos y Santos Cerdán. Lo dije entonces, y lo repito ahora. Sin la colaboración y participación directa de diversos funcionarios y técnicos, es imposible conceder concursos, adjudicaciones ni concesiones de ningún tipo. Ni tampoco certificar acuerdos u obras, con lo cual tampoco procede liquidar pagos. Es sorprendente levantarse día sí, día también, con grandes titulares en medios de comunicación, supuestamente serios, con afirmaciones del tipo: la señora tal o el señor cual, adjudicaron obras por 30, 40 o 50 millones. Es que ni que fueran 30, 40 o 50.000. No es posible porque el político propone, pero los funcionarios disponen. Es decir, gestionan y tramitan los proyectos con múltiples supervisiones y controles. La corrupción por vía de contratos, concursos y/o concesiones, pasan diversos controles, con las firmas obligatorias de distintos funcionarios: secretarios generales, interventores, tesoreros, técnicos especialistas, funcionarios de otras administraciones en los concursos, etc. Donde no cabría esta participación es en los casos de traspaso de información privilegiada. Aquí sí el político puede traspasar las líneas rojas de la ética y el deber de guardar bajo secreto, propuestas, gestiones y tramitaciones que pueden suponer ventajas evidentes para quienes reciban esta información. Un ejemplo claro sería el de la elaboración, diseño o modificación de planes de urbanismo, en los cuales se prevean recalificaciones de terrenos u otros cambios relevantes. En estos casos tener conocimiento de las intenciones “políticas “de los equipos de gobierno, comisiones de urbanismo u otros niveles de supervisión y control, pueden suponer negocios importantes para los que busquen información privilegiada. La corrupción en estos casos es más difícil de perseguir y castigar, precisamente porque no hay intervención de funcionarios ni técnicos. Similar explicación se puede dar para otros casos de información privilegiada sobre puntuaciones en concursos públicos, en los que se puedan incluir cláusulas de mejora de puntuación o desvelar aspectos de las propuestas presentadas por otras empresas. En efecto, aquí es complicado averiguar la procedencia de informaciones y filtraciones, pero no estamos en estos casos, sino en el de contrataciones y adjudicaciones, supuestamente corruptas. Si nos quedamos en este ámbito, no hay director general, secretario de Estado ni Ministro que pueda saltarse los procedimientos y actuar libremente. Todo va lento y lleno de trámites, con sus informes, dictámenes y certificados. Cada uno, a cargo de cada responsable de nivel ejecutivo. Entonces, a qué vienen los titulares de adjudicaciones “a dedo” si no existen. ¿Cómo se pueden adjudicar millones de euros, sin haber pasado los controles pertinentes? ¿Dónde están o estaban los funcionarios a cargo de velar por la gestión, tramitación y pago? Hay más preguntas sin respuestas, porque periódicamente sea por parte del Tribunal de Cuentas, sea por las intervenciones generales del Estado, existen auditorías periódicas de todos los concursos, tramitaciones y adjudicaciones. ¿Nadie vio nada? Lo siento pero no me cuadran las cuentas ni los titulares. Puedo entender el uso, tráfico y venta de información privilegiada. Posible entre particulares, empresas y cargos públicos corruptos, pero no comprendo cómo se pueden saltar las gestiones y tramitaciones inherentes en cualquier acto oficial. Así que el misterio continua, al menos para mí, a la vista de que no aparecen nombres de funcionarios, ni cargos subalternos, implicados en esta presunta actuación corrupta.

GAZA, LA BARBÀRIE SENSE LÍMITS. Que ningú ens vulgui acusar d’antisemitisme perquè actuaríem igual si l’autor del genocidi fos qualsevol altre país del món. Sí ens costa més d’assimilar que el protagonista sigui un dels pobles més castigat de la història. Precisament per aquest motiu mai haguéssim imaginat podés copiar mètodes que van fer servir contra ell. Es la barbàrie portada fins les últimes conseqüències. Es maten dones, suposadament perquè no portin més infants al món. I es maten infants perquè no creixin i es puguin convertir en enemics. No té cap altra explicació que moltes de les matances vagin dirigides directament contra aquests dos col·lectius. No son víctimes col·laterals de la guerra, sinó objectius directes, buscats pels mètodes més sofisticats d’imatges per satèl·lit o per drons que no deixen cap dubte de que estan a l’espera de trobar menjar o beguda. Estan en llocs sense conflicte, sense armes, sense perills contra l’exèrcit jueu i tanmateix son bombardejades. Després, es busca qualsevol excusa per dir que a prop havien detectat moviments sospitosos.... Aquestes imatges, aquestes llistes de víctimes no quedaran oblidades en un racó de la història, perseguiran el present i futur d’Israel, per segles. Hi ha milions de testimonis i milions d’imatges totalment definides, verídiques, contrastables, com perquè ningú pugui dir que han estat exagerades, mal interpretades o directament falsejades. No, no, tots assistim cada dia a una col·lecció de fets que ningú pot justificar. Es la barbàrie per la barbàrie, portada amb una programació i planificació pròpia d’algú que vol fer desaparèixer un poble sencer. I quan veuen que no se’n surten, que el poble palestí resisteix, busquen noves vies per atrapar-lo en llocs cada vegada més reduïts, fins estudiar la via per tancar-lo en un immens camp de concentració, del qual ningú no podrà sortir si no és per anar a un altre país, i no tornar mai més. Es a dir, planificar la reducció i minimització de tot un país, fins fer-lo desaparèixer per manca d’habitants. La majoria hauran mort, i els que quedin, els faran la vida impossible fins que optin per anar a qualsevol altre indret. Si algú pensava en límits al sadisme pot comprovar que no existeixen. Hi ha directives clares per actuar en tots els àmbits, sectors i territoris. I alguns dels participants es diuen “homes de Deu”, seguidors fanàtics d’una religió que creuen la única del món i que tots els qui en practiquen una altra, no mereixen viure. Es dona via lliure a centenars de colons que veuen com poden actuar amb la més pura impunitat. Poden fer fora els seus veïns i si no volen marxar els poden matar i apropiar-se de les terres i patrimoni. La llista de barbaritats és tan gran que hauríem d’anar precisament als anys de persecució del poble jueu, per a trobar actuacions semblants a les que es practiquen contra el poble palestí. No podem ni oblidar ni perdonar, perquè el genocidi ha de ser perseguit, condemnat i els seus responsables jutjats i condemnats. Ens pertoca a tots, ser conseqüents i no permetre la continuïtat de tanta barbàrie.

JUNTS, FORA DEL PARLAMENT EUROPEU. Just fa un any ( 16/7/24), es va constituí el nou Parlament Europeu amb els seus 720 euro parlamentaris, procedents dels 27 Estats que conformen la UE. El repartiment per grups parlamentaris sorgí de les eleccions tingudes entre els dies 6 i 9 de juny, en funció de la decisió de cada país. A Espanya, les eleccions foren el diumenge dia 9 de juny. En aquelles eleccions, s’elegiren els 61 euro diputats que ens pertoquen, en funció de la població que tenim. Els millors resultats foren per al PP amb 22 escons i el PSOE amb 20. Però també fou elegit el candidat de Junts, en coalició amb alguns altres petits partits, amb un resultat de: 443.275 vots. Molt per sota, del que havien aconseguit a les anteriors eleccions de 2019. De tres, van passar a un, però és que aquest únic escó no ha pres possessió del càrrec, i ha quedat fora del Parlament. Qui i per què? Es tracta d’Antoni Comin, un polític que ha tingut una llarga i atzarosa vida parlamentària i que, a dia d’avui, apareix poc en els mitjans de comunicació, després de diversos conflictes i fracassos sonats, com dirigent del Consell per a la República, i membre de diverses entitats i organitzacions independentistes. La situació és rocambolesca, i no m’estranya que Junts no l’expliqui ni justifiqui el motiu pel qual 443.275 votants, no tenen representació, a la màxima institució de la Unió Europea. El motiu de no haver pogut entrar, juntament amb els altres 60 elegits, és que ell no va acceptar jurar o prometre la Constitució espanyola. Aquest,és un requisit obligatori, contingut en la legislació electoral espanyola que tots els electes hem complert des dels principis de la democràcia recuperada. Hi ha qui creu que es pot saltar preceptes bàsics, pel simple fet d’apel•lar a les institucions europees, però la UE és una unió d’Estats i cadascun té les seves regles i normes per a assolir un escó parlamentari. I no solament a nivell de parlaments, també a tots els nivells. No s’ha d’haver estudiat gaire per saber que per tenir el càrrec, en plenitud, s’han de passar tres tràmits indispensables. El primer, presentar-se a les eleccions, en un partit legalitzat, mitjançant inscripció en el registre del Ministeri de l’Interior. Una vegada elegit, i recollida l’acta, cal fer i registrar la declaració de bens, i finalment, jurar o prometre la Constitució. Sense el compliment dels tres passos, cap polític pot assumir el càrrec pel qual s’ha presentat a unes eleccions. Ho hem fet els regidors, ho repetim els alcaldes, consellers comarcals, diputats a Diputacions, en els parlaments autonòmics, en el Congrés i Senat, i per suposat, faltaria més, també en el Parlament Europeu. Doncs, aquesta norma, vigent des dels principis de la recuperació democràtica a Espanya, és d’obligat compliment, i si algú es pensa que faran una excepció s’equivoca. Tant senzill i tant planer com això. Produeix sorpresa que Junts estigui fora del Parlament Europeu ,a l’espera que li permetin saltar-se la llei espanyola, mitjançant recurs davant la Mesa. En fi, un any després, estan com estaven, i no deixa de ser paradoxal que 443.275 votants no tinguin veu ni vot a la UE.

EL QUART LLIBRE D’ENSENYAMENT DEL CASTELLÀ, EN MARXA. De 1972 a 1979, vaig treballar de professor de castellà, a l’Acadèmia Inlingua de Berna(Suïssa). Aquesta, exercia de capital de la xarxa d’acadèmies ( un total de prop de 300 a nivell mundial). Amb l’exercici del treball i els anys, vaig esdevenir responsable de la secció d’espanyol i em van proposar redactar els nous llibres d’ensenyament, a la vista de la necessitat de renovació. Fou així com em vaig posar a redactar, el Primer Libro de Español, amb 50 lliçons. Tot seguit, vaig redactar el Practique el Español, de 30 lliçons, lligades al Primer Libro. Aquest llibre, contenia una lectura a cada lliçó, preguntes sobre la lectura i exercicis per a practicar vocabulari i gramàtica, en paral•lel al Primer Libro. D’aquest, Practique, es va publicar també una col•lecció de cassettes, per escoltar les lectures i així practicar la lectura. Acabats els dos llibres, vaig continuar amb el Segundo Libro de Español. Altres 50 lliçons, per a complementar el Primero. En els tres llibres hi havia fotos i dibuixos produïts per altres professionals de la casa. Vaig acabar la feina quan ja havia retornat a Espanya per tal de presentar-me a les primeres eleccions democràtiques dels ajuntaments, on vaig ser elegit com Regidor, a l’Ajuntament de Borredà. Vaig acabar la feina dels llibres, a finals de 1980. I els tres llibres van servir durant prop de 20 anys, en totes les acadèmies Inlingua, arreu del món, fins que van decidir renovar-los amb altres, d’acord amb els nous temps. Doncs bé, molts anys després no m’imaginava que els tornaria a fer servir, en la meva feina de professor voluntari de Creu Roja, a Berga. Quan vaig considerar que podia oferir unes hores a la setmana a la tasca de voluntari, em vaig posar a disposició de Creu Roja al Berguedà. D’entrada, em van proposar exercir de professor de català. Durant prop de 16 anys, vaig donar classes a immigrants, en general, en una aula de la mateixa seu de Creu Roja, quan estava en el carrer Barcelona , de Berga. Per aquestes classes, calculo que hi van passar entre 800 i 900 persones, de multitud de països d’arreu del món. En un moment donat, Creu Roja em va proposar canviar d’idioma i passar a exercir de professor de castellà. Fa ja 9 anys que es va obrir el Centre de Protecció Internacional a refugiats, en conveni amb UE – Govern central – Creu Roja. Es va habilitar la meitat de l’Alberg de Joventut de Berga, com a seu per a 50 persones, i des d’aleshores, dono 3 classes, els dilluns, dimecres i divendres. En aquests anys, deuen haver passat entre 450 i 500 persones, procedents d’arreu del món. L’objectiu per part meva, és aconseguir en 5 , 6 , 7 mesos que tinguin un nivell mínim com per poder entrar en el mercat de treball i fer vida aquí. Mantinc el mètode directe o Berlitz, que vaig aprendre com a via ràpida i eficient per aprendre un idioma, fins i tot per part de persones amb baixos nivells culturals. Des del primer dia, es fa tot en el propi idioma castellà, sense mai traduccions ni ús d’altres llengües. Bé, doncs, fets servir aquells primers 3 llibres, fa un any vaig decidir emprendre la redacció d’un Quart Llibre, que de fet seria un nou Primer Llibre Bàsic, destinat als alumnes d’aquest Centre. Un Llibre molt condensat, molt estudiat com per evitar aprenentatges poc útils per a la vida i el treball. Durant aquest darrer any, he fet diverses proves, i ara ja amb el guió clar, l’he començat. En el dia d’ahir, 10 de juliol, vaig redactar les primeres 3 lliçons i espero en unes setmanes poder-lo completar fins arribar a les 25 lliçons. Un repte de condensació i estudi per facilitar un aprenentatge ràpid i útil. Una vegada acabat, em plantejaré si l’edito o simplement el faig servir en còpies fotocopiades, acompanyades d’algunes làmines amb fotos d’animals, fruites, verdures, utensilis varis, etc. En fi, no m’hagués pensat mai, fer un nou llibre, molts anys després dels tres primers, però estic segur que tindrà una gran utilitat. Els resultats, els tinc a la vista, cada dia de classe i sobretot quan veig exalumnes treballant arreu del país.

BORREDÀ, ESTRENA UN SISTEMA DE TENDALS/ VELES, A LA PLAÇA MAJOR. En el moment de projectar la RENOVACIÓ DE LA PLAÇA MAJOR, l’equip de govern va proposar incloure en l’obra, un sistema de pilars i tendals o veles per a convertir la Plaça en un espai protegit que fes les funcions, de refugi climàtic, vist com anaven augmentant les temperatures. Fa deu mesos es van inaugurar les obres, que no solament comprenien una reforma de la superfície, sinó també de les xarxes de serveis: xarxa d’aigua, xarxa de clavegueram i xarxa d’aigües pluvials. Aquelles obres ja van incloure els espais i fonaments per a col•locar 6 grans pilars de ferro, 3 per cada banda de la plaça, per tal de poder-hi instal•lar uns tendals o veles que cobrissin tot l’espai. La funcionalitat és doble, per una banda rebaixar la temperatura de la plaça i per altra aturar pluges poc intenses. Amb l’inici de l’estiu i dels preparatius per a les festes d’aquests mesos, inclosa la Festa Major, la brigada municipal ha col•locat els pilars i les veles, a més de l’estructura bàsica de l’escenari. Des d’aquesta setmana, la Plaça Major, llueix uns tendals o veles, de colors clars, en forma de triangles que van d’una banda a l’altra, en un encreuament que permet cobrir la totalitat de la superfície, on es celebren els actes i activitats d’estiu. Aquests tons clars, contrasten amb el verd de la coberta de l’estructura de l’escenari, produint una interessant geometria de colors. L’estudi, projecció i disseny es va contractar amb l’empresa Benito. El cost dels tendals o veles ha estat de: 9.522,71 euros i els pilars: 17.685,24 euros. Així doncs, el cost total ha pujat 27.207,95 euros que ha anat a càrrec del pressupost municipal. La previsió és retirar tot el material a principis del mes de setembre, una vegada celebrades les festes d’estiu i acabat el temps de màxima calor. Borredà, juliol de 2025.

HABITATGE, SUMA D’ESFORÇOS I NOVETATS. Per aquells escèptics que no creuen que el Govern Illa pugui complir el compromís de construir 50.000 habitatges, d’aquí a 2030, poden començar a veure l’enorme quantitat d’esforços, financers, legals i crediticis com per assegurar l’èxit de la promesa. No passa mes en que el Govern no presenti un nou pla, un nou programa o proposta de cara a fer possible aquest objectiu. No es tracta només de construir per construir, sinó de buscar vies i formules més ràpides per facilitar habitatge assequible a tots els qui el necessiten. I en aquest apartat, és igual que es tracti d’un habitatge nou que d’un de vell rehabilitat. I aquí rau un dels grans àmbits d’actuació: Catalunya, té més de quatre-cents mil habitatges, buits, molts d’ells abandonats i en mal estat. Es positiu per a tothom treure de l’ostracisme aquest enorme volum de pisos inutilitzats. Les vies per fer-ho son diverses, i van des de la imposició de recàrrecs en el IBI ( Impost de Bens Immobles), a facilitar ajuts per a la seva rehabilitació, o cedir-los a empreses públiques perquè els rehabilitin i els posin a lloguer, recuperant la inversió feta, durant uns quants anys de cessió. També aquestes novetats, faran que molts propietaris optin per la seva venda. Bona solució perquè posaran en el mercat habitatges que interessaran a uns o altres. I el Pla de Barris també incidirà en fer atractives noves zones de molts pobles grans i ciutats que ara es troben degradades, envellides i mancades d’equipaments i serveis, i que una vegada renovades seran atractives per anar-hi a viure. Totes aquestes actuacions, ajuntades amb la més recent de mobilitzar cinc-cents milions per a destinar a facilitar als joves l’entrada per la compra d’un pis, suposen un conjunt d’esforços i novetats que han de fer possible sortir d’una situació insostenible. Els joves s’han de poder independitzar, i la gent ha de poder continuar vivint a les seves ciutats, tinguin o no tinguin un pis en propietat. Els lloguers han de ser raonables, i proporcionals als sous vigents. I aquesta prioritat per l’habitatge, no s’ha de quedar només en les ciutats i àrees urbanes, sinó també ha d’arribar al món rural. De fet, una majoria d’ajuntaments ha entomat el tema, i ha sortit de l’alletargament de molts anys en que consideraven que la solució havia de venir dels particulars. Ara també s’han posat les piles, i son molts els que han rehabilitat edificis en desús que molts ajuntaments tenien. Però no s’han quedat aquí, sinó que han mobilitzat recursos econòmics per a comprar terrenys o cases velles per procedir a la seva rehabilitació, i posar-les a lloguer assequible. Es aquesta suma d’esforços, la que em fa ser especialment optimista, perquè es veuen actuacions arreu del territori. Tot va sumant, i veure construccions complertes o rehabilitacions, permet comprovar que la crida a fer front a les carències en habitatge ha donat bons resultats. A partir d’ara, cada any veurem donar claus, a centenars o milers de famílies que les estaven esperant amb especial desesperació. No ha estat fàcil iniciar la roda, però ara actua com bola de neu que es va fent gran, a mesura que passen els mesos i anys. En propers articles donarem compte de les xifres de resultats.

DEL TRIOMFALISME A LA PROVOCACIÓ. Bona part del vist i llegit sobre el Congrés del PP, és més propi d’un gran show que no pas d’un partit seriós a la recerca d’estudiar i oferir fórmules d’avenç, en la qualitat de vida dels espanyols. Tot estava preparat per a contraprogramar el Comitè Federal del PSOE i llençar la idea de que ells van de nets i polits per la vida, i poden donar lliçons de claredat, transparència i fins i tot de decència. Tot això es pot vendre, a nivell intern, construint una mena de bombolla tancada, dintre de la qual es respira un aire, totalment diferent de l’exterior. No es deixen entrar idees, informacions ni realitats, i s’instrueix a fidels que només escolten una sola veu: la del seu amo, que els garanteix tocar poder, en uns pocs mesos. Un poder que els permetrà viure millor, a ells, sense necessitat de parlar de la resta d’espanyols que els seguiran com ramat obedient i silenciós. I és clar, quan s’encomana l’organització a fidels absoluts i se’ls donen ordres de que tot sigui sotmès als designis d’unes poques persones, és fàcil caiguin en la provocació. Bé, no cap als de dins que estan en una altra realitat, sinó cap els d’enfora que ens ho mirem amb ulls i orelles crítiques. Es així com quedem perplexes davant el sermó – míting – crida de J. M Aznar, donant lliçons a tort i a dret, esborrant de la seva memòria i la de tots els espanyols de les immenses i gravíssimes mentides sobre la guerra d’Irak, o els atemptats del 11 M de 2004, a Madrid i de tants altres fets que han motivat múltiples casos judicials. La seva intervenció és la típica i tòpica de “ ser emmascarat per una paella bruta “. Increïble cara dura que pensa, tothom ha perdut la memòria i pot inventar una altra realitat. Tampoc Mariano Rajoy va defraudar perquè actuar després de l’anterior costa de superar i mantenir l’atenció de l’auditori. El gran drama que ben aviat viurà, és l’inici del judici de la Kitchen, en la qual tots recordarem els greus casos de corrupció i ús de les estructures de l’Estat, per a perseguir adversaris polítics. Entre altres delictes, és clar, perquè la llista és llarga. En fi, Núñez Feijóo havia de tancar els actes, en olor de multitud, amb desenes de banderes espanyoles al darrere, a imatge i semblança del que fan a EUA. Grans aplaudiments i grans abraçades per mostrar l’alegria i les esperances en que finalment es pugui tocar poder. El de menys és, per a què, sinó és per donar sortida a totes les ànsies de càrrecs i direccions d’empreses. El benestar del poble, és secundari. Quedaran per a la història, imatges de gran benvinguda a Carlos Mazón, gran protagonista de la pitjor catàstrofe en terres valencianes. O d’Isabel Díaz Ayuso, la qual en temps de pandèmia va actuar amb un increïble menyspreu a milers de persones grans, tancades en residències. Només aquestes dues imatges, mostren la pitjor cara d’un PP que és incapaç de pensar en els més febles i desvalguts. I que no aparta els causants de tantes desgràcies sinó que fins i tot els recompensa. Res a veure amb l’ADN , els fons i les formes dels socialistes. D’aquí i, d’arreu del món.

ATENCIÓN PP, SE ACERCA LA KITCHEN. Hay mucha impostura, demasiada hipocresía y cinismo, en la reacción del PP a los presuntos casos de corrupción, agrupados bajo el nombre de Koldo García, y que afectan a J.L Ábalos y Santos Cerdán, exsecretarios de organización del PSOE. Sin duda, si se comprueban, muy graves para el partido y la política, en general. Pero, si un partido debería ser especialmente prudente y responsable, éste sería el PP. ¿Por qué? Porque tiene en su pasado reciente, los casos más graves, en materia de corrupción del siglo XXI y parte del XX. Y no solo esto, acumula 30 causas pendientes, entre las cuales la de mayor envergadura y gravedad, conocida como Kitchen. Antes de entrar en materia, simplemente recordar la que supuso la cima de la corrupción en España, la Gürtel, con condenas para 29 acusados y la sentencia por responsabilidad civil a título lucrativo del PP. Nada más y nada menos. Una sentencia recogida en 1.843 folios, aprobada por unanimidad, por la sala del Tribunal Supremo. Para los que no recuerden los delitos, los describo brevemente. Delitos de cohecho ( activo y pasivo), falsedad en documento mercantil, malversación de caudales públicos, prevaricación, asociación ilícita, fraude a la administración pública, blanqueo de capitales, delitos contra la hacienda pública , tráfico de influencias, apropiación indebida i exacciones ilegales. Difícil de superar. Pues bien, todo indica que la “Operación Kitchen” superará la Gúrtel, a la vista de los imputados y la participación de las más altas instancias del Estado. Todo va lento en España, muy especialmente, la acción de la Justicia, pero al final llega, y al PP le corre prisa intentar torpedear al Gobierno Sánchez, ahora, para evitar los duros tiempos que vendrán con la Kitchen. La previsión es que se inicie por el mes de mayo 2026. Puede parecer lejos, pero los plazos van corriendo y el tiempo vuela cuando no quieres que llegue la mayor bomba contra la línea de flotación del PP. Un pésimo momento, a un año justo de las elecciones municipales y buena parte de las autonómicas. Y las sentencias se prevén duras, muy duras, a tenor de las acusaciones. Cierto que es muy común en los partidos de derechas y especialmente en el caso del PP que todo lo que le concierne parece ya amortizado y propio de “tiempos pasados” superados y olvidados. Han girado página y no quieren que nadie les relacione con nombres y hechos que consideran propios de la historia, pero no de su historia. Quedan lejos, y prefieren borrarlos de la memoria. Pero claro que lo quieran no significa que lo consigan. Es demasiado grave para que alguien pretenda pasarlo por alto. Y nada mejor para calibrar la importancia del tema, que recordar su origen y consecuencias. La operación Kitchen, tiene su origen en la investigación abierta al ex comisario José Manuel Villarejo, en cuya casa se encontró un pendrive con esta denominación. Una operación que tenía por objetivo robar la documentación, en manos del ex-tesorero del PP, Luís Bárcenas. Si alguien quiere comparar casos, entre el PSOE y el PP, ahora es un buen momento para hacerlo. Bárcenas, es el ejemplo claro de acumulación de poder, como para hacer y deshacer todo lo que le venía en gana, con tal de disponer de financiación para su partido. Volvamos al tema. Para llevar a cabo esta operación, hablamos del año 2013, se implican los más altos cargos del Ministerio del Interior con el Ministro Jorge Fernández Díaz, a la cabeza, acompañada de los máximos cargos del Ministerio. Hablamos de los imputados con cargos como el de Francisco Martínez, Secretario de Estado de Seguridad, Eugenio Pino, Director Adjunto Operativo (DAO) de la Policía, José Ángel Fuentes Gago, Bonifacio Díaz Sevillano, Marcelino Martín Blas, ex jefe de la Unidad de Asuntos Internos, o Ignacio López de Hierro, marido de María Dolores de Cospedal, ex Ministra de Defensa. Si la operación Gürtel supuso remover los cimientos de la más alta corrupción, en la operación Kitchen salta por el aire, el estado de derecho, en una democracia plena como tiene España. Los máximos responsables del Ministerio de Interior, están inculpados por unos hechos que suponen el uso del Estado para cometer delitos, a fin de conseguir documentación incriminatoria, contra el partido al que pertenecen, que no es otro que el PP. Y en esta documentación aparecen inscripciones que podrían incriminar al presidente Rajoy. A no ser que M. Rajoy, sea otro. En resumen, dentro de pocos meses, todo este material depositado en los armarios del Tribunal Supremo, volverán a la luz, para recordarnos hasta qué punto llegó la corrupción, el uso torticero de las fuerzas de seguridad del Estado, para fines partidistas, con el objetivo de borrar acciones delictivas, llevadas a cabo por el mismo partido. Difícil de superar, pero para los que conocemos el PP, todo es superable. Pero claro, ahora toca expresar indignación, exigir dimisiones y convocar elecciones. Esperar unos meses, pone el PP dentro de su propio infierno, aunque quiera alejar a los imputados y sus actuaciones. La realidad es dura, y por mucho que intente “borrar” la historia, ésta siempre vuelve. Y volverá con fuerza y con detalles que nos dejarán helados. Estamos hablando del uso del aparato del Estado, para fines partidistas, destinados a borrar la existencia de actos corruptos. Difícil de superar.

A QUI PERTANY MONTSERRAT ? A la vista de les reaccions per la visita dels Reis d’Espanya, al Monestir de Montserrat, el passat 23 de juny, semblaria que no tothom pot anar-hi, si no té el vist i plau dels autèntics “propietaris” o vigilants de les essències de la pàtria. Des d’aquell dia hem pogut veure i llegir diverses cròniques i opinions en aquestes pàgines de R7, tan per part d’articulistes com de periodistes de la casa, i un bon nombre, criticaven la visita i la consideraven inapropiada, insòlita o directament indigne. De fet, la gran mobilització anunciada, en contra de la visita, va quedar reduïda a menys de dues-centes persones que només aconseguiren una breu modificació d’itinerari. Res que no estès contemplat pels organitzadors. En quan a la rellevància, en contra d’algun escrit periodístic, va tenir la que es pretenia, ni més ni menys, a l’hora de celebrar el mil•lenari. Així, doncs queda per a la hemeroteca les declaracions de Lluís Llach, Oriol Junqueras o Puigdemont que no deixen de ser frases que se les emporta el vent. I queda clar que Montserrat no és propietat de cap grup, entitat ni partit concret, sinó de la congregació que hi habita i que procura salvaguardar-lo dels típics “amos de tot el que consideren seu i de ningú més”. Personatges que només apareixen en moments puntuals i que després se n’obliden fins no aparegui un altre motiu per fer-se sentir. En tenim molts d’aquests, com vam poder comprovar durant els anys del procés, en que ni tan sols van considerar com a símbol únic a respectar i protegir, el de la senyera, canviada i/o substituïda per estelades, a gust dels impulsors del moviment. I els mateixos que volien impedir la visita dels Reis, van quedar fortament defraudats i indignats per la rebuda multitudinària que els va oferir Badia del Vallès. El municipi que ha complert 50 anys de vida. Son millors o pitjors catalans, els que pretenien impedir la visita, que aquells que la van celebrar ? Els principis de la democràcia s’assenten sobre els pilars del respecte i la tolerància, i ningú es pot apropiar dels símbols, i encara menys de les emocions i els sentiments. Durant massa temps, els autèntics demòcrates hem viscut enmig de pressions i exigències de plegar-nos a la voluntat d’uns pocs que deien representar el país, quan una majoria, ens vam mantenir fidels a la legalitat. Si aleshores no vam claudicar, molt menys ho farem ara, de manera que qui vulgui impedir visites, celebrar activitats, o construir ponts entre municipis, territoris i país, no se’n sortirà. Ho van comprovar els qui es van plantar a Montserrat, i ho han comprovat molts altres, en llocs diversos del país. Després d’anys en que la llei va ser rebregada, incomplerta o interpretada a gust d’uns pocs, la normalitat i legalitat ha retornat per quedar-se. Per això ha estat important comprovar en aquest any de Govern que no hi haurà volta enrere i que el país ha de mirar endavant, sense permetre obligacions i exigències que no vinguin emparades per la llei. Si algú no ho tenia clar, ho ha pogut comprovar dotzenes de vegades, en tota mena d’accions i actuacions. La de Montserrat ha estat una més, i deixa clar que la pluralitat i respecte son elements essencials en un país democràtic.

PARLA BÉ !!! Per raons de cultura familiar, i per molts anys en col·legis religiosos, mai he fet ús de paraules mal sonants, ni renecs i encara menys barrejar gestos i expressions lligades a òrgans masculins o femenins. Simplement, m’han repugnat sempre i he recordat tot sovint a alguns usuaris, la vella ordre que tots de petits rebíem: “parla bé, si us plau. !!!”. Dic això, a la vista de les indignes converses entre els tres implicats en casos de suposada corrupció, quan ostentaven els càrrecs de secretaris d’organització del partit socialista. Queda clar que cada nivell cultural, social i professional té el seu nivell d’idioma, i qui fa ús d’un vocabulari obscè, carregat de renecs i menyspreu envers les dones, no pot ser ni una bona persona ni un bon càrrec institucional o de partit. No és compatible una cosa amb l’altra i demostren la seva alçada ètica i moral, tirant per terra qualsevol consideració de les dones com persones a respectar i a tractar per igual. Fan fàstic les converses tingudes i encara més imaginar com contactaven amb dones per fer-ne un ús, similar a un estri qualsevol. Es tot el conjunt d’accions i actuacions que han aixecat la indignació de desenes de milers de militants, de centenars de milers de simpatitzants i finalment de milions de votants. Persones de baixa estofa, no poden ser admesos en el partit socialista. Ni abans, ni ara, ni mai. I s’han de fer servir aquestes converses, plegades de vocabulari indecent, per deixar clar que qui en faci ús ni que sigui sota una suposada “gracieta” puntual, serà motiu d’expedient primer, i d’expulsió, a continuació. No es tracta de convertir-nos en protectors de la moral, sinó en defensors de la igualtat de drets, en els quals queda clar que no es pot menystenir, a una persona pel fet de ser dona. Aquest és un dret que ha costat anys, decennis, fins i tot segles, en fer-lo efectiu. Ara, no es pot permetre que ningú el vulneri. I de fet, és una qüestió d’usos i costums, treure’l de la vida quotidiana. D’entrada, en tots els fòrums més o menys públics, pertoca a qui presideixi, coordini o gestioni l’espai, d’avisar primer, a qui no s’atengui a les regles, i tot seguit demanar-li marxar, cas de reincidir. Al cap de poc temps, els participants faran una reflexió interna com per auto censurar-se per adequar el llenguatge a les regles ordinàries. Si ningú para els peus, si ningú intervé per posar ordre, hi ha persones que creuen no poder parlar sense introduir, tot sovint, un reguitzell de paraules obscenes, que s’imagina li donen una superioritat per la ràbia i la contundència amb que les pronuncia. L’estupidesa arriba fins aquests extrems, i segur tots coneixem qui no pot pronunciar quatre o cinc frases, sense pel mig ficar-hi tota mena d’òrgans masculins o femenins. Pobres imatges, però molt més esteses del que alguns pensen, sobretot perquè no hi ha autoregulació si ningú intervé, per posar ordre. Doncs bé, toca fer-ho. A vegades, han de sortir casos excepcionals com els que estem vivint, per posar sobre la taula, una necessitat que era evident des de fa temps, però que ara ha d’esdevenir immediata i complerta. Si cal, podem recuperar les velles ordres, escoltades de pares, mares i mestres, i posar-les a totes les sales de reunions: Parla o Parleu bé !!!

IMPARABLE INCREMENT DE MORTS DE MOTORISTES. Si mirem les estadístiques dels darrers anys, en matèria d’accidents de trànsit, comprovarem l’imparable augment de morts de motoristes. Dono una xifra que per ella sola és més que explícita, dramàtica i clama al cel: en els darrers 10 anys, han mort 2.385 conductors i/o acompanyants. Parlo a nivell d’Espanya, però aclarint que Catalunya s’emporta un percentatge molt elevat, perquè és un dels territoris on més conductors hi ha. Tan sols mirant les xifres d’aquest any 2025, fins el 30 d’abril, de 52 morts en accidents de trànsit, 18 corresponien a motoristes. En aquest cas, parlo de Catalunya. I no exposo els centenars de ferits de major o menor gravetat, però que hi son, en xifres enormement elevades. Davant aquesta situació, què fer ? Per què en parlo ? Doncs per una raó que m’ha portat a escriure uns quants articles sobre el tema en els darrers anys. El fet de viure en un poble de pagès, comunicat per carreteres dites secundàries, amb les capitals de comarca, em porta durant tota la vida, a viure i conviure amb els motoristes, però també amb els ciclistes, cada vegada més nombrosos, i amb caminants i corredors que fan servir la mateixa via. Parlo amb coneixement de causa, doncs, son centenars de milers de quilòmetres fets, al llarg dels darrers vint o trenta anys, a raó de quatre mil al mes. Si anys enrere, el problema era de perfil baix, actualment el problema de compatibilitzar tots aquests elements sobre vies antigues, plenes de revolts, amb ferms irregulars i envellits, i cunetes a la vella usança, no pot donar cap altre resultat que el d’accidents, sovintejats i dramàticament greus o molt greus. Ho he dit en anteriors ocasions, molts dels conductors haurien d’ avaluar i reflexionar sobre les seves qualitats físiques i mentals, com per determinar si poden portar motos de gran cilindrada. Jo tinc clar que no estic preparat ni capacitat per fer-ho. Ja no ara a la meva edat, sinó ni quan en tenia vint o trenta menys. S’han de tenir unes condicions molt determinades per dominar la potència, la velocitat, els imprevistos que en cada moment apareixen en carreteres com les que exposo. Compartir vehicles de tota mena, amb presència molt abundant de fauna salvatge, a més de climatologia variable, porta a tenir perills en tot el recorregut. Si a més, es volen copiar comportaments dels grans corredors, sense tenir la preparació, el resultat ha de ser necessàriament desastrós. Si a més, no es volen adaptar a les condicions i tenen pressa, doncs, les presses acaben en un hospital o en un cementiri. Puc assegurar que en els darrers tres o quatre anys, no recordo haver portat cap motorista, més de 20 o 30 segons, darrere el meu cotxe. Vol dir que em passen, en llocs i moments molt poc adequats, perquè de rectes en trobareu molt poques, en totes aquestes carreteres de la Catalunya Central. I des de sempre, dono pas, tan bon punt trobo un mínim de tram que m’ho permeti, i agraeixo les salutacions dels qui ho aprofiten, però son majoria els que no esperen. Al final, els resultats son els que son, i per molt que la DGT vulgui reduir víctimes, els primers a fer-ho possible han de ser els propis motoristes, en uns exercicis clars d’auto conscienciació i auto protecció. I alguns o molts, s’han de plantejar si tenen suficients aptituds per aquesta opció, o n’han de buscar alguna altra, menys perillosa.

BORREDÀ: TOT A PUNT PER A LA TERCERA EDICIÓ DE LA TIFA (teatre i família a la natura). DIES: 18, 19 I 20 DE JULIOL Després dels èxits de presència i participació de les dues primeres edicions, hi ha expectació per acollir la tercera. Li queden pocs dies per arribar i tots els preparatius i espais estan disponibles. L’ originalitat d’aquest Festival, és precisament les constants novetats que proposa, la transversalitat d’artistes, coordinadors, impulsors, monitors, guies...que presenta i fa possible gaudir-ne en família. Les activitats es duen a terme en 8 espais del nucli urbà, als quals se n’afegeixen alguns altres, motivats per sortides a la natura, sigui a tocar de la Riera Margansol, sigui en l’esplèndida natura que envolta el poble. Ja en el matí del divendres dia 18, comencen les activitats, i cada hora, es van produint noves accions i actuacions que permeten seguir i participar a tots els presents. La varietat i pluralitat és immensa, en compaginació de totes les arts imaginables. Es aquí on rau l’originalitat i el gran interès de les dues primeres edicions que es referma en aquesta tercera. Tothom hi troba diverses propostes que l’atrauran i el faran participar. I si el festival comença el matí de divendres dia 18, acabarà el diumenge 20 al vespre, amb un concert a La Placeta. Tres dies plens i gratificants. Tothom en podrà gaudir, a l’hora que podrà contemplar el bon encaix de les activitats, en cadascun dels magnífics racons del poble de Borredà. Aquest Festival, és promogut per Teatre Nu, amb el suport de la Diputació de Barcelona, Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Borredà. I compta amb la col·laboració de les botigues i comerços del poble. També s’ajuda a l’organització amb la compra de la samarreta La Tifa, d’un color diferent cada any. Animem tothom, a gaudir de tres dies de teatre, natura i família. Us hi esperem !!! Borredà, 7 de juliol de 2025.

LES ADF, EN ESTAT D’ALERTA. Les altes temperatures, els primers incendis, amb un d’espectacularment intens i mortífer, han posat en alerta les 307 ADF, presents en 669 municipis de Catalunya. Queda clara la preeminència del Cos de Bombers, a l’hora d’atacar el foc, però igualment queda clara la necessitat de que disposin d’un cos auxiliar com el dels voluntaris, enquadrats en les ADF, per poder ajudar i servir a l’hora de combatre el foc, en plenitud. I a continuació, tots sabem que vigilar el foc extingit és una feina indispensable per evitar el seu revifament i això sí és una gran feina que poden fer els voluntaris, mentre els Bombers descansen i agafen nou alè per a futures actuacions. Aquesta combinació de col·laboració i participació l’hem pogut veure en imatges, en tots els mitjans de comunicació i suposa comprovar l’encert en mantenir les ADF, vives i actives. Es més, si abans no semblava indispensable tenir tots els mitjans actius, ara queda clar que tot el material ha d’estar disponible en qualsevol moment i molt especialment el relatiu al subministrament d’aigua. Tots els vehicles, totes les cisternes, pous i dipòsits han d’estar carregats al màxim, per estar operatius d’aquí a finals d’estiu. Ara és quan es demostra la importància de la feina feta durant l’hivern. Que tots els camins i pistes forestals estiguin en condicions d’accessibilitat, que les eines de comunicació estiguin operatives, i que tots els voluntaris tinguin clar què han de fer i com ho han de fer, és la millor manera per demostrar la seva efectivitat. En alguns llocs ha anat plovent, però amb les temperatures que imperen, en dues o tres setmanes el que semblava segur, deixa de ser-ho i esdevé un polvorí en potència. Tota la vegetació ha crescut, molt especialment el sotabosc, de manera que un petit incendi per qualsevol imprudència, es pot convertir en un problema gegantí. Ha estat espectacular veure la potència de l’ incendi de Torrefeta i Florejacs ( La Segarra). No tan per les hectàrees cremades ( 5.500) com pel comportament que ha donat peu a considerar-lo un incendi de 6a generació. Estàvem encara estudiant els de 5a que apareix un de nou que trenca els esquemes vigents. En aquesta situació només es pot atacar amb grans mitjans, sense treva, i posant unes mesures de seguretat a tot l’entorn com perquè no s’hagi de patir per res més que no sigui apagar el foc. Estem just a l’inici de l’estiu, i si fins ara ja hem patit de valent, toca estar tothom alerta i fer-nos tots vigilants i protectors del medi natural, per evitar que una imprudència o una mala actuació, encengui el polvorí. Vigilar i supervisar, és cosa de tots, encara més si formem part d’una de les ADF, del país.

¿LO TIENE FÁCIL LA CORRUPCIÓN EN ESPAÑA? A la vista de todo tipo de comentarios, artículos, documentales, entrevistas y tertulias, hay muy pocos periodistas, comentaristas y tertulianos que conozcan el funcionamiento de las instituciones y la legislación que deben aplicar en todos sus procedimientos de contratación, justificación y pago. Tengo especial interés en ver cómo prosigue la instrucción de los presuntos casos de corrupción que afectan a Koldo García, J.L Ábalos y Santos Cerdán, para comprobar lo qué pasó y cómo pasó. Y es que en respuesta a la pregunta del título del artículo, quiero dejar claro que la corrupción en España, lo tiene difícil, muy difícil, después de múltiples cambios, precisamente para evitar su existencia. Después de 40 años, en la sala de máquinas de un Ayuntamiento, pequeño sí, y de contactos con otras administraciones e instituciones de mucho mayor tamaño, quedo sorprendido de hasta qué punto se dicen cosas que no tienen ningún fundamento real. Me explico. En muchos artículos y opiniones se da como normal y habitual que un Alcalde, un Consejero autonómico, un Ministro e incluso un presidente de cualquier institución del país, pueda acordar y decidir sobre contratos, concesiones, ampliaciones de obras, etc., de forma directa y arbitraria. Como si pudieran actuar a dedo o a capricho de su voluntad, interés o simpatía. No, no, en absoluto. En todas las administraciones españolas hay múltiples barreras, controles y filtros obligatorios que impiden acciones y actuaciones arbitrarias, fuera de las normativas legales vigentes. Y debo recordar que buena parte de las quejas por “exceso de burocracia” provienen de los múltiples pasos que hay que cumplir antes de poder contratar. Y luego, los siguientes pasos para justificar, y finalmente poder pagar. Me sorprende el desconocimiento, la ignorancia, sobre la existencia de funcionarios que han superado duras pruebas de acceso al puesto correspondiente y que se juegan “vida y hacienda” en su trabajo de supervisión y control, de todas las acciones y actuaciones públicas. No hay resquicios para dejar solos a los políticos para que puedan hacer lo que ellos quieran. En absoluto. Entonces, ¿por qué se les deja fuera de todas las actuaciones? Quiero decir, ¿por qué nadie habla de ellos si nada se puede hacer sin ellos? Este menosprecio, ligado a la ignorancia de los que hablan de temas que no conocen, es increíble en multitud de medios de comunicación que tratan sobre temas de corrupción, sin tener en cuenta las dificultades para cometerla. Limitado por espacio, solo recordaré que todos los ayuntamientos, consejos comarcales, diputaciones, mancomunidades, consorcios, pero también Consejerías, Ministerios, tienen la figura del secretario general. Una persona experta en leyes que ha accedido al cargo por concurso, un duro concurso que comporta llegar al puesto más relevante de una de estas instituciones. Es el profesional que conoce todos los actos de la administración y que sin su informe favorable, nada puede hacerse. Si el secretario general vela por la estricta legalidad de todos los actos, hay un segundo funcionario que debe velar por todo lo que hace referencia a la parte económica. Es el interventor general. Nada puede pagarse sin su conocimiento, estudio y aval técnico. Y finalmente, hay el tesorero que indica si lo que los anteriores han avalado, se puede pagar por existencia de recursos suficientes. Y no solo esto, recursos destinados a la actuación concreta. Y si todo lo dicho no fuera suficiente, para cualquier contrato, adjudicación o concesión, hay que seguir unas pautas y unos pasos, que requieren proyectos, informes y resoluciones de técnicos en la materia: arquitectos, ingenieros, técnicos especialistas, etc. Y para decidir una adjudicación, se debe reunir la Mesa de contratación y/o adjudicación para estudiar las propuestas, puntuarlas y finalmente acordarlas. En fin, todo es posible de mejora, pero en mis 40 años de actividad política, he visto cambios constantes, para complicar la posibilidad de actuar, fuera de la ley, fuera de los circuitos establecidos. Y francamente si los funcionarios actúan en consecuencia, la corrupción se hace prácticamente imposible. ¿Qué ha pasado en el tema que nos ocupa? No lo sé, pero no lo entiendo. De aquí el interés en conocer detalles sobre las actuaciones. De momento se habla de conversaciones, pactos con empresas y presuntas comisiones, pero hay que ver los documentos, informes y resoluciones. Imaginar que una empresa va a ver a un político y entre las dos partes acuerda las condiciones, no cuadra con la tramitación obligatoria. Por mucho que hablen y acuerden, los funcionarios actúan conforme a derecho, y mirar hacia otra parte o, peor aún, participar en una ilegalidad, les lleva a perder puesto, asumir responsabilidades personales, patrimoniales y penales. Según el Índice de Percepción de la Corrupción (IPC), creado en 1995, que estudia 180 países, España aparece en el puesto 36. En los primeros puestos, están Dinamarca, Finlandia, Nueva Zelanda, Noruega, Singapur y Suecia. Bien, no es un mal puesto, pero queda claro que hay camino por recorrer y estar entre los 20 primeros, debería ser uno de los objetivos para los próximos años. De todas formas, repito y reitero que las barreras, supervisiones y controles existentes por parte de los funcionarios, a cargo de las instituciones, hacen muy difícil los casos de corrupción. Los que de momento han salido a prensa, lo han hecho sin documentación ni información específica, de cómo han podido saltarse los pasos legales. Solo hablando empresarios y políticos, no se llega a ninguna parte. Así que toca esperar y ver si lo que se dice, concuerda con lo que se ha hecho.

CATALÀ SENSE MANIES. Mentrestant observo els grans esforços per aconseguir l’oficialitat del català a la UE, i amb ell el gallec i l’eusquera, vaig sumant el cost que tindria aquesta oficialitat per al Govern central, amb altres inversions del Govern català per frenar la davallada del seu ús. En conjunt, parlem de centenars de milions en els propers anys. Serà efectiu ? Aniran les coses per bon camí ?Ho sento, però sóc poc optimista. Massa rebombori, massa politiqueria, massa crides a la resistència i molt poca efectivitat. Trobo força simplista imaginar que si el català esdevé oficial, tindrà un reconeixement i un reforç immediat a nivell intern, com per remuntar xifres i aconseguir sumar centenars de milers de persones al seu ús. Ho sento, però no veig per enlloc aquesta relació, si prèviament no ens deixem de manies i emprenem accions i actuacions, per terra, mar i aire. Què vull dir? Doncs, que a grans mals, grans remeis i millor deixar-nos de somnis en aconseguir grans títols i grans excel•lències i apostem per l’ús en tots els àmbits, ni que sigui a costa de baixos nivells. S’equivoca qui creu que s’ha d’aprendre un idioma, en grans centres culturals, en els consorcis, en acadèmies especialitzades, en dies i hores molt concretes, prèvia immatriculació fent cua, per mirar d’aconseguir alguna de les places ofertades. No, no, la meva experiència de molts anys d’ensenyament, mostra que l’interès per aprendre, ha de venir motivat per múltiples factors, i tot seguit, les facilitats han de ser immenses. Vull dir que tothom ha de tenir al seu abast aprendre l’idioma, gairebé sense voler. I per això no calen grans acadèmics ni professors amb resplendents diplomes. Agafem centenars, milers d’universitaris, de primer, segon o tercer curs, formem-los en qüestió de pocs dies, en l’art d’ensenyar l’idioma per mètodes directes i innovadors, i posem-los a donar classes en qualsevol lloc, hora i dia. Tothom ha de trobar ensenyants, a qualsevol indret, sigui en escoles de primària o instituts, de la mà de les AMPA, en parròquies, mesquites, clubs de futbol, de bàsquet, associacions de veïns, casals, centres cívics, ...qualsevol dia i hora de la setmana, però també en dissabtes i diumenges, aprofitant estones perdudes quan entrenen els fills, o assisteixen a activitats extraescolars, etc. I premiem els ensenyants, autèntics voluntaris per la llengua, amb contraprestacions que els puguin agradar i ser útils, com matriculacions gratuïtes a cursos, reserva de places en residències d’estudiants, targetes de transport, entrades a grans esdeveniments culturals, esportius, de lleure, cinemes, teatres, grans concerts, etc. No pensem tan en l’excel•lència, sinó en trencar el gel de l’idioma i començar-lo a parlar. Els nens, primer parlen, després llegeixen i escriuen. Comencem pel principi i fem que la gent parli, encara que sigui amb deficiències, poc a poc ja l’aniran millorant. Si pretenem continuar amb la rutina actual, el ritme d’aprenentatge i ús, és tan lent que el descens d’usuaris s’anirà incrementant fins al punt de no retorn. Toca emprendre grans innovacions, sense manies ni contemplacions. Estic convençut que trobaríem complicitats amb el jovent, tan a nivell d’ensenyants com d’aprenents de la llengua, perquè entre uns i altres hi haurien sintonies i proximitat que ara no es donen. I millor invertir en aquestes compensacions que en rutines tradicionals que s’han mostrat inadequades per a frenar la davallada.

BERGA, 10 ANYS MALBARATATS. Causa desànim , per una banda, i desolació per altra, entrar durant deu, quinze, vint anys, per un cantó de Berga, i veure com es va deteriorant amb el pas dels anys, sense cap esperança de reforma, renovació o substitució. Parlo d’entrar per dalt, passar pel tanatori, lateral del passeig, el vell i atrotinat edifici dels sindicats, la barana des d’ on es pot contemplar l’immens forat de la Rasa dels Molins, el vell mercat municipal, i d’aquí cap a l’edifici dels antics transports Cuberes, l’antic hotel Queralt, i ja estem al bell mig del Passeig de la Pau, amb una estació de busos, del segle passat. Després de tants anys d’entrar per dalt, ara que entro per baix, no gaires millors vistes em trobo, si passo pel carrer Barcelona, amb algun edifici mig enderrocat que porta no menys de vint o trenta anys en similar situació.... No, no segueixo perquè em deprimeix constatar com després de quaranta- cinc anys de democràcia municipal, Berga, es troba a la cua de les quaranta – tres capitals de comarca, i molt enrere respecte pobles grans i ciutats de similars dimensions. Costa de creure com s’ha pogut aprofitar tan poc, les immenses oportunitats que altres municipis sí han aconseguit. I si ens atenem als darrers deu anys, els anys en que la CUP ha estat al capdavant de l’alcaldia, amb més o menys suport, com per arribar a pactes amb altres forces polítiques, queda clara la seva inoperància per tot el que significa l’acció de gestionar i/o governar. No és això, senyors, no és això. Després d’escoltar grans proclames de com de malament ho feien el que els van precedir, tots teníem curiositat per veure els canvis que arribarien. Tots sabem que un sol mandat de quatre anys dona per a molt poc. Som un país que actua a foc lent, i necessita anys de gestió i tramitació per als grans projectes, però passats els primers quatre, seguits d’altres quatre, ja no hi ha excusa per no veure grans projectes, elaborats, negociats i executats. Després de vuit anys de govern qui no hagi estat capaç de marcar una ciutat de forma notable és que ha perdut el temps o no ha sabut gestionar mínimament les seves capacitats i oportunitats. I d’oportunitats, tots els ajuntaments n’ han tingut moltes, procedents de diverses vies d’ajuda, que ben aprofitades han permès autèntiques revolucions urbanístiques, i en infraestructures, equipaments i serveis. Però, és que Berga ha arribat als deu anys, i estem on estàvem vuit o deu anys enrere. Cap dels grans projectes, dels grans objectius que una ciutat, capital de comarca hauria d’haver resolt, està en previsió de canvi. Tenim una ciutat, mancada d’ambició i transformació, sense cap previsió de modificacions immediates. Dona tota la impressió que els membres de l’equip de govern estan esperant el final de mandat, per plegar, girar pàgina i deixar en mans de qui sigui, el govern de la ciutat. Es una situació mai imaginada ni vista, perquè fins i tot costa d’entendre perquè no s’han dut a terme, sinó tots, almenys alguns dels grans projectes que podien canviar la fesomia i posar-la al dia. Doncs, no. Tampoc la CUP – ERC han estat capaços d’impulsar grans projectes ni objectius. El temps de descompte està ja en marxa. Queden només dos anys, per al relleu.

EL MON AL REVÉS , ARA ERC I JUNTS SON PRONUCLEARS ? Fa anys, molts anys que la majoria de partits catalans van acordar el tancament pausat de les nuclears. Així ho van fer constar en els seus programes electorals, tan ERC com Junts. Doncs bé, aquesta afirmació i acord està en qüestió, després d’una proposta presentada pel PP, en la qual tan uns com altres es varen abstenir. Què ha passat ? Doncs que davant les pressions d’una part del territori, les cúpules dels dos partits, els hi ha entrat tremolor de cames. Recordem que l’acord de tancament preveu desconnectar Ascó I, l’any 2030. Ascó II, en el 2032, i finalment Vandellós II, en el 2035. El procés està en marxa i totes les decisions es van prenent, en relació a aquests terminis. Perquè hi ha reticències en el territori? Uns pensaran en els llocs de treball, altament remunerats que es perdran. Altres en els impostos que paguen als ajuntaments de la zona i que son extraordinàriament elevats. Altres perquè consideren que 10 o 15 anys més, no modifiquen el futur, i aposten per la política de “qui dia passa, any empeny”. La qüestió és que una proposta clara, s’ha convertit en una de no tan contundent. Al darrere tots podem pensar que hi ha les pressions, ajudes o beneficis de les grans elèctriques que porten aquests partits cap a posicionaments diferents dels inicialment defensats. Si això és així, i si no donen explicacions clares i transparents, hem de pensar que les coses van per aquí, demostraran que el seu independentisme és ben poc creïble. I ara no em refereixo a l’independentisme territorial sinó el de poder prendre les millors decisions per als ciutadans, i no per a unes empreses concretes. El gran problema, ara i aquí de les nuclears, és el seu elevat cost de construcció, difícil d’amortitzar perquè comporta una exigència molt, molt cara: la gestió dels residus. Cada central ha de pagar sumes immenses per a mantenir els enormes estocs de residus, bona part dels quals es va traslladar a França, a canvi d’una quota anual, molt elevada, però aquell conveni arriba al final, i ara els residus han de tornar a casa. I, on posar-los ? Diferents governs proposaven la creació d’un magatzem central , però no s’ha trobat, perquè tampoc ningú el volia, així que cada central, s’ha de quedar els seus, adaptant instal·lacions pròpies per a fer-ne l’acumulació i el manteniment. Parlem de despeses molt cares i pel que es veu si no hi fan front entre totes, els números no quadren. I, tot està en marxa pel tancament de la central d’Almaraz, en el 2028, segons el pla de tancament de totes les nuclears. Cert que el PP demana l’allargament de vida, però , o totes o cap. La interdependència és total perquè aquesta generació pugui continuar i el compromís amb la UE, és que en el 2035, no hi hagi cap central en funcionament. Cal recordar que aquest Pla va tenir el recolzament d’aquests partits que ara s’abstenen. A part de la poca seriositat en un tema tant rellevant com aquest, els dos partits ens haurien d’explicar el perquè del canvi de posicionament i si això comporta contrapartides. I de quins tipus, perquè sempre son mestres en acusacions als altres, però callen quan els qüestionaments els afecten a ells. Esperem explicacions. De moment, ERC, ha matisat la seva posició, veurem què exposa en el futur. Junts, manté el silenci.