Joan Roma

NENS, DAVANT MURS LINGÜÍSTICS. Per raons de feina com professor voluntari d’idiomes, a Creu Roja, constato les enormes dificultats de la majoria de nens i nenes, procedents d’arreu del món, per integrar-se adequadament al ritme de les escoles on s’han inscrit. Suposo tots tenim clar que el primer element bàsic per aprendre, és el coneixement d’idioma o idiomes amb els que es transmeten els coneixements. Doncs bé, la nova realitat, res té a veure amb la de deu, quinze o vint anys enrere. La procedència de molts dels infants, és molt variada, i comporta un ús habitual de tres, quatre o cinc idiomes, en diferents moments de la vida quotidiana. No tenir-ne un coneixement suficient, impedeix poder seguir, en igualtat de condicions dels qui no tenen aquestes barreres lingüístiques. Exposo uns quants exemples dels que em trobo tot sovint, parlant amb els pares. Els que tenim, procedents d’Ucraïna, tenen com idioma matern, l’ ucraïnès, uns i el rus, uns altres. O tots dos alhora, segons procedència familiar i territorial. Entrats a l’escola, han d’aprendre ràpidament el català i el castellà, i en funció de l’edat, comencen l’anglès. Estem doncs, amb quatre idiomes, com a mínim i en alguns casos amb cinc. No és excepcional aquest cas, perquè també en altres països disposen de dos o tres idiomes, de manera que nens de Geòrgia, Azerbayan, Xina i en molts països africans, disposen de la llengua pròpia, afegida al francès ( en el cas dels francòfons). Fins i tot, en el cas de Llatinoamèrica, que molts donem per sabut que tenen el castellà com idioma matern, tampoc és així, puix que hi ha nombrosos idiomes indígenes, que conviuen amb el castellà. Per no fer més recorregut geogràfic, queda clar que tenim un repte de primer ordre si volem que aquests alumnes no quedin relegats per culpa d’uns idiomes que no coneixen i que per aprendre’ls necessiten un immens esforç individual i col·lectiu. Ha d’haver-hi un autèntic exèrcit de professors de llengua que facin ús de mètodes innovadors i intensius com per donar unes bases adequades als alumnes, per tot seguit, inserir-los a les classes que els pertoquin. Estem lluny d’aquesta realitat. Conec molts casos, molts, en que els alumnes s’avorreixen perquè no poden seguir els altres. Tenir un coneixement molt bàsic, molt insuficient, no permet seguir les classes i els condemna a l’avorriment, primer, i al fracàs, a continuació. Tinc clar que no és fàcil resoldre la qüestió perquè hi ha matrícula oberta tot l’any, amb constants ingressos al llarg del curs que trenquen les dinàmiques històriques de les escoles. Els mestres es troben amb problemes impossibles de resoldre sense disposar d’un immens equip de reforç en matèria lingüística, però és l’ única via per evitar el fracàs col·lectiu. Aquesta realitat no és esporàdica ni excepcional, ha vingut per quedar-se durant anys. I si és així, les mesures a prendre, han de ser a mig i llarg termini. Els canvis demogràfics, no poden tenir com objectiu la reducció d’efectius, sinó la seva redistribució, amb un desplaçament cap a posar al dia, els nous vinguts, per així anivellar-los amb els que han de ser companys de classe. Em consten diverses iniciatives del Departament d’Ensenyament destinades a pal·liar aquesta situació amb algunes mesures d’ensenyament intensiu dels idiomes, prèvies a la seva inclusió en les aules corresponents. Serà interessant fer-ne el seguiment.