Joan Roma

PETIT, NO VOL DIR DESVALGUT. L’organització territorial de Catalunya, és clarament millorable, però mentrestant no es dugui a terme una remodelació profunda, hem d’actuar i treballar amb la que tenim vigent des de fa segle i mig, amb alguns retocs, a nivell comarcal i regional. Avui toca parlar dels municipis. En tenim 947, de totes mides i proporcions, si bé amb un clar predomini territorial dels petits o molt petits. La desproporció és tan gran que les tres quartes parts dels habitants, es concentren en el 15% del país, i la petita part restant, es troba escampada pel 85 % del territori. Com es pot veure un desequilibri brutal que amb els anys, s’ha ampliat fins reclamar mesures de reequilibri, per evitar un esvoranc encara més gran. Per veure algunes proporcions, agafem el municipi més petit en habitants: Sant Jaume de Frontanyà ( Berguedà), 26 habitants (2024) en un territori de 21,3 km2. I comparem-lo amb el més gran: Barcelona, 1,69 milions, en un territori de 101 km2. Entre aquestes dues realitats, en trobarem centenars d’altres de similars, de manera que les lleis han de contemplar aquestes realitats, per fer-les compatibles, raonables i ajustades a les necessitats. Des de fa anys, a títol individual o col•lectiu, hem estat molts alcaldes, reclamant canvis substancials en les lleis del país, per fer compatible l’existència i pervivència d’aquests municipis, amb els serveis bàsics i elementals que necessiten els ciutadans que hi viuen com per no sentir-se ciutadans de segona o de tercera. He de dir que gairebé des del primer dia, en els llunyans principis de la democràcia recuperada, a l’abril de 1979, es va constatar la necessitat d’ajudar els més petits, en qüestions que per la poca grandària territorial i l’escassedat demogràfica, era necessari. Primer, foren les diputacions, molt especialment la de Barcelona, la més potent i rellevant, ja no només de Catalunya sinó de tot Espanya, va implantar plans i programes, especialment pensats per als municipis més petits. Després la Generalitat va copiar algunes de les mesures i també ajudà els més petits, amb mesures diferenciadores. De totes maneres, tot era voluntarista i amb insuficients garanties com per assegurar mesures futures. Poc a poc, va anar avançant la idea de disposar d’una Llei pròpia, clara i contundent com per fixar les condicions de vida i funcionament dels ajuntaments, petits o molt petits. Fou així que s’establí la xifra dels 2.000 habitants, com límit de municipi petit. Dels 947 que té el país, la llei n’aplega 608. Tenint present que dintre d’aquest grup, n’hi ha 332 de menys de 500 habitants. Ha estat un repte, formular la Llei de l’Estatut de Municipis Rurals, començada i treballada per l’anterior Executiu de Pere Aragonès, que ara el Govern Illa ha completat i tancat, fins aconseguir la seva aprovació el passat dia 16 de juliol. Petit no equival a desvalgut. Petit vol dir que té pocs habitants, i sovint un gran territori que ha de preservar i protegir. Que ha d’emprendre actuacions per resistir i evitar la seva desaparició. Per a tot plegat necessita lleis adequades a la seva realitat, reduir al màxim la burocràcia, aconseguir ajuts per a cobrir les necessitats i garantir la ruralitat. Ja tenim la llei tan esperada. Ara toca desplegar-la , veure el seu encert i comprovar efectes. Ser petits no vol dir desvalguts, sinó necessitats d’actuar amb eines proporcionals a les seves magnituds. Aviat veurem primers resultats.