Joan Roma

EL PARTIT SEMPRE ES RECUPERA A prop de complir cinquanta anys de militància, miro els danys causats pels implicats en el cas Koldo, i els comparo amb altres que hem patit, al llarg d’aquests decennis: greus, però no mortals. Només faltaria que tres beneits, enfonsessin el vaixell ! Un partit fort, aguanta el cop, i sap recuperar-se i continuar el camí. Per això indigna que antics dirigents, vulguin donar lliçons als nous, oblidant el que ells van patir o més greu encara, van fer patir. La memòria és curta en molts casos, i molts “egos” amaguen el que no es vol veure o simplement no es vol recordar. Es la part trista de la història, sobretot perquè alguns brillants expedients queden malmesos, per no saber guardar silenci, en temps tempestuosos. Sempre he pregat no perdre el nord i no cometre errors que he vist en altres companys. Que la vellesa no et faci perdre tota una vida. Quantes biografies cauen per terra per culpa de no saber girar pàgina i quedar-se a l’ombra. Quantes trajectòries malmeses per no haver entès que l’hora del relleu havia arribat. Però, a la vista està que alguns no aprenen dels altres, i la roda continua rodant. Allà ells, però la vida sempre continua, sinó amb ells, sense ells. I la vida dels socialistes, agrupats en el PSOE ha superat els 146 anys de vida. Un segle i mig, al servei dels més febles, protagonista dels canvis més importants i rellevants per a tots els espanyols. Si algú repassa la seva història veurà quantes crisis ha patit i ha superat. Quantes tempestes ha trobat i ha sabut capejar abans d’arribar a port. Estem en una més que sí que ens afecta especialment perquè es tracta d’una traïció interna. Aquestes sempre fan més mal que les externes, perquè no te les imagines ni les entens. No s’entén com tres persones es poden posar d’acord per organitzar múltiples tripijocs, fent servir el coneixement del partit i les ramificacions a tots els nivells en els quals està present. Es evident que des dels llocs on exercien els càrrecs tenien accés a tota l’estructura del partit, i que això els donava una informació i una influència que feta servir malament, els resultats podien ser importants. Però, resulta incomprensible el grau d’estupidesa, per molt elevat ego que tinguessin. Mai es poden cometre tropel·lies per temps indefinit. Per molt astuts, per molt hàbils que fossin en les seves maniobres, haurien d’haver tingut clar que el seu final estava escrit, a curt, mig o llarg termini. El que mal comença, mal acaba, i més en un partit en que la corrupció és una de les pitjors traïcions. Mai s’ha acceptat, mai s’ha perdonat, mai s’ha contemporitzat, per tan havien de saber que el seu final seria catastròfic. Tot i així, com es poden haver atrevit ? Doncs, per l’estupidesa humana, de no tenir mai prou amb el que es té. Uns, per demostrar el poder que es disposa, altres per viure per damunt de la realitat i altres per vicis i costums, la qüestió és que toca imposar majors supervisions i controls, per no deixar entrar segons qui en el partit, i alhora estar sempre pendent del que passa, per intervenir a primera hora i no quan el mal ja està fet. I si això toca fer-ho en tot moment, molt més quan el partit ostenta importants àrees de govern perquè és quan es mouen forces ocultes que busquen beneficis ràpids i fora de la legalitat. Es en aquests temps quan les regnes del partit s’han de posar en mans de persones de pedra picada i no desplaçar els més valuosos cap als governs. Ha d’haver-hi que estigui a la sala de màquines perquè conservi i preservi el rumb del partit. S’han comès errors, evidents, però el rumb continua i val la pena arribar a port. Hi ha molta feina per fer, continuació de la ja feta.