Joan Roma

DEL TRIOMFALISME A LA PROVOCACIÓ. Bona part del vist i llegit sobre el Congrés del PP, és més propi d’un gran show que no pas d’un partit seriós a la recerca d’estudiar i oferir fórmules d’avenç, en la qualitat de vida dels espanyols. Tot estava preparat per a contraprogramar el Comitè Federal del PSOE i llençar la idea de que ells van de nets i polits per la vida, i poden donar lliçons de claredat, transparència i fins i tot de decència. Tot això es pot vendre, a nivell intern, construint una mena de bombolla tancada, dintre de la qual es respira un aire, totalment diferent de l’exterior. No es deixen entrar idees, informacions ni realitats, i s’instrueix a fidels que només escolten una sola veu: la del seu amo, que els garanteix tocar poder, en uns pocs mesos. Un poder que els permetrà viure millor, a ells, sense necessitat de parlar de la resta d’espanyols que els seguiran com ramat obedient i silenciós. I és clar, quan s’encomana l’organització a fidels absoluts i se’ls donen ordres de que tot sigui sotmès als designis d’unes poques persones, és fàcil caiguin en la provocació. Bé, no cap als de dins que estan en una altra realitat, sinó cap els d’enfora que ens ho mirem amb ulls i orelles crítiques. Es així com quedem perplexes davant el sermó – míting – crida de J. M Aznar, donant lliçons a tort i a dret, esborrant de la seva memòria i la de tots els espanyols de les immenses i gravíssimes mentides sobre la guerra d’Irak, o els atemptats del 11 M de 2004, a Madrid i de tants altres fets que han motivat múltiples casos judicials. La seva intervenció és la típica i tòpica de “ ser emmascarat per una paella bruta “. Increïble cara dura que pensa, tothom ha perdut la memòria i pot inventar una altra realitat. Tampoc Mariano Rajoy va defraudar perquè actuar després de l’anterior costa de superar i mantenir l’atenció de l’auditori. El gran drama que ben aviat viurà, és l’inici del judici de la Kitchen, en la qual tots recordarem els greus casos de corrupció i ús de les estructures de l’Estat, per a perseguir adversaris polítics. Entre altres delictes, és clar, perquè la llista és llarga. En fi, Núñez Feijóo havia de tancar els actes, en olor de multitud, amb desenes de banderes espanyoles al darrere, a imatge i semblança del que fan a EUA. Grans aplaudiments i grans abraçades per mostrar l’alegria i les esperances en que finalment es pugui tocar poder. El de menys és, per a què, sinó és per donar sortida a totes les ànsies de càrrecs i direccions d’empreses. El benestar del poble, és secundari. Quedaran per a la història, imatges de gran benvinguda a Carlos Mazón, gran protagonista de la pitjor catàstrofe en terres valencianes. O d’Isabel Díaz Ayuso, la qual en temps de pandèmia va actuar amb un increïble menyspreu a milers de persones grans, tancades en residències. Només aquestes dues imatges, mostren la pitjor cara d’un PP que és incapaç de pensar en els més febles i desvalguts. I que no aparta els causants de tantes desgràcies sinó que fins i tot els recompensa. Res a veure amb l’ADN , els fons i les formes dels socialistes. D’aquí i, d’arreu del món.