Joan Roma

INEVITABLE REPETICIÓ ELECTORAL.

Ahir, dimarts, dia 17 al vespre, es va fer oficial que anem a noves eleccions generals el dia 10 de novembre. Des de fa temps, aquest final era previsible. Previsible, inevitable i jo hi afegiria, desitjable, vist el posicionament dels principals partits.

No estic d’acord en falta d’esforç, per part del president en funcions, Pedro Sánchez, perquè n’hi ha posat, però no ha donat els fruits desitjats. Dos partits, han tingut un comportament inesperat, i jo hi afegiria, impensable, mesos enrere. L’entestament de Podemos, per un govern de coalició, és un d’ells. L’altre, el canvi total d’estratègia, de Ciutadans. Dos errors històrics, que espero i desitjo, paguin a un preu electoralment molt elevat.

Ho he dit, en anteriors ocasions. Per arribar a un pacte de coalició, ha d’haver-hi confiança mútua entre els dos partits, com per garantir un funcionament conjunt, equilibrat i coherent. A dia d’avui, vistes les moltes incidències internes de Podemos, és impossible predir què farien i com actuarien dintre d’un govern. Tenir un soci, en constant inestabilitat interna, pot provocar una crisis de govern al cap de dos, tres o quatre mesos, amb sortides de govern, o pitjor encara, en qüestionaments de la política general, en temes tant sensibles com la política exterior, la econòmica o la interna. Les fractures de govern es paguen molt cares, i produeixen crisis de llarga durada. Ha fet bé, Pedro Sánchez, de no anar per aquesta via, a canvi d’oferir un programa de govern molt ambiciós i molt detallista, en aspectes fonamentals per tots els votants d’esquerres.

Doncs, no. Podemos volia poder directe. Càrrecs institucionals, per a poder mostrar el seu poder, i des d’ell poder demostrar que podien condicionar més i millor, les polítiques globals de governació, pensant en estratègies de compartiment del poder, com a arma de pressió. Fatal, per un govern, fatal per un país. Així no es pot anar pel món, perquè suposa paralitzar l’acció global i coherent que ha de tenir un govern , oimés quan es tracta d’un país, considerat la dotzena potència mundial.

De Ciutadans, costa d’entendre el canvi radical d’estratègia i la pèrdua del paper de bisagra i condicionador de futurs governs. Ha perdut el cap, volent superar el PP, i convertir-se en la segona força política, per discutir de tu a tu amb el PSOE. Això es podia defensar, abans de les eleccions, però una vegada amb els resultats a la mà, tothom ha d’adaptar els desitjos a la realitat. No ho han fet, i s’han escorat clarament cap a la dreta, fent impossible un pacte de govern. Allà ells, però , crec que poden tenir uns resultats catastròfics el 10 de novembre.

En canvi, el PSOE se’n pot sortir bé, si deixa ben clar el programa de govern que vol dur a terme, i per a poder-ho fer, necessita una major representació. Alguns, creuen que els resultats no seran excessivament diferents, i es poden trobar amb els mateixos protagonistes, a l’hora de conformar un govern.

Dissenteixo d’aquesta previsió, perquè si els votants castiguen el comportament de Podemos i de Ciutadans, els seus líders, hauran de plegar i donar pas a nous lideratges, més seriosos i més eficients a l’hora de propiciar pactes de govern.

Estem, doncs, a la segona part d’un partit que veurà el resultat final, el dia 10 de novembre. I francament, anar a votar una altra vegada no és cap heroïcitat ni cap gran esforç, com alguns mitjans de comunicació prediquen. Si volíem participació, aquí la tenim, i tenim la via per refermar i reforçar la representació del partit socialista, com perquè pugui conformar govern, en solitari o en pacte amb algunes altres forces que realment posin per davant les polítiques i no les poltrones. De nosaltres dependrà fer-ho possible.