Joan Roma

VELLA GUÀRDIA , LLIÇONS I ACTUACIONS

Al cap de 35 anys de vida del PSC i en el PSC, som molts els qui estem ja curats d’espants i relativitzem moltes de les actuacions, lliçons i reaccions d’alguns dels nostres dirigents actuals, o del passat.

Aquí ens coneixem tots i hem arribat a conclusions molt diferents de les que tindríem a l’inici de l’etapa democràtica, on imperaven els ideals, la generositat, l’autenticitat personal i col•lectiva, el despreniment general per tot el que significava el partit...

Alguns dels que ara volen donar lliçons, han deixat enrere aquella etapa, i estan en un altre món. Els que ja ens podem considerar com “històrics” podríem enumerar centenars de militants, vells militants, i altres de més nous, que varen deixar la pell, el cor, les forces...en pro dels ideals del partit, sense aspirar a càrrecs ni reconeixements públics, perquè simplement buscaven la felicitat dels altres, i el progrés del país.

Altres, però, varen veure en el partit la gran oportunitat per complir les seves aspiracions, legítimes, però ja no tant idealistes. I d’altres simplement eren oportunistes que no deixaven de donar lliçons a tort i a dret, mentrestant ells reclamaven un lloc en les institucions, per considerar essencials les seves idees.

En aquest darrer apartat hi podríem col•locar un bon nombre de personatges que, arribats als nivells més elevats del partit i les institucions, varen abandonar el vaixell per passar a qualsevol altre lloc i partit, per tal de poder continuar impartint doctrina, però sobretot mantenir l’estatus aconseguit. Si volem posar algun nom com exemple, podríem citar a Xavier Rubert de Ventós, un dels “grans”predicadors de l’ètica i la coherència, al qual varem poder veure a primera fila en la recepció d’Artur Mas a la Plaça Sant Jaume, tornant de Madrid, després del fracassat “pacte fiscal”.

Un altre exemple de manual, el tenim amb Jaume Sobrequés, impartidor de doctrina, que va córrer a aixoplugar-se a CiU per poder tenir un càrrec en consonància als seus títols.

I ja més cap aquí, el cas de Ferran Mascarell és de llibre bàsic de supervivència i poques manies. Un càrrec a canvi d’oblidar partit, ideals i trajectòria. I encara no ho hem vist tot.

Per tancar aquesta galeria de personatges, posem-hi el cas espectacular de l’Ernest Maragall, capaç no solament de sortir de mala manera del partit, sinó fins i tot crear un partit propi, dedicat a “xuclar”forces del nostre, utilitzant totes les estratègies, maniobres i actuacions possibles. La darrere mostra l’hem vist a Berga –capital, on 3 dels nostres regidors ( el 4rt va renunciar al càrrec) s’han convertit en trànsfugues, conservant el càrrec, emparats pel seu partit. El vell defensor de l’ètica, pot justificar-ho tot, pel bé del país...

Per desgràcia, aquesta petita mostra podria ser ampliada llargament, amb altres exemples a nivell d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions,etc. Gent que aparentaven una cosa i realment n’eren una altra.

Aquests comportaments son els que han ajudat al descrèdit de la política, juntament amb els encara més greus lligats a la corrupció. No és estrany la desmoralització en bona part de la societat quan veuen aquests moviments i situacions.

Com abans deia, aquests exemples han fet mal, però no em preocupen especialment. Son tant clares les seves incongruències, que la gent al final les castiga.

El que ara i aquí em preocupen son altres situacions de gent més propera, amb importants càrrecs en el passat recent, i que no tenen cap mena de conflicte en impartir doctrina, criticar i desmarcar-se de la direcció del partit, i dels acords dels òrgans oficials.

Gent que fa ben poc reclamaven de nosaltres adhesions, votacions i comprensions envers les seves decisions, ara es permeten tirar per terra, l’estratègia del partit i els acords de la seva executiva.

Un cas ben clar d’aquesta mateixa setmana ha estat Antoni Castells, al qual varem aguantar les seves decisions, encertades o no, durant els anys de govern, amb votacions “a la búlgara” en el partit i el Parlament, i que ara lluny de sortir als mitjans de comunicació per explicar i justificar l’acció del tripartit, es permet criticar el partit, i descobrir el seu independentisme. No l’hem vist en cap acte de crítica a l’actual govern, ni en la defensa de les actuacions dels governs Maragall i Montilla. Com diputat d’aquells temps em sento realment ofès.

Però, en paràmetres similars aquesta setmana també hem pogut escoltar les crítiques a la direcció del Grup Parlamentari de qui el va presidir anys enrere, en Quim Nadal. No deixa de ser curiós criticar l’executiva de Pere Navarro quan en un any han avançat més en molts dels apartats desitjats que d’altres en vint anys de presència i actuació en els càrrecs més elevats.

I si volem afegir un altre dels casos, també de manual, podem parlar de la Montse Tura, experta en sortir als mitjans de comunicació per qualsevol tema que pugui posar en contradiccions el partit, i els seus antics dirigents.

A aquests darrers exemples podríem afegir-hi la presència en el Grup Parlamentari de 3 o 4 diputats, als quals no veiem la fidelitat ni sintonia amb la línia de la Comissió executiva del partit. Tinc clar que les componendes de voler donar presència en determinades institucions a representants de grups, cicles, moviments i colla d’amics, son fatals per la conjunció del Grup.

Alguns diran que el partit ha de ser obert, dialogant, comprensiu envers les diferents sensibilitats...sí, d’acord, però si al final aquestes persones no actuen sota el principi de la disciplina i la democràcia, poden ser letals pel conjunt. Si en qualsevol moment creuen que malgrat els acords de la direcció, la votació del Grup Parlamentari,etc, estan en possessió de la veritat absoluta, i trenquen el principi de democràcia, de ben poc serveix la teoria. I en alguns casos no tinc gens clar que no tornin a repetir l’experiència.

Al llarg dels 35 anys de vivències en el partit, he comprovat com molts “grans” personatges han espatllat la seva trajectòria per no saber jubilar-se a temps. Aquesta obsessió per deixar pas a d’altres, facilitar el relleu, en el partit i en les institucions em va portar a iniciar la retirada als 58 anys. En altres països i en altres circumstàncies aquesta és una edat “jove” però varem començar molt aviat i ara toca marxar més d’hora.

Es un altre servei al partit. Es deplorable veure i escoltar crítiques públiques a l’actual direcció per part de persones que han tingut grans responsabilitats de partit, de grup parlamentari i fins i tot de govern. Es increïble que alguns d’ells defensin ara l’independestisme, quan saben la impossibilitat de dur a terme el full de ruta d’ERC i CiU.

I som molts els qui ens agradaria escoltar-los dintre del partit, però som majoria els qui deplorem l’ús dels mitjans de comunicació per criticar a fora, el que mai han dit dintre del partit. O dient ara el que s’hauria de fer, quan ells mai varen tenir la valentia de dir i fer, quan ostentaven altes responsabilitats. I és d’una prepotència increïble dir el que hauria de fer Pere Navarro en tota mena de qüestions, sense tenir la informació de que disposa el Primer Secretari, o considerar que l’actual direcció no té prou capacitat per encarar els grans reptes. Francament, queda provat que a alguns la jubilació no els prova, o no s’han situat en el nou marc personal i col•lectiu.

Joan Roma, President del Consell Fed. XI del PSC