Joan Roma

COL•LECTIUS FRÀGILS, EN PERILL.

Parlem molt de no franquejar “línies vermelles”, d’evitar “fractures socials”, de preservar serveis bàsics, però el cert és que cada dia apareixen motius de greu preocupació pel que fa el manteniment i protecció dels col•lectius més febles de la societat.

Per raons que ara no venen al cas, he tingut llargues converses i informacions sobre la situació de moltes residències de gent gran que travessen per dificultats insostenibles. Es a dir, en poques setmanes, per no dir dies, algunes s’han de plantejar tancar portes, a la vista de la impossibilitat d’aguantar un endeutament impossible.

Convenis amb la Generalitat que no es compleixen, o cobraments amb retards enormes, impedeixen poder planificar mínimament el funcionament de la residència. Retirada d’usuaris, tornats a casa per contribuir al sosteniment familiar, han deixat places lliures en un sector on la plena ocupació és vital per quadrar números a finals de mes.

Després d’anys en que la llista d’espera per entrar en moltes residències era habitual, la situació present era imprevisible dos o tres anys enrere. Aquesta situació complica la supervivència d’uns equipaments vitals per un país, i la qualitat de vida dels seus ciutadans.

Si un sector ha de tenir prioritat ha de ser el dels més febles, els més desvalguts, els qui més necessiten de la seguretat diària per viure tranquils. Aquest no és el cas, i només cal parlar amb els responsables d’aquests centres per comprovar la inquietud davant el futur, i les pressions que reben per restringir despeses en elements essencials, pels residents.

I situació semblant veiem en altres tipus d’equipaments i serveis destinats a col•lectius necessitats, com son els discapacitats. Supressió de tallers, d’ajuts per la integració d’aquests col•lectius en el món laboral, etc, fan retrocedir un grapat d’anys la immensa feina feta, en aquest camp per multitud d’entitats, associacions, ajuntaments...I no pot ser que tot recaigui en el voluntariat, o en campanyes de solidaritat que es duen a terme per tot arreu. No n’hi ha prou per garantir el futur, i no és just que les administracions retirin les ajudes compromeses.

Podem continuar l’enumeració d’altres col•lectius que veuen com serveis disponibles fins ara, van desapareixent: atenció a col•lectius en risc, drogodependents, ... als quals hem d’afegir els drames procedents de l’enorme taxa d’atur, que comporta problemes afegits a tots els anteriors.

A dia d’avui buscar una solució ràpida a tots aquests problemes, ha de tenir la màxima prioritat, i no altres batalles. Tots aquests equipaments i serveis destinats als col•lectius més vulnerables, no poden esperar millors temps, perquè necessiten atenció immediata. No és just haver lluitat tota una vida per ara trobar-se abandonats a la seva sort. No és qüestió de solidaritat, és una qüestió de drets, i de deures.

I benvingudes totes les campanyes, i totes les aportacions privades, però la garantia de supervivència ha de venir de la mà de les administracions públiques. I que cadascuna entomi la seva responsabilitat, sense excuses, sense traspassar-la a una altra. Aquests col•lectius no volen sentir retrets ni excuses, simplement volen solucions, perquè ja no poden esperar més.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de Fed.XI del PSC