Joan Roma

BUSCAR OPORTUNITATS A FORA.

Després d’anys de bonança, ni que fos, molt artificial com podem veure a dia d’avui, semblava impossible reprendre el debat sobre la emigració cap a d’altres països, de manera semblant a la que va portar més de tres milions d’espanyols, arreu del món, els anys seixanta i setanta.

Molts ja han oblidat aquella sortida massiva de treballadors a la recerca de feina a qualsevol lloc on n’hi hagués. La majoria van optar per països europeus, però prop d’un mil.lió salparen cap Amèrica, escampant-se per nombrosos països del nord i del sud.

L’actual crisis planteja una nova onada d’emigració, molt diferent d’aquella, però de semblants dimensions si les coses no s’arreglen mínimament aquí, i s’obren adequadament en altres indrets.

A diferència, d’aleshores en que la majoria d’emigrants no tenien estudis ni carreres universitàries , ara molts dels que han de marxar, ho han de fer amb una sòlida formació, deixant el país cap a destins, més o menys llunyans, i amb grans dubtes respecte la tornada.

Aquella emigració, era temporal, per desig propi i per decisió dels països d’acollida, els quals volien els beneficis d’una mà d’obra barata, jove i provisional, mentrestant es construïen les grans infraestructures i equipaments del país. El contracte habitual era per nou o deu mesos; i a l’hivern, tots cap a casa, fins passades festes. Al cap de deu anys, podien aspirar a aconseguir un contracte indefinit.

Moltes coses han canviat des d’aquells temps, una vegada retornats la majoria dels emigrants. De país emissor, ens varem convertir , en receptor, i aquí varem poder veure algunes de les discriminacions i tractes viscuts pels nostres conciutadans en altres terres. I ara quan la feina falta, molts es pregunten sinó hauríem de promoure el retorn dels nou vinguts. Recordem, el passat, per no repetir aquells errors. Qui viu i treballa aquí, ha de tenir els mateixos drets i deures que qualsevol altre ciutadà.

Dit això, son molts els qui opinen sobre l’emigració sense haver-la viscut, o sense tenir-la present molt d’a prop.

Es bo poder sortir per millorar formació, per treballar un temps i veure altres realitats i altres vides, conèixer món... però , després, poder tornar a casa. Puc assegurar que com a casa enlloc, si aquí es tenen unes condicions mínimes de subsistència, com son un treball i sou dignes, vivenda, serveis bàsics coberts....

El conflicte actual és veure com molts marxen sense cap garantia de poder tornar. La crisis no està sota control, i si abans els que marxaven ho feien per després tornar, tenint una casa nova, un cotxe, un comerç, etc, ara la majoria marxa per sobreviure, sense plans concrets pel retorn. I molts dels que marxen, faran falta aquí dintre de pocs anys, però ja amb una vida feta, fora, difícilment es pot pensar en el retorn. Haurem pagat la formació de milers de professionals que donaran servei a d’altres països i haurem de preparar noves fornades, per cobrir les places necessàries.

Tampoc en aquest àmbit tant rellevant, s’han fet les previsions oportunes. Ni s’ha organitzat la sortida escalonada , gradual i ordenada, ni s’ha pensat en el retorn dels que marxen. Que ningú trobi estrany que tothom busqui oportunitats fora, sinó en troba aquí.

Joan Roma i Cunill, President del Consell Fed.XI del PSC