Joan Roma

VERGONYA PRÒPIA
Cada vegada que apareixen notícies sobre escàndols de corrupció, tripijocs estranys i funcionaments deficients en algun ajuntament, som molts el que ens indignem i demanem una major supervisió, control i càstig d’aquestes conductes. De fet ho demana la societat en general, i és causa del descrèdit de la classe política, perquè els fets particulars passen a generalitzar-se amb una rapidesa increïble.
Ara tenim el cas del municipi andalús d’ Estepona, en el qual hi ha implicats un bon grapat de càrrecs electes, tècnics i càrrecs de confiança que tornen a posar de manifest l’ incapacitat de les lleis actuals per evitar aquests comportaments. Però, el que més indigna és la falta de mesures preventives del propi partit. En aquest cas, del partit socialista.
Que hi hagi, persones indignes en una institució determinada pot passar, però que el partit al qual pertanyen no sigui capaç de detectar-les, denunciar-les i castigar-les és decebedor. I lògicament, abans de que actuïn, o si més no, just en els primers moments. Quan ja és massa tard ja no té validesa , ni moral ni legal. Aleshores ja és cosa de la justícia.
Per tant, una vegada més no han funcionat els mecanismes establerts, o que haurien d’estar en funcionament. I cada vegada que apareix un cas tant escandalós com aquest, es tornen a prometre mesures més rigoroses i contundents, però no s’acaben de trobar ni establir .
El més eficaç en aquest i altres casos, és la vigilància del propi partit. Un partit ha de tenir mecanismes per fer el seguiment, supervisió i control dels càrrecs electes sota la seva responsabilitat. Si es comprova alguna gestió anòmala, cal actuar de manera ràpida i contundent. Sempre abans no sigui massa tard. D’aquí el desànim pel que ha succeït a Estepona, perquè no han funcionat els mecanismes de control propi. I quan l’escàndol colpeja el partit socialista, causa un especial dany perquè es pressuposa que ha d’estar més atent, vigilant i rigorós que qualsevol altre. I així ha de ser, i així habitualment succeeix.
Tenim, doncs, un sentiment de vergonya pròpia, i d’indignació per un cas especialment greu, que hauria de portar a reforçar els controls interns per evitar cap altra repetició. Però també demanaria no s’apliqués la fàcil i temptadora tendència a generalitzar. A Espanya hi ha vuit mil cinc-cents alcaldes i setanta mil regidors. Unes xifres que demostren el gran nombre de persones de tots els partits i tots els àmbits que dediquen uns anys de la seva vida al noble esforç de treballar pel bé comú.
No és just que s’estengui la sospita sobre la majoria, quan és una ínfima minoria la que no mereix la confiança i traeixen els ideals d’honestedat. Aquests pocs fan mal a tots, però no oblidem la dedicació i bona gestió del conjunt.
També, a la vista del que ha passat en un ampli territori del país, estem obligats a prendre mesures preventives per evitar la repetició de casos semblants. A nivell de tots els partits perquè es pot comprovar que cap està lliure de temptacions o de caure en el perill. I no n’hi ha prou amb la expulsió posterior, l’important es evitar que successos com els que ara comentem es repeteixin. A més, amb els precedents existents en municipis propers, calia ser més vigilant. D’aquí les responsabilitats compartides per totes les parts implicades.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC.