Joan Roma

LLEIS MÉS FLEXIBLES
En ben pocs dies hem assistit a la presentació de dues iniciatives de gran rellevància pel futur de l’accés a la vivenda, tant a nivell català com espanyol. Aquest problema s’ha convertit en un autèntic malson per a moltes persones i molt especialment pels joves. Era lògic que els dos governs emprenguessin actuacions contundents per mirar de solucionar aquesta necessitat.
Però com en tot, un problema general, no vol dir que sigui igual de greu o prioritari a tot arreu. Tenim un país molt divers amb concentracions molt diferents d’uns llocs a altres. I el problema de les lleis i normatives és que tendeixen a generalitzar-se ,sense possibilitat d’excepcions o de modulacions que serien i son necessàries, per no caure en despropòsits evidents. Veiem-ne alguns exemples.
La més recent llei d’urbanisme a Catalunya parteix d’uns plantejaments genèrics, molt adequats per una part del país, però no tant, per una altra part. Es a dir, en alguns indrets cal frenar, aturar o com a mínim, contenir la pressió urbanística, i en altres es pot permetre un cert creixement, especialment per la via de recuperació de velles construccions .
Aquesta mateixa llei , reforçada amb la de promoció de vivenda pública, comporta un model general similar. Es considera que falten vivendes de promoció pública a tot el país, en règim de venda i de lloguer, per tant obliga a fer promocions a tot arreu, fins i tot allà on no en fan falta. Per exemple en molts pobles petits, de manera que es troben amb unes condicions i obligacions que no son lògiques ni necessàries, en el seu cas particular. Cas que pot afectar a dos o tres-cents municipis petits de Catalunya. Què s’ha de fer en aquests casos? La llei dona una mala solució. Sinó es fan promocions públiques, s’han de dipositar els diners en un compte i esperar millors temps.
Es a dir, els ajuntaments que desenvolupen plans urbanístiques, per llei han de rebre ,dels promotors, terrenys que podran vendre, però no utilitzar els diners pel que vulguin sinó es per fer vivendes ,encara que no en facin falta. I la venda pot portar diners, però no suficients per fer promocions senceres o en nombre suficient per fer-les rendibles, aleshores la impossibilitat d’utilitzar aquests diners encara és més absurda.
De moment ,ningú aporta solucions. Es reconeix l’existència d’un problema, derivat d’una llei o lleis genèriques i globals, que no permeten particularitzar. Es l’etern problema de les generalitzacions i de no fixar particularitats en qüestions que les tenen. Els representants dels petits municipis hem d’exigir constantment que tinguem un tractament diferenciat de les ciutats, perquè sinó es creen situacions absurdes i injustes. En aquest i en molts altres temes.
No és igual exigir serveis , en un municipi gran que en un de petit. I tampoc es poden generalitzar necessitats de vivenda a tot el país quan en molts pobles sobren vivendes o la majoria les tenen en propietat , i a part de gaudir de la que viuen, en poden llogar altres, en el mateix edifici. Caldria fixar en aquestes grans lleis, algunes mesures destinades als petits municipis, que els deixessin fora d’algunes obligacions, quan aquestes siguin innecessàries. I el llistó dels dos mil habitants és força real com per separar el què és un municipi petit, d’un de mitjà o gran.
Al cap i a la fi, es demana al legislador afrontar amb realisme les necessitats del país, i malament es pot fer si es parteix de realitats diferents que volen ser tractades per igual. Amb aquesta diferenciació acostarem la política real a la realitat del país. Cosa sempre desitjable i amb resultats molt més eficaços.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC