Joan Roma

COM ÉS POSSIBLE ? Tots els pendents de resolució, dels seus problemes amb la Justícia, per culpa de les seves accions i actuacions, en el procés independentista, es demanen, com és possible que uns quants magistrats, no apliquin la Llei d’Amnistia, en tots els termes , tal com es va aprovar, per part de les Corts Generals. Consideren il•legal, il•lògic, pervers, inacceptable, indignant, un comportament com aquest, i eleven la seva crítica davant tots els mitjans de comunicació i fins i tot, recorren al Tribunal Constitucional per demanar empara per a tanta injustícia. Curiós no ? Ho dic, perquè efectivament sobta, que després de tant treballar, diputats i senadors, i amb ells, grans juristes oficials i particulars, el resultat de la Llei d’Amnistia no sigui el previst per aquests redactors de la llei. I, encara més, quan els de Junts, van exigir una pròrroga, per sotmetre el document, a l’estudi i resolució dels seus magnífics juristes. Ens van assegurar que els retocs fets, eren definitius, inatacables i intocables. Doncs bé, de moment veiem queixes, lamentacions i acusacions però, aquí no torna cap dels fugitius, instal•lats a Bèlgica. També, es queixen tots els que esperaven immediates resolucions a les sentències rebudes, d’inhabilitació, siguin de Junts o d’ERC. I tots, es posen les mans al cap, i exclamen: com és possible? I sí, sí, tots ens demanem ara, com és possible, aquesta interpretació, ajustada o no a dret, ja ens ho dirà el TC, però a tots ells, els vull recordar que aquesta mateixa expressió la dèiem els autèntics demòcrates que vam resistir i fer front a la deriva antidemocràtica que tots ells, van protagonitzar. Com és possible, que diputats i diputades, tiressin per terra la feina feta pels cent trenta-cinc diputats del Parlament de Catalunya, que després d’anys de feina, diàleg i consens aprovéssim un Reglament del Parlament, i setanta-dos eixelebrats el vulneressin, els dies 6 i 7 de setembre de 2017 ? Com és possible que tots els membres del Govern de la Generalitat, vulneressin el jurament fet, de fidelitat als principis continguts en la Constitució i l’Estatut d’Autonomia? Com és possible, que en un país, com Catalunya, amb democràcia plena, volguessin imposar unes Lleis totalment il•legals ? No ho dic jo, ho ha dit, el TC. Com és possible que en un Estat, com Espanya, amb democràcia plena, setanta- dos diputats i el Govern de torn, declaressin les lleis fonamentals, fora del marc legal ? Com és possible que passés tot el que va passar, sense que els seus autors, hagin reconegut el trinxament fet, les convulsions causades, i, ni tant sols hagin considerat demanar perdó ? Doncs, perquè consideren increïble, impensable, indignant, que uns quants magistrats facin el mateix que van fer ells, durant el procés ? Alguns diran, sí, però ells son membres destacats de la Justícia. Sí, d’acord, però és que ells , eren membres destacats de les principals institucions del país: Generalitat i Parlament. Ara, uns paguen els altres, amb la mateixa moneda. Un despropòsit, cert, però els que ara protesten son els menys indicats per fer-ho. Van cometre els pitjors delictes que un càrrec institucional pot dur a terme. Recordem-ho, quan es pregunten, com és possible ?

ELS NECESSITEM , ENCARA QUE ALGUNS NO ELS VULGUIN. Tard o d’hora, la realitat sempre s’acaba imposant i en qüestió d’immigració les necessitats son tant urgents que no fa falta esperar per veure la impossibilitat de prescindir-ne. Aleshores, perquè insistir en voler-la reduir o eliminar ? Simplement per desconeixement de la realitat, o pur i dur populisme. Si miréssim en els entorns immediats i particulars dels opositors, veuríem el cinisme i la hipocresia amb la que actuen. No fan falta grans estudis ni enquestes per saber de què parlem. Jo, ara mateix, després d’haver parlar amb uns quants restauradors, amb alguns pagesos i amb persones que tenen familiars en residències de gent gran, puc afirmar que en aquests tres sectors, falta personal. I, no poc. Parlo del meu entorn territorial. Si ens volem referir al conjunt de Catalunya, parlarem de milers de persones, i a nivell d’Espanya de milions. El que diuen els estudis i informes, és que d’aquí a 2030, Espanya hauria de poder incrementar en cinc milions, el nombre de treballadors disponibles, per ocupar llocs de treball indispensables si volem garantir la sostenibilitat de l’activitat i amb ella, de la seguretat social i les pensions. Ens hi juguem el nostre futur immediat, a nivell de país. Si parlem del conjunt de la UE, les necessitats se situen als voltants dels cinquanta milions, en els propers vint anys. La molt baixa natalitat, juntament amb l’envelliment progressiu de la societat, comporta un desequilibri que hem de poder corregir d’alguna manera i a dia d’avui, no n’hi ha cap altra que facilitant l’arribada de nous contingents de treballadors, provinguin de Llatinoamèrica o d’Àfrica. Es el que veiem passa a Espanya si bé, de manera poc organitzada. El desitjable seria poder ordenar el fluix migratori, mitjançant les contractacions, en origen. El problema és que els nombrosos conflictes i guerres regionals, expulsen a un ritme creixent, centenars de milers de persones que no poden esperar. Fugen de la guerra i la misèria i s’agafen al primer que troben per arribar a lloc segur. Aquí, les administracions i ONG’s, fan el que poden, però amb greus dificultats per absorbir aquestes arribades, ordenar-les i concedir els permisos necessaris per fer vida i treball aquí. Hi ha col·lapse en els centres administratius, i no hi ha respir per a poder agafar alè, i organitzar-se millor. Fan falta, centenars de funcionaris, en les oficines d’estrangeria, a més de disposar de tècnics especialitzats en multitud de temes. El primer de tot, és disposar de centenars de traductors i intèrprets, que permetin relacionar-se adequadament amb els nous arribats. Faria falta també escurçar tràmits, limitant documentació, però de fet, en aquesta matèria s’ha avançat considerablement en els darrers temps. El problema present, sobretot és de personal, per a estudiar, revisar i aprovar els centenars de milers d’expedients en tràmit. I al costat d’aquesta tramitació, una altra d’igualment important com és la d’estudiar i homologar titulacions. Aquí també hi ha un altre col·lapse, difícil de resoldre, per la diversitat existent en els països d’origen. Dit això, el que queda clar és que necessitem, immigrants, vinguin d’on vinguin, per a ocupar els llocs de treball essencials pels quals no trobem candidats, i si algú diu que no els vol, expliqui com pot funcionar un país, sense mà d’obra. Explicacions, sense jocs de mans, ni populismes barats que no donen cap solució real. Just, quan acabava aquest article, m’ha arribat el nou Reglament d’estrangeria. La resposta, a un munt de qüestions que calia regular millor, i al mateix temps, escurçar tràmits i reduir burocràcia. Ja era hora. Aquest serà el tema a tractar, en un proper article.

NOU REGLAMENT D’ESTRANGERIA Formar part de la gran família de voluntaris de Creu Roja, dedicats a ajudar als immigrants que tenim aquí, suposa conèixer i fer el seguiment de les seves gestions i tràmits per a regularitzar la seva situació. Molts, van venir demanant refugi, per estar perseguits en els seus països, però no és tant senzill provar aquesta persecució, que pot ser per motius polítics, religiosos o per pertànyer a ètnies diverses. O, simplement perquè conflictes regionals, expulsen ciutadans que es troben entre dos focs. Espanya, és força restrictiva a l’hora de concedir l’estatut de refugiat, i només ho fa ,després d’estudis exhaustius que obliguen a aportar documentació, i explicacions molt detalles sobre els motius de la seva fugida. No tothom pot disposar de documentació quan s’ha hagut de fugir de presa i corrents. Amb tot, els serveis d’informació, funcionen i la procedència de segons quins països, aplana les resolucions. Tots critiquem la lentitud, però també som conscients de la complexitat de les gestions i tramitacions quan es treballa amb un centenar d’idiomes diferents. Anar a les oficines d’estrangeria de Barcelona, per posar un exemple, és endinsar-se en una mena de Torre de Babel, on es barregen peticionaris i intèrprets. I us puc assegurar que malgrat la complexitat, el sistema funciona. Això sí, caldria ampliar dependències i sobretot reduir tràmits. Aquesta petició, l’hem feta arribar, per diversos canals, als màxims responsables de la qüestió. I, finalment, les peticions han tingut resposta, en el que tots reclamàvem: un Nou Reglament d’Estrangeria. Va ser aprovat, en el darrer Consell de Ministres, del passat dimarts 19, de novembre. Feta una primera lectura, s’hi poden veure un munt de reivindicacions que han estat satisfetes. Precisament, la més reclamada, era allargar permisos i vigències de determinats documents, visats o targetes, com per evitar la seva caducitat immediata, quan feia poc, havien estat concedides. Aquest, era un dels drames de les tramitacions que ara s’ha resolt. I amb aquest, un altre de molt rellevant com és que per a regularitzar la situació, ja no calguin tres anys d’estada en el país, sinó només dos. Això, suposa un impuls per a centenars de milers de persones que poden avançar els seus papers, i aconseguir la targeta de resident, i amb ella la de poder buscar feina i habitatge. També, s’anul•len situacions que eren força estrambòtiques com les que una vegada rebuda la documentació, calgués sortir fora del país, per a tornar entrar i d’aquesta manera oficialitzar la regularització. Bé, hi ha moltes altres modificacions, destinades a aquells que venen a estudiar, o a d’altres que venen a fer pràctiques o intervenen en intercanvis culturals o laborals. El nou Reglament, beneficiarà d’immediat, a prop d’un milió d’immigrants, instal•lats de forma provisional en el nostre país i que estan tramitant la seva regularització. Les previsions fetes és que amb el nou Reglament es puguin concedir uns tres-cents mil permisos anuals, en els propers tres anys. Es a dir, treure el coll d’ampolla o col•lapse que existeix en aquests moments. Dolent pels qui en formen part i dolent pel país, perquè els necessita de forma immediata ,per a cobrir les peticions de treball, en múltiples sectors. Ja era hora !. Les peticions fetes, han estat escoltades i sobre tot , resoltes.

VALENCIA, ERROR TRAS ERROR. De bien seguro, la catástrofe de Valencia será estudiada y puesta como ejemplo de mala praxis, en todos y cada uno de los momentos de prevención, actuación y reconstrucción. Y, pongo ya el tema de la reconstrucción porque, de nuevo, se empieza la casa por el tejado. Poner al Teniente General, en la reserva, Francisco Gan Pampols, de vicepresidente del gobierno valenciano, lo considero un error. Me explico. De entrada, dejar claro que la trayectoria del militar ha sido brillante, espectacular, y por lo tanto nada que decir, a su formación y capacidad demostrada. El problema, es entrar en un gobierno desastroso que ha perdido la confianza de los ciudadanos, por motivos más que sobrados. Por las declaraciones e informaciones dadas, a múltiples medios de comunicación, ha llegado a un acuerdo con el presidente Mazón, en unas condiciones, que ni son claras ni se podrán cumplir. Pretender encabezar el operativo para la reconstrucción, fuera del ruido político, es y será imposible. El ejecutivo de Mazón pertenece al PP, con todo lo que esto supone. Un partido que ha demostrado total ineptitud para la prevención y un auténtico desastre, para gestionar todo lo sucedido. Nada ni nadie podrá separar una cosa de la otra. Quien pretenda hacer olvidar los efectos de la inutilidad administrativa y de gobierno del ejecutivo valenciano, antes, durante y después de la catástrofe no lo conseguirá. Hablamos de un desastre, con 221 muertos. Esto, ya nunca más se olvida. Pero, es que ostentar la vicepresidencia comporta, estar por encima del resto de consejeros, y por lo tanto ejercer decisiones que les afectarán, a todos y cada uno de ellos. Es lógico y evidente que habrá disfunciones, conflictos y desacuerdos que pueden enredar enormemente el trabajo de reconstrucción. El encargo, aparece como una suerte de vicepresidencia, ajena al resto del ejecutivo, para que pueda trabajar con independencia y sin interferencias de nada ni nadie. Esto, lo siento, no es realista. Quien ostenta la vicepresidencia, será llamado a comparecer ante las Cortes Valencianas, cuando la oposición lo considere oportuno. Tendrá que lidiar con críticas a un partido al cual no pertenece, pero en el cual está encuadrado, y los méritos del PP, en Valencia y de rebote, en la política nacional, han sido desastrosos. La pretensión de cargar las culpas de todo lo sucedido al gobierno central, ha sido una de las mayores torpezas del PP, en su ya larga historia de despropósitos. Es que cuesta creer como se puede ser tan caótico, tan chapucero a la hora de explicar historias que todos conocen por los medios de comunicación y que se contradicen con sus afirmaciones. Llevamos semanas. De hecho, desde el mismo día de la catástrofe, el cúmulo de mentiras, bulos, falsedades, ha ido en incremento, hasta el punto de inventarse responsabilidades que cualquier estudiante de primer curso, sabe que son diametralmente opuestas, a las que exponen. En resumen, el ejecutivo de Mazón está quemado, a pesar de los cambios cosméticos llevados a cabo. Imaginar que el fichaje estrella de un teniente general, puede borrar el pasado y solo poner el foco en el futuro, es engañarse de nuevo. Nadie, le va a perdonar por tanto desastre demostrado, y esta losa va a pesar, y mucho, sobre el trabajo que quiera emprender el vicepresidente Gan Pampols. Y ,es una lástima, porque una trayectoria brillante de él y de su segundo, el general de brigada, Venancio Aguado, no lo merecen. Ahora bien, no entiendo por qué se ha optado por la vía de la vicepresidencia del gobierno, y no por otra figura que sí habría sido más práctica y menos delicada, a efectos de mezclar política y gestión. ¿Por qué no haber creado la figura de “COMISIONADO PARA LA RECONSTRUCCIÓN”? Esta figura, con dependencia directa, del gobierno valenciano y del gobierno central, con unas competencias claras en la reconstrucción, con medios claros y transversales, podría trabajar, si no lejos del ruido político, por lo menos apartado, del día a día, del gobierno formal. Un Comisionado, puede ejercer su misión, con las manos libres y con tantas competencias como le hayan cedido, teniendo que dar cuentas a los dos gobiernos, que le han nombrado y comparecer, si así es requerido ante los organismos e instituciones que lo consideren oportuno, pero dejando clara su independencia, política y administrativa. Francamente, todo lo visto, en el PP valenciano, y en el nacional, deja clara la incapacidad de este partido para convertirse en partido de gobierno. Una vez más, ha demostrado su enorme torpeza, para formar gobiernos eficientes, y en vez de aceptarlo y corregirlo ha preferido culpar a los otros de su caos y chapucería. No solo en Valencia, sino en Madrid y Bruselas. Si alguien pretendía conseguir réditos y hacerse perdonar errores, ha sumado unos cuantos más a su cuenta de resultados.

UN DIA PER RECORDAR, 365 DIES PER ACTUAR. No, avui no posaré xifres, perquè les tenim tots en el cap i perquè un munt de mitjans de comunicació i els organismes oficials i entitats particulars, ho faran amb més exactitud i detall. Només recordar que estem en el dia dedicat a la lluita CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE. Una sola víctima ja seria excessiva, i ens en trobem massa dies a l’any, des de fa una eternitat. Queda clar que en aquest moviment, ens hi hem d’implicar tots i totes, perquè hi ha llocs i moments en que les possibles víctimes es poden sentir soles i no degudament ateses. Si tothom sent el deure de la implicació, i si cal, la intervenció, molts possibles actes quedaran frustrats. Després, deixar clar que els recursos destinats a la causa, han d’anar-se incrementant, tant com faci falta, fins arribar a cotes que puguin garantir la seguretat. En aquest àmbit, els ajuntaments i el Govern de la Generalitat son essencials,i lògicament , per descomptat, el govern central. També, un gran nombre d’entitats públiques i privades que donen protecció i refugi a persones en perill, a elles i als seus fills. I, entre tots / totes hem d’aconseguir canvis substancials i profunds en la relació entre persones. El principi de respecte i acceptació de la llibertat de cadascú, per viure i conviure, sense imposicions, sense sotmetiments i per descomptat sense superioritats que supeditin vida, feina i habitatge, a les decisions d’una altra persona. Estem lluny, molt lluny, d’arribar a aquest grau de convivència i respecte. El camí és llarg, ve de lluny, i ha d’anar molt més lluny, però si mirem enrere, tot i les xifres, estem avançant. Ja ningú, o ben pocs , qüestionen les polítiques , els recursos i els mitjans que es posen a l’abast, per evitar danys irreparables. Tampoc, les vies per a poder refer vides, en altres llocs quan les condicions així ho requereixen. Això, és molt important, perquè les víctimes han de trobar comprensió, primer, i ajudes immediates, tot seguit. Es en aquest àmbit, en que disposar de pisos de lloguer social, pisos d’emergència, pisos tutelats, han d’estar disponibles en tots els pobles i ciutats. Aquest gran esforç, ha de venir de la mà dels tres nivells d’administracions, com per poder disposar de suficients espais, i alhora de suficients recursos per a fer-hi front. No podem estar satisfets de la situació present, però tampoc ser derrotistes i no veure els immensos avenços aconseguits en els darrers deu o vint anys. Cal mirar enrere, per veure d’on venim, i tot seguit mirar endavant per tenir clar que queda molt, molt per fer. La conscienciació del problema, s’ha d’ampliar fins arribar a tots els àmbits i sectors de la societat, i a continuació col·laborar i participar, a nivell individual i col·lectiu per aconseguir millors resultats. No podrem sentir-nos satisfets, mentrestant hi hagi víctimes potencials, en perill. D’aquí que avui, recordem la data, però quedi clar que les actuacions, han de ser els 365 dies de l’any.

100 DIES, BEN APROFITATS. Arreu del món democràtic, s’ha agafat el costum de fer una primera avaluació d’un nou govern, tant bon punt supera, els primers 100 dies de vida. Per a uns, pot semblar un termini curt, per a d’altres, massa llarg. Bé, no entrarem ara en aquesta futilesa, sinó en fer un breu repàs d’aquest període. Un període transcendental perquè ha suposat girar pàgina, mai tant ben dit, a una etapa convulsa, plena de trencaments , d’imatges mai vistes, de comportaments inacceptables, per part de representants públics. Una barreja d’infantilisme, amb unes fugides cap endavant, que tothom sabia no portaven enlloc. El triomf de la rauxa per damunt del seny, que ha fet malbé l’enorme respecte i prestigi que Catalunya havia aconseguit, al llarg de molts anys, malgrat alguns fets puntuals. Arribats al punt on estem, queda clar que la promesa de Salvador Illa, de girar pàgina, a un passat recent, clarament negatiu, s’ha fet, i s’ha fet, bé. Hem deixat enrere criaturades, impròpies d’un governant, com la de fugir davant la presència del Cap de l’Estat, per després asseure’s a la mateixa taula, per dinar o sopar. També, s’ha retornat a les institucions nacionals / estatals, de les que tots els presidents, en formen part. Catalunya, ja no està absenta de cap esdeveniment, conferència, reunió o convocatòria on es parla, es discuteix i s’aproven mesures, que ens beneficien o ens afecten. En definitiva, estem, on hem d’estar. I, s’ha conformat el Govern, al complert. No solament el Consell Executiu, sinó el segon i el tercer nivell. Es el conjunt, i no una part, la que fa funcionar un país. I, és un equip el que juga i no individualitats concretes. Puc assegurar que l’equip conformat, en el seu conjunt, és de primera divisió. En conec directament, no menys d’un setanta per cent, i considero que tots i cadascun saben el que toquen. Amb molts, hem compartit anys de governs municipals, o gestions a Diputació, feina al Parlament, o en altres organismes i institucions. Son gent formada i preparada, que no han hagut d’esperar dies ni setmanes per començar a actuar. I, els canvis es veuen i sobretot es noten, en els plans de treball de cada Departament o Conselleria. Prioritats clares, transparència i anar al gra, en tots i cadascun dels assumptes de país. S’han encarregat projectes i s’han activitat iniciatives que portaven anys en el tinter, de manera que la gestió, la bona gestió, ha arribat per quedar-se. I, és aquesta suma d’efectes la que motiva serenor en el Govern i bones formes en el Parlament de Catalunya, malgrat algun grup pretengui trencar l’harmonia. No trobaran en Salvador Illa, una reacció sobtada, inesperada ni mal educada, perquè és fill polític del President Terradellas. Exerceix el càrrec, sense estridències, sense buscar efectes artificials, conscient que una resposta serena, té millor recorregut que una d’abrupta. I, si en matèria de comportament i protocol, el model és Terradellas, pel que fa la gestió, tinc clar que el model, és Prat de la Riba. Els qui hem seguit la figura d’aquest polític, tenim clar que la queixa i el victimisme, porta a la melangia, i en canvi saber aprofitar totes les potencialitats, presents i futures del país, porta a convertir-se en un referent, en tots els àmbits i sectors. Aquests dos models, son els que han confluït en l’actual Govern.

PER A CINÈFILS, VALORACIONS PERSONALS. Una de les meves afeccions , de sempre, ha estat el cinema. A ser possible, en versió original, no solament per a poder seguir , amb fidelitat el que es diu, sinó també per aprofitar per practicar la mitja dotzena d’idiomes que he anat aprenent al llarg de la vida, però molt especialment, en el primer quart de segle. Bé, si abans acostumava anar a Manresa, ara prefereixo Vic, pel simple fet de que la primera sessió, comença abans. A més, els pocs que hi anem, no solem destorbar amb crispetes, ni altres cosetes que facin soroll, desprenguin olors estranys, ni molestin amb soroll quan s’obren o es tanquen. Tenir una sala, més o menys immensa, per a 8, 10 o 15 persones, és una meravella. I encara era millor, abans de la pandèmia, quan teníem tot el cinema Catalunya, la sala de baix per a un grupet d’afeccionats, en una sala per a més de 600 persones. Bé, doncs, poso ordre a les darreres pelis que he anat a veure, en un ordre que com tot el que suposa qüestió de gustos és molt personal i intransferible. Però vaja, poso en primer lloc la dedicada al naixement de Torre Baró, a Barcelona, amb la peli que porta el títol de l’autobús que el protagonista va segrestar, per a demostrar que hi podia arribar: El 47. Magnífic guió, magnífiques interpretacions i una bona reproducció d’uns temps, per a molts oblidats, o simplement desconeguts. Tot seguit, hi posaria “La infiltrada”, una altra mostra de cinema compromès i rigorós amb la nostra història com per saber què passava en els anys de terrorisme d’ETA, i com s’hi lluitava per poder-la vèncer. Una policia nacional s’infiltra i aconsegueix diversos èxits, entre els quals el desmantellament del Comando Donosti. En tercer lloc, podria anar-hi “El jurado número 2”, la darrera de Clint Eastwood. Intensa i enginyosa, tot i que no és de les millors, però suficientment bona com per poder-la recomanar a qui li agradi el cinema ben fet. En quart lloc, hi poso “ La casa en flames” que potser per haver llegit unes quantes crítiques molt elogioses, l’havia posat més amunt del que al final m’ha semblat. Interessant i amb bon guió i interpretacions, però amb alguns jocs no massa ben aconseguits en qüestió de guió i exteriors. I acabo de veure “Marco”, i refaig l’ordre i la poso en primer lloc, o empatada amb “El 47”. Curiosament tenen el mateix protagonista, en Eduard Fernández, que broda els dos papers de manera esplèndida. Aquestes dues, juntament amb les altres, demostren que si es fa bon cinema, la gent torna a les sales. Espero que la llista continuï amb noves produccions com perquè, ja en ple hivern, doni gust anar al cinema.

DEMOCRÀCIA GENS EXEMPLAR. Ha anat passant a la història, la definició dels Estats Units d’Amèrica (EUA) com la major democràcia del món, en atenció al nombre d’habitants; 335,8 milions. Té molta població però la seva democràcia ja no és “gens exemplar”. De fet, des de fa anys, ha anat baixant la seva puntuació en el principal Índex de Qualitat Democràtica, que elabora The Economist. Es la llista de referència, a nivell mundial. I en aquest Índex, els EUA, obtenen una puntuació de 7,85 punts sobre 10, la qual cosa fa que li correspongui la qualificació de “democràcia deficient”. Els hauria de preocupar, i molt, estar en aquesta posició quan anys enrere, donaven lliçons de protecció i lluita per les llibertats i democràcia, arreu del món. Ara, no ho fan, perquè no ho poden fer. De lliçons, poques, i millor es dediquin a modificar lleis i comportaments, com per recuperar posicions i recuperar el prestigi perdut. I, és que en aquest mateix Índex, Espanya obté una puntuació de 8,07, està situada en la posició 22, empatada amb França. De fet, l’any vinent segur avançarà tres o quatre llocs, per haver renovat el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Aquesta qüestió, és molt important a l’hora d’avaluar la qualitat democràtica a cada país, fins el punt de fer perdre punts, quan no queda resolta. Doncs bé, tornant al principi. Vista la nova victòria de Donald Trump, si mirem enrere hem de recordar com es va produir l’anterior, amb tota mena de qüestionament dels resultats, i què va passar en les anteriors eleccions quan va perdre. En aquesta suposada “democràcia exemplar” es va organitzar i produir una de les majors vergonyes, a nivell mundial, com l’atac al Capitoli, seu de la sobirania popular. Si no haguéssim vist l’atac, el comportament increïble dels participants i la “comprensió” de molts ,des de la proximitat o llunyania, no ens ho haguéssim cregut. I, tanmateix es va produir i no va acabar pitjor per una mena de miracle final. I, ara, una vegada reelegit, ens anuncien la posada en funcionament de mesures per tal d’esborrar, perdonar, o oblidar un gran nombre de causes penals que Trump té, per tal que pugui arribar al dia de presa de possessió del càrrec, amb l’expedient net. Increïble, inaudit, en els nostres països democràtics, en els quals impera un principi elemental de “qui la fa, la paga” ni que sigui amb els retards que tots lamentem. Es que Trump, ha estat ja condemnat, i serà el primer president amb aquesta circumstància en el seu currículum, però és que sense els tripijocs fets, per retardar altres judicis, les causes pendents haurien d’haver comportat la seva inhabilitació com candidat. Però, si tot això, imposa reflexions i debats sobre com funciona la primera potència mundial, encara més ens ha de fer pensar i actuar per reforçar el paper de la UE, per aconseguir dependre menys d’aquest soci, ben poc fiable. No solament per la figura de qui repetirà com president, sinó per tots els qui l’envolten. No es veu seriositat, ni fiabilitat, i encara menys transparència en les seves accions i actuacions. Son imprevisibles en els límits de Govern, i massa previsibles en beneficiar els poderosos en detriment dels febles. La reacció de la UE, ha de ser ajuntar files, i avançar al major ritme possible en la federalització. Ha d’haver-hi una major acció conjunta, una millor coordinació i participació, i ha arribat l’hora de crear un exèrcit europeu que permeti no dependre, en tot i per tot, del d’EUA. Les dependències sempre suposen supeditació. Es hora d’alliberar-nos de la toxicitat d’una presidència en la que podem confiar ben poc.

GOBERNAR NO ES PARA AFICIONADOS. Sobrepasados los primeros 45 años de democracia, en todas las instituciones del Estado, queda claro que la acción de gobernar depende, en buena medida, de las capacidades de los que ocupan los principales puestos, en cada nivel de administración. Recuerdo muy bien mis inicios, allá por el mes de abril de 1979, como concejal recién elegido, en las primeras elecciones municipales, de la democracia recuperada. En aquel momento, todos éramos aficionados / voluntarios / novatos, en estas lides, pero en pocos meses supimos formarnos y prepararnos para acometer la mayor transformación, en todos los pueblos y ciudades, de España. Una transformación que ha seguido, hasta el día de hoy y que ha supuesto una auténtica revolución. Quien haga el ejercicio de cerrar los ojos y recuerde, cómo era su pueblo o su ciudad, 45 años atrás y la compara con la realidad actual, tendrá que reconocer que la transformación ha sido enorme, ya no sólo a nivel de infraestructuras y equipamientos, sino, sobre todo en servicios a todos los ciudadanos, a nivel individual o colectivo. Por razones históricas, se ha hablado más de las autonomías que de los ayuntamientos, pero los principales actores de la puesta al día del país, han sido éstos. Después, mucho después, podemos hablar de los gobiernos autonómicos, unos, más que otros. Pero, hecha esta introducción, ya no es momento de poner en puestos de responsabilidad a aficionados. Para los principales puestos, hay que ir a lo seguro, y buscar personas formadas y preparadas para asumir cargos relevantes. Es lo que ha hecho Salvador Illa, en Cataluña, a la hora de conformar gobierno. Ha buscado en ayuntamientos, diputaciones, organismos e instituciones, a sus cargos de primer, segundo o tercer nivel. Esto le ha permitido echar a andar sin tener que esperar a formar un equipo. Todos estaban acostumbrados al trabajo en equipo, es así como supera con nota, sus primeros cien días. Pero, el motivo del título del artículo, viene a cuento de todo lo visto y sucedido en la catástrofe de Valencia. Vaya por delante mi más sincero pésame a todas las familias, amigos y vecinos que han perdido a seres queridos. Ha sido, una de aquellas catástrofes para recordar de por vida, y al mismo tiempo esperar, al menos, haya servido para cambiar formas de prevenir y actuar, ante peligros evidentes. Y, tener en cuenta, que para ciertos cargos, no hay partido, ni amistades, ni parentelas que valgan para elegir a personas formadas y preparadas para actuar con diligencia y eficacia. Todos los que hemos estado en puestos de responsabilidad, decimos y repetimos que la “experiencia es un grado”, y la veteranía salva vidas y minimiza estragos. Lo sé, por experiencia propia. No, en materia de agua e inundaciones, pero sí, en materia de incendios. Todas las catástrofes son difíciles de gestionar y puedo asegurar que hacer frente a grandes incendios, es de lo más complicado. He tenido ocasión de actuar, en algunos, que han asolado miles de hectáreas en Cataluña, a lo largo de los últimos decenios. De aquellas primeras experiencias, nacieron las Agrupaciones de Defensa Forestal (ADF), en las que estamos encuadrados todos los municipios rurales. Pues bien, sólo con la acción y dedicación, durante años, muchos años, hemos conseguido tener equipos, vehículos, materiales , infraestructuras y servicios que hacen posible luchar, en condiciones razonables, al lado, y siempre, a las órdenes de los auténticos profesionales: los bomberos. Quiero decir con esto que de lo pasado, hay que extraer lecciones y sobretodo acciones muy claras y contundentes, para evitar su repetición. Cierto que lo sucedido ha sido realmente excepcional, pero puede repetirse, a no mucho tardar y queda claro que al frente de los dispositivos tiene que haber auténticos profesionales, o veteranos, capaces de actuar de forma automática y eficaz, conociendo su oficio, pero, al mismo tiempo, sabiendo las ayudas disponibles, para movilizarlas en cuanto haga falta. Queda claro que gobernar no es para aficionados.

CONSUMIR CARN DE CAÇA. Quan diem que la fauna salvatge ha tingut increments exponencials, ho diem a la vista de multitud d’exemplars per camps, boscos i carreteres. Anys enrere, podíem trobar algun porc senglar, voltant prop del poble, ara, en veiem i en trobem la major part dels dies de l’any. I prou ensurts ens donen a la carretera quan, de manera individual o en grup, decideixen travessar-la per allà on millor els convé. I si això passa amb els porcs senglars, igual cadència trobem en cabirols i cérvols. Aquests son les tres grans espècies, que han tingut un increment notable, degut a diverses circumstàncies. La principal, és l’abandonament de centenars de cases de pagès, que ha donat pas a tenir milers d’hectàrees desertes de gent, i també de conreus, cosa que els fa acostar a zones habitades, per mirar de trobar alguna cosa per menjar. Això, en el cas dels porcs senglars. En el cas de cabirols i cérvols, simplement la seva multiplicació és deguda a la falta de depredadors naturals. Sigui com sigui, els caçadors s’han convertit en els depredadors necessaris per a garantir els equilibris de les espècies, i evitar descompensacions que serien negatives tant per les pròpies espècies com pels pagesos i ramaders . Aquesta abundància de fauna es tradueix en captures molt abundants durant l’època de caça. Abans, la carn dels animals abatuts, es repartia entre els caçadors i les seves famílies, directes o indirectes. Ara, ja no donen l’abast, i busquen sortida a milers de tones de carn, en el conjunt del país. Aquí, encara no tenim el costum del consum. En altres països, quan comença l’època de caça molts restaurants l’aprofiten per oferir plats tradicionals . Recordo la meva llarga estada a Suïssa, en la qual m’agradava tastar diferents plats, en restaurants que posaven uns grans cartells, al carrer, recordant que tornava la “cuina de caça”. En aquests moments, societats de caçadors i govern , han tingut diverses converses per mirar de trobar sortida a la carn, i alhora permetre uns ingressos que alleugerin les càrregues en matèria de llicències i assegurances, a les societats. S’està experimentant amb permisos a petits escorxadors , en zones de caça que permetin abaratir costos i alhora rapidesa en trossejar els animals, envasar-los i repartir-los entre restaurants, i empreses dedicades a la elaboració de productes de caça. Ara per ara, molta de la carn de caça se’n va cap a d’altres països més acostumats que aquí a menjar-ne, però també es volen fer campanyes d’incentivació de consum, per posar-la en els menús de molts restaurants. De fet, és un tema de costum i tradició, però per a qui li agrada la carn, si prova un bon civet de porc senglar, de cabirol o de cérvol, segur que repetirà. El problema és que encara son pocs els restaurants que el tenen en el menú o a la carta. Multiplicar els restaurants, i també les empreses que elaboren embotits amb aquests productes és una de les missions del nou Govern, d’acord amb les societats de caçadors. Facilitaria en gran manera la sortida del producte i alhora diversificaria la gastronomia, dels territoris de muntanya. Les experiències actuals son prou bones com per pronosticar avenços propers. Ben aviat ho veurem.

LA REPÚBLICA FA AIGÜES . Després del rotund fracàs de crear la República Catalana, mitjançant el procés independentista, una colla d’il•luminats de la mà de Puigdemont i el seu entorn, van decidir crear-ne una de virtual o paral•lela, mig fora, mig dintre, de les terres catalanes. Hi havia qui somiava amb càrrecs ostentosos, no sabem si ben pagats o no, per tal de continuar la lluita, fins que el cos aguanti. Fins que el cos aguanti, o fins que l’aparició de conflictes, projectes diversos o irregularitats evidents, en els comptes, facin saltar pels aires el Consell de la República. Si mirem el web creat, veurem el seu president, Puigdemont, i amb grans lletres al costat, el següent missatge: “l’1 d’octubre, Catalunya va iniciar el camí de la República. El Consell, és l’instrument per acabar, entre tots, el que aquell dia vam començar”. Continua: ja en som 103.457. I més avall, fins i tot et pots imprimir una targeta / carnet / document, amb la inscripció: la República a les teves mans. Doncs bé, a dia d’avui hem de dir que aquesta República de paper, virtual o paral•lela, fa aigües pels quatre costats. Fa pocs dies, van presentar la dimissió, bona part dels membres del Consell, per discrepàncies amb el projecte, però sobretot per irregularitats en els comptes, portats pel vice-president Toni Comín. No és la primera vegada que es qüestiona la gestió i el retiment de comptes d’aquest personatge, però ara el got de la paciència i el mirar cap un altre costat, ha vessat i han plegat els membres / consellers / càrrecs del Consell. Quedats sols, Puigdemont ( president) i Comín ( vice- president), també han decidit renunciar als càrrecs i així convocar noves eleccions. No sabem per a quan, ni amb quins candidats, però la realitat és que la crisis és d’aquelles per sucar-hi pa. Veurem com continua tot plegat, perquè ara Puigdemont, no pot presidir Junts com partit, i alhora el Consell de la República, perquè semblen força incompatibles. Bé, ens ho sembla als qui no combreguem amb organitzacions tant emblemàtiques i d’alts volts, però ves a saber sinó modifiquen estatuts, i fan possible , l’impossible. Ara bé, qui ho té cru és Toni Comín. Els qui l’hem conegut de prop, no ens estranyem de tot el que pugui arribar a fer. Recordem que va ser el cap de llista de Junts, a les eleccions al Parlament Europeu, obtenint uns resultats de : 443.275 vots, quan a les anteriors, n’ havien obtingut: 1.018.435. De 3 eurodiputats, han passat a 1. Ara, es troba en els llimbs, perquè no va jurar la Constitució com és preceptiu en tots els candidats, abans de prendre possessió del càrrec. Ha presentat recurs, però de moment, no té la credencial d’eurodiputat. Que ara estigui a Junts, té el seu mèrit després d’haver iniciat carrera, en el moviment de Ciutadans del Canvi ( CpC), que va ajudar el PSC a fer Pasqual Maragall president de la Generalitat. D’aquí, va saltar cap al PSC, per evitar la clàusula de no poder repetir amb CpC, i vist que en el PSC no faria carrera, per gandul, va saltar cap ERC, juntament amb alguns altres, i aquí fins i tot el van fer conseller de sanitat. I ja en aquest càrrec fuig, i s’ajunta amb Puigdemont, i ara és un dels grans caps visibles de Junts. En fi, una República amb aquest personal, no estranya estiguin com estan.

FORA ELS MEDIOCRES, DE LES INSTITUCIONS. La mediocritat pot produir desastres. Evident. Si algú tenia algun dubte ho ha pogut comprovar a València. Aquest, és el cas més espectacular i tràgic, a més de recent, però qualsevol que miri el passat recent o el llunyà, veurà que aquest principi, és universal. Val, per tot lloc i moment. D’aquí, la rellevància de tenir, en els llocs clau, a persones formades, rigoroses i complidores del seu deure. Els meus anys a Suïssa, em van servir per comprendre i veure, la importància de la “gestió”, en tots i cadascun dels nivells de les administracions. També, de l’empresa privada, però ara parlo de la gestió pública, la més essencial i vital per a tots els ciutadans. Allà, totes les administracions disposen de plans per a cada contingència, i no son plans que dormen en un calaix, simplement per donar compliment a l’obligació de tenir-los. No, no, es van actualitzant i sobretot es van aplicant, al llarg de l’any i dels anys, per a comprovar-ne la seva disponibilitat. Aquí, ens queda molt camí per recórrer, però sigui pel canvi climàtic, sigui per haver vist i patit un bon nombre de desastres, la gent comença a tenir clar que el “caos, mata”. I si per gestionar el caos, tenim persones mediocres en els llocs clau, podem estar segurs que el desastre arribarà a cotes mai vistes ni somiades. Doncs bé, s’han de professionalitzar tot un seguit de càrrecs estratègics, que no es puguin canviar, amb qualsevol canvi de govern. Han de ser pals segurs, que mantenen l’efectivitat, sigui quin sigui el govern que marxi o arribi. València, ens ha donat una visió clara d’un gran nombre de càrrecs, no formats ni preparats per afrontar un desastre. I no em refereixo a la capacitat de frenar-lo o recuperar la normalitat, sinó al comportament inadequat per estar al capdavant de cadascuna de les àrees i àmbits de resposta al desastre. Ha quedat clar que l’executiu valencià està conformat per un gran nombre de persones, posades pel partit, per cobrir places determinades, sense estudiar ni analitzar si la seva formació i preparació, eren adequades al càrrec. I, sempre hi ha qui es creu un “milhomes” com per acceptar un càrrec sense valorar ni avaluar la seva preparació, per quan les coses puguin ser difícils i complicades. Solen anar juntes la ignorància i la inconsciència, o la supèrbia de pensar que quan arribin els problemes ja sabrem com resoldre’ls. Fatal pensament que tindrà fatals conseqüències. En casos difícils, és quan la formació i preparació son essencials. S’han de saber els protocols, les vies de reacció, el coneixement del territori, de la gent i la resta d’organismes i institucions, a qui demanar ajut. Com coordinar-se, o simplement, com ha d’actuar una persona que ostenta un càrrec i l’ha d’exercir amb equilibri i eficàcia. Del que hem vist i llegit, se’n deriva un primer i segon nivell, com a mínim, ple de mediocritats, que no han sabut com reaccionar ni com actuar davant un fenomen de dimensions mai vistes, difícil, fins i tot per a grans professionals, però mortal per a mediocres consumats. No fer cas a avisos ni alertes de primer nivell, minimitzar informacions essencials, no demanar auxili i finalment buscar culpables fora, son elements clars de mediocritat en els nivells més alts de l’administració autonòmica. Persones amb càrrecs de primer nivell, que haurien d’estar en el tercer. El resultat el tenim ben a la vista. La tragèdia no fa distincions, la gestió, la bona prevenció i preparació, sí pot fer-hi front en molt millors condicions.

LA REPÚBLICA CATALANA, EN CRISIS. A los sorprendidos por este título, les informo que, en efecto, existe un Consejo de la República Catalana, en versión digital o paralela, a la realidad. No se les puede negar a los independentistas su capacidad de innovación e invención de nuevas fórmulas para garantizar su existencia o supervivencia. En todos estos inventos, siempre hay algunos que viven a cuerpo de rey, aunque como republicanos, vivan bajo el manto, de la monarquía belga. Después del completo fracaso de la operación “independencia” catalana, una vez fugados del país, algunos de los líderes, decidieron fundar el “Consejo de la República Catalana”, con sede en Bélgica, para desde allí continuar la lucha, hasta la victoria. La pretensión, era conseguir un millón de afiliados, todos con su carnet y su aportación económica. Para presidir este Consejo, lógicamente, se eligió a Carlos Puigdemont i como vicepresidente, nadie mejor que su fiel escudero: Toni Comín. Dos años después de su creación, el ritmo de afiliación y funcionamiento eran francamente mejorables, tan mejorables como que se habían quedado en 103.457, y en vez de avanzar, iban, en claro retroceso. El gran objetivo de su creación, había sido:” el 1 de octubre (2017), Cataluña inició el camino de la República. El Consejo es el instrumento para acabar, entre todos, lo que aquel día iniciamos.” Con tanta épica y entusiasmo, los más fanáticos estaban seguros de avanzar y poner a la pérfida España, entre la espada y la pared. Pues bien, han pasado los años, han pasado multitud de actos, sin pena ni gloria. Han ingresado ingentes cantidades de dinero, alguno de dudosa procedencia, y hete aquí que se empieza a dudar de algunos gastos, del mandamás ejecutivo: Toni Comín. Hecha una primera auditoría, no cuadran ciertas cantidades, y salen a la luz gastos, muy poco republicanos. Ante las pocas explicaciones, la mayoría de miembros del Consejo, deciden renunciar al cargo. Al mismo tiempo se produce la elección de Puigdemont como presidente de Junts, con lo cual aparece una clara incompatibilidad de cargos: presidente de un partido y al mismo tiempo presidente del Consejo de la República. Al final, decide renunciar al cargo y no le queda otro remedio a Toni Comín que hacer lo mismo, y dar entrada a una gestora. Así, hemos llegado al segundo gran fracaso del independentismo: poner patas arriba a la República Catalana, virtual o paralela. De hecho, podríamos hablar de tercer o cuarto fracaso si añadimos los resultados electorales de las últimas elecciones generales, autonómicas y europeas. Precisamente en las europeas, Junts, con Toni Comín de cabeza de lista, pasó de 1.018.435 votos (2019), a solo 443.275. Una derrota electoral sin paliativos, agravada por otro hecho histórico como que no ha podido recoger el acta de eurodiputado, por no haber jurado la Constitución española. Cree poder saltarse la legislación, que obliga a todos los cargos electos (locales, autonómicos, generales y europeos) a cumplir este requisito. El, considera innecesario este precepto y ha pedido amparo, a la justicia europea. De momento, a la espera de resolución, puede asistir como espectador, a las sesiones del Euro parlamento. En fin, otra demostración de la astucia independentista. Llegados hasta aquí, nadie se atreve a pronosticar el futuro del Consejo de la República, porque ya no sirve para nada en concreto. Es más un estorbo que un instrumento con un mínimo de utilidad. Sin Puigdemont, con fuerzas muy mermadas y nulo prestigio, lo más práctico sería disolverlo. Pero siempre hay quien se aprovecha de movimientos como éste para pedir financiación privada o pública, para así colocar o colarse al frente. Lo hemos visto o lo estamos viendo con la ANC (Asamblea Nacional de Cataluña) muy activa durante los años del proceso, con movilizaciones y actividades que eran seguidas y acatadas por los partidos independentistas. U Ómnium (una entidad supuestamente cultural) que ejerce como partido político, a la sombra. La AMI (Asociación de Municipios para la Independencia) que algunos dicen acoge a 600 municipios, cuando en realidad no superan los 200, y van a la baja. Y finalmente, el Consejo de la República, que tampoco está para tirar cohetes. En resumen, tantos montajes, tantos embates, no han servido para nada más que crispar el ambiente, vender humo, y gastar ingentes cantidades de dinero, del que nadie ha dado cuenta. Algún día, sabremos de dónde ha salido tanto gasto inútil. Quién se ha beneficiado y quién ha pagado el pato, sabiendo que una parte ha salido de las arcas públicas, bajo todo tipo de subterfugios y encubrimientos. Esta es para mí, una de las grandes incógnitas por descubrir. Quién, quiénes, cómo y cuánto ha costado todo lo que ha movido el proceso independentista. Hablo de auténticas fortunas, en todo tipo de acciones y actuaciones. Y el gasto sigue corriendo, aunque sea en menores cantidades, pero habrá que estudiar a fondo, la procedencia y al mismo tiempo asegurarse de que las aportaciones a los grupos municipales, en diputaciones, en el Parlamento, en el Congreso y Senado, no se hayan desviado hacia objetivos no pertinentes. Es un trabajo pendiente de investigar y sobre todo descubrir, para poder castigarlo.

REFORCEM ELS AJUNTAMENTS. Son diverses les lliçons que es poden extreure de la catàstrofe de València. Temps hi haurà per a tractar-les d’una en una, però em permeto fer-ne una de clara i evident: reforçar el paper dels ajuntaments, en majúscules. Res de petits retocs, o uns pocs diners més. No, no, seguint el principi de subsidiarietat, comencem per baix, per on es coneixen totes les febleses del territori i la seva gent. Després, anirem pujant, com perquè cada nivell assumeixi la resta de competències, fins aconseguir una certa excel·lència en la resposta que convingui aplicar per a cada cas, cada lloc i cada moment. Ja era hora que es comenci pels fonaments i no per la teulada, a nivell de casa nostra. Aquí, a Catalunya, hi ha encara un munt de municipis que no disposen de Pla de Protecció Civil. Vaig escoltar la compareixença del president Illa, cridant a emprendre accions i actuacions, directes i d’obligat compliment, però alhora posant-hi mitjans. Molts ajuntaments petits, no disposen de tècnics adients per a redactar aquests plans, doncs bé, el Govern està disposat a posar-los o a pagar-los, si es fan contractacions externes. Aquest, és el camí. Una altra mesura, la de tornar a estudiar, les situacions de risc que suposen edificacions, instal·lacions o equipaments, situats en zones inundables. Dic, tornar a estudiar, perquè n’he estat testimoni, anys enrere d’alguns estudis fets, que no van culminar per falta de temps, mitjans i sobretot voluntat política. Doncs bé, ara toca, i a més de manera urgent, cosa que obligarà a mobilitzar un munt de tècnics per a fer un inventari que serà molt, molt llarg i ampli, sobretot pensant en nous riscos de major impacte que els existents, temps enrere. Però, si tot el dit, és indispensable, torno a la idea inicial: reforçar els ajuntaments. Mireu, portem 45 anys de democràcia municipal. Sí, sí, gairebé mig segle, en el qual els ajuntaments han protagonitzat una autèntica revolució a nivell de creació, millora i modificació d’infraestructures, equipaments i serveis. Tots els pobles i ciutats, han viscut canvis espectaculars, gràcies a l’acció d’uns ajuntaments, coneixedors del territori i amb ganes de millorar les condicions i vida dels seus ciutadans. Falta però, posar al dia, les lleis i normes que regulen i financen el seu funcionament. Si ara, agaféssim qualsevol ajuntament, una mica valent i actiu, veuríem com està duent a terme un gran nombre d’accions que no estan regulades, compensades ni finançades per cap altra administració superior. Es fan, per decisió política, per considerar-les necessàries, però sense ser compensades, cosa que les limita, i en alguns casos les fa vulnerables. Si els temps canvien o canvien els equips de govern, poden justificar tancar equipaments i serveis, per considerar-los deficitaris o no d’obligat funcionament. No parlo només de finançament que de fet, és clarament insuficient. Parlo de competències clares, definides i protegides per llei. No es pot fer voluntarisme de forma indefinida. No. Els ajuntaments han de disposar d’eines i instruments clars que puguin aportar en moments de necessitat o simplement de forma indefinida. Si una cosa ha de servir veure les deficiències patides a València, és per dotar els ajuntaments de molta més potència, en tots els sentits, com per poder disposar de personal, maquinària, plans, magatzems, material de substitució, elements de protecció i altres que han d’estar, sempre a punt, en amplis espais , de propietat municipal. Fa temps diem que els ajuntaments han estat el parent pobre. Ha arribat l’hora que deixin de ser-ho.

MATEIXES CARES, MATEIXOS OBJECTIUS ? Quan un partit vol fer com si res no hagués passat, després d’haver protagonitzat, unes de les pàgines més negatives de la nostra història, i vulgui aparentar que res de greu se’n va derivar, ni ha considerat necessari demanar perdó, alguna cosa ha perdut pel camí que el fa viure en una bombolla, fora de la Catalunya real, la dels vuit milions. Per als qui vam estar i patir, en llocs de responsabilitat, tot el període del procés i post procés, veure la repetició de cares a la direcció de Junts, és comprovar com alguns, no han entès res del què va passar i de les conseqüències que se n’han derivat. Veure les mateixes cares, ( Puigdemont, Turull, Rull...), predicant molta valentia verbal, quan els vam veure fugint vergonyosament, no sembla la millor carta de presentació pels nous temps que corren. Si, a tot plegat, escoltem promeses de “tornar-ho a fer”, o insistir en els camins de la independència, sense donar ni un sol argument de com aconseguir-la, és el retorn a un passat ple de falsedats i enganys. Ja ho hem vist. Ja vam constatar el rotund fracàs. I que Josep Rull, digui que “està disposat a fer qualsevol cosa per la independència” des del seu càrrec de president del Parlament, és un símptoma més de vida, fora de la realitat. Viure en una bombolla, no fa variar els resultats electorals que no son enquestes, ni supòsits ni invents de com aniran les coses. Es la pura i dura realitat. I aquesta realitat exposa que d’un cens electoral de 5.368.992; Junts com partit, ha passat de 530.225 vots, a les generals de 2019, a 395.429, a les de 2023. I, si agafem les del Parlament de Catalunya, podem veure que a les de 2021 en va tenir 568.002, amb una molt petita millora, a les de 2024: 674,896. I finalment, a les Europees de 2019, en va treure 1.018.435, per contra els 443.275 de les d’aquest any, 2024. Aquesta, és la pura i dura realitat. D’un cens de 5,4 milions, en treuen entre 400 i 700 mil, en números rodons. Molt lluny, molt, de poder representar una part fonamental del poble català. I la vida continua, i amb ella, la modificació del cens electoral, amb un creixement de població i una derivació de votants, cap a forces polítiques que combreguen ben poc, amb l’independentisme. Però, és que en aquest compromís que diuen amb la independència no els hem sentit descriure els passos de com anar-hi. Tornaran a trencar el jurament fet ? Tornaran a saltar-se el reglament del Parlament ? La Constitució ? L’Estatut d’Autonomia? Es que gat escaldat, de l’aigua tèbia fuig, i vistos els grans embats del passat i les fugides corresponents, millor no perdre el temps, i anar per feina. I, convé també aclarir, si en uns moments en que la UE es proposa ampliar els països, amb noves incorporacions ( Ucraïna, Moldàvia, Geòrgia, Albània, ets), Junts, proposa sortir-ne. Les coses millor clares i transparents per evitar nous episodis de dir una cosa, i fer la contrària. Estem ja una mica cansats de tanta comèdia, que al final, tant de mal va fer al poble català en el seu conjunt. Mateixes cares, per a mateixos objectius ? Ho dubto.

40 ANYS DEL TÚNEL DEL CADÍ. El 30 d’octubre de 1984, obria portes, mai tant ben dit, el Túnel del Cadí, d’una llargada de 5.026 m., el quart més llarg, a nivell espanyol. Acaba de complir, 40 anys de vida i servei. Una brillant obra d’enginyeria que donava resposta a una llarga demanda del territori. Quan dic territori, vull dir les comarques del pre-Pirineu i Pirineu que estaven d’esquena, unes de les altres. Vam ser molts els qui des d’ajuntaments, Parlament de Catalunya, societat civil, entitats de tota mena, reclamàvem aquesta construcció. Al final, es va fer realitat, tot i que suposava començar una mica la casa per la teulada. Primer el Túnel, i després la reconversió de la vella carretera C-1411, en carretera com cal, i finalment en autovia, fins a Berga. No és el millor exemple de planificació i programació d’un Govern. Un altre Govern, primer, hagués planificat els canvis d’infraestructures, abans d’iniciar les obres del Túnel, però hi havia pressa. Pressa per invertir i tenir guanys importants, en la construcció i posterior peatge, sabedors que exercirien prou pressió sobre el Govern com per garantir les millores en les comunicacions, per arribar al Túnel. Així, va ser, però no amb el ritme ni les previsions, fetes. Tot, va ser molt més lent i molt més penós, amb constants daltabaixos en les inversions i obres, que van durar el doble d’anys, dels inicialment previstos. Tanta lentitud, posava en perill la recuperació de la inversió feta, i els guanys previstos, en matèria de peatge. Per sort, per a ells, sempre tenien suficients contactes com per millorar condicions i allargar terminis de la concessió. Dit això, i aconseguides la major part de millores a la C-1411, reconvertida en la C-16, amb format d’autovia fins a Berga, ara toca tirar endavant el que queda fins arribar al Túnel. Ens consta que per a l’any vinent està prevista l’adjudicació d’un nou tram, entre Berga i Cercs, amb quatre carrils. A partir d’aquí, en els anys següents veurem un altre tipus de desdoblament, anomenat sistema New Jersey, de tres carrils amb un de reversible per a poder convertir en via doble, quan convingui, cap amunt o cap avall. Si tot va segons previsions, podríem tenir l’obra acabada, a l’entorn de 2030. Tot i que l’ideal hagués estat que les obres haguessin anat a càrrec del Govern, és cert que un import com aquest, era de difícil encaix en uns pressupostos de la Generalitat, molt escassos. Era lògic decantar-se pel finançament privat. I, la realitat és que deixar de ser un cul-de-sac ha comportat notables millores per la banda del Berguedà i encara més, per la banda de la Cerdanya- Alt Urgell- Andorra. Trencar l’aïllament, d’uns i altres, ha de ser sempre missió dels governs, i el cert és que ens ha canviat la vida a tots plegats. Com a via europea E-9, encara li queda molt camí per recórrer, però el Túnel del Puymorens és una realitat, i poc a poc, algun dia veurem la interconnexió total, complerta i en plena activitat. Mirant enrere, podem dir que els esforços dedicats, els debats i les exigències emprades, han valgut la pena. N’ha complert 40, per molts anys !!!

JUNTS, DESPUÉ S DE SU CONGRESO. Un poco de maquillaje, algunos retoques y mucha indefinición sobre su presente y futuro para no abrir heridas ni dar pistas sobre decisiones, que tarde o temprano tendrán que tomar. Así, pues, pelota hacia delante y mucha propaganda. Promesas de embates verbales, que ya sabemos acaban en nada o en precipitadas huidas hacia países propicios, a acogerlos. La pequeña o gran incógnita estaba en si Puigdemont, finalmente ejercería de presidente real, o mantendría el puesto de ayatolá, en Waterloo. Ha aceptado el cargo, para poder apartar a Laura Borrás que molestaba a todos, o casi todos. Le han dado un puesto honorífico en la Fundación del partido. Un lugar donde no moleste y no les haga daño con su insistente y persistente reclamación de ser amnistiada, a pesar de haber sido condenada por corrupción. Ella alega que si no hubiera sido una pieza importante del independentismo, su caso no habría llegado a los tribunales. En fin, cada uno defiende lo que le interesa, no lo que importa al pueblo catalán. Volviendo al Congreso, el cargo de secretario general ha recaído en Jordi Turull, que ya lo ostentaba. Así pues, se mantiene el tándem: Puigdemont – Turull, con pocos cambios en el resto de puestos de dirección. Aquí, figura también otro dirigente del proceso: Josep Rull, presidente del Parlamento que para mantener cargo, dejó claro que “haría lo que hiciera falta para alcanzar la independencia”. En fin, otra proclama que ya escuchamos años atrás, antes que todos huyeran en desbandada, después de proclamar la república catalana, más breve de la historia (ocho segundos). ¿Qué nos espera? No muchas novedades porque hay un cierto retorno a la realidad, o a la normalidad. No se puso a votación la continuidad de la política en Madrid. Es decir, nadie propuso desestabilizar al Gobierno Sánchez. Continuarán con sus amenazas y sus proclamas, para la parroquia, pero es impensable provocar una crisis que hiciera caer al Gobierno. En cuanto a su estrategia en Cataluña, es la de continuar presentando ERC como un partido poco fiable y poco defensor del país. Son ellos, los auténticos “salvadores de la patria”. Quien siga las sesiones en el Parlament, podrá ver mucha pólvora, pero muy poca munición real, en sus proclamas. De cara al futuro, no lo tiene fácil. Presentar las mismas caras, siete años después de la crisis del proceso, no parece una buena idea. Son muchos centenares de miles, los catalanes que han desertado del independentismo. Demasiados engaños y falsedades como para mantenerse fiel a unas ideas y propuestas que fracasaron estrepitosamente. Y, si alguien tiene alguna duda que mire los resultados electorales de los últimos años. No es un toque de alerta, es una deriva constante y sangrante, en cada elección. Es que en algunos casos, la pérdida de votos se cuenta por centenares de miles. El ejemplo más impactante es en las elecciones europeas cuando obtuvo 1.018.435 (2019), y solo 443,275, este año (2024). Si miramos censo electoral, muy cercano a los 5,4 millones, Junts se mueve entre los 400 y los 700 mil, como máximo. Está muy lejos de ser el partido central, de Cataluña. Y, conscientes de ello, en este Congreso ya han dejado claro que quieren sumar a los independentistas, todos aquellos catalanistas que estén de acuerdo en reforzar las competencias y financiación de la Generalitat. Pero claro, una cosa es reforzar la autonomía, y otra muy distinta apostar por una independencia que supondría, no solo romper con España, sino también salir de la Unión Europea, en un momento en que ésta quiera ampliarse hacia otros países que anhelan poden entrar ( Ucrania, Moldavia, Albania, Georgia…). Son tantas las contradicciones que su futuro se presenta muy complicado. Y estas complicaciones hacen temer una deserción notable, por parte de alcaldes y concejales que ven acercarse las próximas elecciones municipales (2027) sin haber obtenido ninguna ventaja de tantos embates y propuestas innovadoras. Y, francamente, pensar en una mejora electoral, teniendo al frente el mismo tándem que protagonizó el proceso independentista, supone no haber comprendido la frustración y la indignación de centenares de miles de catalanes, engañados por ellos. A veces, los partidos viven en una burbuja que no les permite ver la realidad. Junts, es un ejemplo claro de esta anomalía.

DONCS SÍ, L’EXÈRCIT, TAMBÉ SALVA VIDES. Per aquells que sempre busquen imatges contràries a l’existència d’exèrcits, i molt especialment de l’exèrcit espanyol, han tingut aquests dies, milers d’exemples de la immensa sort de tenir-ne, i de tenir-lo, plenament operatiu i amb suficient formació i equipament com per esdevenir essencial, indispensable per salvar vides, i per recuperar una mínima normalitat, després d’una catàstrofe de dimensions mai vistes ni imaginades. Es, en moments com aquests, quan toca reflexionar sobre els encerts i/o les carències que té un país. Ara, parlaré del gran encert del president Rodríguez Zapatero, de crear la UME ( Unitat Militar d’Emergències), per acord de Consell de Ministres, de 7 d’octubre de 2005. Sí, sí, té només 19 anys de vida, i el seu currículum ja és espectacular. Tant, que altres països estan copiant el model, per introduir-lo a les seves Forces Armades. Un altre dia, parlaré de les deficiències i carències en protecció civil, i sobretot en repensar i modificar, un gran nombre d’infraestructures i equipaments, que durant anys, gairebé durant segles, s’han anat construint, arreu del territori sense estudiar prou bé com podien afectar els fenòmens meteorològics. Aquests dies, hem vist les febleses i els greus errors comesos en multitud d’indrets, sense pensar que “l’aigua sempre recupera, el que li han pres”. També, caldrà pensar, en la fragilitat de molts ajuntaments, a l’hora de disposar d’espais de protecció i refugi, i alhora de personal i maquinària per a poder actuar en casos d’emergències. Cert és que en determinats llocs i moments, no hi havia res a fer, però en molts d’altres, disposar de maquinària de bombeig, recanvis de canonades, combustible, maquinària bàsica, etc, permet actuar de forma immediata, a l’espera de l’arribada de reforços d’altres administracions. Torno al principi, per a tots aquells que no coneixen prou bé, la UME. Segur, ha estat una novetat per a moltes de les persones, sobre el terreny, però també per a totes aquelles que han seguit les actuacions d’emergència, pels mitjans de comunicació. Tal com he dit, la UME té 19 anys d’existència, i compte amb 3.500 efectius, procedents dels tres exèrcits ( terra, mar i aire). Per tant, estem parlant d’un cos militar, molt complert i altament professionalitzat. Està sota l’alt comandament, d’un tinent general i disposa del millor equipament per a fer front a les grans catàstrofes, contra les que ha de lluitar: siguin incendis, siguin inundacions, siguin terratrèmols, volcans, etc. Disposa de cinc bases principals, repartides per la geografia nacional: Base de Torrejón de Ardoz ( Madrid ), Base de Morón ( Sevilla), Bètera ( Valencia ), Zaragoza, i Rabanedo ( León). Aquesta situació, així com els mitjans de que disposa, li permeten desplaçaments ràpids, arreu de la península, o de les Illes, i quan ha calgut, se l’ha enviat a missions internacionals. En resum, la composició, formació i equipament, l’han convertida en una força essencial, d’una eficàcia demostrada, en tot el que abans he exposat, com també ho va ser en temps de la pandèmia, actuant com ajuda al sistema sanitari. Com sempre, hi hagué qui posà en qüestió, la seva creació, ara, ningú permetria la seva desaparició. Al contrari, queda clar que se l’ha de reforçar i preparar per als nous perills que el canvi climàtic ens depara.

DIA 5, DATA CLAU. La gran dependència de la UE, i bona part del món, pel que succeeixi a les eleccions dels EUA, imposa el creuament de dits, perquè el seny guanyi a la rauxa, o millor dit, a la bogeria, d’un candidat com Donald Trump que hauria d’haver estat apartat de la cursa electoral, sinó fos que en aquell país, hi podem veure coses excelses, al costat d’ altres de penoses, fins extrems difícils de digerir. Si aquí ja ens posem les mans al cap, per segons quins candidats, seguir la cursa electoral dels EUA, serveix per comprovar la decadència d’una democràcia amb greus problemes de rigor i estabilitat. Els que estudiem història, ens adonem que la caiguda dels imperis, no té una data concreta, sinó consisteix en una etapa de progressiva pèrdua de valors, valentia, prudència, honestedat, que poc a poc, facilita l’arribada de persones inadequades, en els principals llocs de responsabilitat. Agradi o no, els EUA està perdent aquell poder de convicció i creences que va motivar multitud d’empreses, en tant que primera potència mundial. Fins i tot, quan encara no ho era, i ens va salvar als europeus de les nostres pròpies bestieses. Gràcies a la seva implicació, ens vam salvar de les conseqüències de la Primera i Segona guerra mundials. Però, aquella implicació queda lluny, com també alguns dels grans ideals d’implicar-se en la pau i el progrés en multitud de territoris. Es més que preocupant veure un home insensat, convertit en candidat a la presidència, després d’haver-ne exercit una que va ser un desastre. Com es pot repetir un error tant abismal ? El populisme produeix efectes impensables, en territoris poc cuidats, poc atesos en les seves necessitats i reivindicacions, molt afectes a creure qualsevol acusació i proposta de solució. Aquesta situació, juntament amb la disponibilitat de poderosos mitjans de propaganda, poden facilitar la mobilització de milions de persones, contra el que creuen enemics, i donar el vot a una persona que només es vol servir d’ells. Una situació com aquesta, juntament amb un sistema electoral enrevessat i poc eficient, permet posar en dubte, fins i tot alguns resultats electorals. Es increïble que després dels problemes tinguts amb determinades paperetes de votació, no s’hagi decidit modificar-les per evitar complicats sistemes de recompte que poden acabar amb nous conflictes com els viscuts, anys enrere. Es així com la primera potència mundial, fa un ridícul universal, en matèria electoral, mantenint obsolets sistemes de votació, impropis de l’any en que ens trobem. I, ningú s’estranyi si al final del recompte, tornen els atacs contra els resultats obtinguts, per culpa de retards, o poca claredat amb alguns dels resultats donats. El dia 5, serà un dia llarg, molt llarg, per a tot el món perquè som conscients que tenir un president o una presidenta, ens hi va la bona o mala resolució dels conflictes que tenim en el món, i també les relacions econòmiques i financeres entre les principals potències. Escoltar els discursos de Trump, ens transporta als pitjors escenaris imaginables. Confiem en que el seny i la visió històrica del paper que ha jugat el país, mobilitzi milions de persones a favor de Kamala Harris. Seria el millor regal que podríem rebre, abans de les festes nadalenques. Creuem els dits.

VERGONYÓS PROGRAMA , A MÉS 324. Si algú pensava que el canvi de Xavier Grasset, per Marina Romero , suposaria un canvi radical en el fons i formes del programa Més 324, de TV3, ha pogut comprovar que s’equivocava de mig a mig. Vista la programació d’aquests mesos, des de la represa de l’activitat, podem assegurar que la continuïtat és més que notable, fins arribar a extrems inacceptables, en una televisió pública. El súmmum de la continuïtat i la justificació dels arguments processistes, la vam poder veure el passat divendres 25, amb una mena d’entrevista especial, a Laura Borràs. Se li van cedir quaranta minuts, per donar explicacions i justificacions, amb els típics i tòpiques falsedats i enganys, amenitzats amb preguntes de l’entrevistadora, pensades per a no ferir susceptibilitats. Un autèntic ball de tergiversacions i mitges veritats, juntament amb clares falsedats, per a poder “vendre” que el seu pas pels tribunals, va ser un cas clar de “lawfare”, de manual. Els tribunals, la Justícia, sí en majúscula, li tenia mania, li tenia por, i va ser jutjada i condemnada, per treure-la de la primera línia política. I, si ara demana que la Llei de l’Amnistia li sigui aplicada, és per una obligada acció de reparar, una part dels danys causats. Si no hagués estat independentista, el tribunal no s’hagués atrevit a buscar i rebuscar proves per uns simples “delictes” de trossejament d’adjudicacions, falsedat documental i prevaricació. Això, ho fan altres, i no els passa res, però és clar a ella, la van crucificar. I, tant tranquil•lament exposa i crida justícia, una persona, jutjada i sentenciada per gravíssims delictes en una administració pública, com és adjudicar a un amic, 336.000 euros, en 18 contractes. I no solament això, per a justificar-los, es van falsejar factures i tota mena de documents. Es que llegir tot el contingut de la sentència, suposa posar-se les mans al cap, cada dos o tres minuts, i arribar a la conclusió de que com presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes, feia el que li donava la gana, i a més imposava silenci i inactivitat als encarregats de la supervisió i control. On estaven els interventors de la Institució ? I els de la Generalitat ? Com es podia acceptar o com se’ls va passar per alt una actuació, feta i reiterada, en 18 ocasions seguides ? I, ella, tant tranquil•lament, considera que ha de poder entrar en els supòsits de la Llei d’Amnistia. Puix és independentista, se suposa que s’han de perdonar totes les bestieses fetes, durant aquells anys, pam més pam menys. Si falta algun any s’afegeix, i aquí pau i allà glòria. I sí, sí, tot ho vam veure en una televisió pública, portada amb guant de seda per la conductora del programa, no fos cas que se li enfadés. I, després, un munt de tertulians, aquest dia i els altres, van exposant les seves simpaties, comprensions i justificacions de les accions i actuacions del procés, lamentant tenir a “exili” unes pobres persones que no van fer res més que donar veu al poble català. A mi, que un programa com aquest, es faci en una televisió privada, cap problema, ara bé és inacceptable, inaudit i vergonyós en una pública que paguem entre tots. Confio en que algú emprengui els canvis necessaris, per exigir un mínim de seriositat i equanimitat.