Joan Roma

DONCS SÍ, L’EXÈRCIT, TAMBÉ SALVA VIDES. Per aquells que sempre busquen imatges contràries a l’existència d’exèrcits, i molt especialment de l’exèrcit espanyol, han tingut aquests dies, milers d’exemples de la immensa sort de tenir-ne, i de tenir-lo, plenament operatiu i amb suficient formació i equipament com per esdevenir essencial, indispensable per salvar vides, i per recuperar una mínima normalitat, després d’una catàstrofe de dimensions mai vistes ni imaginades. Es, en moments com aquests, quan toca reflexionar sobre els encerts i/o les carències que té un país. Ara, parlaré del gran encert del president Rodríguez Zapatero, de crear la UME ( Unitat Militar d’Emergències), per acord de Consell de Ministres, de 7 d’octubre de 2005. Sí, sí, té només 19 anys de vida, i el seu currículum ja és espectacular. Tant, que altres països estan copiant el model, per introduir-lo a les seves Forces Armades. Un altre dia, parlaré de les deficiències i carències en protecció civil, i sobretot en repensar i modificar, un gran nombre d’infraestructures i equipaments, que durant anys, gairebé durant segles, s’han anat construint, arreu del territori sense estudiar prou bé com podien afectar els fenòmens meteorològics. Aquests dies, hem vist les febleses i els greus errors comesos en multitud d’indrets, sense pensar que “l’aigua sempre recupera, el que li han pres”. També, caldrà pensar, en la fragilitat de molts ajuntaments, a l’hora de disposar d’espais de protecció i refugi, i alhora de personal i maquinària per a poder actuar en casos d’emergències. Cert és que en determinats llocs i moments, no hi havia res a fer, però en molts d’altres, disposar de maquinària de bombeig, recanvis de canonades, combustible, maquinària bàsica, etc, permet actuar de forma immediata, a l’espera de l’arribada de reforços d’altres administracions. Torno al principi, per a tots aquells que no coneixen prou bé, la UME. Segur, ha estat una novetat per a moltes de les persones, sobre el terreny, però també per a totes aquelles que han seguit les actuacions d’emergència, pels mitjans de comunicació. Tal com he dit, la UME té 19 anys d’existència, i compte amb 3.500 efectius, procedents dels tres exèrcits ( terra, mar i aire). Per tant, estem parlant d’un cos militar, molt complert i altament professionalitzat. Està sota l’alt comandament, d’un tinent general i disposa del millor equipament per a fer front a les grans catàstrofes, contra les que ha de lluitar: siguin incendis, siguin inundacions, siguin terratrèmols, volcans, etc. Disposa de cinc bases principals, repartides per la geografia nacional: Base de Torrejón de Ardoz ( Madrid ), Base de Morón ( Sevilla), Bètera ( Valencia ), Zaragoza, i Rabanedo ( León). Aquesta situació, així com els mitjans de que disposa, li permeten desplaçaments ràpids, arreu de la península, o de les Illes, i quan ha calgut, se l’ha enviat a missions internacionals. En resum, la composició, formació i equipament, l’han convertida en una força essencial, d’una eficàcia demostrada, en tot el que abans he exposat, com també ho va ser en temps de la pandèmia, actuant com ajuda al sistema sanitari. Com sempre, hi hagué qui posà en qüestió, la seva creació, ara, ningú permetria la seva desaparició. Al contrari, queda clar que se l’ha de reforçar i preparar per als nous perills que el canvi climàtic ens depara.

DIA 5, DATA CLAU. La gran dependència de la UE, i bona part del món, pel que succeeixi a les eleccions dels EUA, imposa el creuament de dits, perquè el seny guanyi a la rauxa, o millor dit, a la bogeria, d’un candidat com Donald Trump que hauria d’haver estat apartat de la cursa electoral, sinó fos que en aquell país, hi podem veure coses excelses, al costat d’ altres de penoses, fins extrems difícils de digerir. Si aquí ja ens posem les mans al cap, per segons quins candidats, seguir la cursa electoral dels EUA, serveix per comprovar la decadència d’una democràcia amb greus problemes de rigor i estabilitat. Els que estudiem història, ens adonem que la caiguda dels imperis, no té una data concreta, sinó consisteix en una etapa de progressiva pèrdua de valors, valentia, prudència, honestedat, que poc a poc, facilita l’arribada de persones inadequades, en els principals llocs de responsabilitat. Agradi o no, els EUA està perdent aquell poder de convicció i creences que va motivar multitud d’empreses, en tant que primera potència mundial. Fins i tot, quan encara no ho era, i ens va salvar als europeus de les nostres pròpies bestieses. Gràcies a la seva implicació, ens vam salvar de les conseqüències de la Primera i Segona guerra mundials. Però, aquella implicació queda lluny, com també alguns dels grans ideals d’implicar-se en la pau i el progrés en multitud de territoris. Es més que preocupant veure un home insensat, convertit en candidat a la presidència, després d’haver-ne exercit una que va ser un desastre. Com es pot repetir un error tant abismal ? El populisme produeix efectes impensables, en territoris poc cuidats, poc atesos en les seves necessitats i reivindicacions, molt afectes a creure qualsevol acusació i proposta de solució. Aquesta situació, juntament amb la disponibilitat de poderosos mitjans de propaganda, poden facilitar la mobilització de milions de persones, contra el que creuen enemics, i donar el vot a una persona que només es vol servir d’ells. Una situació com aquesta, juntament amb un sistema electoral enrevessat i poc eficient, permet posar en dubte, fins i tot alguns resultats electorals. Es increïble que després dels problemes tinguts amb determinades paperetes de votació, no s’hagi decidit modificar-les per evitar complicats sistemes de recompte que poden acabar amb nous conflictes com els viscuts, anys enrere. Es així com la primera potència mundial, fa un ridícul universal, en matèria electoral, mantenint obsolets sistemes de votació, impropis de l’any en que ens trobem. I, ningú s’estranyi si al final del recompte, tornen els atacs contra els resultats obtinguts, per culpa de retards, o poca claredat amb alguns dels resultats donats. El dia 5, serà un dia llarg, molt llarg, per a tot el món perquè som conscients que tenir un president o una presidenta, ens hi va la bona o mala resolució dels conflictes que tenim en el món, i també les relacions econòmiques i financeres entre les principals potències. Escoltar els discursos de Trump, ens transporta als pitjors escenaris imaginables. Confiem en que el seny i la visió històrica del paper que ha jugat el país, mobilitzi milions de persones a favor de Kamala Harris. Seria el millor regal que podríem rebre, abans de les festes nadalenques. Creuem els dits.

VERGONYÓS PROGRAMA , A MÉS 324. Si algú pensava que el canvi de Xavier Grasset, per Marina Romero , suposaria un canvi radical en el fons i formes del programa Més 324, de TV3, ha pogut comprovar que s’equivocava de mig a mig. Vista la programació d’aquests mesos, des de la represa de l’activitat, podem assegurar que la continuïtat és més que notable, fins arribar a extrems inacceptables, en una televisió pública. El súmmum de la continuïtat i la justificació dels arguments processistes, la vam poder veure el passat divendres 25, amb una mena d’entrevista especial, a Laura Borràs. Se li van cedir quaranta minuts, per donar explicacions i justificacions, amb els típics i tòpiques falsedats i enganys, amenitzats amb preguntes de l’entrevistadora, pensades per a no ferir susceptibilitats. Un autèntic ball de tergiversacions i mitges veritats, juntament amb clares falsedats, per a poder “vendre” que el seu pas pels tribunals, va ser un cas clar de “lawfare”, de manual. Els tribunals, la Justícia, sí en majúscula, li tenia mania, li tenia por, i va ser jutjada i condemnada, per treure-la de la primera línia política. I, si ara demana que la Llei de l’Amnistia li sigui aplicada, és per una obligada acció de reparar, una part dels danys causats. Si no hagués estat independentista, el tribunal no s’hagués atrevit a buscar i rebuscar proves per uns simples “delictes” de trossejament d’adjudicacions, falsedat documental i prevaricació. Això, ho fan altres, i no els passa res, però és clar a ella, la van crucificar. I, tant tranquil•lament exposa i crida justícia, una persona, jutjada i sentenciada per gravíssims delictes en una administració pública, com és adjudicar a un amic, 336.000 euros, en 18 contractes. I no solament això, per a justificar-los, es van falsejar factures i tota mena de documents. Es que llegir tot el contingut de la sentència, suposa posar-se les mans al cap, cada dos o tres minuts, i arribar a la conclusió de que com presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes, feia el que li donava la gana, i a més imposava silenci i inactivitat als encarregats de la supervisió i control. On estaven els interventors de la Institució ? I els de la Generalitat ? Com es podia acceptar o com se’ls va passar per alt una actuació, feta i reiterada, en 18 ocasions seguides ? I, ella, tant tranquil•lament, considera que ha de poder entrar en els supòsits de la Llei d’Amnistia. Puix és independentista, se suposa que s’han de perdonar totes les bestieses fetes, durant aquells anys, pam més pam menys. Si falta algun any s’afegeix, i aquí pau i allà glòria. I sí, sí, tot ho vam veure en una televisió pública, portada amb guant de seda per la conductora del programa, no fos cas que se li enfadés. I, després, un munt de tertulians, aquest dia i els altres, van exposant les seves simpaties, comprensions i justificacions de les accions i actuacions del procés, lamentant tenir a “exili” unes pobres persones que no van fer res més que donar veu al poble català. A mi, que un programa com aquest, es faci en una televisió privada, cap problema, ara bé és inacceptable, inaudit i vergonyós en una pública que paguem entre tots. Confio en que algú emprengui els canvis necessaris, per exigir un mínim de seriositat i equanimitat.