Joan Roma

PER A CINÈFILS, VALORACIONS PERSONALS. Una de les meves afeccions , de sempre, ha estat el cinema. A ser possible, en versió original, no solament per a poder seguir , amb fidelitat el que es diu, sinó també per aprofitar per practicar la mitja dotzena d’idiomes que he anat aprenent al llarg de la vida, però molt especialment, en el primer quart de segle. Bé, si abans acostumava anar a Manresa, ara prefereixo Vic, pel simple fet de que la primera sessió, comença abans. A més, els pocs que hi anem, no solem destorbar amb crispetes, ni altres cosetes que facin soroll, desprenguin olors estranys, ni molestin amb soroll quan s’obren o es tanquen. Tenir una sala, més o menys immensa, per a 8, 10 o 15 persones, és una meravella. I encara era millor, abans de la pandèmia, quan teníem tot el cinema Catalunya, la sala de baix per a un grupet d’afeccionats, en una sala per a més de 600 persones. Bé, doncs, poso ordre a les darreres pelis que he anat a veure, en un ordre que com tot el que suposa qüestió de gustos és molt personal i intransferible. Però vaja, poso en primer lloc la dedicada al naixement de Torre Baró, a Barcelona, amb la peli que porta el títol de l’autobús que el protagonista va segrestar, per a demostrar que hi podia arribar: El 47. Magnífic guió, magnífiques interpretacions i una bona reproducció d’uns temps, per a molts oblidats, o simplement desconeguts. Tot seguit, hi posaria “La infiltrada”, una altra mostra de cinema compromès i rigorós amb la nostra història com per saber què passava en els anys de terrorisme d’ETA, i com s’hi lluitava per poder-la vèncer. Una policia nacional s’infiltra i aconsegueix diversos èxits, entre els quals el desmantellament del Comando Donosti. En tercer lloc, podria anar-hi “El jurado número 2”, la darrera de Clint Eastwood. Intensa i enginyosa, tot i que no és de les millors, però suficientment bona com per poder-la recomanar a qui li agradi el cinema ben fet. En quart lloc, hi poso “ La casa en flames” que potser per haver llegit unes quantes crítiques molt elogioses, l’havia posat més amunt del que al final m’ha semblat. Interessant i amb bon guió i interpretacions, però amb alguns jocs no massa ben aconseguits en qüestió de guió i exteriors. I acabo de veure “Marco”, i refaig l’ordre i la poso en primer lloc, o empatada amb “El 47”. Curiosament tenen el mateix protagonista, en Eduard Fernández, que broda els dos papers de manera esplèndida. Aquestes dues, juntament amb les altres, demostren que si es fa bon cinema, la gent torna a les sales. Espero que la llista continuï amb noves produccions com perquè, ja en ple hivern, doni gust anar al cinema.