Joan Roma

VERGONYÓS PROGRAMA , A MÉS 324. Si algú pensava que el canvi de Xavier Grasset, per Marina Romero , suposaria un canvi radical en el fons i formes del programa Més 324, de TV3, ha pogut comprovar que s’equivocava de mig a mig. Vista la programació d’aquests mesos, des de la represa de l’activitat, podem assegurar que la continuïtat és més que notable, fins arribar a extrems inacceptables, en una televisió pública. El súmmum de la continuïtat i la justificació dels arguments processistes, la vam poder veure el passat divendres 25, amb una mena d’entrevista especial, a Laura Borràs. Se li van cedir quaranta minuts, per donar explicacions i justificacions, amb els típics i tòpiques falsedats i enganys, amenitzats amb preguntes de l’entrevistadora, pensades per a no ferir susceptibilitats. Un autèntic ball de tergiversacions i mitges veritats, juntament amb clares falsedats, per a poder “vendre” que el seu pas pels tribunals, va ser un cas clar de “lawfare”, de manual. Els tribunals, la Justícia, sí en majúscula, li tenia mania, li tenia por, i va ser jutjada i condemnada, per treure-la de la primera línia política. I, si ara demana que la Llei de l’Amnistia li sigui aplicada, és per una obligada acció de reparar, una part dels danys causats. Si no hagués estat independentista, el tribunal no s’hagués atrevit a buscar i rebuscar proves per uns simples “delictes” de trossejament d’adjudicacions, falsedat documental i prevaricació. Això, ho fan altres, i no els passa res, però és clar a ella, la van crucificar. I, tant tranquil•lament exposa i crida justícia, una persona, jutjada i sentenciada per gravíssims delictes en una administració pública, com és adjudicar a un amic, 336.000 euros, en 18 contractes. I no solament això, per a justificar-los, es van falsejar factures i tota mena de documents. Es que llegir tot el contingut de la sentència, suposa posar-se les mans al cap, cada dos o tres minuts, i arribar a la conclusió de que com presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes, feia el que li donava la gana, i a més imposava silenci i inactivitat als encarregats de la supervisió i control. On estaven els interventors de la Institució ? I els de la Generalitat ? Com es podia acceptar o com se’ls va passar per alt una actuació, feta i reiterada, en 18 ocasions seguides ? I, ella, tant tranquil•lament, considera que ha de poder entrar en els supòsits de la Llei d’Amnistia. Puix és independentista, se suposa que s’han de perdonar totes les bestieses fetes, durant aquells anys, pam més pam menys. Si falta algun any s’afegeix, i aquí pau i allà glòria. I sí, sí, tot ho vam veure en una televisió pública, portada amb guant de seda per la conductora del programa, no fos cas que se li enfadés. I, després, un munt de tertulians, aquest dia i els altres, van exposant les seves simpaties, comprensions i justificacions de les accions i actuacions del procés, lamentant tenir a “exili” unes pobres persones que no van fer res més que donar veu al poble català. A mi, que un programa com aquest, es faci en una televisió privada, cap problema, ara bé és inacceptable, inaudit i vergonyós en una pública que paguem entre tots. Confio en que algú emprengui els canvis necessaris, per exigir un mínim de seriositat i equanimitat.