Joan Roma

ELS NECESSITEM , ENCARA QUE ALGUNS NO ELS VULGUIN. Tard o d’hora, la realitat sempre s’acaba imposant i en qüestió d’immigració les necessitats son tant urgents que no fa falta esperar per veure la impossibilitat de prescindir-ne. Aleshores, perquè insistir en voler-la reduir o eliminar ? Simplement per desconeixement de la realitat, o pur i dur populisme. Si miréssim en els entorns immediats i particulars dels opositors, veuríem el cinisme i la hipocresia amb la que actuen. No fan falta grans estudis ni enquestes per saber de què parlem. Jo, ara mateix, després d’haver parlar amb uns quants restauradors, amb alguns pagesos i amb persones que tenen familiars en residències de gent gran, puc afirmar que en aquests tres sectors, falta personal. I, no poc. Parlo del meu entorn territorial. Si ens volem referir al conjunt de Catalunya, parlarem de milers de persones, i a nivell d’Espanya de milions. El que diuen els estudis i informes, és que d’aquí a 2030, Espanya hauria de poder incrementar en cinc milions, el nombre de treballadors disponibles, per ocupar llocs de treball indispensables si volem garantir la sostenibilitat de l’activitat i amb ella, de la seguretat social i les pensions. Ens hi juguem el nostre futur immediat, a nivell de país. Si parlem del conjunt de la UE, les necessitats se situen als voltants dels cinquanta milions, en els propers vint anys. La molt baixa natalitat, juntament amb l’envelliment progressiu de la societat, comporta un desequilibri que hem de poder corregir d’alguna manera i a dia d’avui, no n’hi ha cap altra que facilitant l’arribada de nous contingents de treballadors, provinguin de Llatinoamèrica o d’Àfrica. Es el que veiem passa a Espanya si bé, de manera poc organitzada. El desitjable seria poder ordenar el fluix migratori, mitjançant les contractacions, en origen. El problema és que els nombrosos conflictes i guerres regionals, expulsen a un ritme creixent, centenars de milers de persones que no poden esperar. Fugen de la guerra i la misèria i s’agafen al primer que troben per arribar a lloc segur. Aquí, les administracions i ONG’s, fan el que poden, però amb greus dificultats per absorbir aquestes arribades, ordenar-les i concedir els permisos necessaris per fer vida i treball aquí. Hi ha col·lapse en els centres administratius, i no hi ha respir per a poder agafar alè, i organitzar-se millor. Fan falta, centenars de funcionaris, en les oficines d’estrangeria, a més de disposar de tècnics especialitzats en multitud de temes. El primer de tot, és disposar de centenars de traductors i intèrprets, que permetin relacionar-se adequadament amb els nous arribats. Faria falta també escurçar tràmits, limitant documentació, però de fet, en aquesta matèria s’ha avançat considerablement en els darrers temps. El problema present, sobretot és de personal, per a estudiar, revisar i aprovar els centenars de milers d’expedients en tràmit. I al costat d’aquesta tramitació, una altra d’igualment important com és la d’estudiar i homologar titulacions. Aquí també hi ha un altre col·lapse, difícil de resoldre, per la diversitat existent en els països d’origen. Dit això, el que queda clar és que necessitem, immigrants, vinguin d’on vinguin, per a ocupar els llocs de treball essencials pels quals no trobem candidats, i si algú diu que no els vol, expliqui com pot funcionar un país, sense mà d’obra. Explicacions, sense jocs de mans, ni populismes barats que no donen cap solució real. Just, quan acabava aquest article, m’ha arribat el nou Reglament d’estrangeria. La resposta, a un munt de qüestions que calia regular millor, i al mateix temps, escurçar tràmits i reduir burocràcia. Ja era hora. Aquest serà el tema a tractar, en un proper article.