Joan Roma

IMMIGRACIÓ, REALITAT FALSEJADA. Algunes de les grans xifres donades, a meitats de l’any passat, suposaven haver arribat als 8 milions, amb un 16,2 % d’estrangers, la procedència dels quals, es la més dispersa i diversa, mai tinguda. Agradi més o menys, aquesta és la nostra realitat, i res millor per afrontar-la que fer-ho, sense apriorismes , invencions ni falsedats. Em permeto donar el meu punt de vista, després de més de quaranta anys de càrrecs institucionals, com regidor, alcalde i diputat al Parlament, però sobretot, després de prop de vint-i-cinc anys com voluntari de Creu Roja. He compaginat, més ben dit, encara compagino diverses feines amb la de professor de català ( 15 anys) i ara de castellà ( 8 anys), a la comarca del Berguedà. Tres matins a la setmana, em permeten tenir contacte directe, amb un munt de persones, de les més variades procedències. Doncs bé, si algú vol fer planar algun tipus de conflictivitat sobre aquest col·lectiu, que se n’informi, primer, i després haurà de canviar radicalment d’opinió. En el Centre, on exerceixo de voluntari, tenim 54 residents, enviats pels organismes dependents del govern espanyol, en conveni amb les directrius de la UE. Va néixer en el moment de la crisi de Síria, i tot seguit va anar rebent persones d’arreu del món , on hi ha crisis de tota mena. Es habitual, tenir entre deu i quinze nacionalitats diferents. Lògicament, els més nombrosos provenen d’Ucraïna, però el mapa és molt ampli: Afganistan, Azerbayan, Geòrgia, Rússia, Senegal, Mali, Burkina Faso, Guinea Conakry, Somàlia, Congo, a més d’altres de Llatinoamèrica. Més de 600, han passat pel centre, en aquests vuit anys, amb estades que van d’uns pocs mesos a prop d’un any, en funció dels tràmits i gestions, previs a trobar feina i habitatge. A tots, se’ls imparteixen classes de castellà, que poden compaginar amb altres de català. En aquests més de vint anys, he pogut comprovar la constant de tots ells /elles: han vingut en condicions molt precàries, per tota mena de mitjans, i la immensa majoria, no tenen cap possibilitat ni voluntat de tornar als seus països. L’excepció és Ucraïna que toca esperar com evoluciona la guerra i el seu final. Dit això, qui vulgui barrejar immigració, per qüestions bèl·liques, polítiques, o de fam i misèria, amb la conflictivitat, que se n’oblidi, perquè si una cosa volen tots els vinguts, és passar desapercebuts, immersos en la preparació per integrar-se el millor possible. Una part, han demanat asil. Pocs el tindran, perquè Espanya és molt restrictiva en aquesta concessió, però, en funció de procedències i realitats, se’ls tramitarà i el rebran, si la petició està fonamentada. Casos com Ucraïna o Afganistan, son molt clars, però hi ha guerres en multitud de països, a les quals se’ls dona, el nom de conflictes bèl·lics. Això, complica la tramitació. Amb tot, hi ha una altra via d’integració, anomenada per “arrelament social”, en la qual trobar un contracte, i tenir l’expedient net i polit, és essencial, de manera que cap dels vinguts té cap intenció d’estroncar la seva vida futura, per haver comès el més mínim dels delictes. Tots miren cap endavant, pensant el que han deixat enrere, i sobretot a qui han deixat a casa seva. He vist immigrants, amb ajudes de 500 o 600 euros que n’envien 300 a casa, i aconsegueixen sobreviure amb la resta. Aquí tenen clar que els papers son fonamentals, i fan tot el necessari per aconseguir-los. Àvids de feina, segueixen els cursos d’idioma, amb la millor de les predisposicions per a poder anar a cursos de formació, i sortir al mercat de treball. Aquests, son els més fervents dels treballadors, disposats a treballar en els torns de nit, o de caps de setmana i festes, i en àmbits abandonats pels del país. Treballadors que han obtingut la titulació de soldadors, instal·ladors, manobres, jardiners, treballadors de plataformes d’alimentació, ajudants de cuina, ajudants de neteja, de residències de la tercera edat, o directament en treballs de ramaderia, etc. Magnífics treballadors, que son conscients de la immensa sort, de tenir feina i habitatge, guanyant uns diners que els permetran enviar una part a casa, per sostenir pares, avis, o a la pròpia dona i fills, amb esperança que un dia puguin venir aquí. El que ara veiem en aquests col·lectius, és ben poc diferent al que vam fer els catalans / espanyols, 50 o 60 anys enrere, quan ens vam repartir per tot el món. Vull recordar que els anys 60, teníem prop de 3 milions d’espanyols, en una desena de països, dels quals més de mig milió eren catalans. Jo mateix, en vaig ser un a Suïssa, on hi havia 300.000 espanyols, dels quals uns 20.000 procedíem de Catalunya. Arreu, ningú ens prenia per conflictius, ni ens assimilaven a la delinqüència. Aquí, doncs, siguem prudents i sobretot realistes. Necessitem 5 milions d’immigrants, arreu d’Espanya, en els propers anys, per a poder cobrir les places de treball indispensables. Siguem-ne conscients i no ens deixem emportar per discursos, i posicionaments, que no tenen cap altre ànim que falsejar la realitat, per a finalitats polítiques, clarament populistes. Tinguem-ho clar.